On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 19 de juny del 2010

L'HOME ÚNIC

L’HOME ÚNIC



Tots volem ser únics, i ell ho ha estat, i ho serà per sempre, perquè la seva literatura no morirà mai, restarà entre nosaltres, amb els seus llibres arraconats en una lleixa, plens de pols, potser, com ell ho descrivia en una de les seves moltes entrevistes. L’autor de “L’home duplicat”, “La caverna” i dels assajos més lúcids i també d’una llarga llista de llibres diversos sobre la vida, i també sobre l’amor i la mort. Tots ells amb alguna cosa que els fa ser llegits, i que seguiran sent llegits i potser millor compresos en un futur, perquè la seva obra és de futur; és de profeta la seva feina. I com bon profeta, les forces ocultes del poder el varen fer marxar de la terra que ell estimà, i que mai no va deixar d’estimar, malgrat vivia en un exili paradisíac, i amb la companya del seu darrer trajecte; la Pilar, també tota una profecia.
No cal dir que ell era un dels grans, en la seva petitesa, en la seva modèstia, en el seu no aixecar mai la veu. Però també en el seu orgull de dir les coses amb veu serena i clara. Podrà ser recordat com el primer creador literari que va dir i va fer del viure una lluita per la veritat —no l'oculta, aquella que l’home ha inventat per controlar els curts d’esperit,— una lluita per eradicar la visió simplista i corrupta d’aquesta humanitat (li ha calgut canviar d’editorial a Itàlia, on el director de la seva anterior li ha vetat un llibre d’articles; el president de la mateixa és un tal Berlusconi, i algun article parlava d’ell... no li devia agradar allò què hi deia). Una lluita que ens cal a tots seguir, per no ser uns simples carronyers que passaran a la història dels dies per l’afany d’afavorir els poderosos del joc brut. Ell volia que fóssim alguna cosa més; éssers de llum. Algun cop ell ho havia explicat, volia que ho fóssim tots, malgrat que, de ser així, li hauria calgut viure una altra vida, que de ben segur, l’hauria fet més content. De ben segur.
Deixeu-me dir que ha mort un home feliç, malgrat el pesar de compartir tanta misèria, tant dolor. Hauria desitjat canviar el món, li hauria agradat, però era prou conscient, com ho som tots cada dia, que ell sol no podia, i va treballar, però, per canviar aquelles coses que tenia al seu abast. No el deixem per sempre a la lleixa. Llegim-lo, seguim-lo i compartim-lo. Intentem seguir el camí que ens ha obert.
Serenament però constants.

S’ha parat un rellotge
a les dotze trenta dos,
a mort un home jove
ningú sap com...

Fins aviat, mestre Saramago!






Terrassa.net