On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 31 de març del 2010

PEDRO SALINAS, EL POETA ENAMORAT


 El poeta Pedro Salinas, pintat per la Marisol Calés.


Així la definia Rafael Alberti: "Poesía de hombre bueno, cordial y de un sincero acento que, aunque sometido casi siempre a más difíciles procedimientos técnicos, hiciera pensar a veces en la voz calma de un Antonio Machado. Castellana al fin, la lírica de Salinas mostró, desde un principio, una línea escueta, tensa, sin halagos externos, cuya columna va por dentro, sosteniendo, esqueleto seguro, la carne verdadera que la envuelve".

Pedro Salinas (Madrid, 1891 - Boston, 1951) és un dels grans de la Generació del 27. He llegit una selecció de poemes feta pel Julio Cortàzar: “Poesia”. Us en deixo el primer i l’últim; entre ambdós hi ha alguns del poemes d’amor més bells que es poden llegir.

“Suelo. Nada más"
Suelo. Nada más.
Suelo. Nada menos.
Y que te baste con eso.
Porque en el suelo los pies hincados,
en los pies torso derecho,
en el torso la testa firme,
y allá, al socaire de la frente,
la idea pura y en la idea pura
el mañana, la llave
-mañana- de lo eterno.
Suelo. Ni más ni menos.
Y que te baste con eso.

Pregunta más allá 

¿Por qué pregunto dónde estás,
si no estoy ciego.
si tú no estás ausente?
Si te veo
ir y venir,
a ti, a tu cuerpo alto
que se termina en voz,
como en humo la llama,
en el aire, impalpable.
Y te pregunto, sí,
y te pregunto de qué eres,
de quién;
y abres los brazos
y me enseñas
la alta imagen de ti
y me dices que mía.
Y  te pregunto, siempre.

La poesia de Pedro Salinas és fascinant. Com Machado, és cultor de  la paraula senzilla, la riquesa rau en els recursos intel·lectuals, en la gran imaginació, l’enginy, l’habilitat per explicar quelcom conegut d’una forma nova i original, de tal manera que els seus poemes són moderns, vanguardistes, tot i els anys que han passat. És precís i misteriós alhora, és clar, d’un lirisme únic, propi, sense énfasis desmesurats, però sobretot, quan el llegeixo penso que és el poeta enamorat.


El 2002 es publica un llibre epistolari de la relació secreta entre Salinas i Katherine Whitmore; una selecció de les 354 cartes i diversos poemes que ell li escriu entre 1932 i 1947. A aquesta relació li debem els dos poemaris La voz a ti debida” (1933) i Razón de amor” (1936); amb ells ens arriba nítida la passió vinculada a un amor impossible, l'al·legat d'un amor sincer, la creació seductora, i un sentiment exaltat, dolorós, que esdevé bellesa, perfecció, art.

La voz a ti debida

[…]¡Qué día sin pecado!
La espuma, hora tras hora,
infatigablemente,
fue blanca, blanca, blanca.
Inocentes materias,
los cuerpos y las rocas
- desde cenit total
mediodía absoluto -
estaban
viviendo de la luz,
y por la luz y en ella.
Aún no se conocían
la conciencia y la sombra […]

 
Altres pensaments d’en Pedro Salinas:

  “El amor no es otra cosa que localizar en un ser, en un nombre, en una vida, dentro de los límites de un rostro y un cuerpo, todo un mundo de abstracciones y anhelos, de espacios infinitos e irrealidades sin medida. Todo toma cuerpo y carne.”

“Y vivimos soñándola. Soñar es el modo que el alma tiene para que nunca se le escape lo que se escaparía si dejamos de soñar que es verdad lo que no existe. Sólo muere un amor que ha dejado de soñarse hecho materia y que se busca en tierra.”

“Ésa es la victoria que estás ganando, alma, lo mismo en lo general que en los detalles. Tengo confianza. Vivo más tranquilo, camino por mis días con menos recelo. Pero no olvido que la vida y todas sus grandes cosas son eternas y momentáneas, y que de pronto en un instante podemos quedarnos ciegos en medio de la luz, muertos en medio de la vida, solos en medio del amor.”

