SI ENS VEIESSIS·JOAN DAUSÀ I ELS TIPUS D'INTERÈS amb SARA PI.

Que tingueu un bon canvi d'any, i que sigui amb una mica de bona música, si pot ser!!

REVERSOS 2012

El grup de poesia Reversos, que iniciava el passat mes d’abril la trobades i activitats literàries en la sala Vilaweb, us ofereix un muntatge-compendi de les sessions organitzades enguany. Agraeix als col·laboradors, amics, poetes convidats i convidades el suport que els han donat. 

Bon Nadal, reversaires!

SOY COMO EL TORO... - MIGUEL HERNANDEZ

Extremadura 2007 - Fotografia: Empar Sáez

No he trobat justa la frase sobre els braus, cosa que m'ha fet investigar una mica, i mira per on, la frase famosa que ha deixat anar el poc ínclit ministre espanyol de cultura i altres endolls, pertany al poeta Miguel Hernàndez, fora, totalment, de context, i banalitzada per aquests senyorets del partit dretà espanyol, ja que el procliu mestre de la cultureta hispana no és el primer, ni serà l'últim, que ha utilitzat el text per a les seves particulars interpretacions.

Sols de tenir en compte la seva memòria, els hauria de caure la cara de vergonya.

Del llibre "Poemas de amor y guerra"

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado,

y del rostro del beso enamorado,

como el toro a tu amor se lo disputo.

Como el toro me crezco en el castigo,

la lengua en corazón tengo bañada

y llevo al cuello un vendaval sonoro.

Como el toro te sigo y te persigo,

y dejas mi deseo en una espada,

como el toro burlado, como el toro.

Miguel Hernández  - (1910-1942)

Aquest poema va ser escrit per Miguel Hernandez a la presó, i va dedicat a la seva dona i el seu fill. Personalment trobo de molt mal gust que la gent que no ha permès que la seva memòria quedi restaurada en tota la seva autèntica vàlua, utilitzin les seves paraules parafrasejant imatges que ell no imaginava, ni recreava, en cap cas.

És una veritable Wertgonya! 

Un altre lloc, on algun insigne membre d'aquest infumable partit ha fet servir les paraules del poeta, en aquest enllaç.

IV PREMIS ICTINEU - LLIURAMENT

***

El Dissabte dia 24 de Novembre es fa l'entrega del "IV Premi Ictineu" que fan referència a relats o novel·les publicats durant l'any 2011, tant sigui en català com en castellà, cada un té els seus apartats, i que facin referència a la Fantasia, Ciència Ficció o el Terror.

L'acte està organitzat per les Ter-Cat, grup que realitza tertúlies per tot Catalunya al voltant de la Ciència Ficció la fantasia i el terror, i que després ho remata amb un dinar conjunt i voluntari.

Si voleu conèixer la llista dels NOMINATS, seguiu aquest enllaç.

L'assistència és oberta al públic en general, però la sala té la capacitat limitada, així que si esteu interessats en la temàtica de la ficció, la fantasia, o el terror, és un bon punt de trobada i coneixença. Aquest acte d'entrega de premis, totalment popular es celebra a l'Hospitalet, a la Biblioteca Central "Tecla Sala", antiga fàbrica reconvertida en centre cultural i social, i comença a les dotze del migdia.

Programa d'actes

A la targeta s'indica com arribar-hi.

Després de l'entrega de premis, per a aquells que ho vulguin, es celebra un dinar en un restaurant a tocar de la biblioteca. Crec que encara sou a temps per apuntar-vos-hi, us caldria passar pel facebook que enllaço tot seguit.

Enllaços per on podreu ampliar informació.

Aquest és el lloc dels Premis Ictineu.

Si teniu facebook, aquest és el grup de les Ter-Cat.

que també tenen un Bloc amb el nom de la revista germana CATARSI.

La Revista Catarsi acaba de publicar el numero 9 i es podrà adquirir el mateix dia de l'entrega de premis. També es pot trobar en llocs especialitzats, la llista està en el bloc de la Revista o seguint directament aquest altre enllaç.



Revista Catarsi, num 9

De la revista en parlaré un altre dia aquí al Capvespre.

El 24 de Novembre és dia de reflexió política, que no té res a veure amb el tema, però anar a l'entrega de premis és un bon motiu per oblidar-la per unes hores, quina millor reflexió que deixar-nos endur pel món de la fantasia, la ciència ficció o el terror.

No us ho penseu, ens hi veiem!



Reversos, grup poètic: Cantigues medievals eròtiques galaicoportugueses

Hi esteu tots convidats a la sessió del grup Reversos, no hi falteu! 

Del disc: "ESCARNHO E MALDIZER" – Xurxo Romaní & Koichi Tanehashi

“Os trobadores, como homes da súa época, son permeables á acción subversiva do espírito carnavalesco, e recrean o mundo, invertíndoo, dándolle a volta. Neste mundo as abadesas converten os conventos en casas de fornicio, os cregos e os frades son fornicadores empedernidos, practícase o incesto, o amor homosexual estaba á orde do día en tódolos estamentos da sociedade, a dama idealizada e prácticamente intanxible das Cantigas d’amor vese convertida nun corpo que se entrega por diñeiro, o amor é reducido a sexo ou a simple orificio”

(Xosé Bieito Arias Freixedo. Antología de poesía obscena dos trobadores galego-portugueses)

Un enllaç interessant: Universidade Nova de Lisboa, on trobareu les versions musicades de les Cantigues medievals galaicoportugueses, 

MUR DE BERLIN - ANIVERSARI

El dia 9 de Novembre es celebra l'aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Una data històrica per als ciutadans d'aquesta Europa que compartim.
Ahir començava la campanya electoral que ens ha de dur fins un 25 de Novembre farcit de motius que ens puguin fer sentir plens.
Avui us penjo dos vídeos, sols dos vídeos, un que hauria d'omplir de vergonya a qui els va idear i crear i l'altre carregat d'una esperança que ens anima a viure.
Cada un dels dos mostra el tarannà de les persones que els han creat. Jutgeu i sigueu moderats.

 PRIMER

 


SEGON

 


Que tingueu un bon cap de setmana!!*!!



Terrassa, Novembre 2012

LLIBERTAT - PRESENTACIÓ POEMARI

És aquest dissabte al migdia que ens plau convidar-vos a la presentació del poemari Llibertat, de diversos autors

Us esperem a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge Vapor Vell, s/n, a Sans, Barcelona), el proper dissabte 10 de novembre de 2012, a les 12 del matí.

