On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 25 de desembre de 2011

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Berthe Morisot

L’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, al Caixa Forum de Barcelona, aplega un conjunt extraordinari de pintura francesa dels segles XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció Sterling i Francine Clark. La podem veure fins el 12 de febrer de 2012.

El recorregut per les pintures de Renoir, Degas, Pissarro, també pels artistes de l’escola de Barbizon: Camille Corot, Millet i Rosseau Theodore, a més dels pintors més acadèmics de l’època com Bouguereau, Jean-Leon, Stevens Alfred i els impressionistes posteriors, Bonnard, Gauguin i Toulouse-Lautrec, és absolutament excepcional.


Berthe Morisot, "Le bain", 1885.

De totes les obres exposades, m’agradaria destacar-ne dues que em van captivar especialment: “El bany" i "Dàlies”, de Berthe Morisot. D'aquesta dona excepcional en un món dominat pels homes,  que va demostrar una gran determinació i mai no va renunciar a la seva vocació per la pintura, voldria transcriure les paraules que Philippe Burty va dir sobre ella: “Des de Fragonard mai ningú no havia utilitzat els tons clars amb tanta seguretat i intel·ligència”. Morisot era especialment bona amb el blanc. De la seva obra, extensa i curulla de vida, ens colpeix especialment la delicadesa i sensualitat, el seu desig de pintar el moviment fins i tot en les coses inanimades.

Berthe Morisot, "Dahlies", 1879
 
Berthe Morisot mor prematurament als 54 anys. Després del funeral Camille Pissarro reconeix: “No pots imaginar com estem de sorpresos i commoguts per la desaparició d’aquesta gran dona, tenia un talent extraordinari, va honorar al nostre grup Impressionista, un grup que va desapareixent, com tot en aquesta vida. Pobre senyora Morisot, és gairebé una desconeguda per al públic!


dilluns, 19 de desembre de 2011

Giuseppe Ungaretti




“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría 
(Traducció. Empar Sáez)


El port sepultat

Aquí arriba el poeta
i després torna a la llum amb els seus cants
i els dispersa

D’aquesta poesia
em resta
aquest no-res
d’inesgotable secret


Il porto sepolto
 
Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta
E poi torna alla luce con i suoi canti
E li disperde
Di questa poesia
Mi resta
Quel nulla
Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)



Sóc una criatura

Com aquesta pedra
del Sant Michele
tan freda
tan dura
tan resseca
tan refractària
tan absolutament
inanimada

Com aquesta pedra
és el meu plor
que no es veu

La mort
es paga
vivint


Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra
del S. Michele
cosí fredda
cosí dura
cosí prosciugata
cosí refrattaria
cosí totalmente
disanimata

Come questa pietra
è il mio pianto
che non si vede

La morte
si sconta
vivendo


Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta
l’inexpressable no-res.


En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia. 

diumenge, 11 de desembre de 2011

La batalla, Álvaro Reja.


L’artista Álvaro Reja torna a guanyar un premi de pintura. En aquesta ocasió el Primer Premi Francisco Lillo Mora, del II Certamen FundArte. L’obra guanyadora, “La batalla”, pren dels llibres medievals i de les il·lustracions antigues un embolcall de classicisme, però tanmateix el quadre manté el segell clar i inconfusible de l’autor palentí. “La batalla” simbolitza els conflictes i la manca d’entesa des del seu especial punt de mira, oníric i irònic.

Des d’aquest bloc ens volem sumar a les felicitacions pel prestigiós premi que va rebre el mes passat i mostrar-vos l’obra guanyadora.




Mireu aquest altre quadre, "Aura y yo", la imatge del qual ens ha estat cedida amablement per l’artista. Observeu i apropeu-vos a un univers de somni, deixeu-vos arrabassar l’ànima en aquesta també brillant creació de figura i color.

Enhorabuena, Álvaro, els teus èxits ens omplen d’alegria, per molts anys!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Salvatore Quasimodo, Obra poètica

 
L’edició bilingüe de l’Obra poètica de Salvatore Quasimodo, a Edicions del Salobre, traduïda per Sussana Rafart i Eduard Escoffet, és una de les grans troballes poètiques que darrerament he fet, la lectura de la qual recomano.


Transcric el fragment inicial de la biografia de Salvatore Quasimodo (premi Nobel de Literatura 1959) escrita per ell mateix i que també forma part del llibre.

“Vaig néixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. En la calor excessiva de la plana de sofre refilava el xiulet que anunciava els trens insuficients. Els pobles, al voltant, es deien Megara Iblea, Sferro; recorden Grècia i l’aspresa del seu paisatge. Vaig ser batejat a Roccalumera, a pocs quilòmetres de Taormina. La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat. I em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.
Vaig anar a l’escola primària de Gela: allà vaig sentir el terratrèmol de Messina. Passats tres dies, el meu pare va ser traslladat a la ciutat de les runes. Allí vaig tenir el primer contacte amb la mort. Afusellaven els xacals. Ens estàvem tancats en vagons de tren; i els nous moviments sísmics ens desplaçaven d’un desastre a l’altre.”



Els poemes que trobem en les seves primeres obres, recollides en “El vespre ve tot d’una”, són d’un gran contingut simbòlic, concisos, greument condensats; l’estil hermètic del mateixos el compartia amb altres poetes italians de l’època, com Giuseppe Ungaretti i Mario Luzi, tots ells molt influenciats pels poetes francesos Paul Valéry i Stéphane Mallarmé, i que formen part de la denominada escola hermètica italiana.


I el vespre ve tot d’una

Tothom es troba sol en el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i el vespre ve tot d’una.


Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor de la terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.


Salvatore Quasimodo, Aigües i terres, 1920


Sebastiano A. Patanè llegeix a Salvatore Quasimodo


L’experiència de la guerra i de l’ocupació alemanya el marcaren d’una forma decisiva; la seva obra va fer un gir i es va allunyar de l’hermetisme, s’obrí a una major sensibilitat humana, a la reconstrucció moral de l’home. Aquesta nova etapa queda palesa en els llibres “Dia rere dia” i “La vida no és somni”

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar
amb el peu estrany damunt el cor,
entre els morts abandonats a les places,
sobre l’herba dura de glaç, al plany
de xai dels joves, al bram negre
de la mare que s’atansava al fill
crucificat al pal del telègraf?
En el fullatge dels salzes, com un exvot,
també les nostres cítares penjaven,
oscil·laven lleus al vent trist.

Salvatore Quasimodo. Dia rere dia, 1947



Els darrers llibres de Quasimodo, “El verd fals i vertader”, La terra incomparable” són més intimistes, contenen un dramatisme i una decepció manifesta per l’esdevenir de la història. El darrer, “Deure i haver”, podríem dir que és una mena de balanç i testament de la seva vida.

A estones alguna cosa em sobrepassa
lleugera, un temps pacient,
absurda diferència la que corre
entre la mort i la il·lusió
del bategar del cor.

Salvatore Quasimodo 
Últims versos del darrer poema publicat: "Tinc flors i de nit convido als pollancres"

dijous, 24 de novembre de 2011

Tensant el vers



Fa uns mesos publicitàvem el Concurs de Poesia Social i de Denúncia engegat des de l’Associació de Relataires en Català i us animàvem a participar. Ara ja podem gaudir de l’obra col·lectiva “Tensant el vers”, editat per Meteora, i on s’apleguen els poemes seleccionats.




Com hi podeu veure els poetes també ens rebel·lem, i aquesta revolta pacífica és senyal de progrés, de maduresa i de valentia. Aportem una altra manera d’explicar les coses; no cridem, estem convençuts, però, que la força de la paraula escrita, el pensament bellament escrit, és inaturable.

L’acte serà el proper dissabte a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, a les 12 del matí. 

Us hi esperem!

Empar

diumenge, 20 de novembre de 2011

EDICIÓ ESPECIAL - SETZE PETGES - PRESENTACIÓ A L'ATENEU BARCELONÈS

Muntatge de Ferran d'Armengol

Aquesta és la targeta que us convida a la presentació que es farà el 21 de novembre d'enguany a l'Ateneu Barcelonès, a la Sala Oriol Bohigues.

Imatge de Empar Sáez
Aquests són els Petges. En aquesta imatge falta el Josep Maria, que rondava per Namíbia el dia que varen fer la presentació a Rubí, el passat 29 d'Octubre.