“Detesto, entre otras cosas, la moderna tendencia de los estudios literarios porque permiten a cualquier mediocre aproximarse a una gran alma, a un Garcilaso, a un Leopardi, a un Heine, sin la menor afinidad espiritual, ni curiosidad mental, en nombre del criterio histórico, como se aproximaría a otro autor cualquiera. Eruditos sin alma.”

Més poesia d’en Pedro Salinas


diumenge, 28 de març del 2010

TERTÚLIA AL VOLTANT DEL LLIBRE: CARRER BOLÍVIA - Maria Barbal







TERTÚLIA AL VOLTANT DEL LLIBRE: CARRER BOLÍVIA
 
Maria Barbal





Si em demanes què hi veig, et diré que és la seva senzillesa en els mots, la calidesa en el gest pausat, sense nervis, però amb empemta. I la seva proximitat en el tracte.
No fa gaires dies, a la biblioteca de Barcelona de la Rambla Prim, Ramon d’Alós-Moner, es va poder assistir a una xerrada de la Maria Barbal, organitzada pel club de lectura de la biblioteca. Acte que va aprofitar un  grup d’ex-alumnes que la mateixa Maria va tenir en la seva etapa a l’Institut Maragall, fent de mestre, a poca distància del local que ens acollia, per assistir i homenatjar-la amb algun detall i la seva companyia.
Altres hi assistírem per interès particular, com jo o la Fiona Kelso; ella està fent un estudi sobre l’obra de l’autora, i em va confessar sentir-se molt feliç de poder gaudir de la seva companyia.
Unes trenta persones ens arraïmàvem al voltant de la taula principal on era asseguda l’escriptora, que anava responen una a una les preguntes que les noies del club de lectura li anaven fent, us en penjo un parell d’intervencions, per poder escoltar la seva clara veu i la didàctica manera d’explicar els fets d’una escriptora.
Vaig fer més enregistraments, però em feia por molestar-la, tot i que sé que no ho feia, però també volia assaborir les seves paraules sense que passessin pel filtre del visor de la càmera. Mirar a una persona en directe no té comparació a fer-ho per una pantalla. I això vindria a ser el que volia dir-vos. És bo tenir el desig de llegir les paraules que els nostres autors preferits ens escriuen, però també és bo saber com és el seu to de veu, quina entonació utilitzen per definir estils, per opinar sobre fets, o explicar detalls sense importància, o a l’inrevés... perquè ara vivim els mateixos dies que els dels narradors, i cal aprofitar l’experiència de compartir la seva veu; l'oral i la que s’escriu.
Els ex-alumnes li varen oferir una excel•lent dedicatòria amb un power-point gairebé professional d’un dels seus alumnes, en Josep Desumvila, que tots varem aplaudir, i amb altres detalls com uns retalls de premsa del primer Sant Jordi de la Maria que li havien emmarcat: La Maria va mostrar la seva joia i emoció, i va seguir el reportatge amb un gran interès.
En acabar ens vàrem saludar amb la Maria, em va agrair la presència, però que li hauria agradat que hi afegís alguna cosa jo també, per recordar la nostra etapa a l’Ateneu, i la gestació d’un llibre de relats en companyia d’altres alumnes d’aquell centre, seu d’escriptors en formació, que hauria enriquit la xerrada. De fet, em vaig adonar que volia fer-me participar, en alguna indirecta dels seus comentaris i en mirades de complicitat que després he sabut veure en els vídeos, però en aquell moment va guanyar el meu capteniment, volia deixar que els altres gaudissin de la seva festa, els ex-alumnes i les noies del club de lectura.
Altres dies vindran, i altres tertúlies ens acolliran. Aleshores parlaré, és una promesa.
Fins aviat Maria, ens tornarem a veure.
No us he parlat del llibre! Bé, i encara no l’heu llegit?




