On tenim la lluna ara? i el sol!

divendres, 20 de maig del 2011

ArT i PoEsiA

Sempre he desconfiat de qui dóna definicions excloents de determinades qüestions que per la seva naturalesa pregona pensen que únicament són a l’abast d’uns pocs il·luminats. Gaudir, comprendre, crear –també si parlem d’art–, esdevé un procés íntim i personal, d’educació emocional, intel·lectual, respecte i maduresa. Ningú no pot dir-nos que un poema és més poesia perquè emociona més, perquè és més entenedor; l’emoció també és personal, intransferible.

Què pensem ara dels crítics d'art que en el seu moment van fer mofa dels primers quadres impressionistes? Què en pensem dels qui van criticar les primeres obres cubistes d’en Picasso? Qui s’atreveix a dir avui dia que les obres de Rothko no són art?
I per què alguns s'entesten a no acceptar una pluralitat poètica enriquidora, no excloent? És ben cert que ens manquen adjectius per descriure l’ample ventall que s’integra sota un únic terme: POESIA, però per sobre de tots els intents definitoris, categoritzadors i exclusivistes estan els artistes que fan “visible” un altre món, una realitat paral·lela i superior a qualsevol intent sostractiu.



Katsushika Hokusai, “Kintai Bridge, en la provincia de Suo”, de la sèrie Vistes de pons cèlebres


HOKUSAI

Va ser el meu pare que va introduir-me
en la pintura. Ho va fer amb revistes,
ben editades, d’aquell lloc perdut
que en dèiem –i en diem encara la República.
Vaig dibuixar i pintar durant uns anys
amb la fúria inútil del convers.
Era com si visqués dins les pintures
del solitari Museu d’Art Modern
on no hi havia mai ningú. Semblava
d’una ciutat francesa de províncies.
I de sobte, va ser el primer Hokusai.
Ratlles obliqües barren tot un pont
i els homes i les dones amb paraigües.
Ara que ja sóc vell voldria viure
dins un d’aquests paisatges d’Hokusai.
Que em protegissin, en creuar el meu pont,
les línies obliqües, tenses, ràpides.
Les delicades reixes de la pluja.

Joan Margarit, Misteriosament feliç, 2008



Giorgio de Chirico (1913) Delights of the Poet


I
se’ns fa de nit.
A vegades
obscurs,
desesperadament jaiem. Ja no sentim
el pes ni la foscor del gos que borda.
Amb els cinc dits del cor
mal escapçats
ja no aprenem a dir en veu alta
les pluges, la cremor de l’estiu.
Esquerrans, trontollem.
Dreters,
benignament inscrivim corbes
a la tangent del saber més
del que som,
creixent per terra com fa l’ombra.
Tremolant al pas del camió
que esmicola miralls,
deixant roderes dins els ossos,
fa mal la nit. Oh, sí. I aquest cridar
dels cossos dins la flama
tan breu d’un sol llumí
i el tornaveu, fan mal.
Hi ha tants difunts de somnis.
Encara són
al llit, amb les escorrialles d’una deshora,
esperant que algú encengui
un mirall nou, un ull, una cuca
de llum,
el blanc i negre de les coses.
I fins encara el sol
lleugerament pansit
i lleugerament
pàl•lid
damunt del llibre obert, a la plaça deserta
d’un De Chirico d’ombres i clarors.
Venint,
lladra la nit. De dol,
la tarda no contesta.
Ens hem d’alçar, calçar-nos
encara noves llunes,
descosir-nos les pedres, cosir els peus.
Una estàtua de gel que vol fugir
crida com cega.
No ens aturem. Immòbil, no sent res ni escolta.
Muda, és el fons d’un pou i ens invita
a no moure’ns. Llevem-nos de la nit, abans
que no ens arribi. L’estona
fosforescent no seria prou llarga
per fer-nos arc de foc.

Dormim? Som déus?
Absurds, som lletra morta? Se’ns ha escapat
dels dits una rialla obscura i groga?
Caient,
som la darrera pruna?

I
encara.

Felícia Fuster, I encara, 1987

diumenge, 15 de maig del 2011

BALL DE DIABLES!!

Dimonis i diables a Terrassa

Foto: Ferran d'Armengol
Molt de xivarri, força foc i un aiguat d'hores a deshora que va apagar la festa, però no els ànims de festa.
Cent, dos-cents, tres-cents... molts van ser els vestits de colors endimoniats de les diverses colles de diables vingudes de diferents indrets i conrades, i amb l'afegitó d'una petita representació del bestiari màgic i tradicional nostre. 

Foto: Ferran d'Armengol
A Terrassa varen sonar els tambors amb molta força, però no varen fer marxar els núvols que de mica en mica anaven omplint el cel, Sant Pere s'havia conjurat contra una festa popular a les portes d'una de les seves cases, i va deixar-nos a tots xops i remullats. Però encara varem gaudir d'una estona de xivarri estrident que feia bellugar, ningú era indiferent al ritme creixent que imposaven els timbalers diabòlics, les cames et feien moure tot el cos, i les imatges d'altres temps s'anaven repetint.

