On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 18 d’octubre de 2010

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka


El llibre "La tomba de les llumenetes" (Hotaru no Haka) (1967) d’Akiyuki Nosaka ha estat una descoberta feta a través del “Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català”, una proposta molt interessant que ens va fer la relataire Alícia Gataxica. La ressenya del llibre que introdueix la tertúlia inclou una referència a la pel·lícula del mateix títol. 

No en sabem res, del noi, no el coneixem de res, i en les quatre primeres pàgines l'escriptor ens descriu la seva mort per inanició, per defalliment extrem, davant l’absoluta manca de compassió de tothom. Aquest inici és esgarrifós, et corprèn, i et manté atent a un relat en què ràpidament copses que no és ben bé ficció, hi sents la veritat en cada paraula. Indirectament també ens mostra com els condicionants culturals poden fer que el sentiment de compassió vers un altre individu, les emocions i la moralitat individual, restin solapats per les necessitats de la nació, un país en guerra.

Al llarg del relat, estructurat en forma de flashbacks i amb una narrativa precisa en la qual l’escriptor pren distància, ens reporta una història de clars referents autobiogràfics: ens la situa a la ciutat de Kobe quan els despietats bombardejos de 1945 pels americans, ens explica què els passa als pares dels dos germans orfes, els records de les menges que cuinava la mare, com el germà gran té cura de la germaneta, i el que és capaç de pensar que faria per alimentar-la…, imatges de gran impacte, atroces.

En aquest moment del llibre, quan descriu la fam extrema, he pensat que només es pot narrar així, tan creïble, amb moltíssima mestria, evidentment, però també si l’escriptor ha viscut aquesta experiència, i m’ha vingut al cap el llibre de Saint-Exupéry, “Terra d’homes”, on ens explica la set que passen els seus personatges, dos pilots enmig del desert, després de patir un accident aeri. La descripció física de la set extrema és memorable, també està basada en l’experiència de l’escriptor, i com la de la fam en el conte de Nosaka, al meu entendre, resten en la història de la literatura. En el desert del Sàhara, a diferència de la devastació de la guerra en Kobe, hi troben un beduí que els torna a la vida, és el símbol de la solidaritat i l’amor entre els homes, absent en una societat japonesa devastada, vençuda.

L’altra novel·la curta, en el mateix llibre, “Les algues americanes“ (Hijiki America), l’he llegida amb autèntic deler, el registre és completament diferent, és divertida, irònica, hi ha anècdotes, situacions relacionades amb els americans, delicioses. Llàstima que no ens arribin més llibres del país nipó sobre aquest període històric; trobo molt interessant, difícil d’entendre per a nosaltres, però, que després del procés d’humiliació completa que van patir com a poble, experimentaren els anys posteriors a la guerra una idolatria, una admiració fora mida vers els seus mateixos botxins. Aquesta contradicció, el desconcert profund de l’escriptor es reflecteix a la perfecció en la segona història del llibre.

Totes dues novel·les van guanyar el premi Naoki el 1968 al Japó.

“La tomba de les llumenetes” , dirigida per Isao Takahata en 1988 (el director de Heidi i Marco) és un film d’animació manga. Destaquen les imatges per la qualitat i el lirisme, a pesar del drama que narra. Tot i ser una de les pel·lícules d’animació més tristes, no cau en el maniqueisme ni en els edulcorats termes d’altre tipus de films per a infants. Relata amb cruesa, no hi ha bons ni dolents, hi ha circumstàncies adverses, hi trobem una parella de germans orfes que, com molts nens en l’assolat paisatge de la Segona Guerra Mundial al Japó, no van rebre cap tipus d’ajut. Ens retrata l’egoisme humà, que en temps precaris no és capaç d’acollir uns nens i els aboca a una mort forçosa. 

 Imatges trobades a internet.

Terrassa.net