Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar

Les nombroses reedicions de la primera novel•la de la Marguerite Yourcenar, de 1929, publicades sense canvis ni correccions afegides, conserva una vigència sorprenent. Els costums, les idees, els prejudicis de la nostra època s’han modificat, sí, però no tant com ens podríem imaginar. És així com la idea central d’aquest llibre conserva encara una validesa plena per a qualsevol lector actual que s’hi apropa. 

Com escriu Yourcenar en el pròleg: “el problema de la llibertat sensual en totes les seues formes és en gran mesura un problema de llibertat d’expressió.”

La utilitat social, el valor ètic i humà d’una obra literària és un valor afegit i d’aquest llibre, considerat una obra major de la literatura universal, tot i la seva breu extensió, vull transcriure, conservar, una selecció de frases que en el moment de la lectura em van captivar per un motiu o un altre:

Hi ha moments de la nostra existència en els quals som, de manera inexplicable i quasi paorosa, el que més endavant esdevindrem.

Però sempre és així: les nostres obres representen un període de la nostra vida que ja hem superat, en l’època en què les escrivim.

Els altres veuen la nostra presència, els nostres gestos, la manera com els mots es formen en els nostres llavis; únicament nosaltres veiem la nostra vida. (...) Car no hi ha res diferent; el món, per cada un de nosaltres, només existeix en la mesura que limita la nostra vida.

Em creia convertit en allò que veritablement era, car tots ens transformaríem si tinguéssim el coratge de ser el que som.

Les confidències, amiga meva, són sempre pernicioses, quan no tenen com a finalitat simplificar la vida d’un altre.

No és difícil alimentar pensaments admirables quan els estels són presents. És més difícil conservar-los intactes en la petitesa del dia rere dia; és més difícil ser davant els altres el que som davant Déu.

La gent que hom troba pels carrers , durant el dia, fan la impressió d’anar cap a lloc precís, que se suposa raonable, però, a la nit, semblen caminar pels seus somnis.

Per primera vegada sentia el plaer pervers a diferir dels altres; és difícil no creure’s superior, quan es sofreix més, i veure la gent feliç provoca la nàusea de la felicitat.

La vida és el misteri de cada ésser: és tan admirable que sempre se la pot estimar.

La saviesa, com la vida, em semblà feta de progressos continus, de recomençaments, de paciència.

Un crepuscle enterbolit començava a omplir la meva cambra; l’ombra es posava sobre les coses com una brutícia més.

Cada tarda, m’atorgava uns instants de música que només eren per a mi tot sol. Certament, aquest plaer solitari és un plaer estèril, però cap plaer no és estèril si posa el nostre ésser d’acord amb la vida.

Sempre m’ha semblat que la música només hauria de ser silenci, i el misteri del silenci, que intentaria expressar-se. Fixeu-vos, per exemple, en una font. L’aigua muda omple els conductes, s’hi acumula, vessa, i la perla que cau és sonora. Sempre m’ha semblat que la música només havia de ser el sobreïxent d’un gran silenci.

Sovint he pensat, amb tristesa, que una ànima realment bella no obtindria la glòria, perquè no la desitjaria. Aquesta idea que m’ha desenganyat de la glòria, m’ha desenganyat del geni.

Com que no he sabut viure segons la moral habitual, intente, almenys, estar d’acord amb la meua: en el moment en què rebutgem tots els principis és convenient proveir-nos d’escrúpuls.

***

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar.
Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela.
Pirene Editorial, 1994.