On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 28 de febrer de 2010

La carretera de Cormac McCarthy



La carretera: un viatge claustrofòbic

En sortir del cinema vaig tenir la mateixa impressió que en les pauses de lectura del llibre d’en Cormac McCarthy: mirava al meu voltant, a la vida en la que som immersos, el fil del qual pengem sense adonar-nos de la fragilitat de la nostra quotidianitat, i de quant fàcil és ser i comportar-se com un “ésser humà” en aquestes condicions. Si no restés res, absolutament res del que coneixem, si tot fos arrasat; res per alimentar-nos, ni botigues, ni energia, ni vegetació, ni seguretat, res. Què seria de nosaltres? Aquest món angoixant i gris, devastat per una gran catàstrofe de la que no en dóna detalls, és el món on caminen, fugen, un pare i el seu fill. Van cap el sud, escapen del fred glacial, de la gana, dels caníbals, d’un món on només compta sobreviure, on no hi ha rastre de les emocions que ens fan humans; tot és pols i desesperança. En cap moment els anomena pel seu nom, als dos protagonistes; aquest detall els fa esdevenir els representats de la raça humana en un entorn assolat. El nen representa la puresa, l’ànima de l’espècie, la bondat, en un món on els supervivents esdevenen animals per als altres. El pare lluita per salvar-lo en un viatge èpic, ells són els portadors del foc, i el nen és el seu déu.
Sobta la fidelitat del director del film John Hillcoat al llibre, es permet molt poques variacions a la història, als diàlegs, a la cronologia dels fets, tot és pràcticament idèntic. Sembla com si la pel·lícula únicament posés imatges al llibre, sense tocar-lo. Potser era això l’únic que li mancava al llibre: les imatges les havia de posar el lector enmig d’una història pertorbadora, escrita amb un estil i una prosa despullada, descripcions breus i diàlegs incomplets que trasllueixen la desesperança més gran, i alhora resumeix la lluita de la humanitat.
Empar Sáez



La carretera, un llibre, una pel·lícula, una història

Sents que el cor et batega més ràpid, i les imatges grises ho embolcallen tot, desolació, i penses en la famosa frase del “no futur” que uns anys enrere portaven per bandera un grup de joves rebels, una classe social escombrada pel temps, com totes. Però aquest no futur té més d’angoixa que de rebel·lia.
Imatges esborronadores d’un futur impossible de recordar, perquè ens diuen que no hi haurà ningú que ho recordi. Els camins són perillosos, el mar un toll inhòspit i salat, sense vida. L’esperança rau en un altre indret, i aquesta esperança no està al nostre abast, no està en el nostre ventall de possibilitats imaginades de vida. És una nova forma, una nova esperança, que encara desconeixem, aquesta és la principal esperança, potser. Hi ha moltes combinacions possibles que ens puguin eliminar del tot, però del tot, sona tant difícil, i en aquest llibre ho veus tan simple, tan possible.
“La carretera” ja fa dies que la vaig llegir, un parell d’anys crec, però la retinc com una lectura recent, m’ha quedat gravada en l’imaginari, els seus paisatges erms, la seva desolació, la lluita d’un pare per dur el seu fill a un lloc segur, on viuen els bons, aquells que duen el foc... i ara fa poc he vist la pel·lícula, fidel a la història fins el més mínim detall, bé, hi ha llicències, però descriu el llibre en tots els sentits, i reps el missatge d’una manera més cruel, fent visible allò que sols imaginaves.
Parlar de l’estil de Cormac McCarthy podria semblar banal, és un autor dels grans, un etern candidat al Nobel i merescut guanyador del Pulitzer 2007 per aquesta obra. Aconsellar la seva lectura ja no és necessari, a aquestes alçades.
Tornaré a llegir el llibre, i potser m’agradaria tornar a veure la pel·lícula, malgrat la seva cruesa en les imatges de desolació, és una gran pel·lícula, és un gran llibre.

