On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 26 de novembre del 2008

Córsica; estiu 2008

Vistes del capvespre a Belgudé





Córsica



El sol es pon enllà les muntanyes, entre boires s’albira un tros de mar que acull els seus flamígers braços, esmorteïts en la seva darrera dansa diürna. Com una pilota roja i freda en la distància, saps que bull en el seu comiat colrat, i saps com de fort retornarà demà, per escalfar jornades de passeig i gaudi, caminant a la vora del mar, serpentejant camins de muntanya, on les cabres tenen el seu cap i casal, allí on els corbs hi fan niu en pau jovial i cridanera, bevent dels llacs, que com clivelles d’aigües dolces, s’amaguen entre carenes pedregoses. Dalt del cim i mirant més avall els núvols, veus una cala arenosa, amb un castell que domina una petita badia, antic recull de pirates o corsaris.
Córsica, la indomable, aquella que sempre lluita i mai ha estat vençuda. Un petit tros de món, una illa on hi és tota la vella Europa. País on la llegenda ens diu que Neptú hi va fer niu i gatzara amb unes nàiades dels rius interiors de l’illa. Rius, que com venes blaves, ocres, verdes i marrons, recorren tot el tronc central, encaminant-se mandrosos i àgils a les platges arrecerades de difícil accés. És cert, és una illa abrupta; però acollidora.
Diuen que són esquerps els seus habitants, potser han volgut sotmetre’ls, i mai es deixaran prendre l’orgull. Ningú no és prou valent, ni prou xaruc, fins i tot el seu fill més conegut, aquell qui els va trair; desembarcant al front de les tropes del país opressor, i aquell, qui mana encara; que un cop ja va tenir el botí a les mans, mal destí li varen oferir al col•laborador, no deixant-lo malviure a la seva nadiua terra. Però si que li deixaren veure-la, del seu retir estant, a Elba, petita pedra al mig del mar.
Illa de contrast la Córsica, on hi conviuen càlids deserts amb cims de neu, llacs tranquils i rius abruptes; platges sorrenques i cales esquerpes; camins costeruts i planes eternes. Ciutats penjades d’un penya-segat, castells que dominen badies daurades. Boscos de castanyes i misteris en les obagues. Al tard, no deixeu de caminar, que si la nit us cau al damunt, potser parareu en una altra illa a l’endemà.
Quan hi arribis, fes-ho pel sud, i el primer que has de fer és cercar el salt de la núvia, després tot segueix sent màgia, fins a l’últim moment, fins quant la ciutadella de Calvi, camí del nord, ens diu adéu.




Ciutadella de Calvi


Fotografies: Ferran d'Armengol




dissabte, 15 de novembre del 2008

Una brossa en els ulls

Posted by Picasa


Una brossa en els ulls



Observa amb delit la diàfana llum del dia, l‘ample etern d’un mar extens, les petjades no eternes d’una platja sense final.
Observa i calla, pensarós, que allò és el que més l’omple; no li demana res més a la vida. Poder viure les hores extenses de la solitud volguda, de la companyia compartida, també volguda.
Gronxen les ones de la memòria veles llatines; fa temps ja que no surten a la mar, no solquen ones calmes, ni ones braves; un mal vent se les va endur amb els afanys ancorats, com els seus somnis, en aquesta platja.
Pentina l’espigó l’aire suau d’una tardor tardana els seus sentits, agombolant a glops les sensacions vitals, glops de sang que s’agiten dins del cor, quan una estona de silenci dura més que cap curt sospir. L’angoixa? Ja no hi és. Vol més estones com aquesta, les somia mentre dorm, les viu mentre respira amb els ulls oberts. I diu que sí. Que tot allò paga la pena, i encara més en sentir-se unes llàgrimes traïdores, cercar un nou destí enllà les ninetes. No voldries deixar-les marxar, però què més pots fer-hi, si ja no són teves i han volgut volar. Seràs tu qui els ho impedirà?

dissabte, 1 de novembre del 2008

Varanasi (La India)

