 |
| Salvador Iborra - Imatge: Vilaweb |
 |
| Els cossos oblidats - Salvador Iborra |
Mort d’un poeta
S'ha parat un rellotge
sota el llamp de l'acer,
a mort la poesia, de matinada,
estesa a les fredes llambordes
d'una ciutat que es va perdent,
que de mica en mica
es va perdent,
dins un laberint
de raons absurdes.
F.d'Armengol. Octubre 2011
Qui!? pot descansar en pau?
No el coneixia personalment, al Salvador Iborra.
Un matí, d'aquest darrer any, abans de la primavera, parlava amb un xicot valencià unes poques paraules de cortesia, per omplir un espai de temps burocràtic financer, tot pagant ell una matrícula universitària en una oficina bancària del carrer del Carme.
Podria haver estat ell, aquell matí tot xerrant, qui em va dir... "sóc de València i escric, faig poesia", li vaig comentar que a València era tot un repte escriure en català, i poesia, i va afegir, "em sento com un exiliat, allí estic perseguit i vigilat per escriure en català..."
La seva mort, la coincidència i compromís ideològic m'hi han fet pensar.
La conversa és certa, però potser no era ell, no coneixia al xicot amb qui vaig parlar dos minuts, ni tampoc coneixia Salvador Iborra, però ell ha mort aquí, perseguit per un fat que les seves paraules ja intuïen.
"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços."
Volia escriure uns altres renglons curts de l'autor, però sols he trobat aquests, que tots ja coneixem.
Aquesta cançó és una de les últimes que va penjar en el seu bloc: La ruta desconeguda
1 comentari:
Quan mor un poeta , els que tenim un xic de sensibilitat perdem el goig de poder-lo conèixer i escoltar, ens sentim una mica orfes, però mai oblidarem les seves paraules...
Descansi en pau.
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada