On tenim la lluna ara? i el sol!

divendres, 22 d’abril del 2011

Acromia


Acromia

Si callessin les roses, i el roig emmudís,
sobtadament, i jo, tot d’una gris, despresa
i lliure, i elles, armades amb la tija erèctil
del silenci, si per fi callessin...

Desaprenc tothora els colors, el contorn
establert, cap imatge carrega amb el pes
submís, ni, absurda, enterboleix la retina.
Sé que puc fitar, per fi, enllà l’escorça
del tacte i del perfil après, i restar així,
sota l’ampla ombra d’una tija nua.


Poema: Empar Sáez (publicat al juliol de 2010 a Relats en Català.cat)
Dibuix: Tret de la xarxa (desconec l'autor/a)

dilluns, 18 d’abril del 2011

EMILY DICKINSON, AMHERST: LXXX POEMES



Sempre és una troballa, ben afortunada, cal dir-ho, descobrir la traducció al català dels grans poetes forans. En aquesta ocasió ha estat una selecció de vuitanta poemes d’Emily Dickinson en edició bilingüe (anglès-català) aconseguida a la biblioteca. L’edició i traducció, a cura de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, és molt fidel al text en anglès i conserva la numeració dels poemes establert per R.W.Franklin en l’edició de l’obra completa de 1999 “The Poems of Emily Dickinson”.
Disposar del poema en la llengua original és un valor afegit; poder copsar la sonoritat i les paraules escollides per la poeta ens transmet més eficaçment la seva essència.

La poesia d’Emily Dickinson sedueix, atrau per la intensitat i la mística delicada que conté, per la independència radical que emana de les seves paraules i per la intel•ligència sense pretensions. Va escriure per a ella i la seva consciència, defugint d’una lectura pública, i ho va fer al llarg de tota una vida reclosa en la casa construïda pel pare en un poblet de Nova Anglaterra; Amherst.

Els seus poemes i cartes es publicaren uns anys després de la seva mort, però no va ser fins el 1924, gairebé quaranta anys més tard, que va ser apreciada com a gran figura literària.
No és poesia de l’experiència; no va conèixer el món en el sentit que usualment s’entén, però en la seva vida solitària i domèstica, darrere la finestra que donava al jardí silenciós, va arribar a una comunió sorprenent amb la natura, va penetrar i traduir en paraules la força més essencial i viva de totes les coses.


He vist un Cel, com una Vela

He vist un Cel, com una Vela -
Embolicar les Vergues resplendents -
Arrancar els puntals, i desaparèixer -
Sense soroll de Taulons
Ni Esquinç de Clau – Ni Fuster -
Només les milles de Mirada -
Que indiquen la Retreta d’una Fira -
En l’Amèrica del Nord -

Cap Rastre - cap Quimera - d’Allò
Que enlluernava, Ahir,
Cap Pista – cap Prodigi -
Homes, i Proeses -
Tan esvanits -
Com el Rumb llunyà de l’Ocell
Que revela només una Taca -
Un clapoteig de Rems, una Joia -
Que és engolida, dels Ulls


I've known a Heaven, like a Tent

I've known a Heaven, like a Tent -
To wrap it’s shining Yards -
Pluck up it’s stakes, and disappear -
Without the sound of Boards -
Or Rip of Nail, Or Carpenter -
But just the miles of Stare -
That signalize a Show's Retreat -
In North America –

No Trace, no Figment - of the Thing
That dazzled, Yesterday,
No Ring - no marvel -
Men, and Feats -
Dissolved as utterly -
As Birds' far Navigation
Discloses just a Hue -
A plash of Oars -a Gaiety -
Then swallowed up, to View.

Emily Dickinson

diumenge, 10 d’abril del 2011

CRIATURES FANTÀSTIQUES

Cartell del Concurs: Criatures Fantàstiques

A la plana de Relats en Català estan força engrescats amb els seus llibres, comencen a enfilar el futur d'una bona col·lecció, i de moment, per anar creixent proposen diferents concursos oberts a tots aquells que pertanyin a l'Associació de Relataires i estiguin inscrits a la pàgina web, on sols cal penjar un relat i participar. Si després vols seguir penjant altres contes, o poemes, els relataires són una gran família, i en el seu fòrum et sentiràs com a casa.

Ara està en marxa el concurs dedicat a l'imaginari fantàstic de Catalunya "Criatures Fantàstiques". Volen omplir un llibre amb els éssers mitològics que han crescut al costat nostre, i que per diferents motius estan començant a perdre la seva força, i un país sense imaginari viu perd una part important de les seves arrels.

Imatge trobada a la xarxa

És per això que encoratjo a tothom que vulgui escriure un conte infantil, on els personatges siguin éssers nostrats; minairons i dones d'aigua, aloges, fades o follets, molts són els éssers que volen tornar a les pàgines i a les contrades del nostre país. No els podem deixar morir.


Si voleu fer una consulta per triar la vostra bèstia, el vostre ésser mitològic i fantàstic, podeu visitar aquesta pàgina, és diu MitCat, hi ha una bona i àmplia informació del món mitològic català.

