1. Introducció
El text introductori de René Huyghe: L’art, la seva natura i la seva història, de l’obra magna L’art i l’home, de la qual va ser director entre el 1958 i el 1961, dóna les claus per apropar-se al
món de l’art. Les idees de Huyghe respecte a la qualitat com atribut de l’art,
la seva relació indissociable amb l’ésser humà, també amb l’ètica i l’estètica són
esbossades de bon començament. Posteriorment ens endinsa en les fonts de l’art:
la història i el context social i econòmic, la psicologia de l’artista i les
formes com a font d’imposició i d’alliberació de l’home. En quant a la natura
de l’obra, analitza els elements que la integren i els components de l’artista,
l’origen de les formes i les lleis que les regeixen així com l’evolució del
pensament reflectit en l’art, tant individual com col·lectiu. Finalment explora
en la relació bellesa-art i en el vincle amb l’univers a través de l’expressió
artística de l’home.
Els conceptes i les idees que Huyghe hi
exposa es desenvolupen, en el comentari de text, amb exemples i argumentacions
d’altres autors i pròpies, prenent com a exemples dos creadors de la darreria
del segle XVIII i primera meitat del XIX, en Francisco de Goya i en Joseph
Mallord William Turner, pintors que es van caracteritzar per la seva ruptura
amb la tradició i van ser creadors d’una obra que ha influenciat de forma
decisiva a generacions posteriors d’artistes.
2. Resum
L’art compleix una funció primordial
tant en l’individu com en les societats de les quals en forma part. Parlar
d’art és parlar de l’home i, a la vegada, la idea d’home no es concep
deslligada de l’art.
Allò que
és propi de l’home: la qualitat
L’home, a diferència dels animals,
cerca el coneixement, la raó de les coses que són al seu voltant. La dignitat
de l’home, la seva grandesa rau en la capacitat de discernir entre el bé i el
mal, entre la lletjor i la bellesa. Aprehendre lúcidament, sentir el desig de
ser millor, d’actuar sobre el món i millorar-lo; aquesta qualitat innata de
l’home fa que els límits reals entre moral, art, estètica i ètica no existeixin.
Si bé la moral actua sobre les nostres accions l’art ho fa sobre les creacions.
Justificació
de la història de l’art
L’estudi de la història de l’art ens
permet penetrar en el nucli més profund de l’home a través de les seves obres durant
el llarg recorregut de la humanitat. També ens situa en un lloc privilegiat per
a copsar la recerca de la qualitat; el coneixement i la bellesa per part de
l’home. Aprofundir en aquesta dualitat art-home és entendre més l’art en la
mesura que coneixem més profundament a l’home. Així mateix comprenem més a l’home
quant més pregon és el nostre coneixement de l’art.
I. LES FONTS DE L’ART
És l’art reflex de la història?
L’art i l’home caminen plegats a través de la història. Aquesta
idea, però, no ens autoritza a simplificar i confondre aquests dos conceptes:
art i història.
Segons Hipòlit Taine (1828-1893) i la teoria que estableix
en el segle XIX, període en el qual triomfava la passió per la història i el
materialisme: “Tres fonts diferents contribueixen a produir un estat moral
elemental: la raça, el medi i el moment”. Per Taine l’obra d’art és el resultat
dels diferents components d’aquesta premisa, la qual podria ser aplicable a
molts conjunts artístics. Tanmateix, el valor evident de la teoria de Taine pot
acabar sent enganyós si el prenem com una veritat absoluta. La qualitat innata,
la creativitat de cada ésser fa que el resultat d’un element dins el conjunt
sigui imprevisible.
Karl Marx (1818 -1883), contemporani de Taine, també
subratlla la influència decisiva dels factors econòmics i socials, determinants
de l’obra d’art.
Si bé és veritat que les arts majors, com la pintura i
escultura, fàcilment es supediten en a l’ambient de l’època, no és la única
explicació plausible del procés creatiu. Una munió de factors psicològics vius
intervenen en la creació; reduir-los a una única influència seria un error.
Acció de l’art sobre la història.
Hem analitzat la importància i les limitacions que la
història exerceix sobre l’art. També sabem que el procés pot ocórrer a
l’inrevés. Els homes d’una època i un entorn determinats creen segons les
concepcions pròpies del seu món. A partir del moment en què l’art és acceptat i
àmpliament difós en una societat aquestes imatges creades esdevenen “reals”,
adquireixen vida pròpia individualitzada del seu creador i actuen sobre la
pròpia societat, forjant una manera diferent de pensament, desvetllant noves
formes de sentir. En aquest sentit l’Església Catòlica, coneixedora d’aquest
poder, ha sabut treure profit de la iconografia, dels temes i de les imatges
que s’exhibeixen en llocs sagrats.
