On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 13 de juny de 2016

"Empar Sáez, una poeta a la recerca de respostes"

En el número disset  (juny, 2016) del diari Malarrassa, el diari independent de Terrassa, es publica l'entrevista que el poeta egarenc Pep Cortès fa a l'Empar Sáez amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Quatre arbres. Tot seguit, després de la fotografia de la contraportada, es transcriu el text, el poema que hi surt publicat, i una fotografia del llibre que per problemes d'espai no apareix al diari.

Agraïments al Pep Cortès i a l'equip del Malarrassa.





Empar Sáez, una poeta a la recerca de respostes



EMPAR SÁEZ
(Pertuis, Provença, 1963)




Des dels cinc anys viu a Terrassa. És metge anatomopatòloga de professió. Comença a escriure poesia al web Relats en Català. El seu primer llibre Dona i ocell (Editorial Denes, 2014) va ser guardonat amb el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi, el 2014. El segon llibre, Quatre arbres, rep el XXXIXè Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó, dels Premis Literaris Vila de Vallirana, el 2015.




Un nou llibre publicat Quatre arbres i un nou premi. Què representa per a tu aquest guardó? 

Els premis són una bona empenta, l’obra es publica en editorials a les quals no tindries accés com a poeta novell i desconegut. A mi em serveix per a continuar el meu camí de resistència i d'exploració del llenguatge amb molta més confiança. Amb aquests reconeixements cerco sobretot millorar i confiar en el que faig, persegueixo donar el millor de mi i sentir-me satisfeta amb l’obra que basteixo. També és una forma de lluitar contra la invisibilitat de les dones en les disciplines artístiques, entre elles la poesia. 


Quan vas començar a escriure i per què? Com et vas iniciar en l'escriptura i, concretament, en la poesia?


Començo a escriure poesia el 2008 al web Relats en Català; mai abans no ho havia fet, tret d’alguns poemes esparsos. Durant anys participo molt activament en els “reptes poètics” del fòrum del web; hi vaig aprendre molt, i sobretot quedo fascinada de la màgia, del poder de les paraules ben dites i dels recursos del llenguatge poètic. Però no ho sé del cert, per què vaig començar a escriure en aquell moment i no abans, potser les coses esdevenen quan estem preparats perquè passin.


Quins poetes creus que t'han influït especialment? Podries parlar-nos dels teus poetes referència?


Els poetes que estimo són nombrosos, i d’aquí a un temps segur que n’hi afegiré bastants més; la lectura és un descobriment i enriquiment continu. Ara mateix em vénen al cap Alejandra Pizarnik, Iannis Ritsos, Agustí Bartra, Fernando Pessoa, Blanca Varela, Màrius Sampere, Felícia Fuster, Francesc Garriga, Marina Tsvetàieva, i escriptors en prosa com Imre Kertész, Juan Rulfo, Marguerite Yourcenar i María Zambrano entre molts altres. Tots ells són escriptors als quals sempre torno. 


Parlem una mica de la teva activitat creativa literària. D’on neix la necessitat d’escriure? Quan escrius, durant el dia, al vespre, amb regularitat?


La poesia és una exploració estètica de la paraula, és una manera d’entendre l’univers a través de la creació amb mots i ritme. Em vaig adonar que crear quelcom era molt gratificant, sents un goig immens, dóna intensitat a la teva vida, de fet és revolucionari, gairebé subversiu, invertir tant de temps i esforç per a no res material, per dir allò que encara no saps. Però, al capdavall, encara desconec d’on em neix la necessitat d’escriure. 

Pasolini va dir que  «per ser poeta es requereix molt de temps», i és així, el que passa és que no escrius sempre. Mentre estàs llegint, quan van madurant les idees i els pensaments és un temps en què vius sense escriure ni un vers, però que es plasmarà d’una manera o altra en els teus escrits. Escric sense gaire regularitat; puc estar mesos sense fer cap ni un poema, fent moltes lectures, això sí, prenent notes, donant forma a les idees i en canvi puc passar-me llargues temporades en què escric i reescric els poemes durant les tardes i els vespres, fonamentalment.


Quatre arbres conté un brillant Pròleg de Màrius Sampere, on escriu: «interpreto Quatre arbres com una mena de càntic a la resurrecció». On parla de «misteri, en forma de pluja vivificant (...) de textura vegetal", i d'una paraula que llisca i juga a fet, s’altera i es muda de vestit...»


