On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 28 d’octubre de 2012

L’art i l’home. Introducció de René Huyghe: L’art, la seva natura i la seva història


1.   Introducció

El text introductori de René Huyghe: L’art, la seva natura i la seva història, de l’obra magna L’art i l’home, de la qual va ser director entre el 1958 i el 1961, dóna les claus per apropar-se al món de l’art. Les idees de Huyghe respecte a la qualitat com atribut de l’art, la seva relació indissociable amb l’ésser humà, també amb l’ètica i l’estètica són esbossades de bon començament. Posteriorment ens endinsa en les fonts de l’art: la història i el context social i econòmic, la psicologia de l’artista i les formes com a font d’imposició i d’alliberació de l’home. En quant a la natura de l’obra, analitza els elements que la integren i els components de l’artista, l’origen de les formes i les lleis que les regeixen així com l’evolució del pensament reflectit en l’art, tant individual com col·lectiu. Finalment explora en la relació bellesa-art i en el vincle amb l’univers a través de l’expressió artística de l’home.
Els conceptes i les idees que Huyghe hi exposa es desenvolupen, en el comentari de text, amb exemples i argumentacions d’altres autors i pròpies, prenent com a exemples dos creadors de la darreria del segle XVIII i primera meitat del XIX, en Francisco de Goya i en Joseph Mallord William Turner, pintors que es van caracteritzar per la seva ruptura amb la tradició i van ser creadors d’una obra que ha influenciat de forma decisiva a generacions posteriors d’artistes.


2.   Resum

L’art compleix una funció primordial tant en l’individu com en les societats de les quals en forma part. Parlar d’art és parlar de l’home i, a la vegada, la idea d’home no es concep deslligada de l’art.

Allò que és propi de l’home: la qualitat

L’home, a diferència dels animals, cerca el coneixement, la raó de les coses que són al seu voltant. La dignitat de l’home, la seva grandesa rau en la capacitat de discernir entre el bé i el mal, entre la lletjor i la bellesa. Aprehendre lúcidament, sentir el desig de ser millor, d’actuar sobre el món i millorar-lo; aquesta qualitat innata de l’home fa que els límits reals entre moral, art, estètica i ètica no existeixin. Si bé la moral actua sobre les nostres accions l’art ho fa sobre les creacions.

Justificació de la història de l’art

L’estudi de la història de l’art ens permet penetrar en el nucli més profund de l’home a través de les seves obres durant el llarg recorregut de la humanitat. També ens situa en un lloc privilegiat per a copsar la recerca de la qualitat; el coneixement i la bellesa per part de l’home. Aprofundir en aquesta dualitat art-home és entendre més l’art en la mesura que coneixem més profundament a l’home. Així mateix comprenem més a l’home quant més pregon és el nostre coneixement de l’art.


I. LES FONTS DE L’ART

És l’art reflex de la història?

L’art i l’home caminen plegats a través de la història. Aquesta idea, però, no ens autoritza a simplificar i confondre aquests dos conceptes: art i història.
Segons Hipòlit Taine (1828-1893) i la teoria que estableix en el segle XIX, període en el qual triomfava la passió per la història i el materialisme: “Tres fonts diferents contribueixen a produir un estat moral elemental: la raça, el medi i el moment”. Per Taine l’obra d’art és el resultat dels diferents components d’aquesta premisa, la qual podria ser aplicable a molts conjunts artístics. Tanmateix, el valor evident de la teoria de Taine pot acabar sent enganyós si el prenem com una veritat absoluta. La qualitat innata, la creativitat de cada ésser fa que el resultat d’un element dins el conjunt sigui imprevisible.
Karl Marx (1818 -1883), contemporani de Taine, també subratlla la influència decisiva dels factors econòmics i socials, determinants de l’obra d’art.
Si bé és veritat que les arts majors, com la pintura i escultura, fàcilment es supediten en a l’ambient de l’època, no és la única explicació plausible del procés creatiu. Una munió de factors psicològics vius intervenen en la creació; reduir-los a una única influència seria un error.

Acció de l’art sobre la història.

Hem analitzat la importància i les limitacions que la història exerceix sobre l’art. També sabem que el procés pot ocórrer a l’inrevés. Els homes d’una època i un entorn determinats creen segons les concepcions pròpies del seu món. A partir del moment en què l’art és acceptat i àmpliament difós en una societat aquestes imatges creades esdevenen “reals”, adquireixen vida pròpia individualitzada del seu creador i actuen sobre la pròpia societat, forjant una manera diferent de pensament, desvetllant noves formes de sentir. En aquest sentit l’Església Catòlica, coneixedora d’aquest poder, ha sabut treure profit de la iconografia, dels temes i de les imatges que s’exhibeixen en llocs sagrats.



L’art és reflex de la psicologia?

Des del moment que l’art depèn de l’home, es troba estretament lligat a ell, podem dir que l’art n’és un reflex i expressa dimensions dels éssers humans tant en la seva vessant col·lectiva com individual. Ens revela les emocions, la forma de vida, el món, les pors i els desitjos d’un mateix grup social, d’una mateixa època i cultura. A la vegada, a través de l’art l’individu fa palès el seu món propi, allò que el fa diferent de la resta, els seus anhels i obstacles, els secrets inconscients que es materialitzen, es mostren i s’expressen en l’obra. Aquest fenomen psicològic no actua tan sols com un mirall que es posa davant dels altres i davant del propi artista, sinó que pot tenir influències sobre la  manera de pensar i veure, treballant més enllà del nostre coneixement conscient.

Allò que la imatge imposa a l’home

L’obra d’art té la força de la suggestió, la capacitat de mostrar subtilment un univers atractiu i insinuant, de tal manera que modela en algun sentit la nostra vida. Aquesta qualitat ha estat aprofitada per alguns caps d’Estat per afermar el seu poder i les bases ideològiques que pretenien establir. Les forces opositores també n’han fet ús dels mateixos mecanismes per a contrarestar les idees dominants i liberalitzar altres tipus d’expressió.

Allò que la imatge allibera en l’home

L’home, mitjançant la creació, allibera un cúmul de forces internes a voltes desconegudes: tensions, obsessions, impulsos, frustracions, carències...Tot vessa sobre l’obra; és la sortida imaginativa de l’home, la projecció de la seva ànima sobre una realitat artística que no pot prendre forma d’una altra manera per les limitacions de caràcter moral, material i d’altres índoles a què està sotmesa. És sorprenent, però, que tot i que l’obra tan sols sigui la projecció de l’artista, acaba sent una realitat nova, flamant, despresa del seu origen, de la qual ningú no pot predir l’enigma i els efectes que pot arribar a produir en els altres.

La vida independent de les formes

Si bé l’art prové de la psicologia pròpia d’un artista i del context històric en què està sotmès, també constitueix un món apart amb les seves lleis específiques; vindria a ser com un ésser viu amb unes formes evolutives que es van reproduint, en base a unes regles determinades, arreu i en les diferents èpoques. W. Déonna i Focillon han demostrat que el procés artístic parteix d’una forma primitiva o “experimental” en la fase clàssica, posteriorment passa per una fase de refinament o manierisme per acabar en l’etapa barroca; una llei gairebé biològica equiparable als fenòmens de joventut, maduresa i vellesa. Les característiques que defineixen cadascuna de les fases es superposen, es mesclen i es combinen amb els altres supòsits per a esdevenir una obra concreta. Aquesta seria l’explicació de per què en uns punts allunyats en l’espai i temps sorgeixen obres d’art amb unes semblances inquietants.
Una altra llei sobre l’evolució dels fets artístics, aplicable també a la literatura i a la filosofia, és que a partir d’una forma d’expressió establerta, la segueixen dos moviments oposats: un d’aprofundiment en la nova via oberta i un altre de reaccionari i oposat.


II. L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURA

Components de l’obra d’art

Una obra d’art està constituïda per la unió d’elements molt diversos que s’unifiquen per a crear un tot únic.

Els elements que la integren es podrien agrupar en aquests tres:

a.    El món de la realitat visible: és el punt de partida a través del qual es prenen les idees, la     matèria externa i les formes de la realitat per al seu procés creatiu.

b.    El món de la plàstica: el món exterior; la realitat observada i viscuda per l’autor s’han          d’adaptar al llenguatge que s’utilitza en l’obra plàstica, a les seves limitacions i al partit que en pugui treure l’artista.

c.  El món dels pensaments: el món exterior, el suport plàstic són utilitzats per l’artista per a manifestar-se, per a expressar les seves emocions, les seves intencions conscients o inconscients, els impulsos, els pensaments que vol mostrar i que es representen a imatge de la seva ànima.
En ocasions, però, segons l’època i el context social al qual pertany, “l’artista” és l’intèrpret de la col·lectivitat i per tant l’obra reflecteix les creences, la fe, els somnis d’aquest grup social. En contraposició trobem l’artista que expressa la seva individualitat i anhel particular. En aquest fenomen rau part de la significació de l’obra de l’autor.