L’art és reflex de la psicologia?
Des del moment que l’art depèn de l’home, es troba
estretament lligat a ell, podem dir que l’art n’és un reflex i expressa
dimensions dels éssers humans tant en la seva vessant col·lectiva com
individual. Ens revela les emocions, la forma de vida, el món, les pors i els
desitjos d’un mateix grup social, d’una mateixa època i cultura. A la vegada, a
través de l’art l’individu fa palès el seu món propi, allò que el fa diferent
de la resta, els seus anhels i obstacles, els secrets inconscients que es
materialitzen, es mostren i s’expressen en l’obra. Aquest fenomen psicològic no
actua tan sols com un mirall que es posa davant dels altres i davant del propi
artista, sinó que pot tenir influències sobre la manera de pensar i veure, treballant més enllà
del nostre coneixement conscient.
Allò que la imatge imposa a l’home
L’obra d’art té la força de la suggestió, la capacitat de
mostrar subtilment un univers atractiu i insinuant, de tal manera que modela en
algun sentit la nostra vida. Aquesta qualitat ha estat aprofitada per alguns
caps d’Estat per afermar el seu poder i les bases ideològiques que pretenien
establir. Les forces opositores també n’han fet ús dels mateixos mecanismes per
a contrarestar les idees dominants i liberalitzar altres tipus d’expressió.
Allò que la imatge allibera en l’home
L’home, mitjançant la creació, allibera un cúmul de forces
internes a voltes desconegudes: tensions, obsessions, impulsos, frustracions,
carències...Tot vessa sobre l’obra; és la sortida imaginativa de l’home, la
projecció de la seva ànima sobre una realitat artística que no pot prendre
forma d’una altra manera per les limitacions de caràcter moral, material i d’altres
índoles a què està sotmesa. És sorprenent, però, que tot i que l’obra tan sols
sigui la projecció de l’artista, acaba sent una realitat nova, flamant,
despresa del seu origen, de la qual ningú no pot predir l’enigma i els efectes
que pot arribar a produir en els altres.
La vida independent de les formes
Si bé l’art prové de la psicologia pròpia d’un artista i del
context històric en què està sotmès, també constitueix un món apart amb les
seves lleis específiques; vindria a ser com un ésser viu amb unes formes
evolutives que es van reproduint, en base a unes regles determinades, arreu i
en les diferents èpoques. W. Déonna i Focillon han demostrat que el procés artístic
parteix d’una forma primitiva o “experimental” en la fase clàssica,
posteriorment passa per una fase de refinament o manierisme per acabar en l’etapa
barroca; una llei gairebé biològica equiparable als fenòmens de joventut,
maduresa i vellesa. Les característiques que defineixen cadascuna de les fases
es superposen, es mesclen i es combinen amb els altres supòsits per a esdevenir
una obra concreta. Aquesta seria l’explicació de per què en uns punts allunyats
en l’espai i temps sorgeixen obres d’art amb unes semblances inquietants.
Una altra llei sobre l’evolució dels fets artístics,
aplicable també a la literatura i a la filosofia, és que a partir d’una forma
d’expressió establerta, la segueixen dos moviments oposats: un d’aprofundiment
en la nova via oberta i un altre de reaccionari i oposat.
II. L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURA
Components de l’obra d’art
Una obra d’art està constituïda per la unió d’elements molt
diversos que s’unifiquen per a crear un tot únic.
Els elements que la integren es podrien agrupar en aquests
tres:
a.
El món de la realitat visible: és el punt de partida a través del
qual es prenen les idees, la matèria externa i les formes de la realitat per al
seu procés creatiu.
b.
El món de la plàstica: el món exterior; la realitat
observada i viscuda per l’autor s’han d’adaptar al llenguatge que s’utilitza en
l’obra plàstica, a les seves limitacions i al partit que en pugui treure l’artista.
c. El món dels pensaments: el món exterior, el suport plàstic
són utilitzats per l’artista per a manifestar-se, per a expressar les seves
emocions, les seves intencions conscients o inconscients, els impulsos, els
pensaments que vol mostrar i que es representen a imatge de la seva ànima.