Tenia molts dubtes sobre si preferia que el meu llibre l’introduís un pròleg o no. De fet quan en Marius Sampere, un dels membres del jurat, em va dir que el llibre li havia agradat molt, vaig estar rumiant i finalment em vaig atrevir a demanar-li si em podia escriure el pròleg; sentia una gran curiositat per saber per què li havia agradat el llibre. Li estic molt agraïda, és un pròleg bellíssim, em sento molt afortunada. 


Quatre arbres conté dues parts: «Bosc màgic» i «Sotabosc». Què ens en pots dir sobre aquesta divisió?


El poemari està escrit cercant una unitat i el títol neix prèviament als poemes, que estan pensats i treballats perquè es puguin aixoplugar sota el títol Quatre arbres, com l’encisador quadre d’Egon Schiele. Les dues parts en què divideixo el poemari, en canvi, es decideixen després d’escriure els poemes; formen part del procés final: la composició i ordenació de l’obra. Hi havia poemes que podien agrupar-se sota l'epígraf “Bosc màgic” perquè el misteri n’era un dels components principals. A “Sotabosc” hi són els que fan referència a les fondàries de diversa mena; així i tot no deixa de ser una divisió un xic “artificial” perquè misteri i fondària es troben en ambdues parts. 


En el primer poema ens dius: «Sota les fulles pàl·lides d’aquest / arbre em trobaràs / amb els peus calçats en terra / creixent amunt, cercant veus i vents...» Estableixes amb això un diàleg amb el lector, establint paral·lelismes entre la veu de la poeta i l’arbre? Ens pots donar alguna clau o pauta per immergir-nos en la teva poètica?


El diàleg amb el lector hi és sempre, si bé en el primer poema és més palès, m’hi adreço directament. En el llibre hi ha, sobretot, un intent de mimetisme entre natura i dona, entre arbre i dona, un accés profund a la natura i a nosaltres mateixos a través del llenguatge; podria dir que he volgut crear o recrear el misteri i la profunditat d’un bosc amb «quatre arbres» i així intentar que els poemes no parlin tan sols d’aquestes coses sinó que es converteixin en elles. 

La pauta per a qualsevol lector de poesia seria que es deixés captivar per les paraules, pel llenguatge; la poesia és un bell esquer per conquerir la ment, el pensament. 


Col·labores amb alguna entitat cultural? Què ens pots dir de Reversos? 


Col·laboro amb l’Associació de Poetes Terrassencs, amb Amics de les Arts i Joventuts Musicals, amb Òmnium Cultural i ara que ja tinc dos llibres publicats em voldria associar a l’AELC (Associació d’escriptors en llengua catalana).

Reversos és un grup de poesia que funciona des del 2012, en sóc un dels membres fundadors i també faig tasques de coordinació de les seves activitats. Organitzem recitals mensuals i converses literàries amb poetes i traductors de poesia a l’espai VilaWeb, al carrer Ferlandina del Raval de Barcelona. Funcionem com un club de lectura de poesia, convidem els poetes, establim un diàleg amb ells i recitem la seva poesia. A qui li agradi llegir poesia, que no dubti a contactar amb nosaltres!


Pep Cortès







Trobaràs
un pou amagat sota les runes
d’aquestes paraules
i assedegat cercaràs aigua.
Grataràs entre els macs, entre les rels
i les gleves de terra eixuta,
grataràs més enllà encara
fins que els palpissos, tremolencs,
trobin un indret de dolor humit,
—i d’improvís còdols suaus i blancs—,
i unes mans petites
gratant entre el llemic i el fang 
en direcció a les teves.

Empar Sáez, Quatre arbres


MALARRASSA (juny, 2016)






dissabte, 12 de setembre de 2015

VIATGE AL PERÚ 2015 - III - VALL DEL COLCA I ALTIPLÀ - DE CHIVAY FINS A PUNO

Hem dormit poc aquesta nit, el Roger ha tingut molèsties estomacals i el cap li fa mal, no dormim gaire seguit, malgrat que d'entrada sembla que la cosa no ha d'anar a més, però ja comencem el dia amb un cert cansament. Bé, són coses que passen en els viatges d'altura.

Fent via per l'altiplà observem els volcans
Avui sols farem via fins a Chivay, a la vall del Colca, on hi arribarem cap a les dues del migdia. Durant tot el trajecte podem observar les fumeroles que el Subancaya va expulsant.

