On tenim la lluna ara? i el sol!

diumenge, 5 d’octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 2 - MÈRIDA HISENDA SOTUTA DE PEON I EL SEU POU (TS'ONO'OT)

RUTA MAIA 2014 - 2



Per sort, o per bona previsió del contacte a Mèxic de la nostra agència de Barcelona, a Mèrida ens trobem un Hotel genial, "Hotel Marionetas", en el carrer 49 amb la 62. És un estudi amb cuina i dues habitacions molt àmplies, tot un apartament que ens refà del mal dia passat en la visita de Txitxen Itzà i rodalies. Mèrida ens re-congratula amb els mediadors i ens dóna fe que les coses aniran a millor.
Gerro a Sotuta de Peón, corredor de ponent.
Com arribem cap a les set del vespre, poca cosa podem fer. Mentre el dia declina a fosc, entrem a la Casa del Gobierno, on hi ha un mural de les tres edats del poble de Guatemala pintat a les escales que ens pugen al primer pis i on també hi ha la cambra de les cares, on es pot seguir una mica la història de la independència de Guatemala. De fet, la plaça on estem és la de la Independència, però tothom li diu la Plaça Grande. Finalment el dia ha declinat a negre nit i sols ens queda anar a sopar, trobem un lloc en el carrer 62, entre la 57 i la 55. Entrem en una mena de museu amb un pati interior on hi ha exposades restes de ceràmica maia i altres restes que no m'estranyaria que foren trobades en alguna remodelació del local. El restaurant malgrat era encantador, estava una mica abandonat... però era la nostra primera jornada completa a Mèxic sense viatges transoceànics, i ja era de nit. En el pati estàvem a la llum de les veles, i el sopar va ser magnífic, molt cassola. Si aneu a aquest enllaç del google maps (ara mapsengine on no es poden veure imatges a peu de carrer sols a vista d'ocell.) veureu on està el restaurant.


Ajuntament de Mèrida, carrer 62 a la Plaza Grande
A l'endemà tenim previst anar a una "Hacienda" de nom "Sotuta de Peón" i banyar-nos en un pou (ts'ono'ot que traduït seria "caverna d'aigua"). El punt de trobada és just enfront de l'ajuntament a la Plaza Grande, allí fem conversa amb una noia mexicana, però que viu a San Francisco on fa de mestre de castellà per a no Hispano parlants, i que també s'està esperant que la passin a recollir. Sembla que les coses es comencen a posar millor, no ens cal esperar gaire malgrat la mitja hora llarga que ens hi estem, però en mode conversa el pas del temps és diferent.


Corredor principal de la Hisenda
A la Hisenda de Sotuta es treballava el Henequén, dit l'or verd del Iucatan. L'Hisenda estava abandonada però l'han restaurada per al turisme. Dels centenars d'hisendes que varen poblar el Iucatan, sols unes quantes estan recuperades, tant pel turisme interior del país, com per als visitants de la resta del món, i és una visita que paga la pena de fer. 


Aparador on es mostra la planta del Henequén i els seu destí per fer milers d'objectes, des de cordes fins a cistells o penjolls.
El guia local ens fa un recorregut per les instal·lacions on vivia el senyor de les terres, que de fet sols hi anava de tant en tant, ell vivia a la ciutat, fos Mèrida, Valladolid , o en altres punts de la península. De fet, sols hi ha una habitació amb un llit de matrimoni. Fixant-nos en les parets, a suggeriment del guia, es podien veure els llocs on s'enganxaven les hamaques per a la resta de la família, quan l'hisendat es decidia a portar-la, però quan hi anava sol, treia les hamaques i no dormia sol tampoc, això segons el guia, que ja podria ser. Les hamaques també estaven fetes amb la fibra de l'henequén. 


Operari cardant els filaments extrets de la planta de l'henequén.



Operari treballant l'henequén
Col·locant les fulles a la màquina per estriar els filaments.


Si algun dia puc, penjaré uns vídeos que vaig fer de com es treballa la planta i s'extreu els filaments amb què es fabriquen les cordes que en resulten, i amb les que també es poden fer cistells, plats, penjolls i diversos estris que ara s'ofereixen al turisme, com el de la foto de sota.

Objectes creats arran dels filaments de l'henequén
Un cop ja feta la visita a la factoria ens varen fer pujar a uns carruatges molt curiosos, una mena de vagons de tren que anaven per sobre de rails, però tirats per mules i no per una màquina de vapor ni res de similar. Aquí a sota unes imatges dels vagons.