Components de l’artista

En la creació de l’obra intervenen un cúmul de capacitats específiques de l’artista. L’obra és el resultat de la intervenció de totes elles, en un precís equilibri.

a. Elements mentals: El component mental es constitueix tant dels propòsits voluntaris i conscients com de la part de les emocions no voluntàries. L’artista també està immers en un entorn doctrinal o estètic que menarà l’alguna forma el seu treball.

b.   Elements visuals: L’home crea a partir d’allò que observa, de l’aprenentatge en el “veure”, de les influències d’altres obres. La part d’imitació és bàsica en la seva formació i a partir d’aquestes fonts o influències l’artista augmenta el cabal de formes de les quals en farà ús. El coneixement de les formes naturals o decoratives de les diferents cultures poden ser reconegudes fàcilment pels experts, i així una obra determinada pot situar-se geogràficament i cronològica al ser examinada detingudament.


c.   Elements manuals: És a partir de les habilitats manuals de l’artista que l’obra pren forma en la matèria. La tècnica, la pràctica, els hàbits amaren l’habilitat manual dels homes, però tanmateix és el tipus d’element amb què es treballa el que confereix un aspecte determinat a l’obra i alhora  determina el tipus de treball que s’hi pot realitzar.

Les diferents escoles es caracteritzen per la importància que donen a cadascú d’aquests tres elements; així, podríem dir que la definició més encertada de classicisme és el reconeixent de l’equilibri perfecte entre els diferents components.

Origen de les formes

Les formes que utilitza l’home en la creació artística provenen de tres fonts bàsiques:

a. Font abstracta: formes inventades per l’home en què s’hi apliquen les pautes de funcionament del pensament. En formen part les figures geomètriques simples; en elles no hi ha elements imprevists, hi ha rigidesa en l’estructura.

b. Font figurativa: de l’observació de la natura, de les seves transformacions i de la voluntat de reproduir-les neix l’art realista. En un principi, l’art rupestre, va ser principalment animalista, si bé al llarg de la història el realisme ha anat creixent i excel·lint fins esdevenir una branca essencial de l’art.

c. Font concreta: neix de les necessitats tècniques, de l’atzar i de la recerca de solucions pràctiques a problemes de natura material que esdevenen finalment plaer decoratiu, gaudi en l’aspecte ornamental.

Les tres fonts que hem esmentat es combinen de forma complexa, s’intercanvien constantment per a produir infinites formes. La següent llei general ha estat proposada per a explicar la seva evolució: tota forma que neix de la còpia d’un objecte real tendeix a l’estilització i posteriorment obeeix a les regles de la simplificació i ordenació fins a assolir l’abstracció i la figura geomètrica.

Evolució i permanència

Els esteticistes es divideixen en aquells qui creuen en l’existència d’una bellesa absoluta i immutable i, pel contrari, aquells qui creuen en la relativitat modificable dels gustos.
En l’obra d’art, no canvien de manera significativa ni la natura ni el món de la plàstica; sí ho fan, tanmateix, els pensaments o l’artista en relació a la forma de veure la realitat i de manipular o resoldre els problemes de la plàstica. Resulta interessant observar el “filtre” de cada l’artista, les diferents maneres de veure una realitat invariable i com hi té la seva projecció en l’obra d’art.
En l’artista, d’altra banda, també es transformen incessantment els elements manuals i visuals; el primer evoluciona amb els progressos tècnics i el segon amb la transformació de l’entorn. És l’element mental, però, el que més canvia, el que evoluciona més ràpidament en l’avenç inexorable de la humanitat.
Si prenem una època determinada i observem les diferents visions (filosòfica, literària, científica, els canvis socials i polítics) que es produeixen en aquell període concret, entre totes hauran confeccionat el testimoni generacional d’un temps. Hi trobem una correspondència, per tant, entre l’art i la resta de coneixements i esdeveniments humans en una època concreta de l’evolució humana.