L'acte serà conduït per M. Montserrat Medalla (presidenta de l'ARC) i de les autores Montserrat Lloret i Núria Niubó. Amb la col·laboració de Joanaina Font, Núria López, Ferran Planell i Elies Villalonga.

Durant aquest acte se li retrà homenatge al poeta Salvador Iborra.

***

ESLOVÈNIA, L'ENCANT D'UNA REPÚBLICA MODERNA I JOVE (i III)

Per acabar amb aquesta trilogia sobre la jove República d'Slovenja, aquest cop us deixo una entrada cent per cent de viatges i d'aventura. La crònica que tot seguit llegireu està escrita per una persona que estima la natura, això és el que es pot deduir del magnífic reportatge fotogràfic que també ens deixa gaudir en l'enllaç que trobareu al final del post.
Us ofereixo, abans de començar la crònica, que aneu al final i engegueu la música que ha de sonar mentre llegiu les paraules i gaudiu les imatges del Josep Vila. 

TRIGLAV?, Because It's There
(Per Josep Vila)

Als qui us agradi l’alpinisme, us ofereixo una ressenya de l’ascensió que el dia dos d’agost passat vaig fer al Triglav, la muntanya més alta dels Alps Julians, de 2.864 metres. La fotografia del meu perfil, està feta des del cim.

La seva altitud no és res de l’altre món, al Pirineu tenim muntanyes més altes. Allò que la fa atractiva és el seu paisatge intensament alpí. El fort desnivell a superar, si és fa en un sol dia, la dificultat tècnica, sinó ets escalador, pels seus darrers 400 metres i que sigui la més alta d’Eslovènia, i també “Because It’s There”, (perquè està allà), com va dir el famós alpinista anglès, George Mallory, quan li van preguntar, per què pujava muntanyes?

El paisatge, tant durant el recorregut com des del cim, és superb. És una ascensió recomanable per als qui us agradin les vistes d’alta muntanya i si no patiu de vertigen.

La ruta que vaig escollir és la de la cara Sud a través de la vall de Krma. L'inici del camí d'aquesta vall s’agafa en el poble de Mojstrana, situat al costat de l’autopista que va de Ljubljana a Jesenice, a uns 5 quilometres de la sortida. Passat el poble indicat, seguirem per una pista força bona durant 8 o 10 km, apte per a turismes, fins un aparcament situat al mig del bosc, a una altitud de 890 metres.

Per fer en un sol dia és una excursió molt dura, cal superar un desnivell acumulat de 2.100 metres, la qual cosa demana una bona condició física.

Vaig començar a caminar a punta de dia. Al començament el camí travessa un bosc de faig que per mi, visualment parlant, és el millor bosc que hi ha, ja que al no tenir sotabosc, és molt transparent. A banda dels arbres, només creixen algunes poques plantes, molses i líquens, (les arrels del faig són molt superficials, es mengen el nutrients del sòl i no deixen viure a d’altres espècies). De mica en mica el bosc de faig va canviant per un altre de pi negre més esclarissat, i barrejats amb ell van apareixen els prats d'alta muntanya. Al cap de munt de la vall i als costats, van apareixen les crestes i pics escarpats de les muntanyes de roca calcària, tan peculiars d’aquesta part dels Alps Julians, els seus colors ocres i grisos, contrasten sota el blau intens del cel d'avui. A mesura que es va pujant, es va acabant el regne vegetal i ens anem endinsant en el mineral, primer i fins el refugi, acompanyats per rocs de diferents mesures, i a partir d'allà, els darrers 400 m. i fins el cim, pràcticament tot és roca, amb bona adherència si està seca, però lliscosa si està molla.

A partir del refugi indicat, el “Dom Planika” a 2.401 m., comença la part més complicada tècnicament. Si no es té vertigen i es té pràctica i habilitat en progressar per zones exposades, però amb bones preses naturals i artificials, (cables i barres de ferro encastades a la roca en els indrets més perillosos), és pot pujar anant en compte. En cas contrari, aconsello anar acompanyat per persones més expertes i utilitzar sistemes d’auto assegurament, tipus “via ferrata”, o bé quedar-se al refugi.

Refugi del Dom Planika

La baixada del pic, i per poder-la conèixer també, la vaig fer per la cara Nord fins el refugi “Triglavski Dom” a 2.501 m. i d'aquí per un camí normal, tot rodejant la muntanya, vaig enllaçar amb el de pujada passant pel primer refugi.

En cas de risc de tempesta, desaconsello passar del refugi, ja que al risc sempre elevat de caiguda de llamps a crestes i pics, aquí caldria afegir-hi que els cables de seguretat farien de conductors de l’electricitat provocada pel llamp. És per això que l’accident podria ser múltiple, com de fet alguna vegada ja ha passat.

Des d'on deixem el cotxe fins al refugi és pot comptar un temps entre 3 hores i mitja i 5 hores, depenen de la condició física de cada persona, i des del refugi a dalt del cim una hora i mitja. Total entre 5 i 6 hores i mitja de pujada, sense comptar parades, i en total unes 12 hores.

En ser terrenys calcaris, l’aigua s’infiltra ràpidament cap el subsòl i no hi ha corrents superficials. Cal anar doncs proveïts de líquid fins el refugi, on sí podrem omplir les cantimplores. A mig camí hi ha un abeurador pel bestiar, però no és segur que sempre ragi.

Alpinistes procedents de la cara Sud, encara a la cresta

L’excursió em va deixar molt satisfet. Quan superes un repte i més si aquest no ha estat fàcil, encara que per molta gent sigui tan banal com enfilar-se a una muntanya, sempre es genera un sentiment de joia i de satisfacció íntima molt intensa, que en el meu cas vaig poder experimentar només una mica quan vaig assolir el cim. El pensament que havia de tornar a baixar per indrets exposats, no em van permetre que em relaxés del tot i pogués gaudir plenament del moment. Això sí que ho vaig poder fer quan, desprès de 12 hores de caminar, vaig arribar al cotxe. Allà, ara sí, vaig relaxar-me i gaudir de manera intensa del sentiment de joia retingut.

la Vall de Krma

En la més absoluta solitud, dins del cotxe, vaig engegar el CD, i la primera peça que va sonar va ser el cor final de la Passió segons Sant Mateu d’en Bach. Amb els ulls tancats, cansat, però profundament satisfet, vaig reviure mentalment l'ascensió, mentre escoltava aquesta música:

 

(Aquesta és una versió de la música que han trobat en el youtube els autors del bloc.)

Us adjunto també l’enllaç de l’excursió amb el seu track per GPS que he penjat al meu bloc del Wikiloc per si algú s’anima i vol anar-hi. També permet veure-la pel Google Earth.

(Josep Vila - Estiu 2011)

Enllaços que el Josep ens comenta:

La seva galeria d'imatges del dia de la pujada al Triglav, paga la pena fer-hi un cop d'ull, seguiu aquest ENLLAÇ. Les fotografies del post són del mateix reportatge.

El recorregut en el Wikiloc.

Totes les fotografies són de Josep Vila, no està permesa la reproducció sense autorització de l'autor.

No voldria tancar aquesta trilogia sobre Slovenja sense donar les gràcies al Josep per la seva valuosa i desinteressada aportació al nostre bloc.

MOLTES G`RACIES JOSEP!!

Ferran d'Armengol
Terrassa - Octubre 2012 

ESLOVÈNIA, L'ENCANT D'UNA REPÚBLICA MODERNA I JOVE (II)

Una vegada més us parlaré d'Eslovènia, però aquest cop ho faré per boca d'un amic que volia fer-nos un comentari a la primera immersió a aquest petit monogràfic dividit i adreçar-nos fins les dades que ell té al respecte per la seva experiència personal de l'estiu del 2011 en pujar al cim del Triglav... ell es diu Josep Vila, un dels fundadors del grup Reversos.

El poble de Bled, vist de dalt del castell

Us deixo amb les seves experiències i ho faré en dos capítols més. Avui començarem amb dades i punts de vista personals. Voldria afegir especialment avui, que ja sabem el programa de Convergència on no es parla per res de la independència, que cal copsar on podria raure Catalunya en comparació a Slovenja si algun dia ho hagués dut endavant.

Piran, a la costa Adriàtica

ESLOVÈNIA, ALGUNS ASPECTES

(Per Josep Vila)

Aquest estiu he passat uns dies de vacances a Eslovènia. El motiu principal d’escollir aquest país, va ser per poder-me enfilar al cim del Triglav, sostre dels Alps Julians i de tota Eslovènia i símbol nacional del país, fins el punt que la seva imatge en forma d’escut està inclosa a la bandera. Els eslovens consideren que no són uns bons eslovens si no han pujat, al menys un cop a la vida, al seu cim. D’aquí que quan tenen 12-14 anys, degudament assegurats, (l’ascensió no és fàcil), els pares els solen dur a la muntanya.

La població on vaig sojornar va ser Bled, poble situat al peu dels Alps, envoltat de muntanyes i boscos i a la vora del llac del mateix nom, fan que tingui un entorn d’una gran bellesa i que permeti múltiples activitats sense haver de fer necessàriament desplaçaments.

La impressió general que vaig rebre com a turista desprès d’haver recorregut una part petita de la seva geografia és de que és un país en fase avançada de modernització, considerant d’on venien, reflectida entre d’altres aspectes, en la seva xarxa d’autopistes, molt modernes i ben senyalitzades, també en el seu parc automobilístic, força actualitzat, així com en el manteniment, al menys la part aparent, de bona part dels seus edificis més cèntrics.

Ljubljana, la seva capital, amb 280.000 habitants, és una ciutat amb una zona central molt interessant, reconec però que tinc una debilitat especial per les ciutats amb riu i més si les seves vores estan cuidades i ben dissenyades com és el cas, per poder-hi passejar o contemplar tranquil·lament un paisatge urbà força atractiu.

A Eslovènia, el 60% del seu territori és bosc. Fins ara ningú l'ha trinxat, i espero que no ho facin, per fer-hi camps de golf, urbanitzacions de segones o terceres residències, ni cap altra actuació destinada a exterminar un paisatge primigeni a Europa i poc valorat pels governs i els especuladors d'arreu. Tenir bosc vol dir tenir les espècies que hi viuen: óssos, llops i linxs.

La gestió de la fauna es fa d’acord amb tots els sectors implicats i l’educació ambiental i la informació sobre el comportament de l’ós bru arriba a tothom. Ja sabem que protegim allò que estimem i estimem allò que coneixem.

Aquest país de l’Europa central està situat entre Itàlia, Croàcia, Hongria i Àustria.

Té una població de 2.000.000 habitants i uns superfície de 20.000 Km2

Mitjançant un referèndum, amb una participació del 93,2% del cens i un vot favorable del 95%, és va independitzar de l’antiga Iugoslàvia l’any 1.991, desprès d’un breu conflicte armat contra l’exèrcit de l’antiga federació.

Inicialment ni la Unió Europea ni els Estats Units defensaven la seva independència.

El 2.004 va entrar a formar part de la Unió Europea.

Quadre comparatiu d’algunes dades econòmiques d’Eslovènia i Catalunya en el període entre el 1.993, (fase inicial de la independència d’Eslovènia), i el 2.010.

	Renta per càpita any 1993 en €	Renta per càpita any 2.010 en €	Variació en %	Taxa atur 2.010 en %
Eslovènia	4.500	20.000	444	8,30
Catalunya	11.200	26.800	240	18,00

(Les dades de la moneda del 1.993, són considerant el canvi a euros.)

Observacions:

1. En el mateix període, el PIB per càpita d’Eslovènia ha crescut gairebé el doble que el de Catalunya. Actualment però, encara està per sota del nostre.
2. La seva taxa d’atur és menys de la meitat que la nostra i inferior a la de França i Alemanya.

Deixo les conclusions, amb totes les consideracions que vulgueu introduir en el raonament, per a cada u de vosaltres.

Els preus en general, són una mica més barats que a Catalunya, però no massa més.

Josep Vila

Agost 2011 Slovenja

Castell de Bled

Les fotografies d'aquesta entrada són de Empar Saez i Ferran d'Armengol
Terrassa - Octubre 2012

L’art i l’home. Introducció de René Huyghe: L’art, la seva natura i la seva història

1.   Introducció

El text introductori de René Huyghe: L’art, la seva natura i la seva història, de l’obra magna L’art i l’home, de la qual va ser director entre el 1958 i el 1961, dóna les claus per apropar-se al món de l’art. Les idees de Huyghe respecte a la qualitat com atribut de l’art, la seva relació indissociable amb l’ésser humà, també amb l’ètica i l’estètica són esbossades de bon començament. Posteriorment ens endinsa en les fonts de l’art: la història i el context social i econòmic, la psicologia de l’artista i les formes com a font d’imposició i d’alliberació de l’home. En quant a la natura de l’obra, analitza els elements que la integren i els components de l’artista, l’origen de les formes i les lleis que les regeixen així com l’evolució del pensament reflectit en l’art, tant individual com col·lectiu. Finalment explora en la relació bellesa-art i en el vincle amb l’univers a través de l’expressió artística de l’home.

