ArT i PoEsiA

Sempre he desconfiat de qui dóna definicions excloents de determinades qüestions que per la seva naturalesa pregona pensen que únicament són a l’abast d’uns pocs il·luminats. Gaudir, comprendre, crear –també si parlem d’art–, esdevé un procés íntim i personal, d’educació emocional, intel·lectual, respecte i maduresa. Ningú no pot dir-nos que un poema és més poesia perquè emociona més, perquè és més entenedor; l’emoció també és personal, intransferible.

Què pensem ara dels crítics d'art que en el seu moment van fer mofa dels primers quadres impressionistes? Què en pensem dels qui van criticar les primeres obres cubistes d’en Picasso? Qui s’atreveix a dir avui dia que les obres de Rothko no són art?

I per què alguns s'entesten a no acceptar una pluralitat poètica enriquidora, no excloent? És ben cert que ens manquen adjectius per descriure l’ample ventall que s’integra sota un únic terme: POESIA, però per sobre de tots els intents definitoris, categoritzadors i exclusivistes estan els artistes que fan “visible” un altre món, una realitat paral·lela i superior a qualsevol intent sostractiu.

 EN DEFENSA DE LA PLURALIDAD Y CONVIVENCIA DE POÉTICAS

Katsushika Hokusai, “Kintai Bridge, en la provincia de Suo”, de la sèrie Vistes de pons cèlebres

HOKUSAI

Va ser el meu pare que va introduir-me
en la pintura. Ho va fer amb revistes,
ben editades, d’aquell lloc perdut
que en dèiem –i en diem encara la República.
Vaig dibuixar i pintar durant uns anys
amb la fúria inútil del convers.
Era com si visqués dins les pintures
del solitari Museu d’Art Modern
on no hi havia mai ningú. Semblava
d’una ciutat francesa de províncies.
I de sobte, va ser el primer Hokusai.
Ratlles obliqües barren tot un pont
i els homes i les dones amb paraigües.
Ara que ja sóc vell voldria viure
dins un d’aquests paisatges d’Hokusai.
Que em protegissin, en creuar el meu pont,
les línies obliqües, tenses, ràpides.
Les delicades reixes de la pluja.

Joan Margarit, Misteriosament feliç, 2008

Giorgio de Chirico (1913) Delights of the Poet

I
se’ns fa de nit.
A vegades
obscurs,
desesperadament jaiem. Ja no sentim
el pes ni la foscor del gos que borda.
Amb els cinc dits del cor
mal escapçats
ja no aprenem a dir en veu alta
les pluges, la cremor de l’estiu.
Esquerrans, trontollem.
Dreters,
benignament inscrivim corbes
a la tangent del saber més
del que som,
creixent per terra com fa l’ombra.
Tremolant al pas del camió
que esmicola miralls,
deixant roderes dins els ossos,
fa mal la nit. Oh, sí. I aquest cridar
dels cossos dins la flama
tan breu d’un sol llumí
i el tornaveu, fan mal.
Hi ha tants difunts de somnis.
Encara són
al llit, amb les escorrialles d’una deshora,
esperant que algú encengui
un mirall nou, un ull, una cuca
de llum,
el blanc i negre de les coses.
I fins encara el sol
lleugerament pansit
i lleugerament
pàl•lid
damunt del llibre obert, a la plaça deserta
d’un De Chirico d’ombres i clarors.
Venint,
lladra la nit. De dol,
la tarda no contesta.
Ens hem d’alçar, calçar-nos
encara noves llunes,
descosir-nos les pedres, cosir els peus.
Una estàtua de gel que vol fugir
crida com cega.
No ens aturem. Immòbil, no sent res ni escolta.
Muda, és el fons d’un pou i ens invita
a no moure’ns. Llevem-nos de la nit, abans
que no ens arribi. L’estona
fosforescent no seria prou llarga
per fer-nos arc de foc.

Dormim? Som déus?
Absurds, som lletra morta? Se’ns ha escapat
dels dits una rialla obscura i groga?
Caient,
som la darrera pruna?

I
encara.

Felícia Fuster, I encara, 1987