On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 21 de febrer de 2010

La mort a Venècia




No afegeixo res que no sigui conegut si dic que “Morte a Venezia” és una obra d’art. Em refereixo a la pel·lícula de Luchino Visconti (1971). La música s’acobla a les imatges, com un tot, indestriable, impossible d’imaginar-la sense la Simfonia nº 5 de Gustav Mahler, que l’embolcalla d’un dramatisme contingut, d’una bellesa extraordinària.
Els actors sembla que hagin nascut per donar vida als personatges del llibre d’en Thomas Mann, sobretot en Tadzio, un efeb de pell blanca, d’esplendorosa joventut, irreal de tan perfecte.
I Venècia, els seus canals densos, la cadència lenta del temps, els carrers, els seus ponts, la xafogor dels dies, un temps d’epidèmia... la decadència d’una època, el mar i el desvari de l’amor.
L’escena final és el moment culminat, Aschenbach, malalt, seu a la gandula de la platja i contempla l’erotisme llunyà d'en Tadzio; un filet de tint negre li regalima pel rostre, galta avall. Es produeix el fracàs de l’artifici, la renùncia definitiva al seu incontrolable desig, i la mort.


El llibre “La mort a Venècia” d’en Thomas Mann (1966), el vaig llegir després de veure la pel·lícula. És una història senzilla, no passen gaires coses, però és d’una intensitat única, una gran obra, en la que hom se n’adona que la grandesa literària depèn de com sigui explicada: una petita història pot esdevenir d’una riquesa de significats, d’una simbologia tal, que ens sedueixi profundament. Aquesta genialitat, aquesta capacitat de plasmar la bellesa i de transmetre sensacions, emocions, és patrimoni de ben pocs. El talent artístic d’escriure, també. És un llibre per llegir i rellegir, en un tempo alentit, assaborint cada una de les paraules, de les sensacions, identificar-se amb el protagonista en l’amor sincer, en l’exaltació de la bellesa, el desig amorós impossible, absurd, abjecte i ridícul (segons les paraules de l’autor) però tan humà com la mort mateixa. És produeix poques vegades: en l’acte de llegir, les paraules de l'autor i els pensaments del lector s’uneixen, com si l’escriptor posés paraules al que penses. Fabulós. Us deixo un fragment del llibre:

“Com tot home a qui els mèrits naturals inspiren un interès aristocràtic per la pròpia ascendència, l’Aschenbach estava acostumat a recordar els seus avantpassats en tots els actes i esdeveniments de la vida, per assegurar-se’n en esperit el consentiment, l’aprovació i l’estima. També ara hi pensava; enxarxat en una aventura tan inadmissible, embolicat en un desvari sentimental tan exòtic, recordava la conducta severa, l’homenia decorosa del seu llinatge i somreia melangiosament. Què dirien ells? Però, ben mirat, ¿què no dirien de tota la seva vida, una vida que s’allunyava de la d’ells fins a la degeneració, una vida fascinada per l’art, sobre la qual en certa ocasió ell mateix, posseït encara pel sentit burgès de la família, havia fet córrer opinions càustiques, i que en el fons tant s’assemblaven a la d’ells? També ell havia servit la pàtria, també havia estat soldat i combatent, com molts d’ells, puix que l’art era una guerra, una lluita extenuant, a la qual, en els nostres dies pocs eren capaços de sostenir-se gaire temps. Una vida de violència envers si mateix i d’obstinació, una vida aspra, perseverant i austera, que ell havia plasmat en els seves obres com un símbol de l’heroisme exquisit i fet a la mesura de l’època.”





Terrassa.net