On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 20 de juny del 2010

TOTS ELS NOMS, DE SARAMAGO


Dels llibres que he llegit d’en José Saramago, el dia de la seva mort vaig recordar un d’ells amb especial intensitat: “Tots els noms”. El rememoro aquí per fer homenatge a un dels més brillants i originals escriptors contemporanis.

Aquests dies he llegit en els diaris una anècdota sobre Saramago que també m’ha fet pensar en el llibre. Un error en el Registre Civil va fer que li canviessin el cognom a l’escriptor: no va ser inscrit amb el del seu pare, Sousa, sinó amb el sobrenom de la família, Saramago. Ell deia que d’aquesta manera ja li van donar el nom artístic.

Don José, el protagonista del llibre, és l’home de qui no coneixem els cognoms, insignificant, humil, colgat en la quotidianitat, funcionari del Registre Civil on omple fitxes de naixements, de defuncions, de casaments... Ell s’endinsa en els laberíntics passadissos dels arxius dels morts amb l’ajuda d’un llarg fil d’Ariadna, per a no perdre’s. Don José, però, té una afició secreta: col·lecciona dades de gent famosa. A poc a poc, aquest passatemps el durà a desafiar l’ordre i l’autoritat establertes, transgredint les normes. L’atzar fa que entre les fitxes dels seus personatges trobi la d’una dona desconeguda, anònima. Una força estranya el mena a buscar-la. L’amor és el gran impuls que mou a Don José, encara que no en parli, ni tan sols se n’adoni, i que l’enamorament per a ell no s’acabi mai; sigui un anar buscant, contínuament. 



Gran coneixedor de l’ànima humana, Saramago ens descriu com l’home malda per sortir d’allò que l’aliena, de la monotonia que agrisa l’esperit i el buida de motivacions. Tots cerquem una sortida, podem desafiar el nostre destí, com va fer ell: obligat a treballar des de l’adolescència, la seva educació es va forjar a les biblioteques públiques. “La meva vida és un miracle”, deia el premi Nobel. També és un miracle, afegeixo jo, que no oblidés mai que va ser pobre, fill d’analfabets. Escrivia un home íntegre, un artista amb elevat sentit del deure i de la denúncia, i sobretot, escrivia sentint molt d’amor, apiadant-se de l’ésser humà.

M’emociona sentir la seva veu, i pensar que ha marxat un home d’una talla difícilment igualable. Escoltem-lo. En aquest vídeo ens explica un conte per a nens. 



dissabte, 19 de juny del 2010

L'HOME ÚNIC

L’HOME ÚNIC



Tots volem ser únics, i ell ho ha estat, i ho serà per sempre, perquè la seva literatura no morirà mai, restarà entre nosaltres, amb els seus llibres arraconats en una lleixa, plens de pols, potser, com ell ho descrivia en una de les seves moltes entrevistes. L’autor de “L’home duplicat”, “La caverna” i dels assajos més lúcids i també d’una llarga llista de llibres diversos sobre la vida, i també sobre l’amor i la mort. Tots ells amb alguna cosa que els fa ser llegits, i que seguiran sent llegits i potser millor compresos en un futur, perquè la seva obra és de futur; és de profeta la seva feina. I com bon profeta, les forces ocultes del poder el varen fer marxar de la terra que ell estimà, i que mai no va deixar d’estimar, malgrat vivia en un exili paradisíac, i amb la companya del seu darrer trajecte; la Pilar, també tota una profecia.
No cal dir que ell era un dels grans, en la seva petitesa, en la seva modèstia, en el seu no aixecar mai la veu. Però també en el seu orgull de dir les coses amb veu serena i clara. Podrà ser recordat com el primer creador literari que va dir i va fer del viure una lluita per la veritat —no l'oculta, aquella que l’home ha inventat per controlar els curts d’esperit,— una lluita per eradicar la visió simplista i corrupta d’aquesta humanitat (li ha calgut canviar d’editorial a Itàlia, on el director de la seva anterior li ha vetat un llibre d’articles; el president de la mateixa és un tal Berlusconi, i algun article parlava d’ell... no li devia agradar allò què hi deia). Una lluita que ens cal a tots seguir, per no ser uns simples carronyers que passaran a la història dels dies per l’afany d’afavorir els poderosos del joc brut. Ell volia que fóssim alguna cosa més; éssers de llum. Algun cop ell ho havia explicat, volia que ho fóssim tots, malgrat que, de ser així, li hauria calgut viure una altra vida, que de ben segur, l’hauria fet més content. De ben segur.
Deixeu-me dir que ha mort un home feliç, malgrat el pesar de compartir tanta misèria, tant dolor. Hauria desitjat canviar el món, li hauria agradat, però era prou conscient, com ho som tots cada dia, que ell sol no podia, i va treballar, però, per canviar aquelles coses que tenia al seu abast. No el deixem per sempre a la lleixa. Llegim-lo, seguim-lo i compartim-lo. Intentem seguir el camí que ens ha obert.
Serenament però constants.

