On tenim la lluna ara? i el sol!

divendres, 16 de juliol de 2010

JOSEP SEBASTIÀ PONS. LA POESIA EN EL ROSSELLÓ

A Josep Palau i Fabre li dec el descobriment d’en Pons. Ell mateix confessa en “Quaderns inèdits de l’alquimista” que havia romàs estranger a la poesia de Josep Sebastià Pons (Illa del Riberal, 1886-1962). Jo també. I em sap greu perquè ja fa temps que admiro l’obra del que fou el seu entranyable amic i gran artista, també del Rosselló, l’Arístides Maillol.

En Pons fa una obra poètica difícil d’inscriure en cap demarcació, si bé el seu arrelament en els detalls quotidians, en el paisatge i en la llengua mare el fan un poeta català. Tanmateix defuig les influències de la Catalunya al sud del Pirineus, esdevé així un artista independent i construeix una obra poètica apart. La seva educació és francesa, la cultura aliena envaeix la terra; el català es parlava al Rosselló, però no s’escrivia. Fins que arribà a les seves mans un llibre en català; cap lectura no li havia produït un encís semblant.

Va ser mestre i finalment professor de llengua i literatura espanyola a la Universitat de Tolosa. Com a historiador de literatura publica nombrosos estudis, entre ells “La literatura catalana en el Rosselló en els segles XVII i XVIII “ el 1929.

La seva obra arriba a la maduresa i plenitud amb el llibre “Cantinela” el 1937; un recull il·lustrat pel seu amic Maillol, i que en paraules de Carles Riba:

“Meravella de realització poètica, situada entre allò que hi hagi de més pur en la moderna lírica catalana. No conec en la nostra llengua, ni en cap altra, una obra on amb més dolçor, amb una seguretat més senzilla, amb tanta quotidiana plenitud, se’ns comuniqui el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal”

Tan clar tenia el braç

Tan clar tenia el braç quan, riallera,
donava el pa, l’aigua o la sal,
que hom pensava en la neu de la gelera.
Son pas era una dansa natural.

Era filla de Grècia per son pare
i per sa mare filla del Conflent,
i bosc avall li encenien la cara
les mil roses del vent.

Cantinela, 1937


Del seu llibre “Conversa”, 1950, hi ha també poemes de gran bellesa:

Ara som com un ocell

Ara som com un ocell que el cant deserta
i que no fia al bat del vent
el vol cansat d’una ala incerta
i s’està en son esquerda indiferent.

Mentre que en un verger de primavera
picava el gra del desencís,
la brisa fugissera
suspenia el convit escoladís.

La perla de l’instant ja s’evapora
i s’entela el robí, desig roent.
El silenci ja clou enllà de l’hora
el murmull de les aigües del torrent.

Així perdia el franc vocabulari,
i feta a mil bocins com un mirall,
la memòria del meu itinerari,
dins la humitat callada de la vall.

I desençà jo visc amb una dolça
intel·ligència del destí,
mirant damunt del bosc que el vent espolsa
la lluna viva s’enllestir.


Més informació d'en J.S Pons


Sobre la relació i la influència entre Maillol i Pons si us abelleix podeu llegir aquest altre article: Pons i Maillol, art i prodigi al Rosselló a la Revista digital de poesia “Lo Càntich”

Terrassa.net