On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 1 de novembre del 2008

Varanasi (La India)

Varanasi i Ganges, novembre 1992



Varanasi
La gent del grup amb els que viatjava encara no feia una setmana que els havia conegut a l’aeroport de Nova Delhi. Els primers dies van ser de mútua observació tot descobrint les meravelles d’aquell racó de món. Fins que arribàrem a Varanasi. Allí tots vàrem coincidir que era aleshores quan es començava a veure la veritable Índia mística i diversa. A la vora del Riu Ganges es podia veure la respiració de tot un món diferent.
De matinada havíem agafat una petita llanxa per navegar dins d’aquell riu que gairebé ens amagava l’altra vora, que insinuada per un sol ixen vermell i gegantí, es dissimulava entre núvols de colors. Era un indret distint, això es veia prou clar, i encara trobàvem més diferències quan el guia nadiu ens comentava que ell era incapaç de ficar ni un dit dins d’aquella aigua que a tots ens semblava pudent i missatgera de malalties poc menys que mortals. Nosaltres el creiem, però veiem que centenars de persones s’estaven dins l’aigua, fent les seves ablucions matinals, es netejaven les dents i els peus en el mateix tros de pedrís i riu. El guia va comentar-nos que la seva mare també ho feia cada dia de la seva vida i ja duia camí dels vuitanta anys. A banda de no voler ficar el seu cos a l’aigua com sa mare, el guia ens va comentar també que la seva meta era reunir prou diners per viatjar a Europa i viure com vivim nosaltres, n’estava fart de tota aquella parsimònia del hinduisme. També ens va dir que ell seguia la fe musulmana.
En aquell moment vaig pensar que aquell home era afortunat per tenir una meta tan definida, jo per aquells dies estava una mica perdut, enganxat a una feina que no em proporcionava cap finalitat engrescadora, fora de permetre’m viatjar allí on els bons diners que cobrava em portessin. A Barcelona vivia sol amb els meus pares, i cap lligam afectiu seriós era una meta.
El guia ens havia recomanat d’estar atents en tornar a terra ferma, que la gent és pacifica, però molt enganxosa, i que per a ells, els tipus curiosos a observar, érem nosaltres. En arribar a la vora, ens va donar deu minuts per fer fotos, i va dir-nos que ens esperava a una pagoda que abans ja havíem vist i fàcil d’arribar-hi.
No vaig seguir totes les instruccions del guia, pensava en la seva meta, comparant-la amb la meva plàcida solitud. Em vaig quedar endarrerit fent l'última foto a un budista que meditava a la vora del riu. Ja dret i observant una nova possible foto, algú em va agafar una mà, dolçament, mentre que darrere meu sentia unes paraules suaus i ràpides que jo no entenia. M’estirava els dits, sense força, me’ls feia rodolar dins de la seva mà. Vaig deixar de veure res, havia tancat els ulls. Tot seguit algú més va agafar-me l’altra mà, amb la mateixa parsimònia delicada, i algú altre em repassava el braç, i unes altres mans em resseguien l’altre braç, fins i tot vaig sentir-me uns dits en el meu cabell que em premien en totes direccions. Les cames tampoc les varen oblidar. Era un massatge a mil mans.
No sé quanta estona va durar, però de sobte vaig tornar a obrir els ulls, no veia a ningú del meu grup. Marxarien sense mi? Per contra, una munió de personatges menuts i de color bru em repassaven tots i cada un dels punts més sensibles del meu cos. Penso que per un segon vaig sentir por i per això vaig trigar encara reaccionar.
Dret i astorat, em sentia a gust, però la meva reacció a la solitud volia fer-me marxar d’aquell parany tan deliciós. Me’n vaig desempallegar suaument, i vaig deixar enrere aquell seguit de mans que em cercaven amb veu suplicant, amb veu dolça, suau, però que em deixaven marxar, no em retenien, sols em donaven pau i descans. Però vaig sentir angoixa, perquè no veia el meu grup, em vaig sentir més sol que mai. No m’havien robat res més que un breu lapsus de temps de la meva vida, on no sé que feia, ni on estava. Poca estona després, quan vaig retrobar el grup a prop de la pagoda concertada, algú em va dir que ja feia deu minuts que em cercaven, i va alliçonar-me tot dient que no era bo separar-se gaire del guia, i per sobre de tot, si anava sol com jo.
En tornar a Barcelona, vaig marxar definitivament de casa dels meus pares, ja era hora de buscar un nou horitzó més engrescador i, qui sap, potser també una persona amb qui compartir noves raons.
Però aquesta és una altra història.
Varanasi (Benarés) – L'Índia – Novembre 1992


Escales de varanasi al Ganges, novembre 1992

Fotos: Ferran d'Armengol

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

Només un petit comentari per a saludar-te i donar-te les gràcies per l'enllaç

Terrassa.net