En ocasions, però, segons l’època i el context social al
qual pertany, “l’artista” és l’intèrpret de la col·lectivitat i per tant l’obra
reflecteix les creences, la fe, els somnis d’aquest grup social. En contraposició
trobem l’artista que expressa la seva individualitat i anhel particular. En
aquest fenomen rau part de la significació de l’obra de l’autor.
Components de l’artista
En la creació de l’obra intervenen un cúmul de capacitats específiques
de l’artista. L’obra és el resultat de la intervenció de totes elles, en un
precís equilibri.
a. Elements mentals: El component mental es constitueix
tant dels propòsits voluntaris i conscients com de la part de les emocions no
voluntàries. L’artista també està immers en un entorn doctrinal o estètic que
menarà l’alguna forma el seu treball.
b. Elements visuals: L’home crea a partir d’allò que
observa, de l’aprenentatge en el “veure”, de les influències d’altres obres. La
part d’imitació és bàsica en la seva formació i a partir d’aquestes fonts o
influències l’artista augmenta el cabal de formes de les quals en farà ús. El coneixement
de les formes naturals o decoratives de les diferents cultures poden ser
reconegudes fàcilment pels experts, i així una obra determinada pot situar-se
geogràficament i cronològica al ser examinada detingudament.
c. Elements manuals: És a partir de les habilitats manuals
de l’artista que l’obra pren forma en la matèria. La tècnica, la pràctica, els
hàbits amaren l’habilitat manual dels homes, però tanmateix és el tipus
d’element amb què es treballa el que confereix un aspecte determinat a l’obra i
alhora determina el tipus de treball que
s’hi pot realitzar.
Les diferents escoles es caracteritzen per la importància
que donen a cadascú d’aquests tres elements; així, podríem dir que la definició
més encertada de classicisme és el reconeixent de l’equilibri perfecte entre els
diferents components.
Origen de les formes
Les formes que utilitza l’home en la creació artística provenen
de tres fonts bàsiques:
a. Font abstracta: formes inventades per l’home en què
s’hi apliquen les pautes de funcionament del pensament. En formen part les figures
geomètriques simples; en elles no hi ha elements imprevists, hi ha rigidesa en
l’estructura.
b. Font figurativa: de l’observació de la natura, de les
seves transformacions i de la voluntat de reproduir-les neix l’art realista. En
un principi, l’art rupestre, va ser principalment animalista, si bé al llarg de
la història el realisme ha anat creixent i excel·lint fins esdevenir una branca
essencial de l’art.
c. Font concreta: neix de les necessitats tècniques, de
l’atzar i de la recerca de solucions pràctiques a problemes de natura material
que esdevenen finalment plaer decoratiu, gaudi en l’aspecte ornamental.
Les tres fonts que hem esmentat es combinen de forma
complexa, s’intercanvien constantment per a produir infinites formes. La
següent llei general ha estat proposada per a explicar la seva evolució: tota
forma que neix de la còpia d’un objecte real tendeix a l’estilització i
posteriorment obeeix a les regles de la simplificació i ordenació fins a
assolir l’abstracció i la figura geomètrica.
Evolució i permanència
Els esteticistes es divideixen en aquells qui creuen en
l’existència d’una bellesa absoluta i immutable i, pel contrari, aquells qui
creuen en la relativitat modificable dels gustos.
En l’obra d’art, no canvien de manera significativa ni la
natura ni el món de la plàstica; sí ho fan, tanmateix, els pensaments o
l’artista en relació a la forma de veure la realitat i de manipular o resoldre
els problemes de la plàstica. Resulta interessant observar el “filtre” de cada
l’artista, les diferents maneres de veure una realitat invariable i com hi té
la seva projecció en l’obra d’art.
En l’artista, d’altra banda, també es transformen
incessantment els elements manuals i visuals; el primer evoluciona amb els progressos
tècnics i el segon amb la transformació de l’entorn. És l’element mental, però,
el que més canvia, el que evoluciona més ràpidament en l’avenç inexorable de la
humanitat.
Si prenem una època determinada i observem les diferents
visions (filosòfica, literària, científica, els canvis socials i polítics) que
es produeixen en aquell període concret, entre totes hauran confeccionat el
testimoni generacional d’un temps. Hi trobem una correspondència, per tant,
entre l’art i la resta de coneixements i esdeveniments humans en una època
concreta de l’evolució humana.
L’art i el pensament
El pensament que travessa un període determinat de temps es
manifesta en totes les disciplines creatives i de coneixement de l’ésser humà.
