On tenim la lluna ara? i el sol!

dimarts, 28 de desembre de 2010

Picasso davant Degas

Autoretrat, 1896. Picasso


L’exposició “Picasso davant Degas” al Museu Picasso (fins el 16 de gener, 2011) és el primer estudi d’investigació profund sobre la fascinació de Picasso vers l’obra i la personalitat de Degas, així com les sorprenents afinitats al llarg de tot el recorregut artístic d’ambdós artistes. Barcelona és l’única ciutat europea on es podrà veure la mostra.

Autoretrat, 1857. Degas


Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i Edgar Degas (1834-1917) pertanyen a dues generacions diferents. Quan Picasso arriba a París, el 1900, Degas és un referent en l’impressionisme, però tot i viure molt a prop sembla ser que mai no s'arribaran a conèixer.

Un dels atractius de l’exposició és l’ambició docent amb què ha estat organitzada. A la vegada, però, és oberta a la visió personal de l’espectador, a les interpretacions de cadascú; els comissaris no donen respostes, sinó que ens condueixen per un món artístic a dues veus i som nosaltres qui ho traduïm i relacionem. La forma com Picasso mira el que fa en Degas, n’aprèn i es compromet amb el seu art, i com aquesta influència es plasmada en el curs creatiu del primer es pot trobar en més d'un centenar obres exposades, algunes inèdites a Catalunya.

Retrat d'una dona en gris, 1865. Degas

Retrat de la senyora Canals, 1906. Picasso

En un espai inicial, a manera de pròleg, s’hi exposen els treballs primerencs i la formació anàloga de tots dos pintors: el talent en el dibuix, la sòlida formació, la passió pels clàssics, la figura humana, i alguns temes tractats d’una forma extraordinàriament similar. En l’espai següent, quan Picasso comença a veure els originals de Degas, també ens sorprèn el diàleg, la resposta de Picasso a alguna de les obres cabdals de Degas.

Al cafè (L'absinthe), 1876. Degas
Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, 1903. Picasso

A continuació tenim les afinitats artístiques en el tema de les dones, el nu, la toaleta, matèria que captivava a Degas, i de la qual n’era un mestre. Un tema destacat en la mostra és la dansa, les ballarines, qüestió que Picasso pren i reinterpreta genialment. Clou l’exposició el tema dels bordells; Picasso ja nonagenari s’inspira en una sèrie de monotips de Degas que havia anant adquirint, fent-ne d’ell el “voyeur” en escenes de prostíbuls.

Jove ballarina de 14 anys, 1879-1881. Degas
Nu groc, 1907. Picasso

Excel·lent exposició, interessantíssima, s’hi presenten tot un seguit de idees noves fruit de l’estudi d’anys per part de Richard Kendall, especialista en Degas, i Elizabeth Cowiling, experta en Picasso, sobre dos prohoms de la història de la pintura moderna. Captivadora des de principi a fi, i a més és del tot recomanable per anar-hi amb nens, millor a partir de 8 anys, no patiu, no s’avorriran pas.

diumenge, 26 de desembre de 2010

I PREMI DE POESIA "LO CÀNTICH" - GALA VIRTUAL DEL LLIURAMENT DE PREMIS

Crònica d'una Gala Virtual



Tot va esdevenir en el lapse de dues hores. Eren les vuit del vespre, minut més o minut menys; engegava la festa virtual. Va ser molt emocionant, hi érem gairebé tots presents, alguns havien arribat un xic més tard, però també s'enganxaven amb esperit participatiu, el facebook de "Lo Càntich" treia fum a mida que els guardonats anaven apareixent a la llista, l'emoció anava "in crescendo", no seria just ignorar la gran tasca realitzada per tot l'equip de la revista virtual de poesia, per tirar endavant aquest projecte.
Sols em sap greu, però, no poder comentar com estava l'altra xarxa social, el Twitter. Imagino que també tenia la seva fumera de comentaris i emoció.
No sé quins podien ser els pronòstics, tothom a la xarxa havia comentat la seva, fins i tot en directe, pocs dies abans, en el dinar de la presentació del llibre infantil que els relataires celebraven a l'Hospitalet "Garbuix de contes" editat per Meteora. 
El fet evident era que ningú s'atrevia a pronosticar cap llista de guardonats, cap nom, ni en l'instant de la vetllada. Es respirava aire de festa poètica entre els més de cent participants, i ja que ho comento, sols dir que déu ni do per ser la primera convocatòria, tot un èxit per a una pàgina de poesia que va assolint reptes, un ara i l'altre després, pas a pas.