Imatge de Vicenç Puerto
I com en l'anterior ocasió del 2005, els escriptors Maria Barbal i Isidre Grau seran els mestres de cerimònia, fent-los la presentació del llibre de relats "Edició especial".

Aquest cop també es podrà comptar amb la participació de l'actor David Segú per dirigir la presentació que faran els autors del llibre.


Us esperem a tots a la presentació del llibre:


Edició especial.


Portada del llibre "Edició especial" (Meteora 2011)



Enllaç al bloc dels Setze Petges


Barcelona, Novembre 2011

divendres, 11 de novembre de 2011

Edició especial, Setze Petges





El llibre l’he pogut llegir començant pel final, com faig amb el diari; justament he iniciat la lectura per La contra, que en aquest recull de relats amb format de diari té una invitada especial: la Maria Barbal. Les seves paraules troben, com sempre, el to precís que hi assenyalen l’element aglutinador del llibre i la qualitat literària i humana dels components d’un grup de “petges” provinents de les classes d’escriptura de l’Ateneu.

Dels Esports, no n'he pogut fer una lectura ràpida (com de costum faig), al contrari; “Corredor de fons”, de l’Oriol Solé, m’ha fet restar immòbil, mentre el ritme trepidant del text se m’enduia per davant. “El meu esport preferit fins que perdo”, més pausat, permet alentir el pas, però no us en refieu d’aquest escriptor; fins més enllà del final del conte no sabreu com acaba tot plegat.

En la secció d’Anuncis classificats a càrrec d’en Josep Maria Ricart trobem el que mai, ni llegint entre línies, es deixa veure en aquesta mena de texts: el drama personal abillat d’aventura, plaer fugaç i falsa seducció. Tot un repte magníficament resolt en el conte.

Els articles d’Opinió, com també les cartes al director, són un dels grans atractius dels diaris. L’Hilari García, en aquesta secció, provoca un agraïment immens; fa riure des de bon començament. En tots els seus articles ens fa viure una realitat lúcida, tanmateix és un món especial, absolutament real de tan absurd, ben seu, únic i irrepetible.

En el Temps no hi trobareu cap mapa amb lluminosos sols i núvols dispersos. Els “Solsticis” d’en Ferran d’Armengol creen un ambient fredament asfixiant i gèlidament passional amb molt pocs elements; diàlegs i pensaments minimalistes, de gran impacte literari. “A l’hora del te” es produeix la gran tempesta humana, ¿d’un temps passat? ¿O potser és la propera que se’ns acosta? Intemporal, devastadora, descarregant un llast de fang; un conte memorable.




Fets i gent, la secció que la Mercè Bagaria dirigeix amb mestratge, inclou dues històries excepcionals, crues i punyents, de pèrdues esfereïdores i destins ferotges. Dos magnífics contes que es llegeixen amb delit, on el gaudi hi és assegurat.

A l’apartat de Cultura, la Mariàngels Calaf aporta una narració que sorprendrà gratament als lletraferits; els hi permetrà delectar-se amb el joc cal·ligràfic i sensual dels mots, un exercici imaginatiu extraordinari, ben trenat.

De la Rosa Muxí, encarregada de Ciència i tecnologia, sobta la gran capacitat d’integrar coneixements científics en la narració literària, barrejant-hi elements imaginats, creant amb tot plegat una fabulosa història com fa a “Gènesi”.

La Montserrat Escartín, a la secció d’Educació, és capaç d’encabir en un únic vagó un batibull de vida, una munió de personatges, les preguntes més pregones en un entorn fascinant d’existències múltiples, en una constel·lació d’éssers vius. No us quedareu pas amb el corcó del dubte; n’aprendreu tant..., de ben segur!

L’Economia va com va, i l’Anna Masip ens ho adoba amb dues històries que valen el seu pes en or, narrades de forma amena, a bon ritme, evitant riscos gratuïts, i acabades amb un superàvit de moltes xifres, uns contes rodons. 

A Nacional compten amb l’experiència i el talent d’en Jordi Bordas per encarar dos temes de gran pes: les “Relacions laborals” des de la vessant més divertida i lúdica, i del “Secret i confidencial” més ben guardat de les relacions entre països “germans”, un treball d’investigació que bé mereixeria un premi.