És un fet palès que en una mateixa època hi ha un paral·lelisme profund entre
pensament i art. Els artistes d’un mateix temps segueixen cadascú el seu camí,
poden no caminar-hi alhora, però segueixen un curs comú, les diferències es
dilueixen amb el temps. Però perquè això esdevingui de forma autèntica és
precís que el procés sigui inconscient, sense deixar que la intel·ligència
lògica entorpeixi la conversa amb l’ànima de l’artista i que aquesta llueixi plenament
en l’obra.
L’art i la bellesa
L’art ha perseguit l’home a través de la història, sembla
doncs un peregrinatge sense final aparent, un trajecte mudadís al llarg del
temps. Existeix, però, una finalitat constant, perenne vers la qual es camina:
és la bellesa. Però quan hom pensa que hi ha arribat se n’adona que no la té
per sempre, ha de continuar cercant-la contínuament. A més, cadascú la troba en
una direcció determinada, amb poques coincidències en ocasions.
L’art o l’activitat creadora pot arribar a explicar-se, però
la bellesa, el que ha estat creat fuig de tota explicació. Una aproximació
històrica, psicològica I tècnica a l’activitat artística són temptejos que ens
duran a l’obra; a la bellesa, però, no podem
accedir-hi sinó amb la contemplació.
No hi trobem cap fórmula que sustenti la bellesa; aquesta
pertany al domini de la qualitat que també fuig de tot tipus de mesura. La
qualitat prové del do i de l’esforç de l’artista, però l’espectador necessita
també do i esforç per a sentir-la, per a arribar a establir un diàleg màgic amb
l’obra.
Així, la història de l’art ens ensenya a fer un viatge
d’aproximació progressiu vers totes les formes d’expressió artística, sense
prejudicis, ni doctrines, ni dogmes que encasellin.
L’Art entre l’home i l’univers
Hem vist que l’art persegueix la bellesa, vol crear-la, però
tanmateix no és l’única finalitat; l’home crea per a representar o per a expressar
a través
d’un objecte fet per ell.
Mitjançant la representació l’home traspassa els límits que li
imposa la natura, la transcendeix, dóna testimoni en quelcom més perdurable que
ell mateix; vol fer perdurar allò que l’ha commogut. És per això que l’art
depèn de la impressió que rep l’artista.
És a través de la expressió que l’home mostra el seu món interior,
allò que somnia o imagina, quelcom desconegut per als altres. Projecta en
l’obra un univers desconegut que es desxifra, adquireix forma i es fa visible.
D’aquesta manera, l’art és el mitjà de transcripció i
transport a la matèria del món exterior o del món interior, o d’ambdós a la
vegada, doncs allò que l’artista pren de l’univers ho fa donant-li una
interpretació.
Trobem, doncs, el vincle miraculós entre univers i home,
entre realitat visible i ànima. L’artista dóna ànima a la realitat física i
l’ànima de l’artista pren forma visible; així doncs l’art és el punt de trobada
entre l’experiència externa i la interna, és el punt on es fusionen, es
reconcilien.
Aquesta és la clau de la naturalesa de l’art, el sentit
últim i essencial en l’harmonia i l’equilibri humà.
3. Comentari de text
René Huyghe (1906-1997) va ser conservador en cap del Museu
del Louvre i prestigiós assagista francès sobre història, psicologia i
filosofia de l’art. És autor d’una vasta
obra assagística de la qual en destaquen:
Història de l’art
contemporani
(1935), Diàleg amb el visible (1955), El poder de la imatge (1965), Sentit
i destí de l’art (1967), L’art
i el món modern
(1970), Formes i forces (1971), a més de nombrosos estudis
monogràfics dedicats a pintors.
El text que comentem és la introducció extensa i profunda
del llibre “L’art i l’home” la qual va dirigir entre 1958 i 1961; una obra de referència
i de gran abast sobre art que forneix d’idees fascinants al lector que s’hi
acosta.
 |
René Huyghe. [Imatge en línia]
[Data de consulta: 8
d’octubre 2012]
http://clec.uaicf.asso.fr/recherches_patrimoniales/rene_huyghe.htm
|
Un dels primers termes que utilitza René
Huyghe per referir-se a l’home des del punt de vista de la seva relació
indestriable amb l’art és el de qualitat. La qualitat innata de l’home, a
diferència dels animals, consisteix en cercar el bé, la bellesa i així
introdueix la relació profunda entre ètica, estètica i art.