PS
Prego sabreu dispensar els moviments de les imatges en el vídeo, són registres fets per un no professional en la matèria.

dimarts, 23 de març del 2010

EL SOROLL DEL PETIT RÈPTIL - Carles Decors


EL SOROLL DEL PETIT RÈPTIL
Carles Decors




La referència a un petit rèptil devorador d’insectes i que viu a Indonèsia dóna títol a un llibre que ens presenta a una persona amb la síndrome de Korsakov, una amnèsia greu, a la que s’arriba comunament per la ingesta excessiva d’alcohol. Però no és aquest el motiu que ha portat al nostre protagonista a patir-ho.

No us parlaré sols de què tracta aquest llibre, us parlaré també, en una pinzellada, de l’autor i de la seva obra, i perquè crec que aquesta història és una lectura interessant. Els narradors poc coneguts, o gairebé desconeguts com ell, tot i escriure amb personalitat i caràcter, en la nostra geografia literària no tenen gaire futur, i no el tenen, perquè és tanta la palla que costa destriar el gra, i en aquest cas, aquí tenim gra del que podríem anomenar bo. No és ja el fet de què la lectura es faci més o menys agradable, si seguim la història que ens conta l’autor, el Carles Decors, és un narrador que gaudeix vivint els seus contes, i ens els fa reviure amb facilitat. Amb una trajectòria literària de sis llibres, entre poesia, contes i narrativa, diria que encara ha d’escriure el seu gran llibre, però que els passos que fa són ben encaminats. Va començar amb bon peu a la dècada dels vuitanta, guanyant el Premi Documenta de l’any 1983; “F.M.” (Fragmentació Modulada.), després de publicar un recull de poemes, va desaparèixer uns anys, per retornar a la narrativa a les acaballes de la dècada dels noranta, i fins avui, que prepara una nova novel·la.

Diria que el més valuós d’aquest escriptor és la seva franquesa i frescor amb la que ens fa viure els paisatges, tant els interiors com els exteriors, que descriu. En aquest llibre ens transporta a Indonèsia, on el protagonista viu una estranya relació, i ens el retorna fins a una Rambla de Barcelona amb el Liceu, i a un Passeig de Gràcia amb la Pedrera de Gaudí. Amb uns secundaris en l’orbita del protagonista força curiosos i descrits amb aquella ambigüitat de la memòria confusa, on diria que l’autor demostra una gran professionalitat descriptiva.

El llibre ha rebut crítiques diverses, i en algun moment se l’han carregat sense voler veure més enllà... un autor novell i sense recolzament, hom imagina que el més fàcil és tallar-li el coll, no calen més socis al club dels que fan sempre el mateix, amb l’excusa d’un darrer treball, molt o poc original, però ben comercialitzat i mastegat... en fi. Personalment; he llegit “El soroll del petit rèptil” amb interès i no m’ha decebut.

Carles Decors està treballant en una nova història. Ell té debilitat per les històries d’Àfrica, de la Guinea, amb qui té una relació artística, sentimental i familiar força arrelada, i quan en parla, ho fa amb una empenta narrativa important. No mereix ser-ne un de tants, malgrat encara li queda recorregut per fer, tot i que m’agradaria veure’l entre els més llegits, no seré jo qui el descobreixi, el temps dirà. De moment el meu consell és que el llegiu. Una història original, que malgrat ser una narració on es repeteixen dades i això pot sobtar, no es fa reiterativa. I una referència per comprendre una mica més de què va tot això: algú no ha vist “memento”? El Carles diu que l’ha vist més de quatre cops...









