On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Berthe Morisot

L’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, al Caixa Forum de Barcelona, aplega un conjunt extraordinari de pintura francesa dels segles XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció Sterling i Francine Clark. La podem veure fins el 12 de febrer de 2012.

El recorregut per les pintures de Renoir, Degas, Pissarro, també pels artistes de l’escola de Barbizon: Camille Corot, Millet i Rosseau Theodore, a més dels pintors més acadèmics de l’època com Bouguereau, Jean-Leon, Stevens Alfred i els impressionistes posteriors, Bonnard, Gauguin i Toulouse-Lautrec, és absolutament excepcional.


Berthe Morisot, "Le bain", 1885.

De totes les obres exposades, m’agradaria destacar-ne dues que em van captivar especialment: “El bany" i "Dàlies”, de Berthe Morisot. D'aquesta dona excepcional en un món dominat pels homes,  que va demostrar una gran determinació i mai no va renunciar a la seva vocació per la pintura, voldria transcriure les paraules que Philippe Burty va dir sobre ella: “Des de Fragonard mai ningú no havia utilitzat els tons clars amb tanta seguretat i intel·ligència”. Morisot era especialment bona amb el blanc. De la seva obra, extensa i curulla de vida, ens colpeix especialment la delicadesa i sensualitat, el seu desig de pintar el moviment fins i tot en les coses inanimades.

Berthe Morisot, "Dahlies", 1879
 
Berthe Morisot mor prematurament als 54 anys. Després del funeral Camille Pissarro reconeix: “No pots imaginar com estem de sorpresos i commoguts per la desaparició d’aquesta gran dona, tenia un talent extraordinari, va honorar al nostre grup Impressionista, un grup que va desapareixent, com tot en aquesta vida. Pobre senyora Morisot, és gairebé una desconeguda per al públic!


dilluns, 19 de desembre del 2011

Giuseppe Ungaretti




“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría 
(Traducció. Empar Sáez)


El port sepultat

Aquí arriba el poeta
i després torna a la llum amb els seus cants
i els dispersa

D’aquesta poesia
em resta
aquest no-res
d’inesgotable secret


Il porto sepolto
 
Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta
E poi torna alla luce con i suoi canti
E li disperde
Di questa poesia
Mi resta
Quel nulla
Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)



Sóc una criatura

Com aquesta pedra
del Sant Michele
tan freda
tan dura
tan resseca
tan refractària
tan absolutament
inanimada

Com aquesta pedra
és el meu plor
que no es veu

La mort
es paga
vivint


Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra
del S. Michele
cosí fredda
cosí dura
cosí prosciugata
cosí refrattaria
cosí totalmente
disanimata

Come questa pietra
è il mio pianto
che non si vede

La morte
si sconta
vivendo


Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta
l’inexpressable no-res.


En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia. 

diumenge, 11 de desembre del 2011

La batalla, Álvaro Reja.


L’artista Álvaro Reja torna a guanyar un premi de pintura. En aquesta ocasió el Primer Premi Francisco Lillo Mora, del II Certamen FundArte. L’obra guanyadora, “La batalla”, pren dels llibres medievals i de les il·lustracions antigues un embolcall de classicisme, però tanmateix el quadre manté el segell clar i inconfusible de l’autor palentí. “La batalla” simbolitza els conflictes i la manca d’entesa des del seu especial punt de mira, oníric i irònic.

Des d’aquest bloc ens volem sumar a les felicitacions pel prestigiós premi que va rebre el mes passat i mostrar-vos l’obra guanyadora.




Mireu aquest altre quadre, "Aura y yo", la imatge del qual ens ha estat cedida amablement per l’artista. Observeu i apropeu-vos a un univers de somni, deixeu-vos arrabassar l’ànima en aquesta també brillant creació de figura i color.

Enhorabuena, Álvaro, els teus èxits ens omplen d’alegria, per molts anys!

Terrassa.net