L’estètica és la manifestació
externa d’una emoció, l’ètica és l’evidència raonada dels sentiments. Per tant
l’ètica es manifesta mitjançant l’estètica. I encara més: segons Luis Ripoll, “l’estètica és o pot ser canviant,
els seus valors i apreciacions són subjectives i varien segons la percepció del
moment i context històric de l’individu, l’ètica es manté com un valor de la
Humanitat.” Així l’art, que per Huyghe
no té uns límits precisos amb l’ètica i l’estètica, participaria, segons el meu
punt de vista, d’ambdues característiques: caràcter mutable i estable alhora.
Mutable des del punt de vista de l’evolució de l’home al llarg de la història:
de les influències externes, ja siguin socials, econòmiques, tipus religiós,
entorn ambiental..., i estable si ens atenem als valors ètics inalterables i
connaturals a l’home com són la distinció entre bé i mal, entre bellesa i
lletjor i la cerca del coneixement i de l’excel·lència. Així tenim que a pesar
dels grans canvis de la humanitat hi ha un nucli permanent, innat en l’home,
que es reflexa en les obres artístiques. És en aquesta dualitat art-home que la
nostra comprensió d’ambdues parts augmenta i es clarifica.
Si bé
coneixem que l’art evoluciona amb la història i entenem quines poden ser les
influències del context geogràfic, cultural, polític i social en l’obra
artística de l’home, Huyghe ens prevé contra un determinisme massa estricte, i
ens dóna exemples de grans artistes que destaquen per la seva obra excepcional,
diferenciable de la resta de
contemporanis: Rembrandt per la sinceritat, la humanitat i la mirada vers
l’interior dels seus rostres pintats i Vermeer per la poesia, la llum i la
fragilitat de les seves figures humanes, entre altres qualitats.
D’altra
banda, si aprofundim en la relació entre context històric i art, resulta
interessant mostrar alguns dels artistes que trenquen amb la tradició;
s’anticipen a la seva època. En la darreria del segle XVIII i primera meitat
del XIX, per exemple, alguns pintors destacaren per la seva ruptura amb els
patrons estètics establerts, com Francisco de Goya (1746-1828) i M. W. Turner
(1775-1851).
Francisco
de Goya és un gran coneixedor de la tradició clàssica (El Greco, Velázquez,
Giovanni Battista Tiepolo), però tanmateix “les
figures de Goya pertanyen a un món diferent”. Pren molts elements dels
predecessors, però “Goya mira els seus
models amb uns ulls diferents. No és que aquells mestres afalaguessin els
poderosos, però Goya sembla no tenir cap mena de compassió. A la fesomia dels
retratats en revelava tota la vanitat i la lletjor, tota l’avarícia i buidor.
Cap pintor abans o després no ha deixat un testimoni semblant dels seus mecenes.”
(Gombrich, 2008, pàg. 485).
Els
gravats de Goya també abandonen els
temes i les pautes del passat. “El fet
més sorprenent dels gravats de Goya és
que no són il·lustracions de cap tema conegut, ni bíblic, ni històric ni de
gènere. Molts són visions fantàstiques de bruixes i aparicions estranyes. N’hi
ha que són acusacions contra els poders de l’estupidesa i la reacció, la
crueltat i l’opressió que Goya havia vist a Espanya; altres només semblen donar
forma als malsons de l’artista.” (Gombrich, 2008, pàg. 488).
 |
Goya,
F.
(1810-1814). Gravat de la sèrie “Guerra de la independència”
[Imatge en
línia][Data de consulta: 10 d’octubre 2012]
http://www.foroxerbar.com/viewtopic.php?f=52&t=3793&start=20
|
En la imatge superior:
un dels gravats de la sèrie sobre la Guerra de la Independència que Goya va
realitzar entre 1810 i 1814 reflexa la crueltat de l’enfrontament bèl·lic entre
les tropes franceses invasores i els espanyols.
 |
Goya,
F. (1818). El
colós [Imatge en línia]
[Data de consulta: 10 d’octubre
2012]
http://www.indexarte.com.ar/obras/152/el-coloso.htm
|
El colós
és un dels gravats més impressionats de Goya, és la figura d’un gegant assegut
a la vora del món. “Pensava Goya en el
destí del seu país, oprimit per les guerres i la follia humana? O es limitava a
crear una imatge com un poema? Aquest va ser l’efecte més destacat de la
ruptura de la tradició: que l’artista es va sentir lliure per posar les seves visions
privades sobre el paper com només havien fet fins ara els poetes.” (Gombrich,
2008, pàg. 488).