Els conceptes i les idees que Huyghe hi exposa es desenvolupen, en el comentari de text, amb exemples i argumentacions d’altres autors i pròpies, prenent com a exemples dos creadors de la darreria del segle XVIII i primera meitat del XIX, en Francisco de Goya i en Joseph Mallord William Turner, pintors que es van caracteritzar per la seva ruptura amb la tradició i van ser creadors d’una obra que ha influenciat de forma decisiva a generacions posteriors d’artistes.

2.   Resum

L’art compleix una funció primordial tant en l’individu com en les societats de les quals en forma part. Parlar d’art és parlar de l’home i, a la vegada, la idea d’home no es concep deslligada de l’art.

Allò que és propi de l’home: la qualitat

L’home, a diferència dels animals, cerca el coneixement, la raó de les coses que són al seu voltant. La dignitat de l’home, la seva grandesa rau en la capacitat de discernir entre el bé i el mal, entre la lletjor i la bellesa. Aprehendre lúcidament, sentir el desig de ser millor, d’actuar sobre el món i millorar-lo; aquesta qualitat innata de l’home fa que els límits reals entre moral, art, estètica i ètica no existeixin. Si bé la moral actua sobre les nostres accions l’art ho fa sobre les creacions.

Justificació de la història de l’art

L’estudi de la història de l’art ens permet penetrar en el nucli més profund de l’home a través de les seves obres durant el llarg recorregut de la humanitat. També ens situa en un lloc privilegiat per a copsar la recerca de la qualitat; el coneixement i la bellesa per part de l’home. Aprofundir en aquesta dualitat art-home és entendre més l’art en la mesura que coneixem més profundament a l’home. Així mateix comprenem més a l’home quant més pregon és el nostre coneixement de l’art.

I. LES FONTS DE L’ART

És l’art reflex de la història?

L’art i l’home caminen plegats a través de la història. Aquesta idea, però, no ens autoritza a simplificar i confondre aquests dos conceptes: art i història.

Segons Hipòlit Taine (1828-1893) i la teoria que estableix en el segle XIX, període en el qual triomfava la passió per la història i el materialisme: “Tres fonts diferents contribueixen a produir un estat moral elemental: la raça, el medi i el moment”. Per Taine l’obra d’art és el resultat dels diferents components d’aquesta premisa, la qual podria ser aplicable a molts conjunts artístics. Tanmateix, el valor evident de la teoria de Taine pot acabar sent enganyós si el prenem com una veritat absoluta. La qualitat innata, la creativitat de cada ésser fa que el resultat d’un element dins el conjunt sigui imprevisible.

Karl Marx (1818 -1883), contemporani de Taine, també subratlla la influència decisiva dels factors econòmics i socials, determinants de l’obra d’art.

Si bé és veritat que les arts majors, com la pintura i escultura, fàcilment es supediten en a l’ambient de l’època, no és la única explicació plausible del procés creatiu. Una munió de factors psicològics vius intervenen en la creació; reduir-los a una única influència seria un error.

Acció de l’art sobre la història.

Hem analitzat la importància i les limitacions que la història exerceix sobre l’art. També sabem que el procés pot ocórrer a l’inrevés. Els homes d’una època i un entorn determinats creen segons les concepcions pròpies del seu món. A partir del moment en què l’art és acceptat i àmpliament difós en una societat aquestes imatges creades esdevenen “reals”, adquireixen vida pròpia individualitzada del seu creador i actuen sobre la pròpia societat, forjant una manera diferent de pensament, desvetllant noves formes de sentir. En aquest sentit l’Església Catòlica, coneixedora d’aquest poder, ha sabut treure profit de la iconografia, dels temes i de les imatges que s’exhibeixen en llocs sagrats.

L’art és reflex de la psicologia?

Des del moment que l’art depèn de l’home, es troba estretament lligat a ell, podem dir que l’art n’és un reflex i expressa dimensions dels éssers humans tant en la seva vessant col·lectiva com individual. Ens revela les emocions, la forma de vida, el món, les pors i els desitjos d’un mateix grup social, d’una mateixa època i cultura. A la vegada, a través de l’art l’individu fa palès el seu món propi, allò que el fa diferent de la resta, els seus anhels i obstacles, els secrets inconscients que es materialitzen, es mostren i s’expressen en l’obra. Aquest fenomen psicològic no actua tan sols com un mirall que es posa davant dels altres i davant del propi artista, sinó que pot tenir influències sobre la  manera de pensar i veure, treballant més enllà del nostre coneixement conscient.

Allò que la imatge imposa a l’home

L’obra d’art té la força de la suggestió, la capacitat de mostrar subtilment un univers atractiu i insinuant, de tal manera que modela en algun sentit la nostra vida. Aquesta qualitat ha estat aprofitada per alguns caps d’Estat per afermar el seu poder i les bases ideològiques que pretenien establir. Les forces opositores també n’han fet ús dels mateixos mecanismes per a contrarestar les idees dominants i liberalitzar altres tipus d’expressió.

Allò que la imatge allibera en l’home

L’home, mitjançant la creació, allibera un cúmul de forces internes a voltes desconegudes: tensions, obsessions, impulsos, frustracions, carències...Tot vessa sobre l’obra; és la sortida imaginativa de l’home, la projecció de la seva ànima sobre una realitat artística que no pot prendre forma d’una altra manera per les limitacions de caràcter moral, material i d’altres índoles a què està sotmesa. És sorprenent, però, que tot i que l’obra tan sols sigui la projecció de l’artista, acaba sent una realitat nova, flamant, despresa del seu origen, de la qual ningú no pot predir l’enigma i els efectes que pot arribar a produir en els altres.

La vida independent de les formes

Si bé l’art prové de la psicologia pròpia d’un artista i del context històric en què està sotmès, també constitueix un món apart amb les seves lleis específiques; vindria a ser com un ésser viu amb unes formes evolutives que es van reproduint, en base a unes regles determinades, arreu i en les diferents èpoques. W. Déonna i Focillon han demostrat que el procés artístic parteix d’una forma primitiva o “experimental” en la fase clàssica, posteriorment passa per una fase de refinament o manierisme per acabar en l’etapa barroca; una llei gairebé biològica equiparable als fenòmens de joventut, maduresa i vellesa. Les característiques que defineixen cadascuna de les fases es superposen, es mesclen i es combinen amb els altres supòsits per a esdevenir una obra concreta. Aquesta seria l’explicació de per què en uns punts allunyats en l’espai i temps sorgeixen obres d’art amb unes semblances inquietants.