I finalment des d’Egipte, a Internacional, l’Antoni Cardona ens fa la crònica detallada d’una fugida, els canvis de rumb del seu personatge, un corresponsal al Pròxim Orient, un joc de miralls, una meticulosa i eficaç incursió en el món interior d’un home que ha patit un gran trasbals, des de la vessant més divertida, conduïda amb ofici.

Els Petges ens expliquen a l’Editorial el llarg camí que ha hagut de recòrrer el recull; les il·lusions, els entrebancs, i el fet inesperat i colpidor que esperona un projecte adormit. També hi destaquen la col·laboració de la Sara Cendan i Masip, la il·lustradora de totes i cadascuna de les històries, qui ha realitzat un magnífic treball, adient al format del llibre i al joc en el qual està immers.

La Primera plana és de l’Isidre Grau i m’agrada especialment que en destaqui la vessant “d’aventura compartida” que té la literatura en aquests projectes col·lectius i l’enriquiment que per al lector suposa la lectura d’un llibre d’autories múltiples.

En memòria de la petja Rosa Muxí, el seu microrelat “El clon” és qui té l’honor d’inaugurar el llibre Edició especial.

Ara que ja l’he acabat, torno als mots encreuats, ah! i també faré una ullada a l’horòscop.

Bona lectura per a tothom.

Els Petges a la presentació del llibre a Rubí.

Empar Sáez

Enllaç al blog dels petges
Fotografies: Empar Sáez

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Poesia a la Carta: Miquel Bauçà


El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el seu racó poètic dels divendres, acollia el passat 28 d’octubre la XIX Sessió de Poesia a la Carta. L’autor: Miquel Bauçà (1940-2005). 

L’organització de l’acte va anar a càrrec de la Clara Mir i la Marta Malleu. La Marta ens va fer un breu resum de la trajectòria de “Poesia a la Carta” aprofitant el canvi d’ubicació.
Les sessions anteriors s’havien celebrat en un local d’Esquerra Republicana, al Poblenou; d’ara endavant el Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592) serà la nova seu de “Poesia a la Carta”. En aquestes trobades, que varen començar el 2005, la Clara Mir i la Marta Malleu han presentat a grans poetes catalans, també joves promeses i poetes consolidats que han recitat ells mateixos els seus poemes.

Clara Mir i Marta Malleu en la sessió de Poesia a la carta

La Clara Mir, poeta, amiga de Bauçà des dels anys de joventut, quan ell arribà a Barcelona per fer estudis de Filosofia i Lletres, va anar esgranant, subtilment, paraula a paraula, la vida, l’obra, personalitat, biografia, records..., addicionant tastets de la poesia d’en Bauçà, d’alguns dels fragments del seu llibre inclassificable “El canvi”, especialment els que fan referència als temes recurrents de la seva obra, de la seva conversa.


Una formidable sessió per a aquells que mai no havien llegit a Bauçà, per qui ens hi havíem apropat, però no a bastament, i per als més avesats en la lectura de l’autor. Un aproximació humana al personatge, des dels anys de poesia compartida de joventut i al llarg de tota una vida d’amistat. Els fragments de les cartes escrites a màquina, o dels llargs fulls impresos des dels primitius ordinadors, que la Clara Mir ens va llegir parcialment, tothora amb respecte, admiració i estima per l’autor, ens obria una nova porta per a la lectura de la vasta obra de Miquel Bauçà.




Us deixo un poema del llibre “Obra Poètica 1959-1983” que no recordo si ens el va llegir la Clara, però és un dels meus preferits, “Una vegada encara” (del llibre Una bella història). S’hi inclouen, en aquest volum, curiosament, dues versions dels poemes d’Una bella història; la primera reprodueix la que havia estat publicada el 1962 i la segona respon a una revisió feta per l’autor l’any 1985, en heptasíl·labs. Transcric aquí les dues versions, escolliu, vosaltres la que us agradi més, jo ja ho he fet.

UNA VEGADA ENCARA...

