On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 26 de desembre del 2009

ELS PETS - LA VIDA ES BONICA (PERÒ COMPLICADA)


Un instant de reflexió, un pensament per aquells que no sempre ho passen bé, per aquells que ja no hi són.
Per aquells "altres" que mai acaben de marxar i que ja aniria sent hora.
Per tots aquells moments que ens caldria un cop a l'espatlla, i no hi ha ningú al teu costat...

Però això sí, la vida és bonica... amb tota l'esperança per començar a gastar...

BON ANY I GRÀCIES PER LA VOSTRA COMPANYIA, DE TOT COR!!!

dimarts, 24 de novembre del 2009

Queen | The Show Must Go On | Music Video


Ets, vas ser, part de la nostra història. I avui fa anys del primer dia sense el tu físic, però sempre ens quedaran les teves cançons... gràcies, per sempre, Freddie.

Un matí a la Mola

Ens agradava mirar enllà, a l’horitzó,
i no veure res més que cotó fluix,
esponjós, gris brillant.
I ens agradava somiar somnis,
Endinsant-nos en els núvols,
volant sobre les ciutats.
Mai no ho hauríem dit,
un món rogent intangible,
inaccessible a la realitat adulta,
somiar-ho ens delectava.
Jugàvem a ser ocells,
per volar tots els dies
sobre d’una mar blanca.




Els anys ens van cobrint de núvols
negres i d’una capa espessa
de pluja vella; ha plogut molt...
Els nostres fills són ara al cim
del món, els peus sobre l’alegria
blanca i sobre els núvols de l’alba.

Fotografia: Joan Carles Burón.

Poema: Ferran i Empar

Gràcies, Joan Carles, per la teva imatge poètica.


diumenge, 22 de novembre del 2009

Bassals

Un poema inspirat per la peça musical que faig que l'acompanyi. Paraules que guanyen amb les magistrals notes del piano.


Bassals



I tu, tu sempre viuràs en mi.
Ets el gran torrent que baixa,
ara atrafegat, ara mansuet,
sentint-se viu en la seva cursa,
esbojarrada, fins el mar.

Et sento com l’ocell que vola
amb les ales esteses, en silenci.
Visc el preciós instant del misteri,
gaudint de l’aleteig rítmic i parsimoniós
de qui cerca recer, sota la teulada.

Em demano el perquè?
i no escolto la resposta,
ni la música dels teus llavis.
I penso... que et penso poc
quan no et tinc a prop.

I sóc, puc percebre, tan subtil
petitesa, com la immensa grandària.
Vinc a ser l’ínfim personatge,
en la solitud de la teva
absència.

Dubto, ho saps!
I en tan gran disbarat
puc entreveure els teus ulls,
i un somriure...
burleta.

Quan no hi ets, encara, t’observo
embadalit, en l’anhel del teu avenir,
perquè sense ser-hi, et veig dansar
amb la pluja dèbil, que ara cau
i que omple de bassals, el nostre jardí.



Ferran d’Armengol 19-11-2009


dissabte, 21 de novembre del 2009

What Is That? [Qué es eso?]

He sentit el cor encongir-se, veient aquestes imatges, tan simples, tan senzilles, tan... que he volgut copartir-les amb tots vosaltres.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

El rei de la casa

El rei de la casa


Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.



+ + + * * * + + +






diumenge, 18 d’octubre del 2009

Àgora, d'Amenabar i Je t'aime, de Lara Fabian




Visió del Ferran


Ahir vàrem veure Àgora d’Alejandro Amenábar. Una gran pel•lícula, es miri per on es miri. Una història impactant i corprenedora, una realització fantàstica, un treball d’actors magistral, fent-la del tot creïble, hom diria que estava veient un reportatge del telenotícies, sense un presentador conductor. La conducció la feien els actors, anant d’un costat a l’altre d’una Alexandria real i tangible, amb uns apropaments fora de la Terra magistrals, com si un Google earth ens acostés a la realitat del passat, tangible i tàctil. I amb un missatge esfereïdor, que ens dóna poc marge a la imaginació, ens diu allò que estem veient i escoltant, i em demano que en diran els capitostos religiosos de tot plegat. I no sols els cristians, que són d’entrada els que hi podrien tenir més interès, aquí, Amenábar, no deixa cap titella dreta, tots cauen al mateix sac, fins i tot, dels que no en parla, per motius cronològics històrics evidents. Però tot arriba i es repeteix. No cal enganyar-se.
Una pel•lícula que sols triomfarà aquí, a Europa, dubto molt que americans o altres països l’acceptin. Potser el xinesos, si entenen el missatge, els pugui interessar el tema. Un mercat a explotar.