Una altra llei sobre l’evolució dels fets artístics, aplicable també a la literatura i a la filosofia, és que a partir d’una forma d’expressió establerta, la segueixen dos moviments oposats: un d’aprofundiment en la nova via oberta i un altre de reaccionari i oposat.

II. L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURA

Components de l’obra d’art

Una obra d’art està constituïda per la unió d’elements molt diversos que s’unifiquen per a crear un tot únic.

Els elements que la integren es podrien agrupar en aquests tres:

a.    El món de la realitat visible: és el punt de partida a través del qual es prenen les idees, la     matèria externa i les formes de la realitat per al seu procés creatiu.

b.    El món de la plàstica: el món exterior; la realitat observada i viscuda per l’autor s’han          d’adaptar al llenguatge que s’utilitza en l’obra plàstica, a les seves limitacions i al partit que en pugui treure l’artista.

c.  El món dels pensaments: el món exterior, el suport plàstic són utilitzats per l’artista per a manifestar-se, per a expressar les seves emocions, les seves intencions conscients o inconscients, els impulsos, els pensaments que vol mostrar i que es representen a imatge de la seva ànima.

En ocasions, però, segons l’època i el context social al qual pertany, “l’artista” és l’intèrpret de la col·lectivitat i per tant l’obra reflecteix les creences, la fe, els somnis d’aquest grup social. En contraposició trobem l’artista que expressa la seva individualitat i anhel particular. En aquest fenomen rau part de la significació de l’obra de l’autor.

Components de l’artista

En la creació de l’obra intervenen un cúmul de capacitats específiques de l’artista. L’obra és el resultat de la intervenció de totes elles, en un precís equilibri.

a. Elements mentals: El component mental es constitueix tant dels propòsits voluntaris i conscients com de la part de les emocions no voluntàries. L’artista també està immers en un entorn doctrinal o estètic que menarà l’alguna forma el seu treball.

b.   Elements visuals: L’home crea a partir d’allò que observa, de l’aprenentatge en el “veure”, de les influències d’altres obres. La part d’imitació és bàsica en la seva formació i a partir d’aquestes fonts o influències l’artista augmenta el cabal de formes de les quals en farà ús. El coneixement de les formes naturals o decoratives de les diferents cultures poden ser reconegudes fàcilment pels experts, i així una obra determinada pot situar-se geogràficament i cronològica al ser examinada detingudament.

c.   Elements manuals: És a partir de les habilitats manuals de l’artista que l’obra pren forma en la matèria. La tècnica, la pràctica, els hàbits amaren l’habilitat manual dels homes, però tanmateix és el tipus d’element amb què es treballa el que confereix un aspecte determinat a l’obra i alhora  determina el tipus de treball que s’hi pot realitzar.

Les diferents escoles es caracteritzen per la importància que donen a cadascú d’aquests tres elements; així, podríem dir que la definició més encertada de classicisme és el reconeixent de l’equilibri perfecte entre els diferents components.

Origen de les formes

Les formes que utilitza l’home en la creació artística provenen de tres fonts bàsiques:

a. Font abstracta: formes inventades per l’home en què s’hi apliquen les pautes de funcionament del pensament. En formen part les figures geomètriques simples; en elles no hi ha elements imprevists, hi ha rigidesa en l’estructura.

b. Font figurativa: de l’observació de la natura, de les seves transformacions i de la voluntat de reproduir-les neix l’art realista. En un principi, l’art rupestre, va ser principalment animalista, si bé al llarg de la història el realisme ha anat creixent i excel·lint fins esdevenir una branca essencial de l’art.

c. Font concreta: neix de les necessitats tècniques, de l’atzar i de la recerca de solucions pràctiques a problemes de natura material que esdevenen finalment plaer decoratiu, gaudi en l’aspecte ornamental.

Les tres fonts que hem esmentat es combinen de forma complexa, s’intercanvien constantment per a produir infinites formes. La següent llei general ha estat proposada per a explicar la seva evolució: tota forma que neix de la còpia d’un objecte real tendeix a l’estilització i posteriorment obeeix a les regles de la simplificació i ordenació fins a assolir l’abstracció i la figura geomètrica.

Evolució i permanència

Els esteticistes es divideixen en aquells qui creuen en l’existència d’una bellesa absoluta i immutable i, pel contrari, aquells qui creuen en la relativitat modificable dels gustos.

En l’obra d’art, no canvien de manera significativa ni la natura ni el món de la plàstica; sí ho fan, tanmateix, els pensaments o l’artista en relació a la forma de veure la realitat i de manipular o resoldre els problemes de la plàstica. Resulta interessant observar el “filtre” de cada l’artista, les diferents maneres de veure una realitat invariable i com hi té la seva projecció en l’obra d’art.

En l’artista, d’altra banda, també es transformen incessantment els elements manuals i visuals; el primer evoluciona amb els progressos tècnics i el segon amb la transformació de l’entorn. És l’element mental, però, el que més canvia, el que evoluciona més ràpidament en l’avenç inexorable de la humanitat.

Si prenem una època determinada i observem les diferents visions (filosòfica, literària, científica, els canvis socials i polítics) que es produeixen en aquell període concret, entre totes hauran confeccionat el testimoni generacional d’un temps. Hi trobem una correspondència, per tant, entre l’art i la resta de coneixements i esdeveniments humans en una època concreta de l’evolució humana.

L’art i el pensament

El pensament que travessa un període determinat de temps es manifesta en totes les disciplines creatives i de coneixement de l’ésser humà. És un fet palès que en una mateixa època hi ha un paral·lelisme profund entre pensament i art. Els artistes d’un mateix temps segueixen cadascú el seu camí, poden no caminar-hi alhora, però segueixen un curs comú, les diferències es dilueixen amb el temps. Però perquè això esdevingui de forma autèntica és precís que el procés sigui inconscient, sense deixar que la intel·ligència lògica entorpeixi la conversa amb l’ànima de l’artista i que aquesta llueixi plenament en l’obra.

L’art i la bellesa

L’art ha perseguit l’home a través de la història, sembla doncs un peregrinatge sense final aparent, un trajecte mudadís al llarg del temps. Existeix, però, una finalitat constant, perenne vers la qual es camina: és la bellesa. Però quan hom pensa que hi ha arribat se n’adona que no la té per sempre, ha de continuar cercant-la contínuament. A més, cadascú la troba en una direcció determinada, amb poques coincidències en ocasions.

L’art o l’activitat creadora pot arribar a explicar-se, però la bellesa, el que ha estat creat fuig de tota explicació. Una aproximació històrica, psicològica I tècnica a l’activitat artística són temptejos que ens duran a l’obra; a la bellesa, però, no podem  accedir-hi sinó amb la contemplació.