La emoció va ser gran en anunciar-se el quadre d'honor, obert per la Montse Assens, poeta del maresme amb la seva lírica intimista i compromesa que la caracteritza, guardonada i reconeguda per tots. Ella era la Ploma de Bronze amb el seu poema "Soc cartró". Encara no eren les nou i deu del vespre.

Una mica més tard es comunica als assistents que la "Ploma d'Argent" és compartida ex-aequo. Primer s'anuncia a la valenciana Anna Riera i Puig, amb el poema "Els meus dits", i fent una mica més emocionant la festa, amb gairebé deu minuts de comentaris creuats a la xarxa, es fa saber qui és l'altre "ex-aequo" de la "Ploma d'Argent", i surt el nom de l'Empar Saez, coneguda a la xarxa relataire amb el sobrenom de xantalam, amb el el poema "Paraula". Ja eren dos quarts de deu del vespre. L'emoció estava disparada i sols ens faltava la flamant "Ploma d'or".

I a tres quarts de deu, amb tota la parròquia esvalotada pels nervis, surt la nota final amb la guanyadora del "I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH", escollida per elecció popular entre tots els participants del Premi:

Mirian Petit, de Perpinyà, amb el poema "Abraçada a la meva pròpia pell"




Doncs sols ens queda felicitar a la guanyadora i a tots els participants, així com a les brillants finalistes, i citar-vos a participar en el segon premi de poesia de Lo Càntich.


PS
Oblidava comentar que sortirà una edició en paper durant el segon semestre del 2011, amb les guanyadores, tots els guardonats, i altres poemes que la revista ha publicat aquest 2010 i que cregui oportú per la seva qualitat.

dilluns, 13 de desembre de 2010

GARBUIX DE CONTES, AL CARRER!



El llibre de relats pels infants "Garbuix de Contes" ja és al carrer.

Foto: Empar Saez

El passat dissabte, onze de desembre, cap a les onze del migdia i amb la sala d'actes de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet plena de gom a gom, el tercet format per Anna Andreu, flauta de bec, Elisenda Masachs, flauta travessera i Maria Umbert a la guitarra, obrien l'acte de presentació del llibre de contes infantils i juvenils "GARBUIX DE CONTES". Editat per Meteora i amb la col·laboració de l'Associació de Relataires en Català.

Un cop acabada la seva aplaudida actuació, el tercet va rebre un regal ofert per l'Associació.

***---***
Tot seguit, la Sílvia Romero, presidenta de l'ARC, va donar pas a l'entrega del premi de la:

I Gimcana Virtual que durant el passat més de novembre es va realitzar amb col·laboració de la pàgina web Relats en Català. La guanyadora d'aquest premi va ser la reconeguda relataire Unaquimera, en el món de les lletres Maite Crespo. Glòria Calafell, amb la Maite a la foto, va ser l'encarregada de llegir-ne el veredicte.

Fotos: Empar Saez  


I tot seguit va començar l'acte de presentació del llibre "GARBUIX DE CONTES", que va reunir a més de trenta escriptors de Relats en Català. Un cop més, Sílvia Romero va donar pas a quatre dels autors que han participat en l'escriptura dels relats infantils, ells eren la Montse Medalla, Il·lia Sàlvia, Arnau Solé i Ferran d'Armengol, en aquest ordre, d'esquerra a dreta de la foto. Els quatre varen parlar de la seva experiència a l'hora d'escriure literatura infantil, i què els va moure a fer el seu relat en particular. El Ferran va fer lectura d'un paràgraf del relat "Les claus de Nacre", de l'escriptora gironina Anna Rispau.

Foto: Empar Saez

En donar-se per acabat l'acte, els autors presents es varen fer una foto de família i tot seguit la resta de relataires que havien presenciat l'acte també es varen afegir a una nova fotografia familiar. Tot seguit varen començar les tertúlies i apartats, tots plens de rialles i de felicitat, tal com s'escau als pares de la criatura en el moment del seu naixement literari. 