En sortir en parlàvem de com ens havia agradat, i què volia dir el director amb aquesta pel•lícula, o si sols volia canviar el registre; Amenabar no ha repetit dos temes seguits iguals a la seva trajectòria, mireu el seu historial.
La cosa va ser en pujar al cotxe, per anar a cercar el menut, que estava a casa dels avis, a la radio del vehicle hi duia una gran desconeguda "per nosaltres" de la música francesa, una descartada de la cançó lírica, però d’una gran veu. Una de les cançons que cantava la podeu escoltar tot seguit.
Crec, que una part del missatge d’Amenabar, es pot acompanyar d’aquesta cançó: Je t’aime.

* * *



Visió de l'Empar:


L’Amenábar no podia haver escollit una època històrica millor per posar de relleu allò que ens vol explicar: segle IV dc., Alexandria sota domini Romà i el Cristianisme avançant inexorablement. Contraposa els mecanismes psicològics diversos que fan avançar una religió, el fanatisme cec, la manipulació atroç per part del poder que empeny a la població a actuar com un ramat, fent el contrari al que els humans haurien de propugnar. En front d’això tenim els éssers que s’emocionen amb el coneixement, amb la recerca de la veritat, que no creuen, només cerquen, i pensen –aquest personatge està representat per Hypatia, brillant astrònoma i filòsofa–. Una bellíssima i intel·ligent recreació d’un personatge i d’una època. M’ha emocionat especialment la recerca apassionada del coneixement sobre l’Univers, hores després de veure-la encara hi dono voltes, i em fa pensar. Chapeau, senyor Amenábar!

Sidney Bechet - Petite Fleur ( the Olympia Concert Paris, December 8, 1954)



Aquesta nit, m'ha semblat ensumar l'aire d'aquell estiu que ja no és nostre, però que retenim a la memòria. Res ens robarà el seu record, el seu perfum, el seu so lent suau dolç...

dijous, 10 de setembre del 2009

Qui ho pot aturar?

Qui pot aturar la desmesura?
****


Qui es farà responsable dels més que probables problemes d'ordre públic, i fins i tot, que no ho vulgui la raó, d'algun accident mortal causat per la irracional actitud de qui es pensa que la veritat la té ell, i els altres som mers comparses dels seus neguits, i que dur-li la contraria està fora de tota mida racional?
****
Perquè es permet que un grup amenaci de cremar els boscos d'una població, i no es prenguin mesures que coartin l'acció previsible d'aquesta gent intolerant?
També han amenaçat de cremar bars i locals de la població del Maresme. I encara no s'han pres mesures que impedeixin aquest desgavell?
****
Que no calgui fer una altra cançó com aquesta:
****
Gossos:

http://www.youtube.com/watch?v=uX-33KVINJg



No ens calen més màrtirs!
Sols que ens deixin ser qui som i el que som.

*X*X*X*X*

Nota:

Quan sigui possible penjo el vídeo, disculpeu les molèsties per haver de clicar l'enllaç.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Sobre el castell de Bellver, Jovellanos i altres personatges.



Tinc una debilitat pels castells: m’encisen tots, els altius i senyorívols, els modestos i sobris i els quatre rocs polsegosos sobre un quer. A Palma vam visitar el castell de Bellver; la visió panoràmica sobre la ciutat és un espectacle i la visita de l’interior és del tot recomanable. El meu record, però, va associat a una anècdota just a l’entrada del recinte, quan adquiríem els tiquets i un visitant espanyol reclamava amb to imperatiu el fulletó que proporcionen amb les entrades. Li donaren i en comprovar que aquest no estava escrit en Castellà tornà encès, maleint entre dents al noi de l’entrada. El fulletó contenia una breu introducció històrica en Català, Francès i Alemany i vàrem pensar que potser s’havien exhaurit els escrits en Castellà i d’altres llengües; ens sobtà la seva reacció irada.

Ja a dins descobríem que el castell havia estat convertit, per les autoritats feixistes, a partir de juliol de 1936 en improvisada presó. Els reclusos romangueren en condicions infrahumanes. Abans havia estat també empresonat l’il•lustre polític i gran intel•lectual del segle XVIII Gaspar Melchor de Jovellanos, desterrat per les seves idees de tolerància i llibertat, qui va abastar múltiples facetes del coneixement i mai no deixà de banda les seves creences, utòpiques per l’època. A Mallorca el van tenir en molta estima, i encara el recorden. Es possible que el poder aconseguís temporalment la seva exclusió civil, però mai no el van anul•lar intel•lectualment.