Ferran d’Armengol

diumenge, 21 de febrer de 2010

La mort a Venècia




No afegeixo res que no sigui conegut si dic que “Morte a Venezia” és una obra d’art. Em refereixo a la pel·lícula de Luchino Visconti (1971). La música s’acobla a les imatges, com un tot, indestriable, impossible d’imaginar-la sense la Simfonia nº 5 de Gustav Mahler, que l’embolcalla d’un dramatisme contingut, d’una bellesa extraordinària.
Els actors sembla que hagin nascut per donar vida als personatges del llibre d’en Thomas Mann, sobretot en Tadzio, un efeb de pell blanca, d’esplendorosa joventut, irreal de tan perfecte.
I Venècia, els seus canals densos, la cadència lenta del temps, els carrers, els seus ponts, la xafogor dels dies, un temps d’epidèmia... la decadència d’una època, el mar i el desvari de l’amor.
L’escena final és el moment culminat, Aschenbach, malalt, seu a la gandula de la platja i contempla l’erotisme llunyà d'en Tadzio; un filet de tint negre li regalima pel rostre, galta avall. Es produeix el fracàs de l’artifici, la renùncia definitiva al seu incontrolable desig, i la mort.


El llibre “La mort a Venècia” d’en Thomas Mann (1966), el vaig llegir després de veure la pel·lícula. És una història senzilla, no passen gaires coses, però és d’una intensitat única, una gran obra, en la que hom se n’adona que la grandesa literària depèn de com sigui explicada: una petita història pot esdevenir d’una riquesa de significats, d’una simbologia tal, que ens sedueixi profundament. Aquesta genialitat, aquesta capacitat de plasmar la bellesa i de transmetre sensacions, emocions, és patrimoni de ben pocs. El talent artístic d’escriure, també. És un llibre per llegir i rellegir, en un tempo alentit, assaborint cada una de les paraules, de les sensacions, identificar-se amb el protagonista en l’amor sincer, en l’exaltació de la bellesa, el desig amorós impossible, absurd, abjecte i ridícul (segons les paraules de l’autor) però tan humà com la mort mateixa. És produeix poques vegades: en l’acte de llegir, les paraules de l'autor i els pensaments del lector s’uneixen, com si l’escriptor posés paraules al que penses. Fabulós. Us deixo un fragment del llibre:

“Com tot home a qui els mèrits naturals inspiren un interès aristocràtic per la pròpia ascendència, l’Aschenbach estava acostumat a recordar els seus avantpassats en tots els actes i esdeveniments de la vida, per assegurar-se’n en esperit el consentiment, l’aprovació i l’estima. També ara hi pensava; enxarxat en una aventura tan inadmissible, embolicat en un desvari sentimental tan exòtic, recordava la conducta severa, l’homenia decorosa del seu llinatge i somreia melangiosament. Què dirien ells? Però, ben mirat, ¿què no dirien de tota la seva vida, una vida que s’allunyava de la d’ells fins a la degeneració, una vida fascinada per l’art, sobre la qual en certa ocasió ell mateix, posseït encara pel sentit burgès de la família, havia fet córrer opinions càustiques, i que en el fons tant s’assemblaven a la d’ells? També ell havia servit la pàtria, també havia estat soldat i combatent, com molts d’ells, puix que l’art era una guerra, una lluita extenuant, a la qual, en els nostres dies pocs eren capaços de sostenir-se gaire temps. Una vida de violència envers si mateix i d’obstinació, una vida aspra, perseverant i austera, que ell havia plasmat en els seves obres com un símbol de l’heroisme exquisit i fet a la mesura de l’època.”





diumenge, 14 de febrer de 2010

RUA DE CARNAVAL

Si ens resten tan sols quatre dies,
o quatre escarransides hores...

Aclucaríem les parpelles
amansides? O amb els ulls clucs
viuríem
qualsevulla d’aquestes vides?

–Apropa’m la nova disfressa!

Paraules poètiques Empar


Les imatges fotogràfiques de la Rua de Terrassa són de l'Empar i el Ferran.


