On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 8 d’agost de 2010

TANNKES DE CARLES RIBA I MÀRIUS TORRES


Màrius Torres escriu per primer cop a Carles Riba l’octubre de 1938. Havia llegit les seves “Tannkas de les quatre estacions” i li demana alguna referència bibliogràfica sobre la poesia epigramàtica japonesa; també li envia un bon grapat de tannkes que havia escrit en el Sanatori d’Olena. La relació epistolar entre els dos poetes és plena de mots d’admiració i respecte.


Jo somiava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

Com la falena
ve de lluny a la flama,
els ulls atònits
de la meva esperança
es cremen en la fosca. 


Màrius Torres, “Entre l’herba i els núvols” (Tannkas)



A la tardor de 1941, en Màrius Torres té una gran alegria: la lectura d’un recull dels seus poemes , on hi assistí en Carles Riba, Clementina Arderiu, Pompeu Fabra, entre d’altres exiliats, havia estat un èxit. 

“És cert que si els meus versos valen alguna cosa, la meva vida no haurà estat inútil, i potser hauré pogut servir més que si hagués estat bo i sa. I aquest pensament és per a mi el millor dels consols –que hi ha moments que també necessito consols.
 Però, sobretot, tu saps què representa pensar que he pogut donar una alegria així als meus estimats llunyans –i a tots aquells que estimen el que jo estimo i esperen el que jo espero?”


Màrius Torres (Carta a Fina Blasi, 1941) 



Podem entendre millor la veritable dimensió dels seus mots, quan ens endinsem en la biografia del poeta:

Màrius Torres ingressa en el Sanatori antituberculós Puig d’Olena l’hivern de 1935. Hi restarà fins la seva mort, set anys més tard, el 29 de desembre de 1942. Obligat a romandre inactiu pel delicat estat de salut, reclòs dins el Sanatori tindrà notícies puntuals de l’esclat de la guerra civil, dels bombardejos sobre la ciutat de Lleida, del trasllat de la seva família a Barcelona i el posterior exili a Montpeller, i finalment, de l’entrada triomfal dels nazis a Paris... 


Com podria jo no apreciar i agrair a en Riba i a d’altres escriptors la gran generositat vers en Màrius Torres! Qui ell considerava l’escriptor més docte del país n’havia fet uns grans elogis dels seus versos. Li van donar la satisfacció, la joia de pensar que aquells anys dedicats a la poesia no havien estat erms ni inútils. I ens han permès a nosaltres, generacions posteriors, d’estimar tot el que ell estimava i ser fidel als seus anhels.


Poeta mort
                         M.T.

Sempre darrera
els ocells visibles
de l’esperança,
fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?

Partí, a penes
més dolçament –no ploris–
que no haurien
mai gosat retenir-lo
les teves mans lleugeres. 


Carles Riba (Tannkas del retorn, XLV i XLVI)
 

Terrassa.net