Evidentment a l’interior del castell tots els texts explicatius estaven també en Castellà, però vaig tenir la pertinaç sospita que aquell personatge, amb qui vàrem coincidir en la visita, no va entendre el mateix que jo.



Text i fotos: Empar

divendres, 4 de setembre del 2009

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS: ARTICLE 19

Declaració universal dels drets humans

Article 19: Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.


Poden les lleis modificar aquest article al seu gust?
vivim en un país lliure?
nosaltres som d'aquest món?

dimarts, 4 d’agost del 2009

dijous, 9 de juliol del 2009

Marlene Dietrich




Marlene Dietrich

En sortir de l’Hotel, gairebé cada dia passàvem davant del Bar Marlene amb el rostre de l’artista esgrafiat als vidres. Es poden trobar a Berlín petits racons que serven el seu record: una plaça duu el seu nom al bell mig de la ciutat, a prop de Potsdamer Platz, i una part del llegat de l’actriu s'exibeix al museu de cinema (Kinemathek).
Nosaltres vam trobar la seva essència en els til·lers de la avinguda Under den Linden, i en els magnífics exemplars que omplen el parc Tiergarten. Marlene Dietrich cantava: ...mentre els til·lers floreixin en Under den Liden, Berlín continuarà sent Berlín (Solang’ noch unter’n Linden). Estaven florits la setmana que vam visitar Berlín, i la seva olor dolça i penetrant encara la respiro. En tornar del viatge, i parlant d’aquest record, en Ferran em va dir que cada ciutat tenia el seu aroma, i penso que té raó, i que de la mateixa manera que es guarden les fotografies haurien d’existir uns potets on posar-hi la fragància de cada indret, o de cada paratge que visites o que hi vius una temporada. Altrament, diuen que els records olfactius són dels que més perduren.

La cançó que podeu escoltar “Que s’ha fet d’aquelles flors?” la va composar Pete Seeger en els 60 i es va inspirar en un tema folk ucrainià. Marlene la va interpretar en francès al 1962 en un concert de la UNICEF. Posteriorment també la va gravar en alemany i anglès.
Gaudiu-la!


Empar

dimecres, 8 de juliol del 2009

SÓC L'ANATEMA D'UNA HISTÒRIA...

Sóc l’anatema d’una història...

Sóc l’anatema d’una història per oblidar,
duc l’estigma de les coses mai fetes
que no vull retenir a la memòria.

Ecos que marxen sols, plàcids,
mancant-me consciència de la seva realitat;
la meva turpitud.

—I dius que l’estimes,
i veus com passen els dies
i no fas ni el més mínim esforç
per ésser persona amb qui t’estima.

Què saps fer?
Espirar l’aire retingut en els bronquíols?
Inspirar el ferum de les coses banals?
Res no canviarà el teu tarannà,
res que no duguis tu a dins,
perquè res no surt
quan no hi ha res a l’interior.

Malgrat tot, s’observa un caliu
brillant a tocar del teu pit,
una espurna de paraules noves
que lluiten per fer-se un lloc,
dintre d’aquesta closca
sempre tan buida.

Allí... també hi ets.

Allí, és on tu hi raus amagat,
on hi ha les arrels,
que no saps veure.
Sols et cal tancar els ulls
... i somiar,
per fer que el blau sigui blau,
i el roig, roig,
que qualque color no brilli,
fora de la seva paleta original.

I fins oblidaràs que un dia
tu també estaves allí,
i “allí” ja no serà cap lloc reconegut.

Per ningú.

I els anatemes s’esfondraran
en la seva pròpia ignomínia procaç.
Ferran d'Armengol





Primer esbós pel projecte d'il·lustrar a dues tintes "Les flors del mal" de Baudelaire. Primer poema "La destrucció" (març'09). Obra original d' Eulalia Corbella, jove il·lustradora de Barcelona.
Aquest poema està redactat en veure aquesta imatge d'Eulalia Corbella. Si pitgeu l'enllaç, podreu veure més obres d'aquesta artista.

dilluns, 6 de juliol del 2009

BERLIN 2009





La imatge de dalt és el xalet on tres amics varen signar les capitulacions que els guanyadors varen fer signar als alemanys, a Potsdam. El xalet era el palauet d'una concubina del rei, amb qui el rei va tenir més fills que no pas amb la seva reina oficial.
A la imatge de sota: Restes del mur on pintors de grafitis varen plasmar el seu art. Aquí una pintura d'Ignasi Blanch


Foto: Empar Sàez (Parlo d'amor: Ignasi Blanch)

L'estiu, els viatges...

Hem estat a Berlín, just quan falten pocs dies pels vints anys de la caiguda del mur, vint anys del final d'un monument a la vergonya humana. Però sempre hi haurà un mur per tirar a terra. I sembla que els humans ens entestem a fer cas d'uns pocs tanoques que ens volen aïllar dins d'algun dels seus murs magnífics, dins dels seus murs personals i particulars que ens volen fer compartir.






Foto: Ferran d'Armengol: "Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche" de nit. Aquesta església va ser gairebé tota destruïda, era una icona de la ciutat, abans de la segona guerra mundial.


Hem vist, i viscut, una ciutat que ha sabut renàixer de les seves pròpies runes, i s'ha fet bonica, i s'ha desfet tota, per fer-se al seu gust. Grans avingudes i racons per la nostàlgia, per no oblidar la vergonya, o per fer-se la foto turística. Tot té cabuda en aquesta ciutat que vol oblidar, sense deixar de recordar-se.

Ferran d'Armengol



dimecres, 24 de juny del 2009

BICIRELATADA

BICIRELATADA AMB RELATS EN CATALÀ



És cosa sabuda que som una família que ens agrada pedalar, a part d'escriure, ja que cal mantenir el cos en forma, així com la ment.
A la pàgina www.relatsencatalà.com som encara una família més gran, i ens agrada fer coses en conjunt, tal com agafar la bicicleta. Dit i fet, sota una proposta, gairebé innocent, ens vàrem apuntar seriosament, i a la fi, uns quants hem baixat d'Olot fins a Girona, seguint la via verda del carrilet, el passat dissabte 20 de Juny.
Aquí deixo quatre imatges de record.





Si pitgeu en el títol, enllaçareu amb la pàgina de relats en català i podreu llegir la crònica feta per un dels participants, i també hi ha algunes imatges més.
Espero que us agradi.



Fotos: A la dreta a dalt el port de'n Bas i a sota el grup un cop arribats a Girona.


foto de grup: Ferran d'Armengol
Foto Port de'n Bas: Empar Sáez




A Fontajau (Girona) abans de sortir cap a Les Preses.




A les Preses
Fotos: Manel Masip

ATURE-VOS (REPTE 91 A RELATS EN CATALÀ, PROPOSSAT PER NUESA LITERARIA)


Atureu-vos

Nosaltres fem els camins.
Deixem la petja
on diu que hi hem estat,
que aquí vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire,
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells/nosaltres.
I que varen plorar amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
no podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé els seu senyal, diuen potser que passis?
Mira-ho bé,
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!


Ferran d'Armengol

Imatge extreta del blog "Nuesa Literària"

dilluns, 20 d’abril del 2009

Llença rocs negres

Després d’un viatge a l’illa de Lanzarote (Canàries), i admirat per la seva feréstega vellesa, vaig empescar-me aquestes quatre paraules, i he procurat construir-les en imatges volcàniques, espero que us agradi.

***


Foto: Roger d'Armengol

Llença rocs negres



Terra fèrtil
d’una illa viva.

Fas de la música
de les teves entranyes
el cant de la por, dels fums.
Cerca’t enllà del teu mirador càlid
que fa enrogir les pedres que escalfa el sol
i volar l’aigua que bullint surt expulsada cel enllà.
El paisatge erm i negre ple de rocs estrafets i rebregats
per l’antiga força del teu ventre flamíger i abrusador del rostoll
que encara avui crema dins les teves calderes, abominables i eternes.

Un riu de lava
roc roig viu que vola
volent raure fred.

Cràter ets.
Negra i eruptiva,
sang brolla incandescent
cercant el mar per omplir-lo
d’ignotes paraules del no desig
del seu brogit engolidor de penes
i misèries d’humans acovardits enfront
la teva letal lletania de remor i mort alienada,
engolint l’esperit emprenedor de qui t’admira, foll
per la por de la teva abraçada candent i anorreadora.
No saps si desitges destruir o be vols construir noves platges.
Esborres els camins fets per humans dòcils que fugen, però no gaire,
fascinats per la imponent grandesa de la teva demostració de poder imprevisible.

