On tenim la lluna ara? i el sol!

dimarts, 28 de desembre del 2010

Picasso davant Degas

Autoretrat, 1896. Picasso


L’exposició “Picasso davant Degas” al Museu Picasso (fins el 16 de gener, 2011) és el primer estudi d’investigació profund sobre la fascinació de Picasso vers l’obra i la personalitat de Degas, així com les sorprenents afinitats al llarg de tot el recorregut artístic d’ambdós artistes. Barcelona és l’única ciutat europea on es podrà veure la mostra.

Autoretrat, 1857. Degas


Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i Edgar Degas (1834-1917) pertanyen a dues generacions diferents. Quan Picasso arriba a París, el 1900, Degas és un referent en l’impressionisme, però tot i viure molt a prop sembla ser que mai no s'arribaran a conèixer.

Un dels atractius de l’exposició és l’ambició docent amb què ha estat organitzada. A la vegada, però, és oberta a la visió personal de l’espectador, a les interpretacions de cadascú; els comissaris no donen respostes, sinó que ens condueixen per un món artístic a dues veus i som nosaltres qui ho traduïm i relacionem. La forma com Picasso mira el que fa en Degas, n’aprèn i es compromet amb el seu art, i com aquesta influència es plasmada en el curs creatiu del primer es pot trobar en més d'un centenar obres exposades, algunes inèdites a Catalunya.

Retrat d'una dona en gris, 1865. Degas

Retrat de la senyora Canals, 1906. Picasso

En un espai inicial, a manera de pròleg, s’hi exposen els treballs primerencs i la formació anàloga de tots dos pintors: el talent en el dibuix, la sòlida formació, la passió pels clàssics, la figura humana, i alguns temes tractats d’una forma extraordinàriament similar. En l’espai següent, quan Picasso comença a veure els originals de Degas, també ens sorprèn el diàleg, la resposta de Picasso a alguna de les obres cabdals de Degas.

Al cafè (L'absinthe), 1876. Degas
Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, 1903. Picasso

A continuació tenim les afinitats artístiques en el tema de les dones, el nu, la toaleta, matèria que captivava a Degas, i de la qual n’era un mestre. Un tema destacat en la mostra és la dansa, les ballarines, qüestió que Picasso pren i reinterpreta genialment. Clou l’exposició el tema dels bordells; Picasso ja nonagenari s’inspira en una sèrie de monotips de Degas que havia anant adquirint, fent-ne d’ell el “voyeur” en escenes de prostíbuls.

Jove ballarina de 14 anys, 1879-1881. Degas
Nu groc, 1907. Picasso

Excel·lent exposició, interessantíssima, s’hi presenten tot un seguit de idees noves fruit de l’estudi d’anys per part de Richard Kendall, especialista en Degas, i Elizabeth Cowiling, experta en Picasso, sobre dos prohoms de la història de la pintura moderna. Captivadora des de principi a fi, i a més és del tot recomanable per anar-hi amb nens, millor a partir de 8 anys, no patiu, no s’avorriran pas.

diumenge, 26 de desembre del 2010

I PREMI DE POESIA "LO CÀNTICH" - GALA VIRTUAL DEL LLIURAMENT DE PREMIS

Crònica d'una Gala Virtual



Tot va esdevenir en el lapse de dues hores. Eren les vuit del vespre, minut més o minut menys; engegava la festa virtual. Va ser molt emocionant, hi érem gairebé tots presents, alguns havien arribat un xic més tard, però també s'enganxaven amb esperit participatiu, el facebook de "Lo Càntich" treia fum a mida que els guardonats anaven apareixent a la llista, l'emoció anava "in crescendo", no seria just ignorar la gran tasca realitzada per tot l'equip de la revista virtual de poesia, per tirar endavant aquest projecte.
Sols em sap greu, però, no poder comentar com estava l'altra xarxa social, el Twitter. Imagino que també tenia la seva fumera de comentaris i emoció.
No sé quins podien ser els pronòstics, tothom a la xarxa havia comentat la seva, fins i tot en directe, pocs dies abans, en el dinar de la presentació del llibre infantil que els relataires celebraven a l'Hospitalet "Garbuix de contes" editat per Meteora. 
El fet evident era que ningú s'atrevia a pronosticar cap llista de guardonats, cap nom, ni en l'instant de la vetllada. Es respirava aire de festa poètica entre els més de cent participants, i ja que ho comento, sols dir que déu ni do per ser la primera convocatòria, tot un èxit per a una pàgina de poesia que va assolint reptes, un ara i l'altre després, pas a pas.


