On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 1 d’agost del 2010

ÁLVARO REJA

Por el cielo va la luna con el niño de la mano

Vaig tenir la temerària idea d’escriure sobre l’Álvaro Reja, un gran pintor nascut a Badajoz (1964), per bé que viu a Palència des de ben petit. Li vaig prometre que parlaria de la seva pintura en aquest bloc; de vegades sóc valenta, o més aviat imprudent, perquè parlar d’art és una tasca dificultosa per a la qual no em sento prou capacitada. Es podria escriure molta lletra, emplenar molts fulls sobre els seus quadres; hom pot racionalitzar les sensacions, però finalment el motiu que fa que una obra ompli l’esperit, que et sentis subjugada per una força estranya roman desconeguda.

Deu ser per aquest enigma que admiro i aprecio profundament els artistes. Són capaços d’inventar noves realitats; desconeixen, però, l’origen profund de les mateixes. En Miquel Barceló diu: “Pinto per saber per què pinto (...) és ja la meva (estranya) forma de vida, i cada resposta planteja una nova pregunta...” 

 El paseo

Cada creació és un nou misteri. ¿Què és allò que impulsa a pintar a un home, o a una dona (o a esculpir, o a escriure...)? Quin és el procés creador, com s’elabora l’obra i es cerca l’excel·lència? ¿Com hi influeixen altres artistes i les experiències pròpies, i com l’estat anímic es reflecteix en el llenç...? Tot això és un enigma per a mi. Potser la resposta està en la voluntat d'entendre el món a través de les emocions, de la intuïció, en copsar l’ànima de cadascuna de les coses que ens envolten, en la percepció íntima que es transmet d’una manera intangible, però certa, i que ens arriba, nítida, amb la clara voluntat de millorar el món.


La seva pintura és un bàlsam per l’ànima, el seu món té la profunditat i la riquesa cromàtica dels grans artistes, i els personatges, d'ulls immensos i encalmats, habiten en un entorn de somni, d’innocència i eterna bonhomia, de mirada ensonyadora i tendra. 


Vaig descobrir la pintura de l’Álvaro Reja cercant una imatge per a un poema, i de la seva generositat i amabilitat en tinc un agradable record. Les imatges que us mostro me les va enviar especialment per a aquest article. Gràcies, Álvaro!


Articles on podeu trobar informació sobre l'obra de l'Álvaro Reja:




2 comentaris:

Grocdefoc ha dit...

Ha estat un plaer llegir aquest article i gràcies per donar a conèixer a Álvaro Reja. M'has fet pensar en un munt de coses:
El meu fill (deuria tenir uns vint-i-cinc anys), en un dinar familiar em va preguntar que quin era el sentit de la meva vida. No ho vaig dubtar i vaig respondre: jo mateixa. Tothom va callar. El meu fill em va fer l'ullet i va mirar a la seva companya, com si li volgués dir: veus?, ja t'ho deia que la mare té coses així. Els altres em miràvem com si em volguessin dir, però ningú ho va dir: quina dona tan egoista! Si ells ho veuen així, què hi farem! Però sí. El sentit de la meva vida sóc jo mateixa i el vaig trobant a mesura que dibuixo, pinto i escric. No entenc cap altre camí personal, a no ser que hom es dediqui a l'altruisme pur i dur i s'oblidi d'ell mateix. Tota la resta, fum de foguera. Per a mi, el camí humà és un camí intern cap a l'autodescobriment, comprensió i acceptació de nosaltres mateixos. Suposo que sempre he estat immersa en aquests mons que tu dius, en processos creadors (ara mateix em trobo pintant dracs i més dracs que ja em surten per les orelles i el meu actual company em pregunta per què pinto dracs .. i jo no sé què respondre; o sí, però encara sé que trobaré molt més si em deixo anar fins on els mateixos dracs inventats em duguin).
Tu esmentes en una frase: [“...la percepció íntima que es transmet d’una manera intangible, però certa, i que ens arriba, nítida, amb la clara voluntat de millorar el món”]
Això de “clara voluntat de millorar el món...” , és l'únic que trobo en el teu article que jo no ho tinc tan clar. L'artista compon música, pinta, dibuixa, escriu poemes, contes... inventa, crea, imagina... amb llibertat. Si ho fa de manera autèntica, sense pensar que millorarà el mon amb les seves creacions, potser que les seves obres ho acabin aconseguint. Però si algú vol, conscientment, millorar el món a través de les seves creacions, crec que no arribarà a l'ànima de les coses, perquè ho haurà fet massa influenciat per l'entorn. I l'entorn, segons el moment de la història, potser un error, un engany, una fal·làcia cap al veritable esperit humà.
Escrivint això he pensat en el que Milan Kundera té escrit : “Per estripar el teló (continuar creant) s'ha de saber anar a l'ànima de les coses ... amb absoluta llibertat!”
Jo no he trobat mai una resposta fàcil. El camí de la creació, de la imaginació, de la fantasia, de les tècniques, ciències i arts, va molt arrelat a la comprensió d'un mateix enmig del tot plegat, del que es veu i del que s'intueix. Quan pintes... quan dibuixes... quan escrius... apareixen facetes d'un mateix que un mateix desconeixia. Sempre defensaré les arts, no només per elles mateixes, si no perquè representen camins cap a la comprensió d'un mateix i del seu entorn, del temps que li ha tocat viure, del passat que l'ha dut fins on és avui i de la projecció mental que en fa del seu propi futur.
Disculpa la llargària d'aquest comentari, però m'ha sortit així i encara diria moltes més coses. Gràcies per inspirar-me! Una abraçada!

Empar ha dit...

Gràcies per aquest comentari tan extens, grocdefoc, m’ha fet il•lusió que t’hagi fet escriure tot això, que trobo molt interessant. Imaginava que al posar allò de “millorar el món” era bastant agosarada, i ni jo mateixa ho tinc clar, però crec que em refereixo a que els creadors enriqueixen la nostra realitat amb l’afany fonamental d’entendre el món a través de l’art; “produeixen” coses noves, “coses” que prèviament no existien, i si bé no són indispensables per la supervivència humana (en el sentit més estricte) sí que ens obren la ment a altres “realitats” imaginades, ens endinsen en la bellesa, l’originalitat, la llibertat, la cultura, a d’altres mons, que segons el meu punt de vista, podrien aportar molt al que ens toca viure. Una altra qüestió és si sabem o podem utilitzar-lo per millorar, primer a nosaltres mateixos, i després al nostre entorn.No entenc l'art si no és un "bé suprem", no sé com expressar-lo millor.

He fet una ullada a algunes de les teves creacions; a mi també em sobta que només pintis dracs, per bé que l’art no té les mateixes lleis que el món real, on tot ha de tenir un sentit pràctic, deu haver un altra explicació que se’ns escapa, segur. Endavant amb l’art!

Terrassa.net