Huyghe
també destaca, entre les fonts de l’art, apart de la història, la psicologia de l’home com a individu. En
les obres de Goya en tenim una mostra ben patent. El seu món interior de somnis
i sofriments, allò que el diferencia de la resta, és la manera única de veure
l’entorn, el seu secret més profund es desclou i es fa visible. Les imatges
tenen una gran força de seducció, ens endinsen en un univers mitjançant el pes
dels somnis i les emocions que Goya hi reflexa.
Sobre el que
la imatge allibera en l’artista, com ens exposa Huyghe, i continuant amb
l’exemple de Goya, podem imaginar els conflictes socials de l’època, la
crueltat, les pors, la misèria, la malaltia de l’artista i les limitacions a
què es veu sotmès. L’obra representa, doncs, una sortida imaginària, un escapament natural,
una alliberació i un alleujament per a Goya. Per tal d’il·lustrar més
àmpliament aquesta idea farem cap les “Pintures negres” (1819-1823), una sèrie de catorze pintures murals
realitzades sobre les parets de la casa que Goya adquirí a l’antic terme
municipal de Carabanchel, el 1819, denominada la “Quinta del Sordo”.
 |
Goya,
F. (1819-1823). Dos vells menjant sopa [Imatge en línia]
[Data de consulta:
10 d’octubre 2012]
http://es.wikipedia.org/wiki/Dos_viejos_comiendo_sopa
|
Els crítics especialitzats estableixen
causes psicològiques i socials en la realització del conjunt de les Pintures negres. La vellesa i la
decadència física, el patiment d’una greu malaltia el 1819 sumeix Goya en un
estat de feblesa i apropament a la mort que pren forma en la temàtica i el
cromatisme de les seves pintures. Políticament, Espanya es troba en una
situació d’inestabilitat amb
enfrontaments civils per l’alçament constitucional de Fernando Riego en
el període denominat Trieni Lliberal.
 |
Goya,
F. (1819-1823). Saturn devorant a un fill [Imatge en línia]
[Data de
consulta: 10 d’octubre 2012]
http://thezenarcher.wordpress.com/2011/01/25/saturno-
devorando-a-un-hijo-por-francisco-de-goya-y-lucientes
|
És
àmpliament admès que en aquesta sèrie pictòrica Goya fa un avenç històric en la
concepció de l’art, s’allunya del cànon acceptat de la bellesa, fa una
aportació innovadora i revolucionària; tant és així que és considerat un
precursor de l’expressionisme pictòric.
Edvard
Much (1863-1944) és un dels representants moderns de l’expressionisme. En una
de les versions de “El crit” podem apreciar l’angoixa, el dolor i la desesperació en un
món de significats pertorbadors, que tant ens recorda a l’univers de les
Pintures negres de Goya, produint-nos un fort impacte psicològic.
Segons
Gombrich (2008, pàg. 564-566), “El que
el públic trobava empipador de l’art expressionista potser no era tant el fet
que distorsionés la naturalesa com que el resultat s’allunyava de la bellesa.
S’admetia que el caricaturista podia mostrar la lletjor de l’home: era la seva
feina. Però no es podia acceptar de cap manera que els homes que manifestaven
ser artistes seriosos oblidessin que, si volien canviar l’aparença de les coses
havia de ser per idealitzar-les i no per enlletgir-les. Però Munch podia haver
respost que un crit d’angoixa no és mai bell, i que no seria sincer mirar només
el costat agradable de la vida”
 |
Munch,
E. (1895). El crit [Imatge en
línia]
[Data de consulta: 11 d’octubre 2012]
http://www.eolapaz.es/domo-arte/1pin-munch-grito
|
En aquest
moment és interessant d’introduir el tema de la bellesa i la seva relació amb
l’art. La bellesa és, segons ens explica Huyghe, la finalitat de l’art, allò a
què l’art tendeix sense arribar-hi mai. Les diferents percepcions de bellesa
també enterboleixen i alhora donen grandesa i misteri al concepte. No hi ha cap
fórmula aplicable ni cànons, ens diu Huyghe, tan sols la qualitat que prové del
do i de l’esforç de l’artista. Però quan contemplem quadres que no mostren coses
belles, com les Pintures negres de Goya o alguns exemples de l’expressionisme, obres
que ens commouen, quina és l’altra qualitat de l’art que ens pren des de ben endins
i roman en nosaltres com una altra realitat? Potser és quelcom més profund,
sempre dins els paràmetres de qualitat i d’excel·lència, però no necessàriament
dins del concepte bell, el que ens captiva. Com també ens explica Huyghe, l’home,
a través de l’art, cerca transcendir, donar testimoni de quelcom perdurable
quan ell no hi sigui, d’una emoció intensa que vol traslladar a la matèria. La
projecció del seu univers interior i sincer es fa visible, s’expressa a través
d’unes formes, textures i colors que s’expandeixen com una realitat nova on
també hi descobrirem bellesa o quelcom que no sabem definir i que ens colpeix.