S’ha parat un rellotge
a les dotze trenta dos,
a mort un home jove
ningú sap com...

Fins aviat, mestre Saramago!






divendres, 18 de juny del 2010

TRAÏCIÓ



Traïció

L’alè capritxós de l’atzar entela
el vidre de la finestra i la llum
a ràfegues d’un matí de novembre.
En la fullaraca dolça del llit,
capsal grisós de pedra, endins l’osca
s’ajoca l’aranya entre fils de seda.
Pacient, enreda un instant del temps,
a l’amant penjat del pèndul, mentre ella,
impúdicament i lenta, se’l menja.


Empar Sáez


Els sis últims versos van ser publicats el 14 de maig a La Vanguardia.
La fotografia està treta del blog spajkblog.wordpress.com

dissabte, 12 de juny del 2010

Platonov – Txèkhov



Després de la meva immersió en el teatre d’en Txèkhov en mancava veure una obra a l’escenari, i aquesta ha estat Platonov, al Teatre Nacional de Catalunya. És una peça excepcional en molts sentits:  és la primera que escriu  l’autor com a dramaturg (encara no tenia 19 anys quan la inicià); el text és molt ambiciós i conté petits fragments inacabats, en total més de 200 pàgines que farien  necessàries unes 7 hores per representar-la íntegrament; i per arrodonir-ho té una història singular al seu darrere, doncs va ser trobada divuit anys després de la mort de l’escriptor en la caixa forta d’un banc amb el títol original “Peça inacabada per a un piano mecànic”. La versió que ha fet en Juan Mayorga té una durada de dues hores i mitja, en un magnífic muntatge de Gerardo Vera, director del Centro Dramático Nacional, en coproducció amb el  Festival Internacional Chéjov de Moscú, ciutat que pròximament acollirà l’espectacle.

Explicar breument la complexitat del jove mestre Mijail Platonov és una tasca molt difícil, el que sí puc assegurar és que he reconegut en ell molts de les trets i les angoixes que perfilen els seus personatges en obres posteriors. Platonov és el gran idealista, d’una sinceritat absoluta, feridora, molt exigent amb els altres i amb si mateix. Té un discurs mordaç, és l’heroi en una societat que es desintegra, té una visió lúcida de la seva època, de la societat de finals del segle XIX a on els grans problemes de corrupció, alcoholisme, ociositat devoren els personatges que l’envolten. Expressa l’angoixa de viure en aquestes coordenades que, de fet, no serien molt diferents si visqués actualment.

La relació amb les dones és un dels temes  més complexes i interessants. Hi són representades quatre  arquetipus de dona: la tradicional, religiosa i poc cultivada, amb qui es casa; la dona atractiva, lliure i intel·ligent a qui estima, però rebutja com a objecte de plaer; la dona innocent i confiada de qui en fa mofa, però que també considera i aprecia; i finalment la dona a qui va estimar en la juventut, l’ideal suprem de l’amor que associa a una vida “nova” i  en acabat, quan és a punt d’aconseguir-lo, es fa plenament conscient de l’eterna insatisfacció en la que sempre estarà immers. 


Em va sobtar especialment el consell de l’esposa  qui, en un moment de l’obra, li recomana d’escriure totes les idees que li volten pel cap; això seria una sortida profitosa per als neguits del jove. Potser algú va donar en el seu moment aquesta mateixa idea a en Txèkhov. Qui ho pot saber.

Ha estat un gaudi la gran interpretació dels actors: en Pere Arquillué fa un treball descomunal, i la Carmen Machi, la Mónica López, el Toni Agustí, la Sonsoles Benedicto… tots van rebre un merescut i clamorós aplaudiment en acabar l’espectacle. L’escenografia i la música, un plaer pels sentits.


Una frase de l’obra: "A Hamlet li fa por somiar, a mi em fa por viure”. Aquest dolor, aquest patiment acompanyen els personatges de l’Anton Txèkhov en el curs de la seva existència, i descobrim meravellats que ja estava present, d’una forma passional, en aquest text d’un autor tan precoç i genial.