No hi trobem cap fórmula que sustenti la bellesa; aquesta pertany al domini de la qualitat que també fuig de tot tipus de mesura. La qualitat prové del do i de l’esforç de l’artista, però l’espectador necessita també do i esforç per a sentir-la, per a arribar a establir un diàleg màgic amb l’obra.

Així, la història de l’art ens ensenya a fer un viatge d’aproximació progressiu vers totes les formes d’expressió artística, sense prejudicis, ni doctrines, ni dogmes que encasellin. 

L’Art entre l’home i l’univers

Hem vist que l’art persegueix la bellesa, vol crear-la, però tanmateix no és l’única finalitat; l’home crea per a representar o per a expressar a través d’un objecte fet per ell.

Mitjançant la representació l’home traspassa els límits que li imposa la natura, la transcendeix, dóna testimoni en quelcom més perdurable que ell mateix; vol fer perdurar allò que l’ha commogut. És per això que l’art depèn de la impressió que rep l’artista.

És a través de la expressió que l’home mostra el seu món interior, allò que somnia o imagina, quelcom desconegut per als altres. Projecta en l’obra un univers desconegut que es desxifra, adquireix forma i es fa visible.

D’aquesta manera, l’art és el mitjà de transcripció i transport a la matèria del món exterior o del món interior, o d’ambdós a la vegada, doncs allò que l’artista pren de l’univers ho fa donant-li una interpretació.

Trobem, doncs, el vincle miraculós entre univers i home, entre realitat visible i ànima. L’artista dóna ànima a la realitat física i l’ànima de l’artista pren forma visible; així doncs l’art és el punt de trobada entre l’experiència externa i la interna, és el punt on es fusionen, es reconcilien.

Aquesta és la clau de la naturalesa de l’art, el sentit últim i essencial en l’harmonia i l’equilibri humà.

3. Comentari de text

René Huyghe (1906-1997) va ser conservador en cap del Museu del Louvre i prestigiós assagista francès sobre història, psicologia i filosofia de l’art.  És autor d’una vasta obra assagística de la qual en destaquen:  Història de l’art contemporani (1935), Diàleg amb el visible (1955), El poder de la imatge (1965), Sentit i destí de l’art (1967), L’art i el món modern (1970), Formes i forces (1971), a més de nombrosos estudis monogràfics dedicats a pintors.

El text que comentem és la introducció extensa i profunda del llibre “L’art i l’home” la qual va dirigir entre 1958 i 1961; una obra de referència i de gran abast sobre art que forneix d’idees fascinants al lector que s’hi acosta. 

René Huyghe. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 8 d’octubre 2012]
http://clec.uaicf.asso.fr/recherches_patrimoniales/rene_huyghe.htm 

Un dels primers termes que utilitza René Huyghe per referir-se a l’home des del punt de vista de la seva relació indestriable amb l’art és el de qualitat. La qualitat innata de l’home, a diferència dels animals, consisteix en cercar el bé, la bellesa i així introdueix la relació profunda entre ètica, estètica i art.

L’estètica és la manifestació externa d’una emoció, l’ètica és l’evidència raonada dels sentiments. Per tant l’ètica es manifesta mitjançant l’estètica. I encara més: segons Luis Ripoll, “l’estètica és o pot ser canviant,  els seus valors i apreciacions són subjectives i varien segons la percepció del moment i context històric de l’individu, l’ètica es manté com un valor de la Humanitat.” Així l’art, que per Huyghe no té uns límits precisos amb l’ètica i l’estètica, participaria, segons el meu punt de vista, d’ambdues característiques: caràcter mutable i estable alhora. Mutable des del punt de vista de l’evolució de l’home al llarg de la història: de les influències externes, ja siguin socials, econòmiques, tipus religiós, entorn ambiental..., i estable si ens atenem als valors ètics inalterables i connaturals a l’home com són la distinció entre bé i mal, entre bellesa i lletjor i la cerca del coneixement i de l’excel·lència. Així tenim que a pesar dels grans canvis de la humanitat hi ha un nucli permanent, innat en l’home, que es reflexa en les obres artístiques. És en aquesta dualitat art-home que la nostra comprensió d’ambdues parts augmenta i es clarifica.

Si bé coneixem que l’art evoluciona amb la història i entenem quines poden ser les influències del context geogràfic, cultural, polític i social en l’obra artística de l’home, Huyghe ens prevé contra un determinisme massa estricte, i ens dóna exemples de grans artistes que destaquen per la seva obra excepcional,  diferenciable de la resta de contemporanis: Rembrandt per la sinceritat, la humanitat i la mirada vers l’interior dels seus rostres pintats i Vermeer per la poesia, la llum i la fragilitat de les seves figures humanes, entre altres qualitats.

D’altra banda, si aprofundim en la relació entre context històric i art, resulta interessant mostrar alguns dels artistes que trenquen amb la tradició; s’anticipen a la seva època. En la darreria del segle XVIII i primera meitat del XIX, per exemple, alguns pintors destacaren per la seva ruptura amb els patrons estètics establerts, com Francisco de Goya (1746-1828) i M. W. Turner (1775-1851).

Francisco de Goya és un gran coneixedor de la tradició clàssica (El Greco, Velázquez, Giovanni Battista Tiepolo), però tanmateix “les figures de Goya pertanyen a un món diferent”. Pren molts elements dels predecessors, però “Goya mira els seus models amb uns ulls diferents. No és que aquells mestres afalaguessin els poderosos, però Goya sembla no tenir cap mena de compassió. A la fesomia dels retratats en revelava tota la vanitat i la lletjor, tota l’avarícia i buidor. Cap pintor abans o després no ha deixat un testimoni semblant dels seus mecenes.” (Gombrich, 2008, pàg. 485).

Els gravats de Goya també abandonen els temes i les pautes del passat. “El fet més sorprenent dels gravats de Goya  és que no són il·lustracions de cap tema conegut, ni bíblic, ni històric ni de gènere. Molts són visions fantàstiques de bruixes i aparicions estranyes. N’hi ha que són acusacions contra els poders de l’estupidesa i la reacció, la crueltat i l’opressió que Goya havia vist a Espanya; altres només semblen donar forma als malsons de l’artista.” (Gombrich, 2008, pàg. 488).

Goya, F. (1810-1814). Gravat de la sèrie “Guerra de la independència”  
[Imatge en línia][Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://www.foroxerbar.com/viewtopic.php?f=52&t=3793&start=20

 En la imatge superior: un dels gravats de la sèrie sobre la Guerra de la Independència que Goya va realitzar entre 1810 i 1814 reflexa la crueltat de l’enfrontament bèl·lic entre les tropes franceses invasores i els espanyols. 

