On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 27 de juliol del 2011

ÉS LA MEVA FESTA DE COMIAT


Era la seva festa, i plorava quan li venia de gust.
Ara la festa s'ha acabat, una altra veu cantarà la vella cançó, però a nosaltres sempre ens quedarà la teva veu per recordar-la.

Adéu Amy, ens veiem a l'eternitat.


diumenge, 3 de juliol del 2011

La ciutat submergida, Màrius Sampere


Llibre de les inauguracions (1984), Subllum (2000), Jerarquies (2003), L'estació dels espiadimonis (2010)..., són molts els llibres de poesia fecunda i sòlida de Màrius Sampere i Passarell. Un dels millors escriptors catalans així com un dels grans poetes europeus ens ofereix en un únic volum: La ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008), l’aplec de diversos llibres que fins el moment de la publicació restaven inèdits. Els lectors compulsius de Sampere estem d’enhorabona amb els dotze poemaris que inclou el llibre: un recorregut per l’experimentació formal des del prisma sempre personal del poeta: “Generació i degeneració del sonet” i “Rimes impròpies”; la lectura-escriptura poètica sorgida de la contemplació de la pintura abstracta de Pollock; els paisatges de la seva biografia, les persones fugides, i els temes perennes de Sampere: la interrogació sobre el sentit de la condició humana, el Déu descarnat i estrany, la consciència de l’ésser humà, la tensió, la ironia i el risc dins la poesia més universal i lúcida, la joia completa, total i absoluta (si això és possible...) per als lectors.


LA MEITAT

No, no pas tot, en tinc la meitat,
només la meitat, la meitat de la raó,
la meitat de la culpa,
la meitat del cor, i del cor posseït de la dona,
de l’afecte cautelós de l’amic,
de la mel enganxosa, de la sal amb arestes,
de l’aigua avall, del vi en elevació.

I tinc, també mitja moneda de claror,
mig refugit pels dies de tempesta,
mitja memòria pels difunts, mig joc de cartes
per a la taula verda, mitja tallada de lluna.

De vegades estic trist, i em penso
que la tristesa és total; o bé la joia
quan estic content: joia i tristesa
sense límits en mi. Però
tot seguit percebo l’error, el veig immòbil
allà dalt, en el mig somriure
de la meitat de Déu.

Màrius Sampere, Qüestions menors (La ciutat submergida, 2010)

Màrius Sampere a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març a la 
conferència-col•loqui Amb veu pròpia (fotografia: Empar Sáez)

Transcric un poema, un dels meus favorits del poemari Jerarquies, i la fotografia (treta d'internet) de El passatge de la paraula, ubicat en el Parc Fluvial del Besós, a Santa Coloma de Gramanet, que reprodueix el vers final del poema, que és l'eslògan de benvinguda a la ciutat.

PER QUÈ TOT COMENÇA?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies


Terrassa.net