Roques negres
rònegues incandescents
volen cercant aigües somes
on raure candents.

Cràter viu
por perdurable.
La forja del nostre destí
rau marcada per les sentides paraules
de foc incandescent i lleuger com la sang.
Horitzó imaginari d’una realitat passada, del temor,
horror compartit i recordat pels seus oradors esglaiats,
llençant rocs vius de negre futur en una platja de desig imaginat
pel cos que cerca el caliu de l’astre diürn. Adoradors d’un Ra esgotat.
Vulcà pot desitjar un altre dia per retornar-lo nit de núvols de fum i cendra,
deixant fredes restes com petges estèrils, admirades per futures veus esglaiades
d’un poder, d’un horror, que no té mida ni comparació, sols seran el record d’un fet
que no pot, ni ho vol tampoc, imaginar el reflex de la impotència que deixa al seu pas...
...
reflex en la mar retornada l’estampa càlida i viva
d’un passat gloriós que ja no és, perquè sols
li resta refredar-se en l’oblit del temps
...
morint i deixant la mort al pas
dels pensaments candents
com un cràter mort.
Sec i eixut
estèril,
sí.

Un batec del temps.

Etern instant,
fugaç en l’oblit.
Com un cràter mort
de pensaments candents,
va morint i deixant mort al seu pas.
I en aquesta seva mort, renaixent amb força,
aquella vida que un dia va deixar anihilada i estèril,
donant fruit, la negra terra, caldós i brillant suc dels fruits
fermentats, nascuts per la vida que li han dut els teus llims.
Fins de la teva força cruel pot esdevenir la promesa d’un futur
engrescador, mereixedor del millor festí de l’etílic Déu Bacus.




Foto: Empar Sáez

dimarts, 31 de març del 2009

Nuesa literària: Contes de fantasmes

Foto: Jeremies Soler

Nuesa literària: Contes de fantasmes

Voldria haver dit el que el titular de l'enllaç ha dit, voldria tenir les paraules que el titular de l'enllaç té. Per sort, tinc un enllaç a les seves paraules, a la seva pàgina i al nostre treball conjunt.
Tant l'Empar com el Ferran, tenim un relat en aquest llibre, ni de bon tros són els millors, però no deixen indiferents, sobre tot el de l'Empar, que et fan venir unes esgarrifances...
Si ho voleu, i voleu fer-li cas, seguiu els consells del company de Nuesa Literària.

"Contes de fantasmes" és un llibre modest, sense cap deliri de grandesa, i fet amb el cor.

diumenge, 22 de març del 2009

Perfum


Perfum

Ensuma la flor
somnis del teu aroma.
El suau deliri
ensinistra el meu desig
en nits de fragàncies.

S’escola l’olor,
per esquerdes i branques.
Ones de lliris
suavitzen la foscor gris
en sines delicades.

Em beses el cor
amb pètals de paraules.
En el silenci,
llisca de passió el crit
i ben junts ens engalta.



Xantalam - Empar

dilluns, 16 de març del 2009

Homenatge a Pepe

No volia deixar passar el meu homenatge a un gran mestre de l'escena.

I una de les seves més divertides era el tros que parla de la dignificació del treball, però... millor que l'escoltem en ell.

Festa del Jazz a Terrassa

Foto: Ferran d'Armengol


Tornem a viure, un any més, el Festival de Jazz. Ja són 28 anys de realitat oficial, altres veus diuen que ja són cinquanta els anys. El dissabte dia 7, a la plaça Vella de terrassa, uns xicots de ses Illes ens varen portar el millor blues del seu repertori, aquí un trosset de la seva actuació, tot tocant el tema "Menphis train" Ells són els "Big Yuyu & The Hot Nite Band".

diumenge, 18 de gener del 2009

La teva nau

Foto: Empar Sáez a Córsega


La teva nau...

La teva nau esberlava
les ones juganeres
anant i venint
cercant l’horitzó promès
per les nimfes del mar

Maragdes vivents
coralls moribunds
natura en explosió
cossos ardents.

La teva nau esberlava
la quimera dels pescadors
teixidors de xarxes
i de somnis assossegats.

Cors en explosió
moribundes tradicions
anhels ardents
vives paraules.

La teva nau esberlada
pel desig moribund
dels somnis anhelats
entre ones juganeres.

...

Mai oblidaré els teus colors
nau esberlada,
ancorada en un mar mitològic,
estimat de la seva gent.



Ferran d'Armengol

Terrassa.net