Goya, F.  (1818).  El colós [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://www.indexarte.com.ar/obras/152/el-coloso.htm

El colós és un dels gravats més impressionats de Goya, és la figura d’un gegant assegut a la vora del món. “Pensava Goya en el destí del seu país, oprimit per les guerres i la follia humana? O es limitava a crear una imatge com un poema? Aquest va ser l’efecte més destacat de la ruptura de la tradició: que l’artista es va sentir lliure per posar les seves visions privades sobre el paper com només havien fet fins ara els poetes.” (Gombrich, 2008, pàg. 488).

Huyghe també destaca, entre les fonts de l’art, apart de la història,  la psicologia de l’home com a individu. En les obres de Goya en tenim una mostra ben patent. El seu món interior de somnis i sofriments, allò que el diferencia de la resta, és la manera única de veure l’entorn, el seu secret més profund es desclou i es fa visible. Les imatges tenen una gran força de seducció, ens endinsen en un univers mitjançant el pes dels somnis i les emocions que Goya hi reflexa.

Sobre el que la imatge allibera en l’artista, com ens exposa Huyghe, i continuant amb l’exemple de Goya, podem imaginar els conflictes socials de l’època, la crueltat, les pors, la misèria, la malaltia de l’artista i les limitacions a què es veu sotmès. L’obra representa, doncs,  una sortida imaginària, un escapament natural, una alliberació i un alleujament per a Goya. Per tal d’il·lustrar més àmpliament aquesta idea farem cap les “Pintures negres” (1819-1823), una sèrie de catorze pintures murals realitzades sobre les parets de la casa que Goya adquirí a l’antic terme municipal de Carabanchel, el 1819, denominada la “Quinta del Sordo”.

Goya, F. (1819-1823). Dos vells menjant sopa [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012] 

http://es.wikipedia.org/wiki/Dos_viejos_comiendo_sopa

Els crítics especialitzats estableixen causes psicològiques i socials en la realització del conjunt de les Pintures negres. La vellesa i la decadència física, el patiment d’una greu malaltia el 1819 sumeix Goya en un estat de feblesa i apropament a la mort que pren forma en la temàtica i el cromatisme de les seves pintures. Políticament, Espanya es troba en una situació d’inestabilitat amb  enfrontaments civils per l’alçament constitucional de Fernando Riego en el període denominat Trieni Lliberal.

  

Goya, F. (1819-1823). Saturn devorant a un fill [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012]

http://thezenarcher.wordpress.com/2011/01/25/saturno-
devorando-a-un-hijo-por-francisco-de-goya-y-lucientes

És àmpliament admès que en aquesta sèrie pictòrica Goya fa un avenç històric en la concepció de l’art, s’allunya del cànon acceptat de la bellesa, fa una aportació innovadora i revolucionària; tant és així que és considerat un precursor de l’expressionisme pictòric. 

Edvard Much (1863-1944) és un dels representants moderns de l’expressionisme. En una de les versions de “El crit” podem apreciar l’angoixa, el dolor i la desesperació en un món de significats pertorbadors, que tant ens recorda a l’univers de les Pintures negres de Goya, produint-nos un fort impacte psicològic.

Segons Gombrich (2008, pàg. 564-566), “El que el públic trobava empipador de l’art expressionista potser no era tant el fet que distorsionés la naturalesa com que el resultat s’allunyava de la bellesa. S’admetia que el caricaturista podia mostrar la lletjor de l’home: era la seva feina. Però no es podia acceptar de cap manera que els homes que manifestaven ser artistes seriosos oblidessin que, si volien canviar l’aparença de les coses havia de ser per idealitzar-les i no per enlletgir-les. Però Munch podia haver respost que un crit d’angoixa no és mai bell, i que no seria sincer mirar només el costat agradable de la vida”

Munch, E. (1895). El crit [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 11 d’octubre 2012]

http://www.eolapaz.es/domo-arte/1pin-munch-grito

En aquest moment és interessant d’introduir el tema de la bellesa i la seva relació amb l’art. La bellesa és, segons ens explica Huyghe, la finalitat de l’art, allò a què l’art tendeix sense arribar-hi mai. Les diferents percepcions de bellesa també enterboleixen i alhora donen grandesa i misteri al concepte. No hi ha cap fórmula aplicable ni cànons, ens diu Huyghe, tan sols la qualitat que prové del do i de l’esforç de l’artista. Però quan contemplem quadres que no mostren coses belles, com les Pintures negres de Goya o alguns exemples de l’expressionisme, obres que ens commouen, quina és l’altra qualitat de l’art que ens pren des de ben endins i roman en nosaltres com una altra realitat? Potser és quelcom més profund, sempre dins els paràmetres de qualitat i d’excel·lència, però no necessàriament dins del concepte bell, el que ens captiva. Com també ens explica Huyghe, l’home, a través de l’art, cerca transcendir, donar testimoni de quelcom perdurable quan ell no hi sigui, d’una emoció intensa que vol traslladar a la matèria. La projecció del seu univers interior i sincer es fa visible, s’expressa a través d’unes formes, textures i colors que s’expandeixen com una realitat nova on també hi descobrirem bellesa o quelcom que no sabem definir i que ens colpeix.

L’obra, quan ha estat creada, com ens recorda Huyghe i com acabem d’explicar, és una realitat independent i novella, té vida pròpia; les formes creades per l’artista responen a unes lleis constants que expliquen la seva evolució. Una d’elles correspon al moviment reaccionari que sorgeix contra les formes d’expressió fixades en un període concret del temps. Però de fet, des del meu punt de vista,  no sabem si consisteix simplement  en l’expressió de l’interès de l’artista, d’una passió determinada que no coincideix amb els gustos que imperen a l’època i que l’artista té la intenció de dotar-los del mateix prestigi, o en la reacció conscient contra allò establert.

En aquest sentit tenim l’exemple del pintor anglès J. M. W. Turner. La seva ruptura inicial rau en l’elecció del tema pictòric. Segons Gombrich (2008, pàg. 490), “fins llavors (la pintura de paisatges) s’havia considerat una branca menor de l’art.”. (...) “Aquesta actitud va canviar una mica a causa de l’esperit romàntic del segle XVIII, i va haver grans artistes que van tenir el propòsit d’elevar aquest tipus de pintura a una nova dignitat.” Turner és un pintor romàntic interessat en retratar el poder de la natura sobre l’home, en cercar els espectacles dramàtics i enlluernadors copsant el moviment i la llum més sublim.