Al final, gairebé, del trajecte, ens fan visitar un antic operari, l'Antonio, un home que diuen sols sap parlar la llengua dels maies, i diu el guia que ens farà de traductor, però diu també que l'home és molt sorrut i s'enfada quan el sent traduir les seves paraules. Com podeu veure a les fotos de sota, l'Antonio és un vellet molt entranyable, que parla una llengua que no comprenem, que potser és maia, però que ens fa tot l'efecte que li costaria menys parlar en castellà, però per si un cas, preferim que ens parli en aquesta llengua desconeguda per explicar-nos que abans dels catorze anys ja treballava en aquella plantació, que va passar per tots els estadis d'un operari de la Hisenda, de treballar el camp fins el tractament de la planta a la factoria. Comenta l'home que quan els fills de l'amo antic varen deixar abandonar la casa, ell s'hi va quedar a cuidar les terres, i que en comprar l'hisenda el govern del Iucatan, els nous propietaris en descobrir que encara hi vivia, el varen deixar quedar-se a la barraca on viu i des d'on ens explica la seva llarga vida, diu que va camí dels noranta. Doncs que duri.



Quan deixem a l'Antonio enfilem l'últim tram dels rails conduïts pels ases que ens deixen a uns cent metres de la barraca del vell, ens canviem i ens dutxem abans d'entrar a la cova on hi ha el zenote. Amb la calor que hem passat, és d'agrair aquest bany fresquet, on ens deixen una mitja hora llarga i refrescant.





Després de dinar a la mateixa Hisenda, en un local ample i ben ventilat, tornem cap a Mèrida, el dia ha estat molt agradable i calorós. Hem quedat en arribar a l'ajuntament que faríem una visita guiada a la Plaça Grande, i que visitaríem els principals edificis. Doncs bé, a les set en punt estem a la porta del lloc on hem quedat amb el guia, la visita és gratuïta per gentilesa del consistori, però l'home no té allò que cal a un bon guia per captar l'atenció del grup, es fa pessat repetitiu i en excés reivindicatiu de quelcom al que ja fa tard. No entrem als llocs més interessants, sols veiem l'ajuntament, dues sales i el corredor del primer pis. No entrem a la casa Montejo, està tancada a aquesta hora i ara és un banc... però sí que entrem a la Catedral, segurament perquè estan fent una celebració religiosa privada dels capellans. Com es diu la cerimònia quan els monjos fan els vots? Doncs això feien. I tampoc no entrem al Palacio del Gobierno, ja hi varem anar ahir, i com davant de la catedral estaven fent una simulació moderna del joc de la pilota, doncs ens quedem allí, deixant plantat al guia, a qui li donem la voluntat, que era poca, però generosa. No dic que allò que ens va explicar fos gens interessant, però que ens digués el mateix quatre cops, dos en castellà i dos en anglès, potser no calia, i altres detalls que ara no venen al cas i que seria entrar en temes personals no transcendents.



Una de les representacions era el joc de la pilota en flames, que com es pot veure en aquesta emboirada imatge, no és que l'home s'estigui cremant els dits, porta un pal similar als estics del hoquei herba de per aquí mateix. Una representació molt interessant i també gratuita que no ens va demanar cap voluntat més que la de aguantar la molta gent que s'estava allí amb la calor que hi feia.



Cap a les nou de la nit, ja cansats del tot, ens enfilem cap a un restaurant conegut de la zona, en diuen Chaya Maya, on una noia molt riallera i enamorada de Barcelona ens fa esperar una mitja hora per donar-nos taula, és la noia de la foto, la que esta dreta a la dreta... donant-nos l'esquena, l'altra és l'Empar fen temps posant per a la foto. Bé, dir-vos que a voltes és millor no anar on t'aconsellen i deixar-te endur per la inspiració, o el cop de cor, com la nit anterior, tot i que el local tenia molt d'encant, amb un pati molt ben cuidat i sales als seu voltant i taules en el pati... bé, potser vosaltres tingueu més sort que nosaltres i demaneu uns plats més saborosos que els nostres, ja no dic res més.

Capvespre mirant cap a la Catedral de Mèrida des del primer pis de l'Ajuntament.
Demà més Mèrida i les seves rodalies, encara hi dormiren una altra nit, després de visitar les excavacions de Uxmal i Khaba. Anant a dormir ja frisava per veure la Piràmide de l'Adiví i altres meravelles. Però això serà a la propera entrada de la Ruta Maia 2014. Ben aviat!



Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran.
Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014


Ferran d'Armengol i família
Terrassa - Octubre 2014

3 comentaris:

Francesc Andreu García Ibáñez ha dit...

Açò va agafant millor color.
Vinga, la tercera part.

Tertulies Gili ha dit...

Quines, fotos, aquesta cova amb el petit llac és un lloc magnífic

Ferran d'A ha dit...

Doncs si us agraden aquestes fotos, espereu a Uxmal I Kabah, i no us perdeu els següents capítols, hem de baixar fins Campeche de moment, i després més runïes, uf, encara queden fotos i paraules per veure i llegir.

Terrassa.net