Foto: Ferran d'Armengol
Com una colla més, una munió de reporters d'imatges infernals captaven els moments i les estampes amb les seves màquines de fotografiar. Va ser intensa i curta la trobada, però la festa va anar més enllà de les hores d'aigua, quan encara alguna parella de dansaires endimoniades seguien el ritme de les gralles i tambors, dansant sota l'aiguat, a les portes del Cel.


(Puja el volum)

Però aquella va ser la seva festa. Nosaltres vàrem anar a fer unes creps regades amb sidra, en un local egarenc on d'antic, abans de ser restaurant, s'havia venut tradició d'imatgeria divina. Tips i farcits de "Gal·lettes" bretones, el camí de retorn a casa el vàrem fer, encara, sota la pluja.


Cartell 30é Aniversari Diables de Terrassa i XVI Trobada de Diables (Imatge trobada a la xarxa)
Enllaços:

Diables de Terrassa. Pàgina de la Colla de Diables de Terrassa.

Lo Carranquer, els diables de Cervera.  Els Diables de Cervera fan una entrada sobre la festa de Terrassa, amb enllaços a altres colles de diables i del bestiari popular.


Ball de diables. A la Wikipèdia podeu trobar una extensa informació sobre el ball de diables i la seva tradició.

divendres, 6 de maig del 2011

FIRA MODERNISTA DE TERRASSA - 2011

Imatge captada de la xarxa


Sols recordar-vos que aquest cap de setmana se celebra la Fira Modernista de Terrassa. Deixeu-vos portar per la imaginació, i feu un viatge als començaments del segle vint.


Hi ha un munt d'activitats a tota hora i per tota la Ciutat que es vesteix de gala per a rebre els visitants i distreure als vilatans. Les disfresses són acceptades, si voleu formar part de la festa, poseu-vos aquells vestits dels avis que teniu a l'armari, i gaudiu del passeig.

No us perdeu una bona ocasió per visitar places i carrers de Terrassa sota un punt de vista ben diferent.

Això serà els dies 6, 7 i 8 de Maig, no us ho perdeu pas!!


Foto: Empar Sáez - Fira Modernista 2010


Enllaços diversos:

El Programa en pdf.

A la web de la Generalitat




diumenge, 1 de maig del 2011

PERITO EN LUNAS, MIGUEL HERNÁNDEZ


Fins ara no era possible aconseguir una edició en paper del llibre de Miguel Hernández, Perito en lunas, publicat el 1933. En el primer centenari del naixement de l’autor ha estat publicat el poemari en edició facsímil per al seu préstec en Biblioteques públiques. És un plaer tenir a les mans la reproducció fidel del seu primer poemari.

A la xarxa, en el bloc Perito en lunas, el podreu trobar íntegrament amb il·lustracions de Ramón Fernández Palmeral. L’assaig “Simbologia secreta de “Perito en lunas” de Miguel Hernández” és un fabulós treball disponible a Internet, també de Fernández Palmeral.

El poemari inclou 42 poemes en “octava real” (vuit versos hendecasíl•labs) sense numeració ni títols. El simbolisme de la poesia de Miguel Hernández, juntament amb les metàfores que utilitza són hermètics, especialment difícils de comprendre sense disposar dels títols. Podríem dir que són endevinalles embrancades en la poesia popular, però de contingut enigmàtic i tancat. El poeta va suprimir els títols en l’edició original, però els hi va desvetllar a un amic quan li demanà les explicacions a les octaves.

Deixo tres poemes amb els títols que he pres de la xarxa i a continuació l’enllaç amb l’explicació de la simbologia de cada un.


La granada

Sobre el patrón de vuestra risa media,
reales alcancías de collares,
se recorta, velada, una tragedia
de aglomerados rojos, rojos zares.
Recomendable sangre, enciclopedia
del rubor, corazones, si mollares,
con un tic-tac en plenilunio, abiertos,
como revoluciones de los huertos.



Gota de agua

Gota: segundo de agua, desemboca,
de la cueva, llovida ya, en el viento:
se reanuda en su origen por la roca,
igual que una chumbera de momento.
Cojo la ubre fruncida, y a mi boca
su vida, que otra mata aun muerta, siento
venir, tras los renglones evasivos
de la lluvia, ya puntos suspensivos.


Gitanas

¡Lunas! Como gobiernas, como bronces,
siempre en mudanza, siempre dando vueltas.
Cuando me voy a la vereda, entonces
las veo desfilar, libres, esbeltas.
Domesticando van mimbres, con ronces,
mas con las bridas de los ojos sueltas,
estas lunas que esgrimen, siempre a oscuras,
las armas blancas de las dentaduras.



Perito en Lunas és un llibre de culte per qui estima la poesia de Miguel Hernández. La seva obra és feta amb vocació i esforç. El pols d’un jove de vint-i-dos anys per canviar la vida de pastor, arrelada a la natura i de la qual es nodreixen els seus versos, per la literatura; per ser "perito" en poesia. Ell va saber transmetre l’emoció d’una forma de viure, d’un temps, i d’una tragèdia.

Terrassa.net