Foto: Sergi G. Oset
Un cop acabat l'acte i quan era l'hora dels comiats, un grup dels relataires i algun acompanyant i amic, es varen dirigir a un restaurant proper, tot fent un passeig per l'Hospitalet, forma perfecta per finalitzar una jornada ben particular dins del món relataire.

Foto: Empar Saez

Aquí us deixo un seguit d'imatges de tot l'acte plegat, amb fotografies de Empar Saez i Albert Montoliu.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Biutiful


El títol de la pel·lícula és un dels grans encerts, encara que la bellesa no ens sigui revelada al primer cop d’ull, que s'hagi d'anar descobrint, a poc a poc, en els detalls humans d’aquest gran film. De fet és un nom ben apropiat per a la beutat humanitzada, imperfecta i mal escrita; natural, així: biu-ti-ful, tal com sona. És real i descarnada, però, com les parets escrostonades de les cases humils que ens mostra i els carrers dels barris marginals on malviu una població majoritàriament immigrant. 

No trobarem pas la Barcelona de postal que entusiasma als turistes, aquella que ens agrada a tots visitar, ni tampoc una història banal; ens parla de la lluita per sobreviure, de les contradiccions morals que hom pot tenir per guanyar-se la vida, del contacte entre els vius i els morts, de la mort, tan tremendament propera i a la vegada tan artificialment llunyana, dels canvis que experimentem en les relacions amb els éssers que estimem quan es valora cada segon de vida. 

Parla d’una humanitat generosa, a pesar de tot, de cuidar i estimar els fills, de donar-los molt d’amor per a que l’univers tingui cura d’ells quan nosaltres no puguem fer-ho.

Una pel·lícula inoblidable del director Alejandro González Iñárritu, amb el Javier Bardem que ens atrapa en un de les millors interpretacions que jo recordo d’ell.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Espiral, Manuel Baixauli


Després de l’èxit de “L’Home manuscrit” Baixauli reescriu completament el seu primer llibre “Espiral” (premi Ciutat de Badalona, 1998), un recull de contes breus, alguns d’ells microcontes. En aquest recull reeditat per Proa trobem els elements característics i propis de l’autor, narrats amb un estil auster, clar i original: la mort, els cementiris, el destí, les connexions entre el món del vius i el que és desconegut, la incertesa i el futur.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) estudià pintura a la facultat de Belles Arts de València. L’artista, inquiet i perfeccionista, té una obra d’inqüestionable originalitat que evidencia un estil molt característic. Una elevada exigència el duu a refer constantment les obres, treballa amb la lentitud i la llibertat de qui no segueix cap moda, de qui no necessita acabar un quadre per a una exposició o un premi.

És especialment interessant el que ens explica sobre el procés creatiu, les comparances entre ambdues formes d'expressió; escriu, pinta sense una idea predeterminada, es deixa dur per la intuïció, com una aventura de la qual desconeix el final. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

Aquí teniu dos quadres de l'artista amb sengles fragments de dos contes d’Espiral, el seu primer i últim llibre.

Manuel Baixauli. Home fent una ullada al pou sense fons del futur, 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Al matí, quan vaig despertar, ell continuava escrivint. Així que em va veure, es va alçar. No em consentí que l’ajudara a preparar el desdejuni. Mentre ell feinejava a la cuina, vaig escodrinyar els papers. S’hi narraven fets històrics del futur, cronològicament ordenats. Un llibre d’història futura, en to novel·lesc, amb descripcions minucioses. Que si desapareixia el mur de Berlín i acabava la guerra freda, que si hi havia una guerra entre Regne Unit i l’Argentina, i una altra al centre mateix d’Europa, que si una malaltia contagiosa s’estenia arreu del món per transmissió sexual... “Massa fantasia –vaig pensar–. El problema sempitern de la inversemblança”. Vaig deixar de llegir, convençut que un llibre que intenta preveure el futur caduca prompte, i que el futur sempre sorprèn.

"Novel·la", Manuel Baixauli 



Manuel Baixauli. Mai no es va tan lluny com quan no se sap cap a on es va (Goethe), 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Era dur ignorar què em faltava per al cim, però era pitjor no saber si n’hi havia, de cim. Per què seguir pujant escalons, si eren infinits? Els anys m’acostumaren als dubtes, ansietat fou substituïda per resignació. “El meu destí –vaig resoldre– deu ser continuar ascendint”. Però encara avui, en moments de feblesa, m’agafe a la barana, guaite cap a baix, i tinc funestos pensaments que, gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà.