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauçà

***


Aquest vespre, un altre cop,    em retorna a la memòria
que si no haguessis fuit     tan de sobte com ho feres,
jo, a l’estiu, t’hauria duit    feixos prims de llenya seca
per poder fer foc tots sols,    a l’hivern, a la foganya,
i perquè poguessis tu    adormir-te fitant flames,
els teus somnis amarats    d’illes clares de faustesa,
illes contra un passat llord.    Per la festa de la Santa,
bé t’hauria duit al mar    i també a mirar la fira.
Jo mayeix t’hauria fet,    la vellesa pervinguda,
Un gaiato a l’ullastrar,    tot sentint entre roselles
el piular dels verderols.    Als calçons i a la camisa,
tu m’hi hauries fet repunts,     i en un alat capell de palla
les lletjors m’haguera tret     de la vista extenuada.
Quan haguessin començat    a deixar caure les fulles
Les figueres del camí,    jo t’hauria cavat terra
per tapar-nos ben plegats,     si ni haguessis pres la fuita,
sense dir-m’ho, només fent    aquell riure cru de morta.

Miquel Bauçà

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar



Les nombroses reedicions de la primera novel•la de la Marguerite Yourcenar, de 1929, publicades sense canvis ni correccions afegides, conserva una vigència sorprenent. Els costums, les idees, els prejudicis de la nostra època s’han modificat, sí, però no tant com ens podríem imaginar. És així com la idea central d’aquest llibre conserva encara una validesa plena per a qualsevol lector actual que s’hi apropa. 

Com escriu Yourcenar en el pròleg: “el problema de la llibertat sensual en totes les seues formes és en gran mesura un problema de llibertat d’expressió.”

La utilitat social, el valor ètic i humà d’una obra literària és un valor afegit i d’aquest llibre, considerat una obra major de la literatura universal, tot i la seva breu extensió, vull transcriure, conservar, una selecció de frases que en el moment de la lectura em van captivar per un motiu o un altre:


Hi ha moments de la nostra existència en els quals som, de manera inexplicable i quasi paorosa, el que més endavant esdevindrem.

Però sempre és així: les nostres obres representen un període de la nostra vida que ja hem superat, en l’època en què les escrivim.

Els altres veuen la nostra presència, els nostres gestos, la manera com els mots es formen en els nostres llavis; únicament nosaltres veiem la nostra vida. (...) Car no hi ha res diferent; el món, per cada un de nosaltres, només existeix en la mesura que limita la nostra vida.

Em creia convertit en allò que veritablement era, car tots ens transformaríem si tinguéssim el coratge de ser el que som.

Les confidències, amiga meva, són sempre pernicioses, quan no tenen com a finalitat simplificar la vida d’un altre.

No és difícil alimentar pensaments admirables quan els estels són presents. És més difícil conservar-los intactes en la petitesa del dia rere dia; és més difícil ser davant els altres el que som davant Déu.

La gent que hom troba pels carrers , durant el dia, fan la impressió d’anar cap a lloc precís, que se suposa raonable, però, a la nit, semblen caminar pels seus somnis.

Per primera vegada sentia el plaer pervers a diferir dels altres; és difícil no creure’s superior, quan es sofreix més, i veure la gent feliç provoca la nàusea de la felicitat.

La vida és el misteri de cada ésser: és tan admirable que sempre se la pot estimar.

La saviesa, com la vida, em semblà feta de progressos continus, de recomençaments, de paciència.

Un crepuscle enterbolit començava a omplir la meva cambra; l’ombra es posava sobre les coses com una brutícia més.

Cada tarda, m’atorgava uns instants de música que només eren per a mi tot sol. Certament, aquest plaer solitari és un plaer estèril, però cap plaer no és estèril si posa el nostre ésser d’acord amb la vida.

Sempre m’ha semblat que la música només hauria de ser silenci, i el misteri del silenci, que intentaria expressar-se. Fixeu-vos, per exemple, en una font. L’aigua muda omple els conductes, s’hi acumula, vessa, i la perla que cau és sonora. Sempre m’ha semblat que la música només havia de ser el sobreïxent d’un gran silenci.

Sovint he pensat, amb tristesa, que una ànima realment bella no obtindria la glòria, perquè no la desitjaria. Aquesta idea que m’ha desenganyat de la glòria, m’ha desenganyat del geni.

Com que no he sabut viure segons la moral habitual, intente, almenys, estar d’acord amb la meua: en el moment en què rebutgem tots els principis és convenient proveir-nos d’escrúpuls.

