On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 21 de juliol de 2010

BALL PAGÈS; EIVISSA, SONS DE DANSA ANTIGA


BALL PAGÈS: EIVISSA, SONS DE DANSA ANTIGA

  

Dijous, toquen sons de dansa a Eivissa. Blanc és el color de l’escenari.



Un color i mil olors, i el repic de les  castanyoles de fusta de ginebre. Una picada, i la ballarina sortirà a escena, el seu company de dansa l’ha reclamada, i ella es lliura a gaudir d’una estona de festa amb el seu amic, amant, company... futur marit?
Hem gaudit d’un espectacle, per a vacancers perduts a la costa nord de l’illa d'Eivissa, a Sant Miquel de Balansat, per ser més concrets. Un espectacle senzill, fet amb la traça tranquil·la que la pròpia gent de l’illa ens mostra. Abans de sortir a escena, el grup de dansa s’aixopluga sota la porxada de l’església de Sant Miquel, blanca com totes les dels veïnatges dels voltants, amb aquell senzill regust àrab en les seves corbes.


El dansaire fa giragonses i estira la cama enlaire, espectacle i provocació del noi, mentre la noia camina de puntetes, hom diria que al voltant del xicot, aixecant amb pudor la vora de la faldilla, que amaga entre tretze enagos, tots diferents en el dibuix i el color, del groc al verd, del blau al roig, i el blanc que tot ho domina a la plaça de l’església. Els dits de la noia porten fins a vint anells diferents. La realitat és que el noi dansa al voltant de la noia, i és ell qui li mostra obediència, no girant-li mai la cara, ell sempre la mira, ella sempre el veu. Talment com fan la Lluna i la Terra...
Diuen que són reminiscències d’un poble antic, adoradors de la deessa, vingut de l’altre costat de la Mediterrània, del llevant oriental, influències d’un poble que va conquerir amb pau la mar que llepava els seus peus. El comerç va engrandir la seva fama, i els romans engrandiren el seu misteri, esborrant-los del mapa. La Mediterrània era massa menuda per a Púnics i Llatins; Eivissa els ha encabit a tots dos, i a moltes més gents d’arreu del món.



Aquesta Eivissa tant visible i alliberada, tant amiga de mostrar el cos i la pell en les seves platges regalades de sol i sal, i en les seves nocturnes festes privades, però esbombades als quatre vents, sàviament, comercialment... sang fenícia? La mateixa Eivissa que amaga tretze enagos envoltant les cames d’una noia dansaire, que seriosament somriu al galant que la vol seduir... qui ho fa a qui? Ella el sedueix també, amb el seu somriure murri, amb el pas de formiga, de nina, sí, però ben decidit, sempre a tocar del noi, i ell a tocar d’ella. Ell amb els seus salts, exhibició de poder, i de vitalitat. I al final, agenollat, el noi li mostra la seva admiració i devoció.



La dansa és seducció. Mira-la, però assaboreix-la també.
Gaudiu de les noces, i dels seus sons ancestrals. Potser la dansa més vella de les que es fan, i es desfan, en un magistral viatge en el temps, a tocar de casa nostra.






En aquestos enllaços podreu trobar-hi molta més informació, alguna de ben curiosa i, d’altres, molt ben documentades, no us els perdeu!








 Fotos de: Empar Sáez i Ferran d'Armengol


Podeu veure els vídeos en aquests enllaços del yuotube:



2 comentaris:

Francesc Arnau ha dit...

Empar, Ferran:
Ja veig que aprofitareu el temps per Eivissa. Isabel i jo marxem una setmana a Lanzarote.
Que gaudiu de l'estiu!

FRANCESC

PS Ferran, quan anem a BCN de ben segur que no serà al futbol...

Empar ha dit...

Oh, Lanzarote! Quina meravella de la natura. Que us ho passeu molt bé. A reveure, amics!

Terrassa.net