On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 12 de juny de 2010

Platonov – Txèkhov



Després de la meva immersió en el teatre d’en Txèkhov en mancava veure una obra a l’escenari, i aquesta ha estat Platonov, al Teatre Nacional de Catalunya. És una peça excepcional en molts sentits:  és la primera que escriu  l’autor com a dramaturg (encara no tenia 19 anys quan la inicià); el text és molt ambiciós i conté petits fragments inacabats, en total més de 200 pàgines que farien  necessàries unes 7 hores per representar-la íntegrament; i per arrodonir-ho té una història singular al seu darrere, doncs va ser trobada divuit anys després de la mort de l’escriptor en la caixa forta d’un banc amb el títol original “Peça inacabada per a un piano mecànic”. La versió que ha fet en Juan Mayorga té una durada de dues hores i mitja, en un magnífic muntatge de Gerardo Vera, director del Centro Dramático Nacional, en coproducció amb el  Festival Internacional Chéjov de Moscú, ciutat que pròximament acollirà l’espectacle.

Explicar breument la complexitat del jove mestre Mijail Platonov és una tasca molt difícil, el que sí puc assegurar és que he reconegut en ell molts de les trets i les angoixes que perfilen els seus personatges en obres posteriors. Platonov és el gran idealista, d’una sinceritat absoluta, feridora, molt exigent amb els altres i amb si mateix. Té un discurs mordaç, és l’heroi en una societat que es desintegra, té una visió lúcida de la seva època, de la societat de finals del segle XIX a on els grans problemes de corrupció, alcoholisme, ociositat devoren els personatges que l’envolten. Expressa l’angoixa de viure en aquestes coordenades que, de fet, no serien molt diferents si visqués actualment.

La relació amb les dones és un dels temes  més complexes i interessants. Hi són representades quatre  arquetipus de dona: la tradicional, religiosa i poc cultivada, amb qui es casa; la dona atractiva, lliure i intel·ligent a qui estima, però rebutja com a objecte de plaer; la dona innocent i confiada de qui en fa mofa, però que també considera i aprecia; i finalment la dona a qui va estimar en la juventut, l’ideal suprem de l’amor que associa a una vida “nova” i  en acabat, quan és a punt d’aconseguir-lo, es fa plenament conscient de l’eterna insatisfacció en la que sempre estarà immers. 


Em va sobtar especialment el consell de l’esposa  qui, en un moment de l’obra, li recomana d’escriure totes les idees que li volten pel cap; això seria una sortida profitosa per als neguits del jove. Potser algú va donar en el seu moment aquesta mateixa idea a en Txèkhov. Qui ho pot saber.

Ha estat un gaudi la gran interpretació dels actors: en Pere Arquillué fa un treball descomunal, i la Carmen Machi, la Mónica López, el Toni Agustí, la Sonsoles Benedicto… tots van rebre un merescut i clamorós aplaudiment en acabar l’espectacle. L’escenografia i la música, un plaer pels sentits.


Una frase de l’obra: "A Hamlet li fa por somiar, a mi em fa por viure”. Aquest dolor, aquest patiment acompanyen els personatges de l’Anton Txèkhov en el curs de la seva existència, i descobrim meravellats que ja estava present, d’una forma passional, en aquest text d’un autor tan precoç i genial.


Les fotografies són de Ros Ribas

Terrassa.net