***

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar.
Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela.
Pirene Editorial, 1994.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

RECITAL POÈTIC A PALAFRUGELL

Aquest diumenge 16 d'octubre, a Palafrugell, Recital Poètic.

 Racó Poètic Palafrugell

         Recital Poètic  


Racó Poètic Palafrugell
Diumenge, 16 d'octubre de 2011
 Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell 
Carrer Santa Margarida, 1
Palafrugell 


Programa

Presentació: 
Carme Hostaled


Lectura de poemes:
 Montserrat Comas
Pau Mestres i Parés 
Empar Sáez 
Ferran d'Armengol 
Toni Arencón i Arias 
Joan Abellaneda 
Santi Borrell 
Daniel Ferré
Carles Figueras 
Sandra Domínguez Roig 
Marc Freixas
Laura Ropero 

Presentació del poemari:

Els dies a les mans

'Els dies a les mans'

a càrrec del seu autor
Santi Borrell 

Lloc: 
Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell 
Carrer Santa Margarida, 1

Data i hora: 

Diumenge, 16 d'octubre de 2011 a les 17.00h. 

Lo Càntich


Lo Càntich a Palafrugell



                                                               



Més informació a: LO CANTICH


Com anar-hi?


Octubre 2011

diumenge, 2 d’octubre de 2011

SALVADOR IBORRA - POETA

Salvador Iborra - Imatge: Vilaweb
Els cossos oblidats - Salvador Iborra

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge
sota el llamp de l'acer,
a mort la poesia, de matinada,
estesa a les fredes llambordes
d'una ciutat que es va perdent,
que de mica en mica
es va perdent,
dins un laberint
de raons absurdes.



F.d'Armengol. Octubre 2011



Qui!? pot descansar en pau?

No el coneixia personalment, al Salvador Iborra. 
Un matí, d'aquest darrer any, abans de la primavera, parlava amb un xicot valencià unes poques paraules de cortesia, per omplir un espai de temps burocràtic financer, tot pagant ell una matrícula universitària en una oficina bancària del carrer del Carme. 
Podria haver estat ell, aquell matí tot xerrant, qui em va dir... "sóc de València i escric, faig poesia", li vaig comentar que a València era tot un repte escriure en català, i poesia, i va afegir, "em sento com un exiliat, allí estic perseguit i vigilat per escriure en català..."

La seva mort, la coincidència i compromís ideològic m'hi han fet pensar.

La conversa és certa, però potser no era ell, no coneixia al xicot amb qui vaig parlar dos minuts, ni tampoc coneixia Salvador Iborra, però ell ha mort aquí, perseguit per un fat que les seves paraules ja intuïen.


"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços."

Volia escriure uns altres renglons curts de l'autor, però sols he trobat aquests, que tots ja coneixem.



Aquesta cançó és una de les últimes que va penjar en el seu bloc: La ruta desconeguda




dimarts, 27 de setembre de 2011

POEMES PER A LA MARATÓ, IL·LUSTRATS PER ARTISTES


Una bona proposta i solidària, aquesta és la intenció de la gent de l'Associació de Relataires en Català. Sols demana un poema de vuit versos. Aviat serà el dia que TV3 dedica a diferents malalties, i com cada any que ho fa, diverses accions viuen al voltant d'aquest fet ja tradicional.

De què va?

És una cosa ben senzilla, pots escriure un poema, si t'agrada escriure, i que tingui a veure amb el tema d'aquest any, els trasplantaments, o bé pots il·lustrar un que ja estigui penjat en el bloc que s'ha creat per a aquesta finalitat, no deixeu de visitar-la.

Si voleu més informació, que n'hi ha, aneu al bloc seguint l'enllaç de sota mateix.

POEMES PER A LA MARATÓ IL·LUSTRATS PER ARTISTES.

dijous, 15 de setembre de 2011

LES BONES COMPANYIES, DE JORDI CORNUDELLA


La lectura ens remou un cúmul d’emocions, les allibera, ens permet viure-les intensament, recordar-les de manera nítida i duradora, millor que la majoria de somnis. La concisió de la poesia, la concentració d’imatges i sensacions, en ocasions allunyades d’un raciocini fàcilment entenedor, més embrancades potser amb l’art de la suggestió i l’esperit evocador, ens apropa a un altre món, tan real com el que vivim, i a través del qual descobrim un horitzó inconscient o un paisatge oblidat.

