On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 26 de febrer de 2011

CONTES DE CAPÇALERA


En aquest llibre trobem aplegats tots els contes de Josep Palau i Fabre que havien estat publicats en quatre reculls successius: Contes despullats, La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Un saló que camina, respectant l’ordre d’aparició i la distribució dels contes de cada llibre.

En el pròleg del primer recull, Contes despullats, l’autor escriu:

“No sé si per naturalesa o a causa de les circumstàncies que m’han tocat de viure, el cert és que tot em duu, per una mena de pruïja antiretòrica, a una economia molt estricta del temps i de les paraules, que es tradueix, les més de les vegades, en un estil una mica sobtat, sense ornamentació; en un art potser excessivament despullat, no ho sé. Després de tot, pertanyo a una generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua, i això, per força ha de quedar reflectit en una forma o altra en els meu estil.”

Potser és degut a aquest estil “despullat” al qual Palau feia referència, a l’originalitat, o a la seva visió carregada d’intel·ligència, el cas és que la lectura dels contes m’ha atret irremissiblement i m’ha fet adonar de la gran vàlua de Palau i Fabre com a creador d’històries.

Els temes són diversos i atractius, però si hi ha un eix central que els uneix, aquest esdevé la figura de la dona, el mimetisme femení no com a absència de caràcter sinó com a plenitud i diversitat, com una forma de creació artística, canviant, però única. Així en el primer conte “Els noms de Liliana” un home solitari, enamorat d’una noia inventada, Liliana, copiarà el seu nom centenars de vegades que, en repetir-se, es descompondrà, sorgint-ne noms diversos: Li, Lilí, Lia, Anna, Liana, cadascuna amb una personalitat definida. D’aquesta manera fa realitat el somni de possessió de totes les dones del món; un erotisme especial, propi de l’autor, que recorre la seva obra de cap a cap i la dota d’un encís inusual.

Transcric un fragment de “Florència” dins el recull “Amb noms de dona”, un dels meus contes preferits:

“Ella, la meva amiga, Florència, avantatjava la ciutat, la superava. Com és possible que jo me’n desenamorés o me’n desencisés? Quan la besava, quan l’acariciava, tota l’esplendor del Renaixement acudia als meus besos, a les meves mans, se’m feia tangible. El festí era ella. Els seus pits em semblaven les voltes del Duomo, però més superbs, d’un estil superior, i que justificaven aquells. La tebior de la seva carn em permetia de transitar tothora per la ciutat, i el seu cos embrunit –Florència era una rossa bruna- em recordava poderosament la pedra càlida de la població toscana, com si la seva pell hagués estat brunyida per aquell aire bru que canta Dant.” 

Terrassa.net