Les imatges, amb música són més vives, clica i engega el so.

divendres, 12 de febrer de 2010

Els dies

En Jesús M. Tibau del blog, "tens un racó dalt del món" ens proposava un poema on sortís la frase "una sortida digna". Després publicarà en un llibre el recull de tots els poemes rebuts.
Gràcies, Jesús M, una excel·lent proposta! Aquí teniu la meva aportació.


Foto: Ferran d'Armengol


Els dies

Es van consumint els dies
en un respir mecànic. Avui,
l’aire pur i net desplaça el d’ahir,
arcaic i dens.



Demà és un dia inèdit, no respirat;
l’omplen d’oratge fresc, de paisatge,
de pensaments i futileses,
de coses sèries,
hi posen lletres i mots,
temps i llum, sol i núvols,
el deixen lliure...
i entra exaltat en obrir la finestra.



Un nou dia.
En el tombant de les hores,
l'avui lentament es desprèn de mi,
cerca una sortida digna.

Poema d'Empar Sáez

dimecres, 10 de febrer de 2010

Una sortida

Foto: Empar Sáez (La Mola)


Sortida digna

Una sortida digna, no estèril,
que ens marca el camí enllà les heures,
monòleg d’un exili rogent
guaitat per damunt dels ampits.
Una vida digna, no retràctil,
que malda per sortir-ne airosa,
evitant exiliar-se en ampits freds,
sotjant el rogent de l’horitzó.
Una sortida digna, un aire de marina
que cerca una eixida paorosa,
retalls d’un amor que s’escalfa,
reviscolant-se a la llinda del teu cor.

Poema: Ferran d'Armengol

En Jesús M. Tibau del blog, "tens un racó dalt del món" ens proposava un poema on sortís la frase "una sortida digna", i després publicarà en un llibre el recull de tots els poemes rebuts. Una excelent proposta dins de la catosfera literària blocaire, on el Tibau fa una feina respectable, i considerable. Una visita al seu blog és aconsellable.
una sortida digna era el títol de la proposta, i jo he fet el que bonament he pogut, espero que la meva sigui una proposta digna.








dilluns, 8 de febrer de 2010

Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth


Ω
Volia fer un assaig sobre el descobriment de l’escriptura, una de les grans fites de la humanitat. La seva popularització va permetre avançar força a aquells que l’utilitzaren en els seus principis, però també va ser un tema de controvèrsia i discussió la seva difusió. Diferents savis polemitzaren sobre el tema, i entre altres pensadors, Plató va fer el seu assaig. Tot seguit us transcric una part de la conversa entre el Sòcrates i Fedre, sobre el mite de Theuth.

Extret de la pàgina
Ʊ
Plató segons Rafael, Veieu-ne el quadre sencer.


Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth




Fedre. - ... Va, relata ja aquesta tradició que dius que ha arribat a les teves oïdes!
Sòcrates. - Doncs bé, vaig sentir dir que va viure a Egipte als voltants de Naucratis un dels antics déus del país, aquell a qui li està consagrat l’ocell que anomenen Ibis. El seu nom és Theuth i va ser el primer a descobrir no sols el nombre i el càlcul, sinó la geometria i l’astronomia, el joc de dames i els daus, i també les lletres. Regnava llavors en tot Egipte Thamus que vivia en aquesta gran ciutat de l’alt país a què anomenen els grecs la Teves egípcia, així com a Thamus l’anomenen Ammon. Theuth va anar a veure’l i, mostrant-li les seves arts, li va dir que havien de ser entregades a la resta dels egipcis. Va preguntar-li llavors Thamus quins eren els avantatges que tenia cadascuna i, segons se les anava exposant aquell, reprovava o lloava el que en l’exposició li semblava que estava malament, o bé. Moltes van ser les observacions que en un i altre sentit, segons es compta, va fer Thamus a Theuth a propòsit de cada art, i seria molt llarg el referir-les. Però un cop que va haver arribat a l’escriptura, va dir Theuth: «Aquest coneixement, oh rei, farà més savis als egipcis i augmentarà la seva memòria. Perquè s’ha inventat com un remei de la saviesa i la memòria». I aquell va replicar: «Oh, Theuth, excels inventor d’arts, uns són capaços de donar l’ésser als invents de l’art, i altres de discernir en quina mesura són avantatjosos o perjudicials per als qui faran ús d’ells. I ara tu, com a pare que ets de les lletres, has dit per afecte a elles l’efecte contrari a què produeixen. Ja que aquest invent donarà origen, en les ànimes dels qui l’aprenguin, a l’oblit per descuit del conreu de la memòria, ja que els homes, per culpa de la seva confiança en l’escriptura, seran portats al record des de fora, per uns caràcters aliens a ells, no des de dins, pel seu propi esforç. Així que, no és un remei per a la memòria, sinó per suscitar el record el que és el teu invent. Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures als teus deixebles. Doncs havent sentit parlar de moltes coses sense instrucció, faran la impressió de conèixer moltes coses, malgrat ser en la seva majoria uns perfectes ignorants; i seran enutjosos de tractar, en convertir-se, en comptes de savis, en homes amb la presumpció de ser-ho».
Fedre. - Ah, Sòcrates!, se’t dóna amb facilitat el compondre històries d’Egipte o de qualsevol altre país que et vingui en gana.
Sòcrates. - Els sacerdots del temple de Zeus de Dodona, amic meu, van dir que les primeres paraules profètiques havien procedit d’una alzina. Als homes de llavors, doncs, com que no eren savis com vosaltres els joves, els bastava en la seva simplicitat de sentir a una alzina o a una pedra, sempre que diguessin la veritat. Però a tu potser t’importa qui és i d’on és el que parla. Doncs no atens únicament a si les coses són tal com les diu o d’una altra manera.
Fedre. - Amb raó em reprens, i em sembla que respecte a l’escriptura ocorre el que diu el Tebà.
Sòcrates. - Així doncs, tant el que deixa escrit un manual, com el que el rep, en la idea de què de les lletres derivarà quelcom cert i permanent, està probablement ple de gran ingenuïtat i desconeix la profecia d’Ammon, en creure que les paraules escrites són capaces de quelcom més que de fer recordar a qui coneix el tema sobre el qual versa el que escriu.
Fedre. - Molt exacte.
Sòcrates.- Doncs això és, Fedre, el que té de terrible l’escriptura i que és en veritat igual al que ocorre amb la pintura. En efecte, els productes d’aquesta es mostren com si fossin vius, però si se’ls pregunta quelcom, callen amb gran solemnitat. El mateix els passa a les paraules escrites. Es creuria que parlen com si pensessin, però si se’ls pregunta amb l’afany d’informar-se sobre quelcom del que s’ha dit, expressen tan sols una cosa que sempre és la mateixa. D’altra banda, basta amb què quelcom s’hagi escrit una sola vegada, perquè l’escrit circuli per tot arreu el mateix entre els entesos que entre aquells a qui no els concerneix en absolut, sense que sàpiga dir a qui els ha d’interessar i a qui no. I quan és maltractat, o reprovat injustament, constantment necessita l’ajuda del seu pare, perquè no és capaç de defensar-se ni de socorres a si mateix.

Traducció a partir de Fedro, 274b-275e (El Banquet, Fedó, Fedre, Orbis, Barcelona 1983.p.363-366)._____




Ω
¿Ens parlen potser, en aquesta conversa dramatitzada, d’aquells que d'ara no fa tants anys anomenem“ignorants il·lustrats”? gent que circula pels nostres carrers, preparats a parlar i dissertar de qualsevol tema amb la sola defensa d’haver-ne llegit alguna cosa, i no saber-ne realment res de res?

M’agradaria fer-vos reflexionar sobre això que hem llegit. Sabem que es pot interpretar de diferents maneres, fins es pot veure una certa ingenuitat. Crec que es pot defensar la seva actualitat en el camp de les descobertes, posem per cas l’e-book contra el llibre de paper, per citar un recent avenç tecnològic que també afecta a l'escriptura.
Saber què ens portarà el futur sols està donat a aquells que ho viuran, i aquells mateixos es quedaran en el dubte de quines altres meravelles descobriran els seus fills o nets, i crec que aquesta és la gran i meravellosa tasca dels humans, i no el camí de la destrucció que dia a dia ens mostren els que no volen avançar en l'art i la ciència dels descobriments.