La emoció va ser gran en anunciar-se el quadre d'honor, obert per la Montse Assens, poeta del maresme amb la seva lírica intimista i compromesa que la caracteritza, guardonada i reconeguda per tots. Ella era la Ploma de Bronze amb el seu poema "Soc cartró". Encara no eren les nou i deu del vespre.

Una mica més tard es comunica als assistents que la "Ploma d'Argent" és compartida ex-aequo. Primer s'anuncia a la valenciana Anna Riera i Puig, amb el poema "Els meus dits", i fent una mica més emocionant la festa, amb gairebé deu minuts de comentaris creuats a la xarxa, es fa saber qui és l'altre "ex-aequo" de la "Ploma d'Argent", i surt el nom de l'Empar Saez, coneguda a la xarxa relataire amb el sobrenom de xantalam, amb el el poema "Paraula". Ja eren dos quarts de deu del vespre. L'emoció estava disparada i sols ens faltava la flamant "Ploma d'or".

I a tres quarts de deu, amb tota la parròquia esvalotada pels nervis, surt la nota final amb la guanyadora del "I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH", escollida per elecció popular entre tots els participants del Premi:

Mirian Petit, de Perpinyà, amb el poema "Abraçada a la meva pròpia pell"




Doncs sols ens queda felicitar a la guanyadora i a tots els participants, així com a les brillants finalistes, i citar-vos a participar en el segon premi de poesia de Lo Càntich.


PS
Oblidava comentar que sortirà una edició en paper durant el segon semestre del 2011, amb les guanyadores, tots els guardonats, i altres poemes que la revista ha publicat aquest 2010 i que cregui oportú per la seva qualitat.

dilluns, 13 de desembre del 2010

GARBUIX DE CONTES, AL CARRER!



El llibre de relats pels infants "Garbuix de Contes" ja és al carrer.

Foto: Empar Saez

El passat dissabte, onze de desembre, cap a les onze del migdia i amb la sala d'actes de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet plena de gom a gom, el tercet format per Anna Andreu, flauta de bec, Elisenda Masachs, flauta travessera i Maria Umbert a la guitarra, obrien l'acte de presentació del llibre de contes infantils i juvenils "GARBUIX DE CONTES". Editat per Meteora i amb la col·laboració de l'Associació de Relataires en Català.

Un cop acabada la seva aplaudida actuació, el tercet va rebre un regal ofert per l'Associació.

***---***
Tot seguit, la Sílvia Romero, presidenta de l'ARC, va donar pas a l'entrega del premi de la:

I Gimcana Virtual que durant el passat més de novembre es va realitzar amb col·laboració de la pàgina web Relats en Català. La guanyadora d'aquest premi va ser la reconeguda relataire Unaquimera, en el món de les lletres Maite Crespo. Glòria Calafell, amb la Maite a la foto, va ser l'encarregada de llegir-ne el veredicte.

Fotos: Empar Saez  


I tot seguit va començar l'acte de presentació del llibre "GARBUIX DE CONTES", que va reunir a més de trenta escriptors de Relats en Català. Un cop més, Sílvia Romero va donar pas a quatre dels autors que han participat en l'escriptura dels relats infantils, ells eren la Montse Medalla, Il·lia Sàlvia, Arnau Solé i Ferran d'Armengol, en aquest ordre, d'esquerra a dreta de la foto. Els quatre varen parlar de la seva experiència a l'hora d'escriure literatura infantil, i què els va moure a fer el seu relat en particular. El Ferran va fer lectura d'un paràgraf del relat "Les claus de Nacre", de l'escriptora gironina Anna Rispau.

Foto: Empar Saez

En donar-se per acabat l'acte, els autors presents es varen fer una foto de família i tot seguit la resta de relataires que havien presenciat l'acte també es varen afegir a una nova fotografia familiar. Tot seguit varen començar les tertúlies i apartats, tots plens de rialles i de felicitat, tal com s'escau als pares de la criatura en el moment del seu naixement literari. 

Foto: Sergi G. Oset
Un cop acabat l'acte i quan era l'hora dels comiats, un grup dels relataires i algun acompanyant i amic, es varen dirigir a un restaurant proper, tot fent un passeig per l'Hospitalet, forma perfecta per finalitzar una jornada ben particular dins del món relataire.