En els primers treballs, Turner  manté la influència dels paisatgisme anglès. En canvi, en les darreres obres focalitza en la llum, els colors i els reflexos el seu interès; la forma i el contorn de les coses es difumina, els objectes no es reconeixen fàcilment. 

Turner, J. M. W. (1817). Davallada de l’imperi cartaginès [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://accidentalhedonist.com/a-few-paintings-by-joseph-mallord-william-turner

Vaixell de vapor en una borrufada és un dels quadres més agosarats de l’artista. Gombrich (2008, pàg. 493) el descriu així: “Gairebé sentim les ràfegues de vent i l’impacte de les onades. No tenim temps de buscar-hi detalls, empassats per la llum resplendent i les fosques ombres del núvol de tempestat. No sabem si una tempestat de neu en mar és realment així, però sabem que és una tempestat d’aquella mena aterradora i aclaparadora que ens imaginem quan llegim un poema romàntic o escoltem música romàntica. En Turner, la naturalesa sempre reflecteix  i expressa les emocions humanes.”

Turner, J. M. W. (1842). Vaixell de vapor en una borrufada. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://www.museodelprado.es/index.php?id=2807&no_cache=1&L=0
 

És adient, en aquest punt, adonar-nos de nou dels elements mentals de l’artista proposats per Huyghe: els voluntaris i conscients i aquells inconscients, així com l’entorn doctrinal o estètic en què està immers l’artista, el Romanticisme en el cas de Turner, i que tenen traducció d’índole molt diversa en la seva obra.

En quant a l’origen de les formes que ens proposa Huyghe i les lleis generals que actuen sobre elles, observem en les obres de molts pintors, i concretament en les d’en Turner, com la font figurativa perd força.  La còpia d’un objecte real evoluciona vers la simplificació, fins assolir l’abstracció, o gairebé l’abstracció, com en algun dels darrers quadres del pintor anglès.

Turner, J. M. W. (1844). Pluja, vapor i velocitat. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 7 d’octubre 2012] 
http://www.theartwolf.com/masterworks/turner_es.htm

Si contemplem el quadre Pluja, vapor i velocitat, del darrer període creador de Turner, podríem aplicar el concepte d’evolució i permanència d’en Huyghe. Així sabem que entre els components de l’obra d’art no canvien de forma significativa ni el món de la realitat visible o natura, ni el món de la plàstica. Podem observar, a través de l’obra d’alguns artistes, que l’element en constant evolució és el món dels pensaments i la interpretació de l’entorn. Un mateix paisatge varia considerablement depenent de l’estil amb el qual és pintat i, dins del mateix estil, de les emocions amb què l’artista impregna la imatge. A més, el propi artista experimenta canvis al llarg de la seva vida que es reflecteixen en l’evolució de l’obra. 

Els impressionistes es van apropar a la pintura de Turner, a la seva tècnica, per tal de copsar tota la força implícita en la llum i el color. L’art modern també rep la influència del pintor anglès, una influència duradora que s’estendrà fins a l’art abstracte.

En L’estació de Saint Lazare de l’impressionista Claude Monet, podem apreciar clarament les semblances amb el quadre que el va inspirar: Pluja, vapor i velocitat de Turner.

Monet, C. (1877). L’estació de Saint-Lazare [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://www.que.es/madrid/fotos/7337/20100204/59423-estacion-saint-lazare-monet

 

Els elements visuals, que formen part dels components de l’artista, i als quals ens apropa en Huyghe, són presents en la natura i en les imatges ideades per altres creadors. Són les fonts a partir de les quals crearan altres pintors; aquestes influències augmenten de forma extraordinària la riquesa de la expressió artística. L’exemple de Turner i la influència que el seu treball té en pintors d’èpoques  posteriors il·lustra clarament aquesta idea. 

4. Conclusions

A través del text de Huyghe, la introducció a l’obra magna “L’art i l’home”, hem anat desgranant les idees amb exemples i il·lustracions de dos pintors cabdals en la història de l’art; dos figures que representen una època de ruptura amb la tradició i que han influenciat de forma decisiva moltes generacions d’artistes: Francisco de Goya i J. M. W. Turner.

Resulta interessant constatar com en les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX, coincidint amb l’arribada dels temps moderns, es modifiquen els pensaments dels homes respecte a l’art; es produeix un distanciament amb les tradicions establertes i es donen els fonaments per un avenç en les formes. Hem pogut comprovar que el context històric, la doctrina estètica de l’època, les influències artístiques, però sobretot la psicologia i el pensament de l’home poden fer donar un tomb a les formes com a font d’expressió de la seva ànima. També em fet palesa una de les lleis que explica l’evolució de les formes: el moviment reaccionari, que sorgeix de l’interior de l’artista, així com la simplificació de les formes en el procés evolutiu de l’art en general  i del creador com a subjecte particular. Les fonts de l’artista, les influències que té dels antecessors han sigut exposades amb exemples clarificadors.

Finalment Huyghe ens dóna indicis per apropar-nos al concepte de bellesa. Tanmateix, amb les pintures que no compleixen els criteris canònics del que és bell, com hem comprovat, ens adonem de l’atribut implícit, vinculat necessariament a la bellesa: la qualitat de l’obra. Hem clarificat també, amb imatges, un dels aspectes que més ens colpeix i apreciem de l’obra d’art: l’expressió sincera del món interior de l’artista que pren forma, es fa real, es materialitza, així com l’absorció per part de la matèria plàstica de les emocions captades per l’ànima del pintor i que el fet artístic fa perdurables, duradores en el temps.

Empar Sáez

Treball d'Història de l'Art I (Grau d'Humanitats)

5.   Fonts d’informació

Huighe, R. (dir.) (1965-1967). “Introducción”. El Arte y el hombre. 3 vol. Barcelona: Planeta.

Gombrich, E. H. (2008). Història de l’art. Londres / Nova York: Phaidon Press.

Colaboradores de Wikipedia (2012). René Huyghe [article en línia]. Wikipedia, la Enciclopedia libre.  [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012]. <http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Ren%C3%A9_Huyghe&oldid=59545705>

Luis Ripoll (2004). Wagner, ética y estética [article en línia]. Archivo Warner. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012]. <http://archivowagner.info/20040106.html>

Colaboradores de Wikipedia (2012). Pinturas negras [article en línia]. Wikipedia, la Enciclopedia libre.  [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012].

<http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Pinturas_negras&oldid=58919860>

Col·laboradors de la Viquipèdia (2012). Joseph Mallord William Turner [article en línia]. Viquipèdia, l’Enciclopèdia Lliure. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012].

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Mallord_William_Turner