El volcà Sabancaya que fumeja i l'Ampato a l'esquerra
Hem de passar el punt més alt de tot el viatge, gairebé 4800 metres, en un mirador on ens aturem per a fer fotos.


Abans però ens aturem a fer un descans davant d'unes formacions rocoses que anomenen Patahuasi. Prenem uns mates que diuen ens ajudaran a portar millor el mal d'altura, però el Roger no digereix res.


Pel camí ens hem aturat a fer fotos en un sector on les vicunyes estan vigilades i a tocar de la via del tren que va fins a Puno, s'alimenten i veuen dels estanys que hi ha en aquells paratges humits. Durant un bon tros del trajecte podem observar-les córrer i saltar per l'altiplà i per sobre de les vies del tren.

Una família de vicunyes bevent a tocar de la carretera
La foto pot quedar molt bé, però allò que no veiem són els molts transports de turistes que s'han aturat en el voral de la carretera, amb el perill afegit de que per allí passen camions i bussos turístics a tota màquina, però la foto s'ho val, oi?

Una jove alpaca fa cara de deixar-se fotografiar amb gust

Un Roger dolgut es deixa fotografiar entre alpaques i llames
 

Una mica més enllà ens aturem per saludar un pastor que està cuidant llames i alpaques. Ens hi fem algunes fotografies. Tampoc cal amagar que no estàvem sols els del nostre transport, però he preferit evitar que surtin en imatges les altres vint o trenta persones que rondaven el ramat i al pastor.
Una venedora de records i Chivay al fons de la vall
Arribem ja a Chivay, però encara ens aturem en un mirador de la vall, on hi ha unes venedores col·locades estratègicament. Tot queda molt ben ordenat i les imatges que en traiem paguen la pena, i per uns pocs soles, elles queden contentes de vendre'ns alguna cosa i deixar-se fotografiar.


Arribem a Chivay, són les dues del migdia i nosaltres dinem alguna cosa, el Roger no menja res. Un metge ens ha deixat una màquina d'oxigen, cosa que fa sentir-se millor al Roger.
Ja no ens movem de l'hotel, avui no estem forts per a res més i demà ens toca el mirador del Condor, tots hi volem pujar.

Casa d'adob a Yanque

Abans de pujar a la creu del Condor ens apropem al poble de Yanque, on hi ha uns dels companys de l'excursió.

La plaça mayor i l'església de Yanque
No passen gaire de les set del matí, a la plaça del poble hi ha unes nenes, i nens disfressats ells amb robes de noia, que ballen tot voltant la font de la plaça. és molt d'hora i fa fred, força fred.
El guia ens explica el motiu dels nois disfressats de noia i veig que és la mateixa història que s'explica en el ball de les Senyores de Gossol, que jo havia ballat amb l'esbart, ja fa uns anys. 
Jo era dels nois disfressats.

Ens fem fotografies amb àligues
No diré que l'estona que s'estan ballant les criatures és excessiu, ni diré que el fet és gairebé explotació infantil, no ho diré. 

Dansaire a punt de fer un dels girs de la dansa

Aquests són els nois que dansen disfressats de noia 
També ens aturem en el poble de Maca, camí del mirador. Allí hi ha una església reconstruïda després de l'últim terratrèmol del sector que la va destruir.

Detall església de Maca
Ens deixem de visitar unes tombes inques de la regió, però no ens n'adonem fins que ja hem dinat, ara estem per pujar fins el mirador, el temps passa i veiem que són molts els vehicles que pugen, avui és dissabte i la gent del país estan de festa encara.

Finalment hi arribem, el camí és polsegós i en la pujada podem veure els molts vehicles que s'hi van ajuntant i els bussos que no respecten les mínimes normes de conducció, fent avançaments temeraris durant la tortuosa ascensió.

Un condor jove
Un condor adult
Ens deixen una hora per observar el vol dels senyors del cel, fem força fotos, però aquesta del Roger és la millor que podem treure del matí, pensem que ja no podrem fer cap imatge més dels condors, però estem equivocats.

El Jordi, un dels nois catalans amb els que anem coincidint durant el viatge, ha fet un passeig a peu i ha trobat uns quants exemplars camí de tornada, ens indica on són, i què estan fent.

Un condor que ens sobrevola
Ens aturem i veiem com estan menjant-se un toro mort. Al cap i a la fi, aquestes aus són carronyaires, les més grans del món i molt fotogèniques, però bé s'han d'alimentar.