L’art i el pensament

El pensament que travessa un període determinat de temps es manifesta en totes les disciplines creatives i de coneixement de l’ésser humà. És un fet palès que en una mateixa època hi ha un paral·lelisme profund entre pensament i art. Els artistes d’un mateix temps segueixen cadascú el seu camí, poden no caminar-hi alhora, però segueixen un curs comú, les diferències es dilueixen amb el temps. Però perquè això esdevingui de forma autèntica és precís que el procés sigui inconscient, sense deixar que la intel·ligència lògica entorpeixi la conversa amb l’ànima de l’artista i que aquesta llueixi plenament en l’obra.

L’art i la bellesa

L’art ha perseguit l’home a través de la història, sembla doncs un peregrinatge sense final aparent, un trajecte mudadís al llarg del temps. Existeix, però, una finalitat constant, perenne vers la qual es camina: és la bellesa. Però quan hom pensa que hi ha arribat se n’adona que no la té per sempre, ha de continuar cercant-la contínuament. A més, cadascú la troba en una direcció determinada, amb poques coincidències en ocasions.
L’art o l’activitat creadora pot arribar a explicar-se, però la bellesa, el que ha estat creat fuig de tota explicació. Una aproximació històrica, psicològica I tècnica a l’activitat artística són temptejos que ens duran a l’obra; a la bellesa, però, no podem  accedir-hi sinó amb la contemplació.
No hi trobem cap fórmula que sustenti la bellesa; aquesta pertany al domini de la qualitat que també fuig de tot tipus de mesura. La qualitat prové del do i de l’esforç de l’artista, però l’espectador necessita també do i esforç per a sentir-la, per a arribar a establir un diàleg màgic amb l’obra.
Així, la història de l’art ens ensenya a fer un viatge d’aproximació progressiu vers totes les formes d’expressió artística, sense prejudicis, ni doctrines, ni dogmes que encasellin. 

L’Art entre l’home i l’univers

Hem vist que l’art persegueix la bellesa, vol crear-la, però tanmateix no és l’única finalitat; l’home crea per a representar o per a expressar a través d’un objecte fet per ell.
Mitjançant la representació l’home traspassa els límits que li imposa la natura, la transcendeix, dóna testimoni en quelcom més perdurable que ell mateix; vol fer perdurar allò que l’ha commogut. És per això que l’art depèn de la impressió que rep l’artista.
És a través de la expressió que l’home mostra el seu món interior, allò que somnia o imagina, quelcom desconegut per als altres. Projecta en l’obra un univers desconegut que es desxifra, adquireix forma i es fa visible.
D’aquesta manera, l’art és el mitjà de transcripció i transport a la matèria del món exterior o del món interior, o d’ambdós a la vegada, doncs allò que l’artista pren de l’univers ho fa donant-li una interpretació.
Trobem, doncs, el vincle miraculós entre univers i home, entre realitat visible i ànima. L’artista dóna ànima a la realitat física i l’ànima de l’artista pren forma visible; així doncs l’art és el punt de trobada entre l’experiència externa i la interna, és el punt on es fusionen, es reconcilien.
Aquesta és la clau de la naturalesa de l’art, el sentit últim i essencial en l’harmonia i l’equilibri humà.


3. Comentari de text

René Huyghe (1906-1997) va ser conservador en cap del Museu del Louvre i prestigiós assagista francès sobre història, psicologia i filosofia de l’art.  És autor d’una vasta obra assagística de la qual en destaquen:  Història de l’art contemporani (1935), Diàleg amb el visible (1955), El poder de la imatge (1965), Sentit i destí de l’art (1967), L’art i el món modern (1970), Formes i forces (1971), a més de nombrosos estudis monogràfics dedicats a pintors.
El text que comentem és la introducció extensa i profunda del llibre “L’art i l’home” la qual va dirigir entre 1958 i 1961; una obra de referència i de gran abast sobre art que forneix d’idees fascinants al lector que s’hi acosta. 



René Huyghe. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 8 d’octubre 2012]
http://clec.uaicf.asso.fr/recherches_patrimoniales/rene_huyghe.htm 




Un dels primers termes que utilitza René Huyghe per referir-se a l’home des del punt de vista de la seva relació indestriable amb l’art és el de qualitat. La qualitat innata de l’home, a diferència dels animals, consisteix en cercar el bé, la bellesa i així introdueix la relació profunda entre ètica, estètica i art.

