Acromia

Acromia

Si callessin les roses, i el roig emmudís,

sobtadament, i jo, tot d’una gris, despresa

i lliure, i elles, armades amb la tija erèctil

del silenci, si per fi callessin...

Desaprenc tothora els colors, el contorn

establert, cap imatge carrega amb el pes

submís, ni, absurda, enterboleix la retina.

Sé que puc fitar, per fi, enllà l’escorça

del tacte i del perfil après, i restar així,

sota l’ampla ombra d’una tija nua.

Poema: Empar Sáez (publicat al juliol de 2010 a Relats en Català.cat)
Dibuix: Tret de la xarxa (desconec l'autor/a)