"Escala", Manuel Baixauli



Llibre proposat per aquest mes de desembre en el Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català








dimecres, 24 de novembre de 2010

Història de Lisboa, Wim Wenders


Les paraules de Fernando Pessoa, el barri Alfama, la música de Madredeus..., el director Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) no podia trobar millors ingredients per a un cinema de poesia fet a Lisboa.

En els dies clars fins i tot els sons brillen.
Qui pogués, com els sons,
viure entre les coses i no ser d’elles.
Escolto sense mirar i així veig. 

Fernando Pessoa

Aquesta joia visual i sonora, "Història de Lisboa", és també una reflexió sobre el cinema, sobre el paisatge i la ciutat viva, i el poder de les imatges per a capturar-los. Com si d’un quadern de notes visuals i, separadament, d’una col·lecció de sons de Lisboa es tractés, el director ens presenta un cinema desdoblat, com els versos de Pessoa en els dies més clars.

El cineasta reflexiona a través d’un dels protagonistes sobre la puresa i l’essència de les imatges en el cinema, sobre la perversió d’aquestes. És doncs, cinema dins el cinema.

El to elegíac d’un dels protagonistes (Friedrich, el director) contrasta amb l’entusiasme jovenívol del tècnic de so, com si es tractés de les dues cares oposades d’un mateix artista, com la imatge i el so: falsament indestriables. Un exemple el teniu en aquest diàleg final entre ambdós personatges (la transcripció intenta ser molt fidel, però no és literal):

 Wim Wenders

Friedrich: “Les imatges ja no són el que eren. No ens en podem refiar, tots ho sabem. I tu també. Abans les imatges explicaven històries, mostraven coses. Avui dia tan sols serveixen per vendre. Les històries i les coses han canviat davant els nostres ulls.
Les imatges venen el món…. i amb un gran descompte! (…)
Apuntar amb una càmera és el mateix que apuntar amb un arma. Cada vegada que apuntava amb la càmera la vida semblava allunyar-se, desapareixia a poc a poc. Com un fantasma. (…) És inútil, Winter. Inútil.
Però hi ha una manera, Winter, hi estic treballant. Aquí la tens, la cinemateca de la imatge no vista. Cada cinta ha estat filmada sense que cap ull miri pel visor, ningú no ha vist la gravació, ningú no l’ha verificat després. Ho he filmat absolutament tot d’esquena.
Aquestes imatges mostren la ciutat tal com és, no com jo voldria que fos.”

Winter: “Aquest és un missatge per a Friedrich, rei del basar de les imatges deixalla (…) L’Einstein de la imatge no vista. Gira’t i confia plenament en els teus ulls. No, no els tens a l’esquena. Confia en la teva vella càmera, encara pot fer imatges en moviment. Per què malbaratar la vida amb imatges buides quan pots crear-ne d’indispensables amb el cor, imatges sobre el cel·luloide màgic?
La imatge en moviment encara pot aconseguir allò per al què va ser inventada fa cent anys, encara ens pot commoure...” 


L’esperit de Pessoa impregna el film, la veu de la Teresa Salgueiro, increïblement meravellosa, fora de temps, brillant i melancòlica, ens arrossega al paisatge d’una ciutat intemporal, a un poema que no voldríem mai deixar de sentir.


O Paraiso, Madredeus


diumenge, 21 de novembre de 2010

Castellers, amunt, amunt!

Minyons de Terrassa, 3 de 10 carregat amb Folre i Manilles (3d10fm)


 Diada dels Minyons de Terrassa i acte commemoratiu de la inclusió dels castells al patrimoni cultural immaterial de la humanitat.




Quan observem les expressions de fascinació i sorpresa en els rostres de qui mai abans no ha vist un castell prenem consciència plena de la dimensió de l’espectacle. Ens sol passar que, habituats a les nostres manifestacions culturals, no les apreciem en la justa mesura.