L’estètica és la manifestació externa d’una emoció, l’ètica és l’evidència raonada dels sentiments. Per tant l’ètica es manifesta mitjançant l’estètica. I encara més: segons Luis Ripoll, l’estètica és o pot ser canviant,  els seus valors i apreciacions són subjectives i varien segons la percepció del moment i context històric de l’individu, l’ètica es manté com un valor de la Humanitat.” Així l’art, que per Huyghe no té uns límits precisos amb l’ètica i l’estètica, participaria, segons el meu punt de vista, d’ambdues característiques: caràcter mutable i estable alhora. Mutable des del punt de vista de l’evolució de l’home al llarg de la història: de les influències externes, ja siguin socials, econòmiques, tipus religiós, entorn ambiental..., i estable si ens atenem als valors ètics inalterables i connaturals a l’home com són la distinció entre bé i mal, entre bellesa i lletjor i la cerca del coneixement i de l’excel·lència. Així tenim que a pesar dels grans canvis de la humanitat hi ha un nucli permanent, innat en l’home, que es reflexa en les obres artístiques. És en aquesta dualitat art-home que la nostra comprensió d’ambdues parts augmenta i es clarifica.

Si bé coneixem que l’art evoluciona amb la història i entenem quines poden ser les influències del context geogràfic, cultural, polític i social en l’obra artística de l’home, Huyghe ens prevé contra un determinisme massa estricte, i ens dóna exemples de grans artistes que destaquen per la seva obra excepcional,  diferenciable de la resta de contemporanis: Rembrandt per la sinceritat, la humanitat i la mirada vers l’interior dels seus rostres pintats i Vermeer per la poesia, la llum i la fragilitat de les seves figures humanes, entre altres qualitats.

D’altra banda, si aprofundim en la relació entre context històric i art, resulta interessant mostrar alguns dels artistes que trenquen amb la tradició; s’anticipen a la seva època. En la darreria del segle XVIII i primera meitat del XIX, per exemple, alguns pintors destacaren per la seva ruptura amb els patrons estètics establerts, com Francisco de Goya (1746-1828) i M. W. Turner (1775-1851).

Francisco de Goya és un gran coneixedor de la tradició clàssica (El Greco, Velázquez, Giovanni Battista Tiepolo), però tanmateix “les figures de Goya pertanyen a un món diferent”. Pren molts elements dels predecessors, però “Goya mira els seus models amb uns ulls diferents. No és que aquells mestres afalaguessin els poderosos, però Goya sembla no tenir cap mena de compassió. A la fesomia dels retratats en revelava tota la vanitat i la lletjor, tota l’avarícia i buidor. Cap pintor abans o després no ha deixat un testimoni semblant dels seus mecenes.” (Gombrich, 2008, pàg. 485).
Els gravats de Goya també abandonen els temes i les pautes del passat. “El fet més sorprenent dels gravats de Goya  és que no són il·lustracions de cap tema conegut, ni bíblic, ni històric ni de gènere. Molts són visions fantàstiques de bruixes i aparicions estranyes. N’hi ha que són acusacions contra els poders de l’estupidesa i la reacció, la crueltat i l’opressió que Goya havia vist a Espanya; altres només semblen donar forma als malsons de l’artista.” (Gombrich, 2008, pàg. 488).


Goya, F. (1810-1814). Gravat de la sèrie “Guerra de la independència”  
[Imatge en línia][Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://www.foroxerbar.com/viewtopic.php?f=52&t=3793&start=20

 En la imatge superior: un dels gravats de la sèrie sobre la Guerra de la Independència que Goya va realitzar entre 1810 i 1814 reflexa la crueltat de l’enfrontament bèl·lic entre les tropes franceses invasores i els espanyols. 


Goya, F.  (1818).  El colós [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://www.indexarte.com.ar/obras/152/el-coloso.htm


El colós és un dels gravats més impressionats de Goya, és la figura d’un gegant assegut a la vora del món. “Pensava Goya en el destí del seu país, oprimit per les guerres i la follia humana? O es limitava a crear una imatge com un poema? Aquest va ser l’efecte més destacat de la ruptura de la tradició: que l’artista es va sentir lliure per posar les seves visions privades sobre el paper com només havien fet fins ara els poetes.” (Gombrich, 2008, pàg. 488).

Huyghe també destaca, entre les fonts de l’art, apart de la història,  la psicologia de l’home com a individu. En les obres de Goya en tenim una mostra ben patent. El seu món interior de somnis i sofriments, allò que el diferencia de la resta, és la manera única de veure l’entorn, el seu secret més profund es desclou i es fa visible. Les imatges tenen una gran força de seducció, ens endinsen en un univers mitjançant el pes dels somnis i les emocions que Goya hi reflexa.