Més informació seguint aquest enllaç que ens porta fins la Mola.

I en aquest altre bloc, s'hi poden llegir algunes històries que es varen publicar a la revista El Temps l'any 2006.

Ginebreda
De la revista Conèixer Catalunya he tret aquesta imatge d'una ginebreda, on també podreu llegir un article molt interessant.


diumenge, 3 d’abril del 2011

La gran onada de Kanagawa


El Repte Poètic Visual de Relats en Català.cat té una llarga tradició. Aquesta és l’edició 166 del mateix. El trobaràs al Fòrum de la pàgina web d’RC; hi pots veure la imatge (encapçala aquest escrit), les bases del concurs, els poemes que es presenten. El premi: tenir l’honor i la responsabilitat d’organitzar el següent repte; perquè aquesta baula no es trenqui, per a continuar ininterrompudament fent poesia, lligant art i poesia.

La imatge del repte correspon a “La gran onada de Kanagawa” de Katsushika Hokusai ( 1760 – 1849). És una de les obres més conegudes del gran artista, i forma part de la famosa sèrie “Trenta-sis vistes del Mont Fuji”. En aquests dies la seva visió pren un significat molt intens, un dolor viu i agut és encara al cor de tots nosaltres.

Somriure quan la tristesa és immensa serveix per a alleugerir-la, també l’art pot tenir aquest efecte guaridor. L’horror ancestral davant la fúria capritxosa de la natura es pot transformar en bellesa; de la mateixa manera és una via oberta i sàvia per a canalitzar el dolor.

La natura, arrabassadora i incontrolable, palesa la nostra vulnerabilitat i insignificança; per contra, la dignitat ètica ens fa infinitament més humans. Connectem respectuosament amb la desgràcia dels altres, respectem i aprenem de l’actitud dels japonesos, als quals admirem profundament per les  seves grans qualitats humanes i artístiques.


L'enllaç al repte 

Participeu, poetes, formeu part d'aquest grup de reptaires creatius i dinamitzadors!

divendres, 1 d’abril del 2011

MATINS GRISOS DE JOAN ADELL I ALVAREZ



A "Matins grisos", el Joan Adell ens presenta una nissaga barcelonina i els seus èxits i derrotes. La narració ens ve emmarcada dins de dos fets paral·lels i distants entre ells; dues morts al "garrot vil". Vuitanta-un anys els separen, i en mig d'aquest espai de temps l'autor ens narra el seguit de matins grisos que la família Llopart viu, a cavall de Barcelona, París i un petit poble de la costa; Santelm.
És aquest llibre un repàs, ben documentat, a la història de Barcelona en els convulsos anys de finals del segle dinou i tres quartes parts del vint. Una història que ens fa veure i viure la societat a Catalunya, Espanya i Europa, en aquesta crònica narrada a través de les vivències d'una família burgesa de la Ciutat Comtal. Adell ens mostra els fets cabdals d'una ciutat que sempre ha volgut ser més que una simple capital de segona fila, apartada en un racó de la península ibèrica.
En el llibre se'ns posa sobre la taula un seguit de temes humanament interessants, com poden ser l'amistat, la fidelitat, l'amor. També ens parla de la confiança, la traïció i dels petits embolics que la vida ens ofereix. Als protagonistes, algunes coses els hi surten bé, d'altres no tant. Però a la fi la vida continua, res s'atura i tothom acaba seguint el mateix camí, i acumulant experiències. 
Adell passa llista, sota la seva visió i com qui no ho vol, als esdeveniments polítics i socials més rellevants d'aquests vuitanta anys i que varen afectar a la ciutadania, d'una manera o altra, i ho fa sent fidel als fets ocorreguts. És una novel·la contemporània de molt bon nivell literari. La història és una, i a voltes, no està de més fer-li un repàs, no per no oblidar-la, simplement per recordar-la. Seguint els fets de ficció de la família Llopart, el narrador ens fa viure en carn pròpia tot un seguit d'aventures mundanes i potser senzilles, però plenes de sentiment i, si em permeteu insistir, amb un notable ofici narratiu.
La meva opinió evident és que paga la pena llegir aquest llibre, orientat, com diu el mateix autor, a tota classe d'edats, per un motiu o altre; uns per recordar, altres per aprendre.

No sé si cal dir-vos que aquesta novel·la va quedar finalista del Premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2010.

En aquest vídeo de promoció podreu escoltar l'autor explicant la seva experiència en escriure el llibre.


I a títol personal, sols comentar-vos que al Joan Adell el vaig conèixer amb el pseudònim de Brumari, a la plana web de Relats en Català, i he de dir que seu és un dels primers relats que vaig afegir a la meva llista personal de preferits.

Aquí teniu l'enllaç al relat que us comento, estic segur que us agradarà llegir l'autor en un registre diferent: Catalèpsia.

Garrot vil - Ramon Casas - 1894

Enllaços:




Terrassa.net