El fet casteller és una tradició excepcional que promou el treball en equip, l’esforç, la superació, la integració, i com a resultat de la suma de tots aquests aspectes s’aixequen unes construccions humanes que ens deixen bocabadats, per més que hi estem avesats als grans espectacles i als efectes especials de les pel·lícules. Els castells no s’assemblen a cap altre fet conegut d'arreu; és una tradició cultural que sempre ens emociona, hi sents l’esforç compartit, la suor, el pes dels pisos sobre les espatlles, les mans que els subjecten, els peus que hi pugen i també hi caus i fas llenya amb ells, rius i crides quan es basteix amb èxit.

Què hi trobem que els fa tan atractius, tan insòlits i extraordinaris? Potser es concentra en les torres humanes allò que ens proporciona les veritables motivacions per créixer, hom hi troba il·lusions en els reptes que es planteja, de forma individual o col·lectiva, l’esforç per aconseguir quelcom que no és material, tan sols l’esperit de diversió els mou, l’estímul de superació persegueix carregar un castell ben alt, i aixecar tot seguit la mà un instant per acaronar el cel.


Que la Unesco hagi declarat els Castells com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat és un fet molt positiu, un reconeixement a nivell mundial que els dóna un gran suport per a superar possibles contratemps en aquesta època de dificultats econòmiques. Podria ser bo també per a projectar-nos tots nosaltres en una de les millors imatges que tenim com a país.

Fotografies: Empar Saez i Ferran d'Armengol

***

Terrassa 21 de Novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre de 2010

LA JOTA, DANSA D'INTERÈS NACIONAL



Foto: Empar Saez - Delta de l'Ebre/Casseta de Fusta

No fa gaires dies vàrem estar un cap de setmana al Delta, ens agrada anar-hi de tant en tant, allí ens vàrem conèixer amb la dona, ho tenim com el nostre petit país particular. En aquest últim viatge (de moment) era per la festa de la sega, que per casualitat va coincidir amb el dia internacional del ocells, però aquesta és una altra història. Ara m’agradarà mostrar-vos aquest tros de Jota que vaig gravar a tocar de la Caseta de Fusta, allí al Delta, per celebrar que la Generalitat ha declarat la Jota com una Dansa d’interès Nacional Català.

Foto: Ferran d'Armengol - Recordant els segadors d'abans

I també convidar-vos a participar amb el JMTibau, que fa un dels seus jocs literaris, el 181, on anima a escriure la lletra d’una jota popular. Jo no em veig amb cor de participar-hi, però puc deixar-vos aquest vídeo, com una mostra de que la jota està ben viva en aquestes comarques, i que mereix aquesta distinció de la Generalitat, amb escreix.

Foto: Empar Saez - Dones del Delta ballant les Rondalles de l'aiguardent. Al fons; el cantador.

En els meus temps dansaires vaig ballar força jotes, de Castelló i València la majoria, i un ball que ara no retinc d’on ni de quina part Tarragona era, i que tenia molt de jota. Dir que la jota era una de les danses que fèiem amb més alegria tota la colla, l’esbart, i que ens cansava com a tontos, però la gaudíem fins l’últim compàs.


En aquest enllaç podreu veure una mostra de Jota proposada per un blocaire.

Ferran d'Armengol / Novembre 2011

dilluns, 8 de novembre de 2010

Memòries de joventut, Sofia Kowalewskaia


En ocasions ens topem amb un llibre per atzar, és la curiositat, però, la què ens empeny a fullejar-lo i llegir-lo. “Memòries de joventut” el vaig trobar a la biblioteca quan cercava un altre volum en el prestatge de biografies. L’autora, la Sofia Kowalewskaia, era un nom absolutament desconegut per a mi, però tanmateix aquest llibre menut ha estat una troballa deliciosa, el descobriment d’una vida excepcional, una personalitat captivadora.

Molt poques dones anteriors al segle XX han estat històricament reconegudes en el camp de les ciències. La primera dona cèlebre va ser, possiblement, Hipàtia d'Alexandria (370-415), recentment portada al cinema per Amenábar. Si ens documentem un xic hi trobem les franceses Émilie du Châtelet (1706-1749) i Marie Sophie Germain (1776-1831), la italiana Maria Gaetana Agnesi (1718-1799) i l’escocesa Mary Fairfax Somerville (1780-1872), totes elles del segle XVIII. En el XIX, destaca l’anglesa Ada Lovelace (1815-1852), filla del poeta Lord Byron. 