Sobre el que la imatge allibera en l’artista, com ens exposa Huyghe, i continuant amb l’exemple de Goya, podem imaginar els conflictes socials de l’època, la crueltat, les pors, la misèria, la malaltia de l’artista i les limitacions a què es veu sotmès. L’obra representa, doncs,  una sortida imaginària, un escapament natural, una alliberació i un alleujament per a Goya. Per tal d’il·lustrar més àmpliament aquesta idea farem cap les “Pintures negres” (1819-1823), una sèrie de catorze pintures murals realitzades sobre les parets de la casa que Goya adquirí a l’antic terme municipal de Carabanchel, el 1819, denominada la “Quinta del Sordo”.


Goya, F. (1819-1823). Dos vells menjant sopa [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012] 
http://es.wikipedia.org/wiki/Dos_viejos_comiendo_sopa

Els crítics especialitzats estableixen causes psicològiques i socials en la realització del conjunt de les Pintures negres. La vellesa i la decadència física, el patiment d’una greu malaltia el 1819 sumeix Goya en un estat de feblesa i apropament a la mort que pren forma en la temàtica i el cromatisme de les seves pintures. Políticament, Espanya es troba en una situació d’inestabilitat amb  enfrontaments civils per l’alçament constitucional de Fernando Riego en el període denominat Trieni Lliberal.

  

Goya, F. (1819-1823). Saturn devorant a un fill [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://thezenarcher.wordpress.com/2011/01/25/saturno-
devorando-a-un-hijo-por-francisco-de-goya-y-lucientes


És àmpliament admès que en aquesta sèrie pictòrica Goya fa un avenç històric en la concepció de l’art, s’allunya del cànon acceptat de la bellesa, fa una aportació innovadora i revolucionària; tant és així que és considerat un precursor de l’expressionisme pictòric. 
Edvard Much (1863-1944) és un dels representants moderns de l’expressionisme. En una de les versions de “El crit” podem apreciar l’angoixa, el dolor i la desesperació en un món de significats pertorbadors, que tant ens recorda a l’univers de les Pintures negres de Goya, produint-nos un fort impacte psicològic.

Segons Gombrich (2008, pàg. 564-566), “El que el públic trobava empipador de l’art expressionista potser no era tant el fet que distorsionés la naturalesa com que el resultat s’allunyava de la bellesa. S’admetia que el caricaturista podia mostrar la lletjor de l’home: era la seva feina. Però no es podia acceptar de cap manera que els homes que manifestaven ser artistes seriosos oblidessin que, si volien canviar l’aparença de les coses havia de ser per idealitzar-les i no per enlletgir-les. Però Munch podia haver respost que un crit d’angoixa no és mai bell, i que no seria sincer mirar només el costat agradable de la vida”


Munch, E. (1895). El crit [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 11 d’octubre 2012]
http://www.eolapaz.es/domo-arte/1pin-munch-grito


En aquest moment és interessant d’introduir el tema de la bellesa i la seva relació amb l’art. La bellesa és, segons ens explica Huyghe, la finalitat de l’art, allò a què l’art tendeix sense arribar-hi mai. Les diferents percepcions de bellesa també enterboleixen i alhora donen grandesa i misteri al concepte. No hi ha cap fórmula aplicable ni cànons, ens diu Huyghe, tan sols la qualitat que prové del do i de l’esforç de l’artista. Però quan contemplem quadres que no mostren coses belles, com les Pintures negres de Goya o alguns exemples de l’expressionisme, obres que ens commouen, quina és l’altra qualitat de l’art que ens pren des de ben endins i roman en nosaltres com una altra realitat? Potser és quelcom més profund, sempre dins els paràmetres de qualitat i d’excel·lència, però no necessàriament dins del concepte bell, el que ens captiva. Com també ens explica Huyghe, l’home, a través de l’art, cerca transcendir, donar testimoni de quelcom perdurable quan ell no hi sigui, d’una emoció intensa que vol traslladar a la matèria. La projecció del seu univers interior i sincer es fa visible, s’expressa a través d’unes formes, textures i colors que s’expandeixen com una realitat nova on també hi descobrirem bellesa o quelcom que no sabem definir i que ens colpeix.