Foto: Empar Saez

Aquí us deixo un seguit d'imatges de tot l'acte plegat, amb fotografies de Empar Saez i Albert Montoliu.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Biutiful


El títol de la pel·lícula és un dels grans encerts, encara que la bellesa no ens sigui revelada al primer cop d’ull, que s'hagi d'anar descobrint, a poc a poc, en els detalls humans d’aquest gran film. De fet és un nom ben apropiat per a la beutat humanitzada, imperfecta i mal escrita; natural, així: biu-ti-ful, tal com sona. És real i descarnada, però, com les parets escrostonades de les cases humils que ens mostra i els carrers dels barris marginals on malviu una població majoritàriament immigrant. 

No trobarem pas la Barcelona de postal que entusiasma als turistes, aquella que ens agrada a tots visitar, ni tampoc una història banal; ens parla de la lluita per sobreviure, de les contradiccions morals que hom pot tenir per guanyar-se la vida, del contacte entre els vius i els morts, de la mort, tan tremendament propera i a la vegada tan artificialment llunyana, dels canvis que experimentem en les relacions amb els éssers que estimem quan es valora cada segon de vida. 

Parla d’una humanitat generosa, a pesar de tot, de cuidar i estimar els fills, de donar-los molt d’amor per a que l’univers tingui cura d’ells quan nosaltres no puguem fer-ho.

Una pel·lícula inoblidable del director Alejandro González Iñárritu, amb el Javier Bardem que ens atrapa en un de les millors interpretacions que jo recordo d’ell.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Espiral, Manuel Baixauli


Després de l’èxit de “L’Home manuscrit” Baixauli reescriu completament el seu primer llibre “Espiral” (premi Ciutat de Badalona, 1998), un recull de contes breus, alguns d’ells microcontes. En aquest recull reeditat per Proa trobem els elements característics i propis de l’autor, narrats amb un estil auster, clar i original: la mort, els cementiris, el destí, les connexions entre el món del vius i el que és desconegut, la incertesa i el futur.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) estudià pintura a la facultat de Belles Arts de València. L’artista, inquiet i perfeccionista, té una obra d’inqüestionable originalitat que evidencia un estil molt característic. Una elevada exigència el duu a refer constantment les obres, treballa amb la lentitud i la llibertat de qui no segueix cap moda, de qui no necessita acabar un quadre per a una exposició o un premi.

És especialment interessant el que ens explica sobre el procés creatiu, les comparances entre ambdues formes d'expressió; escriu, pinta sense una idea predeterminada, es deixa dur per la intuïció, com una aventura de la qual desconeix el final. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

Aquí teniu dos quadres de l'artista amb sengles fragments de dos contes d’Espiral, el seu primer i últim llibre.

Manuel Baixauli. Home fent una ullada al pou sense fons del futur, 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Al matí, quan vaig despertar, ell continuava escrivint. Així que em va veure, es va alçar. No em consentí que l’ajudara a preparar el desdejuni. Mentre ell feinejava a la cuina, vaig escodrinyar els papers. S’hi narraven fets històrics del futur, cronològicament ordenats. Un llibre d’història futura, en to novel·lesc, amb descripcions minucioses. Que si desapareixia el mur de Berlín i acabava la guerra freda, que si hi havia una guerra entre Regne Unit i l’Argentina, i una altra al centre mateix d’Europa, que si una malaltia contagiosa s’estenia arreu del món per transmissió sexual... “Massa fantasia –vaig pensar–. El problema sempitern de la inversemblança”. Vaig deixar de llegir, convençut que un llibre que intenta preveure el futur caduca prompte, i que el futur sempre sorprèn.

"Novel·la", Manuel Baixauli 



Manuel Baixauli. Mai no es va tan lluny com quan no se sap cap a on es va (Goethe), 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Era dur ignorar què em faltava per al cim, però era pitjor no saber si n’hi havia, de cim. Per què seguir pujant escalons, si eren infinits? Els anys m’acostumaren als dubtes, ansietat fou substituïda per resignació. “El meu destí –vaig resoldre– deu ser continuar ascendint”. Però encara avui, en moments de feblesa, m’agafe a la barana, guaite cap a baix, i tinc funestos pensaments que, gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà.

"Escala", Manuel Baixauli



Llibre proposat per aquest mes de desembre en el Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català








Terrassa.net