Sofia Kowalewskaia (1850-1891), la brillant matemàtica russa, comparteix amb totes elles el talent, la vocació, les dificultats i la perseverança per obrir-se camí en una societat que relegava les dones al paper d’esposa i mare. En una època en què elles no tenien accés a la universitat, ni tan sols com a oients, va ser capaç de publicar nombrosos estudis sobre matemàtiques i astronomia. Finalment, el 1885 se li concedeix la càtedra de mecànica a la Universitat d’Estocolm.

La prodigiosa activitat que desenvolupa en el terreny científic també es manifesta en el literari. A pesar de morir als 41 anys va escriure diversos llibres, entre els que destaquen “Records d’infància” i “La nihilista”.

En el petit llibre autobiogràfic “Memorias de juventud” (Ed. Herder) trobem records i reflexions intel·ligents, de gran sensibilitat i qualitat literària sobre la seva infantesa. Sofia és filla de terratinents benestants, viu i creix al camp, a Bielorrússia, i tot i ser educada per institutrius, rep una forta influència dels seus oncles; un d’ells posseïa una ànsia desmesurada per la lectura i una passió fora mida per les matemàtiques. El text ens apropa a les vivències més rellevants de la Sofia menuda, als fets que li van forjant el caràcter, en un intent sincer i lúcid per prendre consciència del seu “jo” més profund i autèntic. El llibre acaba explicant un fet singular, providencial, que ens fa pensar en tot allò que són capaços d’aprendre els nens, i a no descuidar petits “detalls” en la decoració de la llar. Sí, heu entès bé; al final del llibre ens relata que després del trasllat de la família al camp van empaperar les habitacions de la nova casa, però no en va quedar per l’habitació dels nens, de manera que la van empaperar provisionalment amb escrits antics. Les parets van restar molts anys cobertes amb les conferències litografiades de Ostrogradski sobre càlcul diferencial i càlcul integral. Aquelles fórmules enigmàtiques van fascinar la Sofia que s’hi passava hores contemplant, intentant desxifrar les fórmules i establint l’ordre correcte dels plecs. Molts anys després, un professor de matemàtiques va quedar estupefacte al comprovar que la Sofia, en explicar-li per primer cop conceptes com l’asíntota, se li avançava als coneixements. Ja sabeu doncs, hauríem de tenir molta cura de tot allò que els nostres fills veuen quotidianament; no sabem fins a quin punt absorbeixen la informació que els envolta.

Un altre llibre sobre l'autora: “Sofía Kovalévskaia. 1850-1891. Símbolo y ejemplo”, Ada Korn. 



diumenge, 7 de novembre de 2010

PRIMER PREMI DE POESIA "LO CANTICH"


PREMI 

DE POESIA
LO CÀNTICH



En data, 12 de Setembre de enguany, la Revista Digital de Poesia, Art i Cultura, Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món) fa pública la convocatòria del:



Ja s'ha superat el mig centenar d'obres presentades al concurs. Vosaltres encara hi sou a temps, no us deixeu perdre aquesta oportunitat de formar part de la gran família de "LO CÀNTICH". La convocatòria es clourà el proper dia 20 de Novembre.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Miguel Hernández, fill de la llum i de l'ombra



Avui fa cent anys del naixement de Miguel Hernández. En 1910 nasqué el pastor de cabres, el poeta autodidacta; ell patí la derrota, la presó, la mort prematura..., l’hem fet mite, i la seva poesia descarnada encara viu en les ferides de les dues espanyes.

La poesia civil de Miguel Hernández la trobem representada fonamentalment en dos llibres: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (imprès en 1939, publicat en 1981). Ambdós s’arrelen, es desenvolupen en la Guerra Civil espanyola des del ferreny compromís del poeta amb el bàndol republicà, i dins d’aquest, amb la ideologia comunista.

En el Viento del pueblo s'inclou un bon grapat de poemes de temàtica social, El niño yuntero, Jornaleros, Aceituneros, Las manos, El sudor; els més bells de l’obra. En aquests poemes el lirisme venç la retòrica èpica, s’imposa a l’objecte bèl·lic. El món dels pobres, homes del camp, obrers, el dolor dels explotats que el poeta interpreta, sent i viu com a propis, l’essència i la terra d’un poble resten en els seus mots indelebles, en la memòria col·lectiva. El llibre alterna també poemes d’exaltació patriòtica en què el to dominant és l’èpica triomfalista. Assumeix el compromís polític i fa una crida a les armes per a la defensa dels valors de la revolució, per a guanyar la guerra. Ens mostra l’esperit optimista, combatiu i carregat d’esperança en la victòria final.