L’obra, quan ha estat creada, com ens recorda Huyghe i com acabem d’explicar, és una realitat independent i novella, té vida pròpia; les formes creades per l’artista responen a unes lleis constants que expliquen la seva evolució. Una d’elles correspon al moviment reaccionari que sorgeix contra les formes d’expressió fixades en un període concret del temps. Però de fet, des del meu punt de vista,  no sabem si consisteix simplement  en l’expressió de l’interès de l’artista, d’una passió determinada que no coincideix amb els gustos que imperen a l’època i que l’artista té la intenció de dotar-los del mateix prestigi, o en la reacció conscient contra allò establert.

En aquest sentit tenim l’exemple del pintor anglès J. M. W. Turner. La seva ruptura inicial rau en l’elecció del tema pictòric. Segons Gombrich (2008, pàg. 490), “fins llavors (la pintura de paisatges) s’havia considerat una branca menor de l’art.”. (...) “Aquesta actitud va canviar una mica a causa de l’esperit romàntic del segle XVIII, i va haver grans artistes que van tenir el propòsit d’elevar aquest tipus de pintura a una nova dignitat.” Turner és un pintor romàntic interessat en retratar el poder de la natura sobre l’home, en cercar els espectacles dramàtics i enlluernadors copsant el moviment i la llum més sublim.
En els primers treballs, Turner  manté la influència dels paisatgisme anglès. En canvi, en les darreres obres focalitza en la llum, els colors i els reflexos el seu interès; la forma i el contorn de les coses es difumina, els objectes no es reconeixen fàcilment. 


Turner, J. M. W. (1817). Davallada de l’imperi cartaginès [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://accidentalhedonist.com/a-few-paintings-by-joseph-mallord-william-turner

Vaixell de vapor en una borrufada és un dels quadres més agosarats de l’artista. Gombrich (2008, pàg. 493) el descriu així: “Gairebé sentim les ràfegues de vent i l’impacte de les onades. No tenim temps de buscar-hi detalls, empassats per la llum resplendent i les fosques ombres del núvol de tempestat. No sabem si una tempestat de neu en mar és realment així, però sabem que és una tempestat d’aquella mena aterradora i aclaparadora que ens imaginem quan llegim un poema romàntic o escoltem música romàntica. En Turner, la naturalesa sempre reflecteix  i expressa les emocions humanes.”



Turner, J. M. W. (1842). Vaixell de vapor en una borrufada. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://www.museodelprado.es/index.php?id=2807&no_cache=1&L=0
 

És adient, en aquest punt, adonar-nos de nou dels elements mentals de l’artista proposats per Huyghe: els voluntaris i conscients i aquells inconscients, així com l’entorn doctrinal o estètic en què està immers l’artista, el Romanticisme en el cas de Turner, i que tenen traducció d’índole molt diversa en la seva obra.

En quant a l’origen de les formes que ens proposa Huyghe i les lleis generals que actuen sobre elles, observem en les obres de molts pintors, i concretament en les d’en Turner, com la font figurativa perd força.  La còpia d’un objecte real evoluciona vers la simplificació, fins assolir l’abstracció, o gairebé l’abstracció, com en algun dels darrers quadres del pintor anglès.


Turner, J. M. W. (1844). Pluja, vapor i velocitat. [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 7 d’octubre 2012] 
http://www.theartwolf.com/masterworks/turner_es.htm


Si contemplem el quadre Pluja, vapor i velocitat, del darrer període creador de Turner, podríem aplicar el concepte d’evolució i permanència d’en Huyghe. Així sabem que entre els components de l’obra d’art no canvien de forma significativa ni el món de la realitat visible o natura, ni el món de la plàstica. Podem observar, a través de l’obra d’alguns artistes, que l’element en constant evolució és el món dels pensaments i la interpretació de l’entorn. Un mateix paisatge varia considerablement depenent de l’estil amb el qual és pintat i, dins del mateix estil, de les emocions amb què l’artista impregna la imatge. A més, el propi artista experimenta canvis al llarg de la seva vida que es reflecteixen en l’evolució de l’obra. 


Els impressionistes es van apropar a la pintura de Turner, a la seva tècnica, per tal de copsar tota la força implícita en la llum i el color. L’art modern també rep la influència del pintor anglès, una influència duradora que s’estendrà fins a l’art abstracte.

En L’estació de Saint Lazare de l’impressionista Claude Monet, podem apreciar clarament les semblances amb el quadre que el va inspirar: Pluja, vapor i velocitat de Turner.



