On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 8 de març de 2010

SALVADOR ESPRIU – MAHMUD DARWISH


 

No em vaig poder afegir a temps a l'homenatge que tants blocs li van retre a Salvador Espriu recordant la seva figura i obra en el 25 aniversari de la seva mort. Arribar a misses dites, una sensació que em rebé amb freqüència per la meva pertinaç manca de temps.

La casualitat ha volgut que llegís el poeta palestí Mahmud Darwish (1941-2008) “Per què has deixat el cavall sol?” (1995) i  posteriorment llegís “La pell de brau” (1960) , llibre amb què Salvador Espriu (1913-1985) es converteix en el poeta nacional de Catalunya. I dic que ha estat l’atzar venturós perquè he trobat moltes analogies, similituds en l’esperit  d'ambdues veus: l’exili, la dignitat, la resistència, la justícia, l’amor vers la terra.
Espriu utilitza el nom Sepharad , el mot hebreu que designa la península ibèrica des de l’edat mitja, i recrea un món a partir d’una actitud ètica. En paraules de la Maria Aurèlia Capmany:

“Salvador Espriu arrenca de la imatge escolar, la vella pell de brau adobada, i la converteix en una realitat dolorosa i viva, plena de sang, acabada d'escorxar, vibrant d'una plaga que no pot guarir-se.
La pell de brau és l'espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l'arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L'arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d'Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.
Sepharad, el país d'Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d'una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d'Israel, el poble català.”

Però també és el poble palestí, o qualsevol poble que pateixi una humiliació històrica i descarnada. Les dues obres, els dos poetes, arrelen la seva veritat particular en el que és universal i essencial pels humans i no tan sols en interpretacions limitades a un territori i a un temps.



A l’oliverar, a l’est de la font,
el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra
errant. A la seva ombra, no hi va brotar
cap planta llegendària,
cap núvol de lilà
no vessa damunt l’escena.

La terra era talment una roba teixida
amb agulla de sumac en el seu somni
trencat. I l’avi es deixondí
per arrencar les males herbes de la seva vinya
enterrada sota el carrer negre.

Em va ensenyar l’Ancorà sota una murtra,
a l’est del pou.
Venim d’Adam i Eva
i del paradís de l’oblit.
Avi, sóc el darrer ésser viu
del desert. Pugem!

El mar i el desert a les engires del seu nom,
lliure de sentinelles,
no coneixien el meu ni els seus fills,
aplegats al voltant del nun
de la sura del Compassiu.
Déu meu, doneu-ne fe!

Ell, nascut de si mateix
i enterrat devora el foc
d’ell mateix,
cedirà al fènix, del seu secret consumit,
allò que hagi de menester
per encendre les llums del temple.

L’oliverar, a l’est de la font,
el meu avi es va embolcallar amb la seva ombra
errant. No hi va eixí cap sol,
ni cap ombra va créixer
a la seva ombra.
El meu avi, cada vegada més lluny.

Mahmud Darwish


Els nostres avis varen mirar,
fa molts anys,
aquest mateix cel
d’hivern, alt i trist,
i llegien en ell un estrany
signe d’emparança i de repòs.
I el més vell dels vianants
l’assenyalava amb el llarg
bastó de la seva autoritat,
mostrant-lo als altres,
i després va indicar aquests camps
i va dir:
-Certament aquí descansarem
de tota la vastitud dels camins
de la Golah.
Certament aquí
m’enterrareu.

I varen ser enterrats,
un a un, a Sepharad,
tots els qui amb ell arribaven,
i els fills i els néts també,
fins a nosaltres.
Car prou sabem que molts
som encara escampats
en el vent i en la peregrinació
de la Golah.
Però ja no volem plorar
més el temple
ni sofrir per l’infinit enyor
de la nostra ciutat.

Per això, quan algú
de tard en tard s’atansa
i amb un posat sever
ens pregunta:
«Per què us quedeu aquí,
en aquest país aspre i sec,
ple de sang?
No és certament aquesta
la millor terra que trobàveu
a través de l’ample
temps de prova de la Golah»,
nosaltres, amb un lleu somriure
que ens apropa el record
dels pares i dels avis,
responem només:
–En el nostre somni, sí.

Salvador Espriu

Terrassa.net