Anem de tornada, i en el camí notem que algunes parts de la vall s'omplen de pols. Ens aturem en un lloc segur, el guia ens diu que hi ha moviments provocats pel volcà actiu que domina aquestes terres. Ens comenta que la vall segueix enfonsat-se, cada dia que passa baixa una mica més, i casi cada dia hi ha despreniments de terres.

Petits terratrèmols fan que la pols dels despreniments s'alci
Encara gràcies que ens ho diuen ara.

En un mirador de la vall del Colca

Un crater no actiu ara mateix, però qui sap si pot tornar a ser-ho.
Els geòlegs no aclareixen alguns detalls, a banda de l'enfonsament del canó del Colca, i el fet de que algun crater que veiem pel camí, ara apagat, algun dia no torni a ser actiu.
Els llacs de tres colors














Tornem a Chivay, on dinem abans d'emprendre via fins a Puno. 

Unes alpaques pastant a Patahuasi
Tornem a passar per Patahuasi on ens hi aturem un altre cop i seguim camí per l'embassament de Lagunillas i per la gran ciutat de Juliaca, plena de brossa i deixalles. Com en tot el camí.

A Lagunillas hi veiem Flamencs
A Puno hi arribem poc abans de fer-se fosc, ens impressiona la vista que ens ofereix el camí, amb tota la badia als nostres peus i la ciutat encabida en una vall on dominen els terrats a mig fer, en eternes obres que mai no acaben, com qui espera que qualsevol dia un moviment de la terra ho enderroqui tot.

El Roger encara no està al cent per cent, i ara és l'Empar qui no té gaire fi el cos. Sopem a l'hotel, fe un àpat de règim, arròs i pit de pollastre. No sortim de passeig, malgrat en el centre de la ciutat hi ha festa i xerinola. El camí i l'altura ens ha deixat esgotats per avui.

A la propera entrada hi tenim Titicaca, Taquiles, Uros, molta teca. No us ho perdeu!

Aquí us deixo un enllaç a google maps on es veu el trajecte d'Arequipa fins Chivay i el mirador del Condor. Enllaç

Terrassa, setembre 2015

Totes les imatges són del Roger, l'Empar i el Ferran,  la seva utilització és lliure, sempre que s'esmenti la seva autoria, que està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons.

dissabte, 5 de setembre de 2015

VIATGE AL PERÚ 2015 - II - DES D'ICA I NAZCA FINS AREQUIPA


El matí l'hem passat entre ocells i animals marins navegant per les illes Ballestas, però calia tornar a terra, i per fer-ho més contrastat, ens n'anem al desert d'Ica, on hi ha l'oasi de Huacachina.

Les corbes capricioses de les dunes (Foto Empar Sáez)
Tot i que primer ens porten a una vella destil·leria de Pisco, la beguda alcohòlica més famosa del Perú, no n'hem deixat imatges, i és estrany, hauria jurat que alguna foto havíem fet, però no. Ara, això sí, un parell d'ampolles varen caure a la motxilla, i les tenim a casa.
Dos en un tubular a Ica
I tot seguit ens n'anem a dinar a la llacuna de Huacachina, ens fiquem en un bar típic de turistes, no seria on hauríem anat nosaltres pel nostre compte, però el guia que ens han assignat per aquesta visita no ens ofereix altres opcions, i després tenim excursió per les dunes amb els tubulars.
El Roger fent sandboard a les dunes de fort pendent
Baixant del tubular

Canvi de plans, dinarem després de l'excursió, millor, amb l'estomac ple no sé com hauríem acabat. Cal dir que l'experiència ha valgut la pena. L'Empar ha perdut, en un dels diversos i constants vots, un vidre de les ulleres, i per sort, el conductor l'ha recuperat en acabar el passeig i ens l'ha dut mentre estàvem dinant en aquell restaurant fosc. Direcció a Nazca. Un altre dels passatgers ha perdut la gorra, la buscava amb la vista, li devia tenir molta estima, però no l'ha recuperada pas, ha volat ves a saber on.

La llacuna d'Huacachina i les nostres ombres

A la cresta de la duna, el Roger

Pujant fins la cresta de la duna








En les dunes d'Ica a la llacuna de Huacachina
Les dunes de Huacachina són la porta d'una gran zona desèrtica al sud del Perú.