L’obra,
quan ha estat creada, com ens recorda Huyghe i com acabem d’explicar, és una
realitat independent i novella, té vida pròpia; les formes creades per
l’artista responen a unes lleis constants que expliquen la seva evolució. Una
d’elles correspon al moviment reaccionari que sorgeix contra les formes d’expressió
fixades en un període concret del temps. Però de fet, des del meu punt de
vista, no sabem si consisteix simplement en l’expressió de l’interès de l’artista,
d’una passió determinada que no coincideix amb els gustos que imperen a l’època
i que l’artista té la intenció de dotar-los del mateix prestigi, o en la
reacció conscient contra allò establert.
En aquest
sentit tenim l’exemple del pintor anglès J. M. W. Turner. La seva ruptura
inicial rau en l’elecció del tema pictòric. Segons Gombrich (2008, pàg. 490), “fins llavors (la pintura de
paisatges) s’havia considerat una branca
menor de l’art.”. (...) “Aquesta
actitud va canviar una mica a causa de l’esperit romàntic del segle XVIII, i va
haver grans artistes que van tenir el propòsit d’elevar aquest tipus de pintura
a una nova dignitat.” Turner és un pintor romàntic interessat en retratar
el poder de la natura sobre l’home, en cercar els espectacles dramàtics i
enlluernadors copsant el moviment i la llum més sublim.
En els
primers treballs, Turner manté la
influència dels paisatgisme anglès. En canvi, en les darreres obres focalitza en
la llum, els colors i els reflexos el seu interès; la forma i el contorn de les
coses es difumina, els objectes no es reconeixen fàcilment.
 |
Turner,
J. M. W. (1817). Davallada de l’imperi cartaginès [Imatge en línia]
[Data de
consulta: 13 d’octubre 2012]
http://accidentalhedonist.com/a-few-paintings-by-joseph-mallord-william-turner
|
Vaixell de vapor en una borrufada és un dels quadres més agosarats de l’artista. Gombrich
(2008, pàg. 493) el descriu així: “Gairebé
sentim les ràfegues de vent i l’impacte de les onades. No tenim temps de
buscar-hi detalls, empassats per la llum resplendent i les fosques ombres del
núvol de tempestat. No sabem si una tempestat de neu en mar és realment així,
però sabem que és una tempestat d’aquella mena aterradora i aclaparadora que
ens imaginem quan llegim un poema romàntic o escoltem música romàntica. En
Turner, la naturalesa sempre reflecteix
i expressa les emocions humanes.”
 |
Turner,
J. M. W. (1842). Vaixell
de vapor en una borrufada. [Imatge en línia]
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012]
http://www.museodelprado.es/index.php?id=2807&no_cache=1&L=0
|
És adient,
en aquest punt, adonar-nos de nou dels elements mentals de l’artista proposats
per Huyghe: els voluntaris i conscients i aquells inconscients, així com
l’entorn doctrinal o estètic en què està immers l’artista, el Romanticisme en
el cas de Turner, i que tenen traducció d’índole molt diversa en la seva obra.
En quant a
l’origen de les formes que ens proposa Huyghe i les lleis generals que actuen
sobre elles, observem en les obres de molts pintors, i concretament en les d’en
Turner, com la font figurativa perd força.
