On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 26 de febrer de 2011

CONTES DE CAPÇALERA


En aquest llibre trobem aplegats tots els contes de Josep Palau i Fabre que havien estat publicats en quatre reculls successius: Contes despullats, La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Un saló que camina, respectant l’ordre d’aparició i la distribució dels contes de cada llibre.

En el pròleg del primer recull, Contes despullats, l’autor escriu:

“No sé si per naturalesa o a causa de les circumstàncies que m’han tocat de viure, el cert és que tot em duu, per una mena de pruïja antiretòrica, a una economia molt estricta del temps i de les paraules, que es tradueix, les més de les vegades, en un estil una mica sobtat, sense ornamentació; en un art potser excessivament despullat, no ho sé. Després de tot, pertanyo a una generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua, i això, per força ha de quedar reflectit en una forma o altra en els meu estil.”

Potser és degut a aquest estil “despullat” al qual Palau feia referència, a l’originalitat, o a la seva visió carregada d’intel·ligència, el cas és que la lectura dels contes m’ha atret irremissiblement i m’ha fet adonar de la gran vàlua de Palau i Fabre com a creador d’històries.

Els temes són diversos i atractius, però si hi ha un eix central que els uneix, aquest esdevé la figura de la dona, el mimetisme femení no com a absència de caràcter sinó com a plenitud i diversitat, com una forma de creació artística, canviant, però única. Així en el primer conte “Els noms de Liliana” un home solitari, enamorat d’una noia inventada, Liliana, copiarà el seu nom centenars de vegades que, en repetir-se, es descompondrà, sorgint-ne noms diversos: Li, Lilí, Lia, Anna, Liana, cadascuna amb una personalitat definida. D’aquesta manera fa realitat el somni de possessió de totes les dones del món; un erotisme especial, propi de l’autor, que recorre la seva obra de cap a cap i la dota d’un encís inusual.

Transcric un fragment de “Florència” dins el recull “Amb noms de dona”, un dels meus contes preferits:

“Ella, la meva amiga, Florència, avantatjava la ciutat, la superava. Com és possible que jo me’n desenamorés o me’n desencisés? Quan la besava, quan l’acariciava, tota l’esplendor del Renaixement acudia als meus besos, a les meves mans, se’m feia tangible. El festí era ella. Els seus pits em semblaven les voltes del Duomo, però més superbs, d’un estil superior, i que justificaven aquells. La tebior de la seva carn em permetia de transitar tothora per la ciutat, i el seu cos embrunit –Florència era una rossa bruna- em recordava poderosament la pedra càlida de la població toscana, com si la seva pell hagués estat brunyida per aquell aire bru que canta Dant.” 

divendres, 18 de febrer de 2011

SENSE SENYAL




SENSE PARAULES

º/º  º0º

Malgrat tot, encara queda TV3 a la carta, aquesta no la poden tancar ni a València, ni enlloc, ja seria greu que fessin tancar una web. Però de ben segur que ja miraran com fer-ho, si no ho han mirat ja.


diumenge, 13 de febrer de 2011

IN THE MOOD FOR LOVE


Si hi ha una pel·lícula que pot ser considerada dins el terme de “poesia de la imatge” és sens dubte “In the mood for love”, 2000, (“Predisposat a estimar”) del director Wong Kar-wai. D’una bellesa sublim, cada escena és única, cada gest mesurat i alentit; la llum acompanya, suavitza o endureix, enalteix o matisa més enllà del que és possible veure; la música és la protagonista oculta, melangiosa, solitària i romàntica. 


En un entorn urbà, amb il·luminació artificial, on destaquen grans estretors espacials, metàfores de presons vitals, poques pel·lícules enlluernen tant a l’espectador, arrabassant-los de la vulgaritat pel seu to xiuxiuejant, per l’elegància estilitzada en un ambient somort i rutinari. 


L’argument: Chow (Tony Leung) redactor d’un diari local i Su Lizhen (Maggie Cheung) secretària  en una empresa naviliera, ocupen dos apartaments contigus en una estreta pensió de Hong-Kong de 1962. Tots dos estan casats, però descobreixen que les respectives parelles, sempre absents, són amants. A partir d’aquesta descoberta la relació cordial i distant s’apropa; una tímida complicitat desemboca en desig i estima, un sentiment, però, reprimit “per no ser com ells”. Trobades i passejos amb el pes, la incomoditat d’afrontar la situació d’enganyats i a la vegada presoners del desig i les contradiccions internes. Les escenes crucials, eròtiques, van ser eliminades del muntatge final. Aquesta elusió, fidel a la tonalitat del film, és un intent final per a què l’espectador dibuixi el que no es veu, per a què el més erogen dels sentits, la imaginació, arrodoneixi una pel·lícula subtil i poètica fins al deliri. 



La música, juntament amb les imatges (fotografia de Christopher Doyle), embolcallen a l’home i a la dona, dins la calor sufocant de Hong-Kong, els estrets passadissos i carrers xops. Les cançons de Nat King Cole i el tema superb de Shigeru Umebayashi “Yumeji’s theme” romanen dins el nostre record, com un lament, un record boirós que no podem tocar.


dilluns, 7 de febrer de 2011

ALBERT RÀFOLS-CASAMADA, EL TRAÇ I LA PARAULA


A la sala Muncunill de Terrassa es pot veure l’exposició “El traç i la paraula” d’Albert Ràfols-Casamada un dels artistes catalans contemporanis més destacats i polifacètics.
La majoria d’obres que es mostren són inèdites, recuperades del taller de l’artista i realitzades entre mitjans dels 60 i començaments del 2000. Un recorregut artístic molt atractiu i singular on l’obra gràfica s'alterna amb poemes de l’autor. Resulta molt interessant veure plegades les dues vessants creatives de Ràfols-Casamada: grafits, collages i pintura sobre paper o cartró; l'obra plàstica al costat dels textos poètics en els quals la força i la intensitat del color predominen en forma de mots. 

En aquest text de Ràfols-Casamada (“D’un mateix traç”, 1994) podem esbrinar la dualitat imatge-paraula com a expressió artística, com a desig de transmetre per diferents mitjans un únic traç.

"Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l’acte creatiu, de l’esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. D’un mateix traç creatiu, que en ocasions esdevé pintura i en d’altres escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d’altres poesia... però sempre rebran la llum -i les ombres- d’un mateix i únic lloc".




(groc)

les hores de ple sol
     els camps de blat
               com flames

d'un groc roent
                 cher Theo
aquesta llum em crema

        tot flameja

tot canta
          canta


oh la gran riallada
           del color!




(blau)

damunt el blau
          o dins el blau
o encara darrere
                   el blau
apareixen les figures
                    signes o estrelles
la ratlla que separa
         l'alè que uneix

i el color s'accentua
          que hi hagi
                    diu Miró
una gran contundència
                   de color

i es mouen les ones del blau
               damunt la tela


Albert Ràfols-Casamada. Policromia o la galeria dels colors, 1999.


Sala Muncunill, Terrassa (fotos: Empar Sáez)




Terrassa.net