En contraposició, a El hombre acecha, els esdeveniments de la guerra, el desenllaç cruel i injust del conflicte sumeixen a Hernández en un abatiment profund. Les paraules ens mostren la desfeta del que és humà, l’odi entre els homes, les morts inútils i absurdes, la manca de llibertat, l’entrellucada derrota..., per concloure , en l’últim poema (Canción última), copsant la introspecció de l’home adolorit dins el símbol de la casa; i dedins el seu reducte ens deixa un bri d’esperança. Els poemes més pacifistes els trobem en aquest llibre escrit durant la Guerra Civil, poesia contra les bèsties, contra la violència irrefrenable dels homes.


Canción primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.



Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohada.

Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

Miguel Hernández (1910-1942), El hombre acecha.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

RECITAL POÈTIC A CAN MOLAS

Trobada poètica a Can Molas, Sant Pere de Torelló


Era un dissabte particularment agradable, un dia tranquil de tardor amb un solet suau i enteranyinat, que convidava al passeig. Tot plegat teníem previst arribar-nos fins a Sant Pere de Torelló, a Can Molas en particular. Allí ens hi esperava un grup de gent disposats a passar una vetllada agradable al voltant de la poesia i tot amanit amb la música d'un llaüt, una sonoritat molt mediterrània.

Després d'un sopar de germanor i d'enllitar a la dotzena de marrecs menors de cinc anys que corrien per la casa, un xic abans de les onze, va començar el recital, obert pel Fidel Picó, promotor de la trobada. Tot seguit, l'Ana Moya va encetar el seu torn amb poemes dedicats a “certs” monstres del seu imaginari. Seguida després per la Empar, amb els seus poemes lírics i preciosistes. Van ser gairebé una vintena de poemes llegits entre els tres, amb l’acompanyament musical de l’Albert Pintor. La trobada recital va quedar enregistrada i fotografiada fins a l’últim detall, tot plegat al voltant d’una hora de calma i harmonia poètica, a ritme de llaüt.

L'èxit de l’actuació va ser agraït pels assistents, que en van demanar una segona edició, a poder ser, abans del proper estiu. El Fidel no va prometre res, però es va mostrar molt engrescat. Es va parlar de fer una visita a l’ajuntament de Sant Pere per potenciar una col·laboració, i intentar convidar a algun poeta reconegut per a la segona Trobada Poètica de Can Molas, aquest any vinent, quan vingui el bon temps, i fer-la a l’exterior del Mas.

Però aquesta és una altra història que ja serà escrita en el seu moment.



Fidel Picó: Febrer 1968, viu a la Vil·la de Gràcia. Sociòleg de formació universitària, treballa en el ram de l’aigua, com sol dir ell mateix. És a l’Ateneu Barcelonès que fa dos cursos de poesia amb el mestre Parcerises, allí coneix a l’Ana Moya. A l’abril de 2008 presenta el seu poemari (2004-2007) “Reclamo la paraula”, de l'editorial Pont del Petroli. Coincideix amb l’Empar publicant poemes a la plana web de Relats en Català.

Ana Moya: Juny 1974. Viu a Barcelona, s’ha format a les universitats de Barcelona (UB) i a la Pompeu Fabra (UPF). Gran amant de l’Àfrica i les cultures indígenes, mostra certes inquietuds respecte als monstres no gaire definits. A les primeries d’aquesta dècada va fer, amb el Fidel, un parell de cursos de poesia a l’Ateneu barcelonès.

Empar Sáez: Agost 1963, nascuda a França de pares espanyols, als cinc anys retorna a Catalunya. Viu a Terrassa. Metgessa de professió. Ha participat en diferents llibres col·lectius de narració curta i poesia. Ha assistit a xerrades poètiques a l’Ateneu barcelonès, degut a la seva admiració per aquesta forma de l'expressió literària. Articulista de la revista digital de poesia "Lo Càntich". Com el Fidel, també escriu poesia al web de Relats en català.