Les fotografies són de Ros Ribas

dimecres, 9 de juny del 2010

CASSERRES POÈTIC 2010



III CASSERRES POÈTIC 2010

El passat dia cinc vàren començar els recitals poètics de Sant Pere de Casserres, que es realitzaran durant tres caps de setmana d’aquest més de juny.



Ens situarem:
Sant Pere de Casserres, Les Masies de Roda. Quan un es pensa que el Parador Nacional de Vic és l’última edificació de la carretera, a mà esquerra puja un camí, a voltes tancat, que ens mena fins el monestir de Sant Pere de Casserres. Abans d’arribar-hi, però, hem de deixar els vehicles a escassos cinc minuts a peu del Monestir, però la curta caminada paga la pena de fer. L’aire és suau, i passades les sis el sol ja ha deixat d’escalfar-nos el cos. Tot caminant a la vora del riu, podem gaudir de les imatges ofertes per les acaballes de l’Embassament de Sau que envolten les fronteres naturals de l’edifici mil·lenari de Sant Pere, ara restaurat, i com sempre, amb diversitat d’opinions de com ha quedat. Ningú mai ho troba com ho recordava.


Com si fos mut

Com si fos mut qui et parla en silenci
camines sol a imatge dels teus passos;
la veu roent travessa el cor dels altres,
no pas el teu, efímer a tot tacte.
...
Si voleu veure les fotos encadenades, pitgeu aquest enllaç i us durà a l'Slideshow fotogràfic de la festa literària.




És tard?

Allò que mai et vaig dir, el que et vaig plorar,
Sentiments empassats en absolut desordre,
...
És tard per reviure junts tot el que ens vam perdre?

L’osonenc Josep Checa va presentar el recital que iniciava el cicle de poesia de Casserres. Cinc eren els autors i autores que varen presentar-nos un ventall de poemes personals, íntims, mundans, onírics i satírics. De tot en poc més d’hora i mitja d’un recital amè i ben travat i dins d’un espai, el claustre del Monestir, fresc i acollidor, tots ells van estar ben acompanyats musicalment i a la guitarra i veu per Lluís Toran i Lídia Colldelram.
Bruna Generoso, va obrir el foc i ens va llegir part d’un poemari titulat “Colors a l’aigua” i que ha guanyat el 6e certamen Pacte de Sant Sebastià. Una poesia que cerca en el dubte de les paraules fins a descobrir-se en mots íntims, sensual i eròtics, fins un poema dedicat a la llibertat d’una gosa; la Nina, o a una lletra l’H.
Jordi Buxaderas, ens endinsava en la seva “Ciutat dels Sants” amb poemes satírics, urbans i eròtics on dominen les dones malèfiques i les històries més irreals. La seva posta en escena va ser la més original i trencadora.
Laura Ropero, ens llegia un recull dels seus poemes penjats a la pàgina de relats en català, amb la seva veu clara i potent, recitant una poesia inquieta i intimista, amb qüestions sense resposta que demanaven obrir portes potser mal tancades.
Gabriel Salvans, amb la seva veu personal i atractiva que acompanya amb una gesticulació acurada i mesurada per a cada mot, ens va recitar alguns dels seus “Cent sonets sol solet”, mostrant-nos els neguits de la vida, poemes que ens parlen de paraules badades i amb finals d’una potència agraïda.
Enric Torras. De parla segura i decidida, ens endinsa per una poesia que ens vol convèncer, i ho fa amb arguments evidents i ben rimats, presentant-nos també poemes d’una fina ironia força interessant des de punts de vista sobre l’amor ben diversos.

Ciutat dels Sants
 
... Tenia un cor molt gran, però estava massa intoxicat i us feia mal; me’l vaig haver d’arrencar per treure tota la culpa. La meva llengua va tallar el nostre lligam per sempre, entre pinta llavis de frivolitat i cigarretes d’embolicar rumors... 


Menys en Gabriel, tots ells publiquen regularment els seus treballs a la pàgina Relatsencatalà.cat
Els grajectes vitals de cada un d’ells són força diversos. La Bruna ha acabat estudis aquest any, el Jordi fa d’advocat, la Laura és mestra, en Gabriel és fotògraf i l’Enric és filòleg i ocasionalment organitzador de tallers poètics.


Els propers dissabtes 12 i 19 de Juny segueix la proposta poètica dins l’espai del Monestir de Sant Pere de Casserres, si amplieu la foto del programa podreu observar l’horari i participants dels actes poètics preparats.