Varanasi i Ganges, novembre 1992



Varanasi
La gent del grup amb els que viatjava encara no feia una setmana que els havia conegut a l’aeroport de Nova Delhi. Els primers dies van ser de mútua observació tot descobrint les meravelles d’aquell racó de món. Fins que arribàrem a Varanasi. Allí tots vàrem coincidir que era aleshores quan es començava a veure la veritable Índia mística i diversa. A la vora del Riu Ganges es podia veure la respiració de tot un món diferent.
De matinada havíem agafat una petita llanxa per navegar dins d’aquell riu que gairebé ens amagava l’altra vora, que insinuada per un sol ixen vermell i gegantí, es dissimulava entre núvols de colors. Era un indret distint, això es veia prou clar, i encara trobàvem més diferències quan el guia nadiu ens comentava que ell era incapaç de ficar ni un dit dins d’aquella aigua que a tots ens semblava pudent i missatgera de malalties poc menys que mortals. Nosaltres el creiem, però veiem que centenars de persones s’estaven dins l’aigua, fent les seves ablucions matinals, es netejaven les dents i els peus en el mateix tros de pedrís i riu. El guia va comentar-nos que la seva mare també ho feia cada dia de la seva vida i ja duia camí dels vuitanta anys. A banda de no voler ficar el seu cos a l’aigua com sa mare, el guia ens va comentar també que la seva meta era reunir prou diners per viatjar a Europa i viure com vivim nosaltres, n’estava fart de tota aquella parsimònia del hinduisme. També ens va dir que ell seguia la fe musulmana.
En aquell moment vaig pensar que aquell home era afortunat per tenir una meta tan definida, jo per aquells dies estava una mica perdut, enganxat a una feina que no em proporcionava cap finalitat engrescadora, fora de permetre’m viatjar allí on els bons diners que cobrava em portessin. A Barcelona vivia sol amb els meus pares, i cap lligam afectiu seriós era una meta.
El guia ens havia recomanat d’estar atents en tornar a terra ferma, que la gent és pacifica, però molt enganxosa, i que per a ells, els tipus curiosos a observar, érem nosaltres. En arribar a la vora, ens va donar deu minuts per fer fotos, i va dir-nos que ens esperava a una pagoda que abans ja havíem vist i fàcil d’arribar-hi.
No vaig seguir totes les instruccions del guia, pensava en la seva meta, comparant-la amb la meva plàcida solitud. Em vaig quedar endarrerit fent l'última foto a un budista que meditava a la vora del riu. Ja dret i observant una nova possible foto, algú em va agafar una mà, dolçament, mentre que darrere meu sentia unes paraules suaus i ràpides que jo no entenia. M’estirava els dits, sense força, me’ls feia rodolar dins de la seva mà. Vaig deixar de veure res, havia tancat els ulls. Tot seguit algú més va agafar-me l’altra mà, amb la mateixa parsimònia delicada, i algú altre em repassava el braç, i unes altres mans em resseguien l’altre braç, fins i tot vaig sentir-me uns dits en el meu cabell que em premien en totes direccions. Les cames tampoc les varen oblidar. Era un massatge a mil mans.
No sé quanta estona va durar, però de sobte vaig tornar a obrir els ulls, no veia a ningú del meu grup. Marxarien sense mi? Per contra, una munió de personatges menuts i de color bru em repassaven tots i cada un dels punts més sensibles del meu cos. Penso que per un segon vaig sentir por i per això vaig trigar encara reaccionar.
Dret i astorat, em sentia a gust, però la meva reacció a la solitud volia fer-me marxar d’aquell parany tan deliciós. Me’n vaig desempallegar suaument, i vaig deixar enrere aquell seguit de mans que em cercaven amb veu suplicant, amb veu dolça, suau, però que em deixaven marxar, no em retenien, sols em donaven pau i descans. Però vaig sentir angoixa, perquè no veia el meu grup, em vaig sentir més sol que mai. No m’havien robat res més que un breu lapsus de temps de la meva vida, on no sé que feia, ni on estava. Poca estona després, quan vaig retrobar el grup a prop de la pagoda concertada, algú em va dir que ja feia deu minuts que em cercaven, i va alliçonar-me tot dient que no era bo separar-se gaire del guia, i per sobre de tot, si anava sol com jo.
En tornar a Barcelona, vaig marxar definitivament de casa dels meus pares, ja era hora de buscar un nou horitzó més engrescador i, qui sap, potser també una persona amb qui compartir noves raons.
Però aquesta és una altra història.
Varanasi (Benarés) – L'Índia – Novembre 1992


Escales de varanasi al Ganges, novembre 1992

Fotos: Ferran d'Armengol

Terrassa.net