On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 30 de gener de 2011

“ESTIMAT PICASSO”, JOSEP PALAU I FABRE


“Estimat Picasso” és el testimoni que Josep Palau i Fabre ens lliura sobre la relació amb l’artista; un text fidel i espontani dels contactes i vivències entre ambdós personatges. En la primera part trobem els records escrits de memòria de l'amistat iniciada durant l’època en què Palau viu a París (1946-1960). La segona part és la transcripció de les notes que l’autor prenia en sortir de casa Picasso a partir de 1963. Un llibre interessantíssim, amb l’aproximació més respectuosa i honesta que hom pot imaginar a la figura del gran geni del segle XX.

Palau i Fabre conrea al llarg de la seva vida diversos gèneres literaris: poesia, teatre, assaig, traducció i narrativa breu. Els primers textos que vaig llegir de l’escriptor eren del llibre “Quaderns de l’Alquimista”; cercava informació sobre diferents poetes. Vaig restar captivada per la prosa, els pensaments, les relacions que estableix entre els artistes, i sobretot per l’originalitat del seu pensament. A mida que anava coneixent l’obra constatava que la seva actitud, com els alquimistes medievals, és d’experimentació, per tal de fer emergir l’or del poema, l’or del pensament, de la prosa narrativa.

Una característica que impregna tots els seus escrits és l’alienació, entesa com la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. En els diferents cicles creatius de Palau són molts i variats els seus “objectes” d’estudi, però hi ha un que el fascina d’una forma cega, impulsiva, i és gràcies a aquesta fal·lera que gaudim de la més extensa i excelsa obra mai escrita sobre Picasso. Reconeguda a nivell mundial i traduïda a nombroses llengües, és l'obra de referència sobre el pintor i a la qual va dedicar una part important de la seva vida. 



Llegint “Estimat Picasso” es pot percebre que la cerca per part d’alguns artistes del seu “jo” creador passa pel descobriment d’altres artistes, per un aprofundiment en l’obra d'aquests i una assimilació del fet creador que engrandeix el seu propi art. En el cas de Palau i Fabre en tenim diferentes mostres d’aquest procés creatiu, misteriós i inabastable.

Una altra sensació que el lector de Palau i Fabre pot experimentar és que no ha estat prou reconegut en el seu país, o que el reconeixement li va arribar de forma molt tardana. Sigui com sigui, forma part de la generació d’escriptors exiliats que van mantenir l’estima a Catalunya, a la seva llengua i la van fer arribar a uns nivells d’excel·lència difícilment superables. Voldria que aquest article servís com a petit homenatge a la seva figura.



Terrassa.net