On tenim la lluna ara? i el sol!

dijous, 24 de gener de 2013

RES TORNARÀ A SER IGUAL



La sèrie polseres vermelles ha estat un èxit el primer any i sembla que vol repetir-ho en la segona temporada. Els sentiments més íntims ben tractats són una font inesgotable que pot dur-nos a ser insensibles o a crear una petita obra digna de ser admirada. Aquest potser és el camí de polseres vermelles.




Vull felicitar la iniciativa dels seus creadors per la fe que hi posen. Des del meu més humil criteri televisiu al respecte, crec que si no baixa el nivell d'exigència en el camp dels sentiments que no ratllen la sensibleria barata i pornogràfica, aquesta sèrie pot dur-nos a agradables camins que facin valorar positivament la seva vida, i la nostra també.



No deixo d'escoltar aquestes cançons, les que il·lustren musicalment i a la perfecció els sentits d'una història que arriba al cor de la gent, però d'una manera didàctica, seriosa, sense oblidar els somriures, ni tampoc les llàgrimes.

I me les faig venir bé en el terreny personal, per ser-ne conscient i acceptar que cal acomiadar a qui durant tants anys ha estat al nostre costat en silenci, sense fer soroll, però amb tot el caliu que es pot donar en la distància que imposa l'amor incondicional.

Vull dedicar aquest missatge a una persona en particular, però també a totes aquelles persones que hi són quan et fan falta, que no et demanen res a canvi, perquè ho veuen natural, perquè no els cal cap compensació a la seva tasca humana i perquè m'agradaria que canviés el fet trist que al llarg de la història, les bones causes, les vides senzilles de pau i amor incondicional, mai no s'han deixat en lletres ben grans en els llibres oficials.

És un desig personal, sé que té poc o res de realista, ho sé. Si ho mirem fredament, l'idealisme sembla mort i enterrat, però a voltes també sembla que lluita i ho veus en serials com aquest. M'agradaria que el llibre que la humanitat escriu seguís el seu exemple. Tan sols un somni que desitjo poder viure. I és tan clar que tan sols de potenciar programes d'aquest nivell, la gent començaria a canviar aquell "xip" tan intern en el nostre si, en el de tots, recuperant la dignitat de persona i de poble que podem ser, que de fet som.

Sembla que no som conscients que la malaltia es cura lluitant per eliminar el patogen, l’agressor, i no atacant i afeblint el cos que li fa d'hoste.

Gràcies per tot polseres, gràcies pel teu exemple mare, ens veiem allí on calgui, o fins aviat.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013



Terrassa.net