***
Foto: Roger d'Armengol
Llença rocs negres
Terra fèrtil
d’una illa viva.
Fas de la música
de les teves entranyes
el cant de la por, dels fums.
Cerca’t enllà del teu mirador càlid
que fa enrogir les pedres que escalfa el sol
i volar l’aigua que bullint surt expulsada cel enllà.
El paisatge erm i negre ple de rocs estrafets i rebregats
per l’antiga força del teu ventre flamíger i abrusador del rostoll
que encara avui crema dins les teves calderes, abominables i eternes.
Un riu de lava
roc roig viu que vola
volent raure fred.
Cràter ets.
Negra i eruptiva,
sang brolla incandescent
cercant el mar per omplir-lo
d’ignotes paraules del no desig
del seu brogit engolidor de penes
i misèries d’humans acovardits enfront
la teva letal lletania de remor i mort alienada,
engolint l’esperit emprenedor de qui t’admira, foll
per la por de la teva abraçada candent i anorreadora.
No saps si desitges destruir o be vols construir noves platges.
Esborres els camins fets per humans dòcils que fugen, però no gaire,
fascinats per la imponent grandesa de la teva demostració de poder imprevisible.
Roques negres
rònegues incandescents
volen cercant aigües somes
on raure candents.
Cràter viu
por perdurable.
La forja del nostre destí
rau marcada per les sentides paraules
de foc incandescent i lleuger com la sang.
Horitzó imaginari d’una realitat passada, del temor,
horror compartit i recordat pels seus oradors esglaiats,
llençant rocs vius de negre futur en una platja de desig imaginat
pel cos que cerca el caliu de l’astre diürn. Adoradors d’un Ra esgotat.
Vulcà pot desitjar un altre dia per retornar-lo nit de núvols de fum i cendra,
deixant fredes restes com petges estèrils, admirades per futures veus esglaiades
d’un poder, d’un horror, que no té mida ni comparació, sols seran el record d’un fet
que no pot, ni ho vol tampoc, imaginar el reflex de la impotència que deixa al seu pas...
...
reflex en la mar retornada l’estampa càlida i viva
d’un passat gloriós que ja no és, perquè sols
li resta refredar-se en l’oblit del temps
...
morint i deixant la mort al pas
dels pensaments candents
com un cràter mort.
Sec i eixut
estèril,
sí.
Un batec del temps.
Etern instant,
fugaç en l’oblit.
Com un cràter mort
de pensaments candents,
va morint i deixant mort al seu pas.
I en aquesta seva mort, renaixent amb força,
aquella vida que un dia va deixar anihilada i estèril,
donant fruit, la negra terra, caldós i brillant suc dels fruits
fermentats, nascuts per la vida que li han dut els teus llims.
Fins de la teva força cruel pot esdevenir la promesa d’un futur
engrescador, mereixedor del millor festí de l’etílic Déu Bacus.
Foto: Empar Sáez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada