On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 2 de maig del 2010

“Els morts” – James Joyce, John Huston



 
 L’últim conte, "Els morts", el més llarg i ambiciós dels quinze que composen el llibre “Dublinesos” (1914) de James Joyce és l’ànima de l’obra i uns dels més celebrats de l’autor. A l’acabar vaig quedar tan astorada que em vaig dedicar una estona a esbrinar les qualitats literàries, fent sortir del meu inconscient el que m’havia afectat, intentant plasmar-ho aquí. Dubto que pugui afegir quelcom novedós als nombrosos elogis que ha rebut; podria intentar descriure les meves sensacions en llegir-lo, però.

S’inicia amb l’entrada dels invitats a la celebració anual del dia de l’epifania a casa de les senyoretes Morkan. Hi ha una representació de la societat berlinesa i dels grans temes d’aquell temps: el nacionalisme, la política, la cultura, tot en un entorn burgés refinat que ens apropa als costums i tradicions locals. Les descripcions són precises, captivadores i atractives. Les sensacions es trasmeten per un narrador que sembla “invisible”, “fred” i amb això vull expressar que pren una distància important amb el que escriu,  empleant una tècnica acurada i pulcra, una precisió calculada per que aquesta suposada manca d’implicació provoqui just l’efecte contrari: un allau d’emocions i complicitats amb la història.

Com ja he dit abans, un dels temes  fa referència al nacionalisme: una invitada li reprova al personatge principal, a en Gabriel Conroy, que escrigui en anglès, que sigui pro britànic. La situació és molt incòmoda: ella desaprova també que marxi de vacances fora del país; ell li diu que ho fa per mantenir el contacte amb altres llengües; li torna a preguntar si el seu país no té llengua pròpia, l’irlandès, i finalment Conroy confessa que aquesta no és la seva llengua. En relació a aquest fragment del conte, sembla un fet premonitori sobre el fatal avenir del gaèlic irlandès que l’escriptor més cèlebre d’Irlanda, en Joyce, escrivís la seva obra en anglès.


La festa es va diluint,  es redueix a una parella, en Gabriel i la seva dona, la Gretta. A partir d’una cançó tradicional ella recorda una vivència  torbadora de la seva joventut, la relació sentimental amb en Michael Furey i el final tràgic del noi. Després de la revelació, que trasbalsa profundament a en Gabriel, hi ha escrit uns dels fragments que aconsegueix atrapar emocionalment al lector per la descripció gèlida i distant dels sentiments del protagonista, sense cap llicència al desvari ni a la passió.




En 1987 s’estrena la pel·lícula "Dublinesos" de John Huston, el seu darrer treball i el comiat del director de cinema. Moriria dos dies abans de l'estrena al Festival de Venècia. L’estreta vinculació a Irlanda, país del seus ancestres, i l’admiració que sentia per Joyce ens ajuda a entendre l’elecció d’un dels contes del llibre, "Els morts", per a la seva obra final.  En el film intervenen els seus fills Tony i Angelica, com a guionista i actriu. 

Abans de veure la pel·lícula sentia curiositat per conèixer com va fer la transposició al llenguatge del cinema de la natura reflexiva, dels pensaments que enriqueixen el text d’en Joyce. De seguida un se n’adona que la seva mestria ens ha deixat una versió cinematogràfica tremendament fidel al text literari, i que amb els moviments subtils de càmara, els enquadres precissos, va ser capaç de encabir l’emoció de la història en cada instant de la pel·lícula. Huston es reserva el recurs de la veu en “off” per a l'última escena, la més intensa, la que ens parla dels temes universals; d'aquesta manera l’actor reconeix que ell mai ha sentit un amor com el que la seva dona li acaba d’explicar, i reflexiona sobre la mort en la plenitud d’alguna passió, contrapossada a la lenta extinció darrera d’una finestra. 






Terrassa.net