Albert Pintor. Nascut l'any 1972, viu a Barcelona. Músic autodidacta, Actualment toca en el grup "Sada" del qual és el compositor. Aquí podreu saber-ne més de l'Albert.


Els quatre artistes, Ana Moya, Albert Pintor (al llaüt), Empar Saez i Fidel Picó, en acabar el recital.


Sant Pere de Torelló, el 16 d'octubre de 2010.



dilluns, 18 d’octubre de 2010

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka


El llibre "La tomba de les llumenetes" (Hotaru no Haka) (1967) d’Akiyuki Nosaka ha estat una descoberta feta a través del “Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català”, una proposta molt interessant que ens va fer la relataire Alícia Gataxica. La ressenya del llibre que introdueix la tertúlia inclou una referència a la pel·lícula del mateix títol. 

No en sabem res, del noi, no el coneixem de res, i en les quatre primeres pàgines l'escriptor ens descriu la seva mort per inanició, per defalliment extrem, davant l’absoluta manca de compassió de tothom. Aquest inici és esgarrifós, et corprèn, i et manté atent a un relat en què ràpidament copses que no és ben bé ficció, hi sents la veritat en cada paraula. Indirectament també ens mostra com els condicionants culturals poden fer que el sentiment de compassió vers un altre individu, les emocions i la moralitat individual, restin solapats per les necessitats de la nació, un país en guerra.

Al llarg del relat, estructurat en forma de flashbacks i amb una narrativa precisa en la qual l’escriptor pren distància, ens reporta una història de clars referents autobiogràfics: ens la situa a la ciutat de Kobe quan els despietats bombardejos de 1945 pels americans, ens explica què els passa als pares dels dos germans orfes, els records de les menges que cuinava la mare, com el germà gran té cura de la germaneta, i el que és capaç de pensar que faria per alimentar-la…, imatges de gran impacte, atroces.

En aquest moment del llibre, quan descriu la fam extrema, he pensat que només es pot narrar així, tan creïble, amb moltíssima mestria, evidentment, però també si l’escriptor ha viscut aquesta experiència, i m’ha vingut al cap el llibre de Saint-Exupéry, “Terra d’homes”, on ens explica la set que passen els seus personatges, dos pilots enmig del desert, després de patir un accident aeri. La descripció física de la set extrema és memorable, també està basada en l’experiència de l’escriptor, i com la de la fam en el conte de Nosaka, al meu entendre, resten en la història de la literatura. En el desert del Sàhara, a diferència de la devastació de la guerra en Kobe, hi troben un beduí que els torna a la vida, és el símbol de la solidaritat i l’amor entre els homes, absent en una societat japonesa devastada, vençuda.

L’altra novel·la curta, en el mateix llibre, “Les algues americanes“ (Hijiki America), l’he llegida amb autèntic deler, el registre és completament diferent, és divertida, irònica, hi ha anècdotes, situacions relacionades amb els americans, delicioses. Llàstima que no ens arribin més llibres del país nipó sobre aquest període històric; trobo molt interessant, difícil d’entendre per a nosaltres, però, que després del procés d’humiliació completa que van patir com a poble, experimentaren els anys posteriors a la guerra una idolatria, una admiració fora mida vers els seus mateixos botxins. Aquesta contradicció, el desconcert profund de l’escriptor es reflecteix a la perfecció en la segona història del llibre.

Totes dues novel·les van guanyar el premi Naoki el 1968 al Japó.

“La tomba de les llumenetes” , dirigida per Isao Takahata en 1988 (el director de Heidi i Marco) és un film d’animació manga. Destaquen les imatges per la qualitat i el lirisme, a pesar del drama que narra. Tot i ser una de les pel·lícules d’animació més tristes, no cau en el maniqueisme ni en els edulcorats termes d’altre tipus de films per a infants. Relata amb cruesa, no hi ha bons ni dolents, hi ha circumstàncies adverses, hi trobem una parella de germans orfes que, com molts nens en l’assolat paisatge de la Segona Guerra Mundial al Japó, no van rebre cap tipus d’ajut. Ens retrata l’egoisme humà, que en temps precaris no és capaç d’acollir uns nens i els aboca a una mort forçosa. 

 Imatges trobades a internet.

Terrassa.net