...gaudir la vida
és escoltar el cor...




Enric Torras
El recital va acabar amb un sopar al poble de Tavèrnoles, amb els participants del recital i alguns dels acompanyants que havíem fet de públic, així com algun afegit d’última hora. Els horaris laborals no sempre ens ajuden a poder gaudir de tot l’espectacle i ens hem de conformar amb poder compartir la taula amb els satisfets poetes, dins d’una conversa plena de caliu i bones paraules, rimades, o no.
Esperem tornar-hi aviat.



Sonet 100 Sant Martí xic

... Aquí m’hi ha dut la poesia, gosa
i toca el cel amb la punta dels dits,
diu el poeta, somia en cada solc
del vers qui ets a la fotografia, ...
Gabriel Salvans






Amics poetes

divendres, 4 de juny del 2010

Teatre de Txèkhov, "L'oncle Vània"




Durant aquests dies, que coincideixen amb el 150 aniversari del naixement d’Anton Txèkhov, es representa en el Teatre Nacional de Catalunya “Platonov”, una obra de joventut del dramaturg rus. Tanmateix no ha estat amb aquesta obra que he arribat al teatre d’en Txèkhov (1860-1904) sinó amb la pel·lícula: “Vanya on 42nd Street”, el darrer film del Louis Malle (1932-1995), també director d’Au revoir les enfants. 

La pel·lícula, estrenada el 1994, és especial i una rara avis en el panorama cinematogràfic: va ser rodada dins d’un teatre en ruïnes, amb un grup d’actors excepcionals i un pressupost reduït. L’adaptació dels diàlegs, a cura d’en David Mamet, proporcionen més força a aquest text del 1887; ens fan fer un salt de la Rússia rural de finals del segle XIX a un teatre abandonat al bell mig de Broadway, on un grup d’actors assagen l’obra vestits amb roba de carrer. Tot això ens apropa a la temàtica i ens evidencia la seva actualitat. No és teatre filmat, és cinema dins del teatre; l’espectador està ficat a l’escenari, el film i l’obra es fusionen tan perfectament que al principi no es percep quan comença el text d’en Txèkhov i quan acaben els diàlegs entre els actors. Ells són una peça essencial en aquest tipus de cinema en el qual els elements s’han reduït a un text perdurable, a una càmera i a uns  personatges que ens condueixen a la màgia de les emocions humanes.

Coneixia els relats curts d’en Txèkhov, però no pas les obres de teatre, mai no havia tingut curiositat per llegir-ne alguna. Abans de veure la pel·lícula, he llegit “L’oncle Vània”, “La gavina”, “Les tres germanes”, “El cirerar”, “L’ós” i “Els danys del tabac”. Exceptuant  la primera, la resta les he trobades en el llibre “Teatre de Txèkhov”, unes versions magnífiques  d’en Joan Oliver. El volum no inclou  “L’oncle Vània”, aquest, però, es pot trobar en català fàcilment a les biblioteques.

Les obres de Txèkhov van ser titllades d’antiteatrals per la manca d’acció en escena; ell trencà el concepte de melodrama tradicional de l’època i obrí noves formes d’entendre l’art dramàtic. Hi trobem grans drames, despullats del barroquisme literari anterior, que ens acosten als personatges en la seva quotidianitat, en els detalls senzills. Envoltats d’una remor tendra i melangiosa ens arriben i ens commouen, sentim compassió pel seu patiment existencial. També hi trobem monòlegs humorístics, comèdies, teatre de l’absurd i obres que ens parlen de les grans paradoxes humanes.

“L’oncle Vània” es situa en  l'antiga casa de camp d’una família aristocràtica. L’arribada del pompós professor retirat i la seva dona jove és l’inici d’un terrabastall psicològic en els habitants de la finca. Mostra amb gran nitidesa la força tirànica de la bellesa, la roïndat de la vida enfront d’un futur idealitzat, la decadència d’una classe social ociosa i parasitària. També parla de la satisfacció il·lusòria pel treball, de l’alcoholisme, la desesperació a l’adonar-se que hom ha viscut una farsa, el sentiment de fracàs i dissort personal i la resignació final. Els textos són humanistes i progressistes, sobten per la tremenda actualitat dels temes plantejats; també es posiciona sobre la protecció de la natura, dels boscos, de com la vida podria ser més feliç i harmoniosa si ens envoltéssim de naturalesa preservada, i un se n’adona clarament que l’ecologisme, i altres temes importants no són un invent d’ara.




Terrassa.net