Aristides Maillol

“Les meves estàtues són poemes de la vida. Enlloc d’expressar-me en vers, m’expresso per mitjà de l’escultura.”

Em vaig apuntar la frase de Maillol; la vaig trobar escrita en l’exposició que La Pedrera li ha dedicat. Les seves paraules m’ajuden a comprendre millor la creació artística i el fet poètic.

Aristides Maillol (Banyuls de Marenda, Roselló, 1861-1944) sempre s’havia sentit català, estava molt arrelat a la terra i als seus orígens camperols. S’inicia en la pintura, però insatisfet com a pintor es consagra a les arts decoratives (al tapís). Finalment, a conseqüència d’una greu infecció als ulls abandona aquesta activitat i es dedica a l’escultura on descobreix la llibertat d’expressió que li mancava. Les seves escultures són figures de dones; per a ell el tors femení és la forma pura, que tot i que pugui ser abatut i erosionat durant mil·lennis i reduït a simples volums, aquests sempre conserven l’harmonia. Això el fa pensar que només compta la forma, i no pas el sentit; la puresa d’una línia o d’un perfil és eterna.

“Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l’art, és aquest.”

Segons els entesos Maillol és pioner de la modernitat, obre camins cap a l’escultura abstracta i li confereix un caràcter arquitectònic a la mateixa. La seva obra reinventa el concepte de bellesa, rebutja el moviment i, simplificant de manera extrema els volums, busca la forma pura, tal com els pintors coetanis cerquen el color pur.

La gran retrospectiva que ha organitzat La Pedrera ens ha permès conèixer i valorar l’obra d’aquest gran artista nord català, que, desafortunadament, no està present en els museus del nostre país.

Abans de marxar d’aquesta magnífica exposició, la meva amiga i jo vam fer una ullada ràpida al que deixàvem enrere, –quanta bellesa– va dir ella, i jo no vaig poder afegir res més.