De fet, la llacuna és aquests dies, i degut a les festes nacionals, un bullidor de gent.
Després de les dunes de Huacachina, ens varen dur fins a la ciutat de Nazca, on sols vàrem poder ficar-nos a l'habitació d'un dels hotels del centre, demà venia la primera de les coses que sempre m'han fet mirar a aquest racó de món per venir de viatge: les línies de Nazca.

Els intrèpids exploradors just abans de pujar a l'avió per sobrevolar Nasca
L'astronauta és l'única que està en un petit turó, com si vigilés al ramat de figures que omplen la vall.
L'astronauta

El lloro
Aquesta diuen que és el lloro, però a mi, ara mateix, em recorda a l'estació espacial internacional, com a mínim allò que li surt del cap, i amb força imaginació, el cos del lloro ben podria ser una parabòlica, no?

El mico

Línies sota de la figura del mico
Deia un guia que, les línies, tenen una porta d'entrada i que el camí els duu fins la sortida, que no són figures tancades, i que els fa pensar que les figures siguin camins iniciadors o per futurs iniciats al món secret de les classes dominants de la cultura, en aquest cas Nasca.

El Colibrí

L'aranya

El Condor
Hi ha més figures, la balena, el gos, les mans, l'arbre... però us puc remetre a la Viquipèdia i acabarem abans, o puc aconsellar-vos anar a Nazca, i que no ho deixeu passar més temps.

Després de Nazca i després de dinar al poble i fer-ne un passeig pel centre, agafem el bus de línia que ens ha de dur fins a Arequipa, la regió no peruana del Perú, segons alguns. No cal entrar en detalls, són coses de les guerres amb Xile.
El desert ens acompanya les hores de llum que ens resten en el viatge, fins que veiem el sol amagar-se per l'horitzó de l'oceà Pacífic.



El bus no atura el seu camí, ni per fer dues fotos a la posta de sol, des de dins mateix podem captar aquesta imatge, sortint d'un poble poc abans d'enfilar els cims i apartar-nos de la costa pacífica.


Queso helado, i no helado de queso, és molt diferent!

A la ciutat d'Arequipa s'hi ha d'anar, però està tant apartada!

Em fa pensar, encara que molt de lluny, amb la ciutat d'Antigua a Guatemala, però bàsicament pels seus molts convents i restes religioses que, una aquí i una altra allà al costat, omplen el centre històric d'Arequipa.


Estem a més de tres mil metres, comença a notar-se l'alçada, i algun desperfecte en el cos fa les seves malures. Els cims nevats ens avisen que aquí encara hi ha més alçada que no tenim aquí mateix.

Convent de Santa Catalina

El convent de santa Catalina és tot un poble, i mereix ser visitat, és una de les joies deixades pels clergues portats pels invasors castellans.


Tres imatges del Convent de Santa Catalina


Ja fora del convent, cal visitar altres racons com la Casa de Moral, una restauració fidedigna de com vivien els colonitzadors i els seus descendents. Va ser destruïda per un terratrèmol i abandonada, fins finals del segle passat que va ser reconstruïda pel consistori que l'ha convertit en un museu.

Volcà Misti des de la terrassa de la Casa de Moral
També visitem el museu dels "Santuarios Andinos", on hi tenen la mòmia Juanita, una noia que va ser abandonada a tocar del cim d'aquest volcà, l'Ampato, per calmar la seva fúria. Si en voleu veure imatges, aquí mateix les teniu.

Per la tarda visitem també la catedral, però ràpid, els vigilants van tancant el pas a la gent, estan preparant les festes nacionals i no hi ha temps per a visites. Fem un tomb pel centre d'Arequipa, i cal dir que la ciutat ens ha agradat, malgrat està una mica deixada.

Aquí comencem a fer consum del mate de coca, en tots els hotels n'hi ha a la recepció pels seus ostes, és gratuït i en pots prendre sempre que et vingui de gust.

Cosa rara, el Roger es queixa que està cansat i que li fa mal la panxa. Anem a descansar quan el sol s'amaga, encara no són les set. Com demà cal llevar-se d'hora, està bé anar a dormir aviat.

La cosa serà com hem passat la nit, però aquesta ja és una altra història. Demà anem a la vall del Colca, a Chivay, i després ens arribarem fins a Puno. Però això serà part de l'entrada de la setmana vinent, us prometem fotos espectaculars.

Us hi esperem!

Terrassa, setembre 2015

Totes les imatges són del Roger, l'Empar i el Ferran,  la seva utilització és lliure, sempre que s'esmenti la seva autoria, que està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons.



Terrassa.net