On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Córsica; estiu 2008

Vistes del capvespre a Belgudé





Córsica



El sol es pon enllà les muntanyes, entre boires s’albira un tros de mar que acull els seus flamígers braços, esmorteïts en la seva darrera dansa diürna. Com una pilota roja i freda en la distància, saps que bull en el seu comiat colrat, i saps com de fort retornarà demà, per escalfar jornades de passeig i gaudi, caminant a la vora del mar, serpentejant camins de muntanya, on les cabres tenen el seu cap i casal, allí on els corbs hi fan niu en pau jovial i cridanera, bevent dels llacs, que com clivelles d’aigües dolces, s’amaguen entre carenes pedregoses. Dalt del cim i mirant més avall els núvols, veus una cala arenosa, amb un castell que domina una petita badia, antic recull de pirates o corsaris.
Córsica, la indomable, aquella que sempre lluita i mai ha estat vençuda. Un petit tros de món, una illa on hi és tota la vella Europa. País on la llegenda ens diu que Neptú hi va fer niu i gatzara amb unes nàiades dels rius interiors de l’illa. Rius, que com venes blaves, ocres, verdes i marrons, recorren tot el tronc central, encaminant-se mandrosos i àgils a les platges arrecerades de difícil accés. És cert, és una illa abrupta; però acollidora.
Diuen que són esquerps els seus habitants, potser han volgut sotmetre’ls, i mai es deixaran prendre l’orgull. Ningú no és prou valent, ni prou xaruc, fins i tot el seu fill més conegut, aquell qui els va trair; desembarcant al front de les tropes del país opressor, i aquell, qui mana encara; que un cop ja va tenir el botí a les mans, mal destí li varen oferir al col•laborador, no deixant-lo malviure a la seva nadiua terra. Però si que li deixaren veure-la, del seu retir estant, a Elba, petita pedra al mig del mar.
Illa de contrast la Córsica, on hi conviuen càlids deserts amb cims de neu, llacs tranquils i rius abruptes; platges sorrenques i cales esquerpes; camins costeruts i planes eternes. Ciutats penjades d’un penya-segat, castells que dominen badies daurades. Boscos de castanyes i misteris en les obagues. Al tard, no deixeu de caminar, que si la nit us cau al damunt, potser parareu en una altra illa a l’endemà.
Quan hi arribis, fes-ho pel sud, i el primer que has de fer és cercar el salt de la núvia, després tot segueix sent màgia, fins a l’últim moment, fins quant la ciutadella de Calvi, camí del nord, ens diu adéu.




Ciutadella de Calvi


Fotografies: Ferran d'Armengol




Terrassa.net