Un gekco tokai

diumenge, 21 de març del 2010

La veu dels poetes


Carles Beltran i Carme Contreras

Avui he vist a la Carme Contreras, la gran actriu de teatre, a la Sala Muntaner en una obra que integra poesia, música, interpretació i dues veus: la seva, i la del cantautor Carles Beltran, al piano. Un bon grapat de textos de poetes morts als quals ells segueixen les petjades i ens els retornen, vius, en les seves paraules perquè en gaudim i ens quedi de nou el record, un bell record.
Durant uns minuts som els destinataris d’aquesta oda a l’amor i a vida a través dels mots de grans escriptors traspassats: Horaci, Shakespeare, Ví­ctor Català, Lord Byron, Whitman, Shelley, Sagarra, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, entre d'altres. La veu càlida, forta i madura de la Carme, la seva figura fràgil, però imponent ens acompanya en aquest viatge pels camins del vell continent; resseguim alguns dels pensaments que resten en les pàgines de la memòria escrita.
A partir del “Carpe diem” d’Horaci i de l’esperit del “Club dels Poetes Morts” de Peter Weir, ens inviten a viure i a assaborir d’una forma poètica la vida, paradoxalment, de la mà dels nostres poetes morts.

Només al final del espectacle, quan han agraït la presència del públic en un dia tan especial com el d’avui (Dia mundial de la poesia), m’he adonat de la feliç coincidència. Només llavors m’he atrevit a fer-los una fotografia.


Una de les peces que ha cantat en Carles Beltran ha estat “Maria, la portuguesa”. Us la deixo en les grans veus desaparegudes del Carlos Cano i l’Amália Rodrigues, la reina del fado.



dissabte, 13 de març del 2010

PETONS ROBATS, DE FRANÇOIS TRUFFAUT


François Truffaut amb els actors protagonistes.


Òbviament una pel·lícula comença amb el primer fotograma, de fet amb els títols de crèdit, però també amb la música que ens endinsa subtilment en el film i ens desvetlla les primeres sensacions. En el cas de “Petons robats” (Baisers volés, 1968)  de  François Truffaut, és la cançó que sona a l’inici la que marca el to de la història: “Que reste- t -il de nos amours ?” d’en Charles Trénet





Éssent com és una comèdia romàntica, els sentiments de melangia i de pèrdua que impregnen la pel·lícula i les situacions absurdes i grotesques que explica, la perfilen com una obra inclassificable, d'una gran profunditat en les situacions que planteja. Hi ha escenes que resten en la memòria, fragments d’històries magistrals, com l’home que contracta un detectiu privat perquè, tot i que és molt afortunat socialment i familiar, sent que la gent el detesta i no està disposat a explicar res sobre la seva vida a un psicoanalista. Són situacions que et provoquen gran rialles, però també una certa tristesa.




El personatge interpretat per Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel) és l’alter ego del director Truffaut, i serà el seu actor fetitxe en una sèrie de films que s’inicia amb “400 cops” i que narren la vida del seu heroi romàntic, apassionat, innocent i noble, perseguit per la fatalitat.  En “Petons robats”, Antoine ha estat expulsat de l’exèrcit, busca feina i es retroba amb la seva xicota. La feines en les que provarà fortuna el fan viure situacions irrisòries, amb un cert aire d’irrealitat. L’escena de l’enamorament repentí que sent per la dona del seu cap (aquell a qui tothom detesta) i la cèlebre frase: “No és una dona, és una aparició”, és tan sols una mostra del millor cinema.



  François Truffaut y el Romanticsmo

dimarts, 9 de març del 2010

Un dia de neu

Terrassa, 8 de Març de 2010


La font blanca.


 
Carrer Major


 
Portal Sant Roc en sèpia


 
Posted by Picasa
Plaça Vella




Un vuit de març nevava.
Fredorosa catifa blanca 
on llisquen peus
i records d'infantesa.
I mires els minyons d'ara,
veus en els seus ulls
esguards de joia,
sense paraules,
la nívia presència els captiva.
Emoció i temença
joc i relliscada
riure i plaer
amor i temor.
Blanca neu
fred d'un temporal.
Era març i nevava,
un col·lapse de flocs esclatà.


Les imatges i les paraules són de; Ferran d'Armengol

dilluns, 8 de març del 2010

SALVADOR ESPRIU – MAHMUD DARWISH


 

No em vaig poder afegir a temps a l'homenatge que tants blocs li van retre a Salvador Espriu recordant la seva figura i obra en el 25 aniversari de la seva mort. Arribar a misses dites, una sensació que em rebé amb freqüència per la meva pertinaç manca de temps.

La casualitat ha volgut que llegís el poeta palestí Mahmud Darwish (1941-2008) “Per què has deixat el cavall sol?” (1995) i  posteriorment llegís “La pell de brau” (1960) , llibre amb què Salvador Espriu (1913-1985) es converteix en el poeta nacional de Catalunya. I dic que ha estat l’atzar venturós perquè he trobat moltes analogies, similituds en l’esperit  d'ambdues veus: l’exili, la dignitat, la resistència, la justícia, l’amor vers la terra.
Espriu utilitza el nom Sepharad , el mot hebreu que designa la península ibèrica des de l’edat mitja, i recrea un món a partir d’una actitud ètica. En paraules de la Maria Aurèlia Capmany:

“Salvador Espriu arrenca de la imatge escolar, la vella pell de brau adobada, i la converteix en una realitat dolorosa i viva, plena de sang, acabada d'escorxar, vibrant d'una plaga que no pot guarir-se.
La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.
Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d'Israel, el poble català.”

Però també és el poble palestí, o qualsevol poble que pateixi una humiliació històrica i descarnada. Les dues obres, els dos poetes, arrelen la seva veritat particular en el que és universal i essencial pels humans i no tan sols en interpretacions limitades a un territori i a un temps.



A l’oliverar, a l’est de la font,
el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra
errant. A la seva ombra, no hi va brotar
cap planta llegendària,
cap núvol de lilà
no vessa damunt l’escena.

La terra era talment una roba teixida
amb agulla de sumac en el seu somni
trencat. I l’avi es deixondí
per arrencar les males herbes de la seva vinya
enterrada sota el carrer negre.

Em va ensenyar l’Ancorà sota una murtra,
a l’est del pou.
Venim d’Adam i Eva
i del paradís de l’oblit.
Avi, sóc el darrer ésser viu
del desert. Pugem!

El mar i el desert a les engires del seu nom,
lliure de sentinelles,
no coneixien el meu ni els seus fills,
aplegats al voltant del nun
de la sura del Compassiu.
Déu meu, doneu-ne fe!

Ell, nascut de si mateix
i enterrat devora el foc
d’ell mateix,
cedirà al fènix, del seu secret consumit,
allò que hagi de menester
per encendre les llums del temple.

L’oliverar, a l’est de la font,
el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra
errant. No hi va eixí cap sol,
ni cap ombra va créixer
a la seva ombra.
El meu avi, cada vegada més lluny.

Mahmud Darwish


Els nostres avis varen mirar,
fa molts anys,
aquest mateix cel
d’hivern, alt i trist,
i llegien en ell un estrany
signe d’emparança i de repòs.
I el més vell dels vianants
l’assenyalava amb el llarg
bastó de la seva autoritat,
mostrant-lo als altres,
i després va indicar aquests camps
i va dir:
-Certament aquí descansarem
de tota la vastitud dels camins
de la Golah.
Certament aquí
m’enterrareu.

I varen ser enterrats,
un a un, a Sepharad,
tots els qui amb ell arribaven,
i els fills i els néts també,
fins a nosaltres.
Car prou sabem que molts
som encara escampats
en el vent i en la peregrinació
de la Golah.
Però ja no volem plorar
més el temple
ni sofrir per l’infinit enyor
de la nostra ciutat.

Per això, quan algú
de tard en tard s’atansa
i amb un posat sever
ens pregunta:
«Per què us quedeu aquí,
en aquest país aspre i sec,
ple de sang?
No és certament aquesta
la millor terra que trobàveu
a través de l’ample
temps de prova de la Golah»,
nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record
dels pares i dels avis,
responem només:
–En el nostre somni, sí.

Salvador Espriu

Terrassa.net