Monet, C. (1877). L’estació de Saint-Lazare [Imatge en línia] 
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012] 
http://www.que.es/madrid/fotos/7337/20100204/59423-estacion-saint-lazare-monet
 

Els elements visuals, que formen part dels components de l’artista, i als quals ens apropa en Huyghe, són presents en la natura i en les imatges ideades per altres creadors. Són les fonts a partir de les quals crearan altres pintors; aquestes influències augmenten de forma extraordinària la riquesa de la expressió artística. L’exemple de Turner i la influència que el seu treball té en pintors d’èpoques  posteriors il·lustra clarament aquesta idea. 


4. Conclusions

A través del text de Huyghe, la introducció a l’obra magna “L’art i l’home”, hem anat desgranant les idees amb exemples i il·lustracions de dos pintors cabdals en la història de l’art; dos figures que representen una època de ruptura amb la tradició i que han influenciat de forma decisiva moltes generacions d’artistes: Francisco de Goya i J. M. W. Turner.
Resulta interessant constatar com en les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX, coincidint amb l’arribada dels temps moderns, es modifiquen els pensaments dels homes respecte a l’art; es produeix un distanciament amb les tradicions establertes i es donen els fonaments per un avenç en les formes. Hem pogut comprovar que el context històric, la doctrina estètica de l’època, les influències artístiques, però sobretot la psicologia i el pensament de l’home poden fer donar un tomb a les formes com a font d’expressió de la seva ànima. També em fet palesa una de les lleis que explica l’evolució de les formes: el moviment reaccionari, que sorgeix de l’interior de l’artista, així com la simplificació de les formes en el procés evolutiu de l’art en general  i del creador com a subjecte particular. Les fonts de l’artista, les influències que té dels antecessors han sigut exposades amb exemples clarificadors.
Finalment Huyghe ens dóna indicis per apropar-nos al concepte de bellesa. Tanmateix, amb les pintures que no compleixen els criteris canònics del que és bell, com hem comprovat, ens adonem de l’atribut implícit, vinculat necessariament a la bellesa: la qualitat de l’obra. Hem clarificat també, amb imatges, un dels aspectes que més ens colpeix i apreciem de l’obra d’art: l’expressió sincera del món interior de l’artista que pren forma, es fa real, es materialitza, així com l’absorció per part de la matèria plàstica de les emocions captades per l’ànima del pintor i que el fet artístic fa perdurables, duradores en el temps.

Empar Sáez
Treball d'Història de l'Art I (Grau d'Humanitats)



5.   Fonts d’informació


Huighe, R. (dir.) (1965-1967). “Introducción”. El Arte y el hombre. 3 vol. Barcelona: Planeta.

Gombrich, E. H. (2008). Història de l’art. Londres / Nova York: Phaidon Press.

Colaboradores de Wikipedia (2012). René Huyghe [article en línia]. Wikipedia, la Enciclopedia libre.  [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012]. <http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Ren%C3%A9_Huyghe&oldid=59545705>

Luis Ripoll (2004). Wagner, ética y estética [article en línia]. Archivo Warner. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012]. <http://archivowagner.info/20040106.html>

Colaboradores de Wikipedia (2012). Pinturas negras [article en línia]. Wikipedia, la Enciclopedia libre.  [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012].

Col·laboradors de la Viquipèdia (2012). Joseph Mallord William Turner [article en línia]. Viquipèdia, l’Enciclopèdia Lliure. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012].


 

 













3 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de trobar el post, crec que és molt interssant després de fer una lectura que confesso que ha estat molt diagonal. Però prometo tornar-hi.
Apriori diria que l'art va començar a desinteressarse de la bellesa i va començar a retratar la lletjor en temps de Velázquez, opció que Goya va dur a la perfecció. Però en fi, això és un comentari molt marginal.

Marc Ambit ha dit...

Molt interessant, Empar.
He arribat a tu, justament, perquè estic fent la mateixa pràctica que va donar fruit al teu post i, ara que ja el tinc enllestit, me n'adono de que, comparant-lo amb el teu, no hi ha color :)
No sé quina nota d'avaluació vas traure, però t'asseguro que la meva serà pitjor :D

Empar ha dit...

Moltes gràcies, Marc, m'ha agradat recordar el que vaig escriure... La nota va ser molt bona! Però el millor de tot és que vaig gaudir moltíssim fent aquest treball i espero que pugui ajudar a altres estudiants a millorar els seus. Molts ànims, l'assignatura és dura, però val la pena. Una abraçada :)

Terrassa.net