La còpia d’un objecte real evoluciona vers la simplificació, fins
assolir l’abstracció, o gairebé l’abstracció, com en algun dels darrers quadres
del pintor anglès.
 |
Turner,
J. M. W. (1844). Pluja, vapor i velocitat. [Imatge en línia]
[Data de
consulta: 7 d’octubre 2012]
http://www.theartwolf.com/masterworks/turner_es.htm
|
Si
contemplem el quadre Pluja, vapor i velocitat, del darrer període creador de Turner, podríem aplicar el
concepte d’evolució i permanència d’en Huyghe. Així sabem que entre els components
de l’obra d’art no canvien de forma significativa ni el món de la realitat
visible o natura, ni el món de la plàstica. Podem observar, a través de l’obra
d’alguns artistes, que l’element en constant evolució és el món dels pensaments
i la interpretació de l’entorn. Un mateix paisatge varia considerablement
depenent de l’estil amb el qual és pintat i, dins del mateix estil, de les
emocions amb què l’artista impregna la imatge. A més, el propi artista
experimenta canvis al llarg de la seva vida que es reflecteixen en l’evolució
de l’obra.
Els
impressionistes es van apropar a la pintura de Turner, a la seva tècnica, per
tal de copsar tota la força implícita en la llum i el color. L’art modern també
rep la influència del pintor anglès, una influència duradora que s’estendrà
fins a l’art abstracte.
En L’estació
de Saint Lazare de l’impressionista Claude
Monet, podem apreciar clarament les semblances amb el quadre que el va
inspirar: Pluja, vapor i velocitat de Turner.
 |
Monet,
C. (1877). L’estació de Saint-Lazare [Imatge en línia]
[Data de consulta: 13 d’octubre 2012]
http://www.que.es/madrid/fotos/7337/20100204/59423-estacion-saint-lazare-monet
|
Els
elements visuals, que formen part dels components de l’artista, i als quals ens
apropa en Huyghe, són presents en la natura i en les imatges ideades per altres
creadors. Són les fonts a partir de les quals crearan altres pintors; aquestes
influències augmenten de forma extraordinària la riquesa de la expressió
artística. L’exemple de Turner i la influència que el seu treball té en pintors
d’èpoques posteriors il·lustra clarament
aquesta idea.
4. Conclusions
A través
del text de Huyghe, la introducció a l’obra magna “L’art i l’home”, hem anat
desgranant les idees amb exemples i il·lustracions de dos pintors cabdals en la
història de l’art; dos figures que representen una època de ruptura amb la
tradició i que han influenciat de forma decisiva moltes generacions d’artistes:
Francisco de Goya i J. M. W. Turner.
Resulta
interessant constatar com en les darreries del segle XVIII i primera meitat del
XIX, coincidint amb l’arribada dels temps moderns, es modifiquen els pensaments
dels homes respecte a l’art; es produeix un distanciament amb les tradicions
establertes i es donen els fonaments per un avenç en les formes. Hem pogut comprovar
que el context històric, la doctrina estètica de l’època, les influències
artístiques, però sobretot la psicologia i el pensament de l’home poden fer
donar un tomb a les formes com a font d’expressió de la seva ànima. També em
fet palesa una de les lleis que explica l’evolució de les formes: el moviment
reaccionari, que sorgeix de l’interior de l’artista, així com la simplificació
de les formes en el procés evolutiu de l’art en general i del creador com a subjecte particular. Les
fonts de l’artista, les influències que té dels antecessors han sigut exposades
amb exemples clarificadors.
Finalment Huyghe
ens dóna indicis per apropar-nos al concepte de bellesa. Tanmateix, amb les
pintures que no compleixen els criteris canònics del que és bell, com hem
comprovat, ens adonem de l’atribut implícit, vinculat necessariament a la
bellesa: la qualitat de l’obra. Hem clarificat també, amb imatges, un dels
aspectes que més ens colpeix i apreciem de l’obra d’art: l’expressió sincera del
món interior de l’artista que pren forma, es fa real, es materialitza, així com
l’absorció per part de la matèria plàstica de les emocions captades per l’ànima
del pintor i que el fet artístic fa perdurables, duradores en el temps.
Empar Sáez
Treball d'Història de l'Art I (Grau d'Humanitats)
5. Fonts d’informació
Huighe, R. (dir.) (1965-1967). “Introducción”. El Arte y el hombre. 3 vol. Barcelona: Planeta.
Gombrich,
E. H. (2008). Història de l’art. Londres / Nova York: Phaidon Press.
Colaboradores de Wikipedia (2012). Pinturas
negras [article en línia].
Wikipedia, la Enciclopedia libre. [Data
de consulta: 11 d’octubre de 2012].
Col·laboradors de la Viquipèdia (2012). Joseph Mallord William
Turner [article en línia]. Viquipèdia,
l’Enciclopèdia Lliure. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2012].