Les bones companyies, de Jordi Cornudella, és un títol adient per a un llibre que tracta de l’experiència com a lector de poesia i de la lectura com a font de felicitat i plaer. Ens acosta els poemes i poetes que li han fet companyia, una mena d’amistat fidel i, afortunadament per a nosaltres, compartida en aquest magnífic volum.

El llibre inclou poemes escollits d’en Carner, d’una bona colla d’autors clàssics grecs i llatins (Hesíode, Alcman, Mimnerm, Safo, Íbic, Catul, Horaci...) amb traduccions del propi autor; comenta algun poema espars d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Maragall, Riba... Un itinerari on el lligam entre els poemes són els ressons que el mateix autor estableix i crea entre obres molt allunyades estilísticament. Hi trobem també converses de poesia amb el seu amic Joan Ferraté; pensaments i apunts sobre l’art de llegir i estimar els poetes.

Cornudella obre la primera part del llibre amb un petit fragment del cant sisè de la Ilíada:

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.»

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

El primer poema que analitza Cornudella, Incúria d’agost, és un exemple fabulós de la capacitat de Carner de fer patent el món tal i com el sent, del seu gran poder mimètic.


Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.


En destaco, finalment, aquest fragment d’en Cornudella en la part del llibre corresponent als “Apunts”:

“Viure en un poema, fer-hi estada una temporada, establir-s’hi: deixar que s’apoderi d’un mateix, igual que un paisatge. Primer el mires àvidament, provant de descobrir-ne cada detall i retenir-lo, però és en va: no és fins que ell s’ha apoderat de tu que pots furgar en els racons, deixar-te seduir per la potència o la subtilesa de cada evocació. La mirada no entén: reconeix. Allò de Pavese: la primera vegada no compta, o amb prou feines; quella che conta è sempre la seconda.”


Les bones companyies. Poetes i poemes. Jordi Cornudella.
I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre
Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

dimarts, 13 de setembre de 2011

ENTREGA DE PREMIS "ARC A LA RÀDIO - SECRETS"

El passat dia 10 de Setembre es va realitzar l'entrega de premis del Primer "Microrelats ARC A LA RÀDIO", del programa "Històries " de Ràdio Argentona i l'Associació de Relataires en Català (ARC).
Marta Pérez Sierra i Agustí Febrer

 L'acte va començar amb la lectura de poemes de Marta Pérez Sierra

Santi Borrell i Joan Opi

 i Santi Borrell.


Tot seguit, la presidenta de l'ARC i la presentadora del programa "Històries", de Ràdio Argentona, acompanyades per Montserrat Cervantes, Regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona, varen presentar els guanyadors. La Sílvia Romero (ARC) va fer lectura de l'acte del jurat del Premi, i la Sílvia Cantos va llegir cada un dels tres microrelats guanyadors.


En aquesta imatge podeu veure alguns dels vint finalistes del premi, on varen participar aprop de quatre-cents relats i gairebé una vuitantena d'escriptors.

Jordi Masó - Alícia Gili i Santi Sala, segon, primera i tercer.


Primer Premi
"El manuscrit" 
Alícia Gili Abad 

Segon Premi
"La versió oficial" 
Jordi Masó Rahola 

Tercer Premi
"Posar-se al dia" 
Santi Sala García


Les dues Sílvia
Aquest curs també tindrem premi de relats a la Ràdio, però a més de Ràdio Argentona, si han sumat dues emissores més, i podria afegir-se'n alguna altra.
El tema d'aquest curs, que durarà fins el mes de Juny, començarà aquest Octubre, i versarà sobre "Sentiments", un tema que pot donar molt de joc. Els diferents subtemes seran proposats abans de finals de Setembre, tant a la plana web de Relats en Català, com a la web de l'ARC i la de l'emissora de Ràdio Argentona.

Us hi esperem!!

Podeu seguir aquests enllaços, on hi trobareu molta més informació i algun altre enllaç interessant, així com la llista dels 45 relats finalistes.




Totes les imatges són fetes per; Empar Saez
Setembre 2011

Terrassa.net