On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Poesia a la Carta: Miquel Bauçà


El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el seu racó poètic dels divendres, acollia el passat 28 d’octubre la XIX Sessió de Poesia a la Carta. L’autor: Miquel Bauçà (1940-2005). 

L’organització de l’acte va anar a càrrec de la Clara Mir i la Marta Malleu. La Marta ens va fer un breu resum de la trajectòria de “Poesia a la Carta” aprofitant el canvi d’ubicació.
Les sessions anteriors s’havien celebrat en un local d’Esquerra Republicana, al Poblenou; d’ara endavant el Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592) serà la nova seu de “Poesia a la Carta”. En aquestes trobades, que varen començar el 2005, la Clara Mir i la Marta Malleu han presentat a grans poetes catalans, també joves promeses i poetes consolidats que han recitat ells mateixos els seus poemes.

Clara Mir i Marta Malleu en la sessió de Poesia a la carta

La Clara Mir, poeta, amiga de Bauçà des dels anys de joventut, quan ell arribà a Barcelona per fer estudis de Filosofia i Lletres, va anar esgranant, subtilment, paraula a paraula, la vida, l’obra, personalitat, biografia, records..., addicionant tastets de la poesia d’en Bauçà, d’alguns dels fragments del seu llibre inclassificable “El canvi”, especialment els que fan referència als temes recurrents de la seva obra, de la seva conversa.


Una formidable sessió per a aquells que mai no havien llegit a Bauçà, per qui ens hi havíem apropat, però no a bastament, i per als més avesats en la lectura de l’autor. Un aproximació humana al personatge, des dels anys de poesia compartida de joventut i al llarg de tota una vida d’amistat. Els fragments de les cartes escrites a màquina, o dels llargs fulls impresos des dels primitius ordinadors, que la Clara Mir ens va llegir parcialment, tothora amb respecte, admiració i estima per l’autor, ens obria una nova porta per a la lectura de la vasta obra de Miquel Bauçà.




Us deixo un poema del llibre “Obra Poètica 1959-1983” que no recordo si ens el va llegir la Clara, però és un dels meus preferits, “Una vegada encara” (del llibre Una bella història). S’hi inclouen, en aquest volum, curiosament, dues versions dels poemes d’Una bella història; la primera reprodueix la que havia estat publicada el 1962 i la segona respon a una revisió feta per l’autor l’any 1985, en heptasíl·labs. Transcric aquí les dues versions, escolliu, vosaltres la que us agradi més, jo ja ho he fet.

UNA VEGADA ENCARA...

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauçà

***


Aquest vespre, un altre cop,    em retorna a la memòria
que si no haguessis fuit     tan de sobte com ho feres,
jo, a l’estiu, t’hauria duit    feixos prims de llenya seca
per poder fer foc tots sols,    a l’hivern, a la foganya,
i perquè poguessis tu    adormir-te fitant flames,
els teus somnis amarats    d’illes clares de faustesa,
illes contra un passat llord.    Per la festa de la Santa,
bé t’hauria duit al mar    i també a mirar la fira.
Jo mayeix t’hauria fet,    la vellesa pervinguda,
Un gaiato a l’ullastrar,    tot sentint entre roselles
el piular dels verderols.    Als calçons i a la camisa,
tu m’hi hauries fet repunts,     i en un alat capell de palla
les lletjors m’haguera tret     de la vista extenuada.
Quan haguessin començat    a deixar caure les fulles
Les figueres del camí,    jo t’hauria cavat terra
per tapar-nos ben plegats,     si ni haguessis pres la fuita,
sense dir-m’ho, només fent    aquell riure cru de morta.

Miquel Bauçà

Terrassa.net