On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 13 de febrer del 2011

IN THE MOOD FOR LOVE


Si hi ha una pel·lícula que pot ser considerada dins el terme de “poesia de la imatge” és sens dubte “In the mood for love”, 2000, (“Predisposat a estimar”) del director Wong Kar-wai. D’una bellesa sublim, cada escena és única, cada gest mesurat i alentit; la llum acompanya, suavitza o endureix, enalteix o matisa més enllà del que és possible veure; la música és la protagonista oculta, melangiosa, solitària i romàntica. 


En un entorn urbà, amb il·luminació artificial, on destaquen grans estretors espacials, metàfores de presons vitals, poques pel·lícules enlluernen tant a l’espectador, arrabassant-los de la vulgaritat pel seu to xiuxiuejant, per l’elegància estilitzada en un ambient somort i rutinari. 


L’argument: Chow (Tony Leung) redactor d’un diari local i Su Lizhen (Maggie Cheung) secretària  en una empresa naviliera, ocupen dos apartaments contigus en una estreta pensió de Hong-Kong de 1962. Tots dos estan casats, però descobreixen que les respectives parelles, sempre absents, són amants. A partir d’aquesta descoberta la relació cordial i distant s’apropa; una tímida complicitat desemboca en desig i estima, un sentiment, però, reprimit “per no ser com ells”. Trobades i passejos amb el pes, la incomoditat d’afrontar la situació d’enganyats i a la vegada presoners del desig i les contradiccions internes. Les escenes crucials, eròtiques, van ser eliminades del muntatge final. Aquesta elusió, fidel a la tonalitat del film, és un intent final per a què l’espectador dibuixi el que no es veu, per a què el més erogen dels sentits, la imaginació, arrodoneixi una pel·lícula subtil i poètica fins al deliri. 



La música, juntament amb les imatges (fotografia de Christopher Doyle), embolcallen a l’home i a la dona, dins la calor sufocant de Hong-Kong, els estrets passadissos i carrers xops. Les cançons de Nat King Cole i el tema superb de Shigeru Umebayashi “Yumeji’s theme” romanen dins el nostre record, com un lament, un record boirós que no podem tocar.


1 comentari:

M. Roser ha dit...

És difícil trobar una pel·lícula que t'impacti emocionalment... A i em va passar amb la Dublinesos. Ja fa molt de temps que la vaig veure , però tenia un no sé què que et transmetia una sensació de pau. Era molt lenta i els personatges amaguen també amaguen sentiments. Hi ha un fragment que un d'ells canta una cançó que et fa venir calfreds...és un moment, però val per tota la pel·lícula.
Una abraçada,
M. Roser

Terrassa.net