El camí dels humans hauria de viatjar en l'enteniment i no en la confrontació, com no fos que aquesta confrontació es dugués pel camí de la dialèctica i que la seva raó ens aportés nous coneixements vitals a la humanitat, no a la barbàrie que alguns volen fer prevaldre..
Ʊ



Un Plató clàssic.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Aristides Maillol


“Les meves estàtues són poemes de la vida. Enlloc d’expressar-me en vers, m’expresso per mitjà de l’escultura.”

Em vaig apuntar la frase de Maillol; la vaig trobar escrita en l’exposició que La Pedrera li ha dedicat. Les seves paraules m’ajuden a comprendre millor la creació artística i el fet poètic.


Aristides Maillol (Banyuls de Marenda, Roselló, 1861-1944) sempre s’havia sentit català, estava molt arrelat a la terra i als seus orígens camperols. S’inicia en la pintura, però insatisfet com a pintor es consagra a les arts decoratives (al tapís). Finalment, a conseqüència d’una greu infecció als ulls abandona aquesta activitat i es dedica a l’escultura on descobreix la llibertat d’expressió que li mancava. Les seves escultures són figures de dones; per a ell el tors femení és la forma pura, que tot i que pugui ser abatut i erosionat durant mil·lennis i reduït a simples volums, aquests sempre conserven l’harmonia. Això el fa pensar que només compta la forma, i no pas el sentit; la puresa d’una línia o d’un perfil és eterna.

“Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l’art, és aquest.”


Segons els entesos Maillol és pioner de la modernitat, obre camins cap a l’escultura abstracta i li confereix un caràcter arquitectònic a la mateixa. La seva obra reinventa el concepte de bellesa, rebutja el moviment i, simplificant de manera extrema els volums, busca la forma pura, tal com els pintors coetanis cerquen el color pur.




La gran retrospectiva que ha organitzat La Pedrera ens ha permès conèixer i valorar l’obra d’aquest gran artista nord català, que, desafortunadament, no està present en els museus del nostre país.




Abans de marxar d’aquesta magnífica exposició, la meva amiga i jo vam fer una ullada ràpida al que deixàvem enrere, –quanta bellesa– va dir ella, i jo no vaig poder afegir res més.

dimarts, 2 de febrer de 2010

84, Charing Cross Road – Helen Hanff


Llàstima que sigui un llibre curtet! L’he llegit molt a poc a poc per fer-ho durar més. Em posava de molt bon humor. Les cartes que la Helen va enviar al Frank Doel són divertides, plenes de vivacitat i tendresa.
La Helen Hanff (1916-1997), una escriptora sense formació acadèmica, es mal guanyava la vida fent guions de sèries per a la televisió americana. La seva passió eren els clàssics anglesos i en llegir un petit anunci de Marks & Co., la llibreria londinenca de Charing Cross Road, decideix demanar-los per carta algunes edicions que no trobava a Nova York. Aquest és l’inici d’una relació d’amistat entranyable, és també l’inici del llibre, i del gran èxit literari de la Helen, que després de vint anys de correspondència decideix publicar-ho en 1970. És una història senzilla, emocionant, que commou, entre altres coses, pels detalls que té amb els treballadors de la llibreria en una època dura pel racionament de la postguerra.
Ningú no coneix la fórmula de l’èxit, però en aquest cas, i després de llegir el seu llibre he pensat que ELLA bé s’ho mereixia, i que finalment se li va fer justícia. Ara és un llibre de culte, s’ha fet una pel·lícula i nombroses versions de teatre.
La Helen va viatjar per primer cop a Londres l’estiu de 1971 i, malgrat la llibreria era buida, va poder tocar els prestatges, sense llibres. Actualment a 84, Charing Cross Road hi ha un Pizza Hut.

Terrassa.net