SUNSET PARK – PAUL AUSTER
Hom diria que aquesta novel•la de l’Auster és una profecia sobre el poble americà, de la seva política i del seu tarannà social. Diria que desapareixen una temporada i que quan volen donar la cara, s’amaguen en el jardí del problema, quan veuen que ja l’han emmerdat tant que no saben si fugir o afrontar amb orgull i dignitat el que han desfet, doncs aquí l’Auster acaba el llibre. I amb la solució de la seva gent, la que representa el protagonista culte i erudit; en Milles Heller. Un xicot que va penjar els estudis per culpa d’un accident i aquest fet l’ha perseguit els darrers deu anys de la seva vida, canviant de residència constantment, fins trobar l'amor d'una noia adolescent encara, una noia cubana... En Heller decideix tornar a Nova York, a Sunset Park amb el seu únic amic que el lliga al passat, torna per a refer ponts caiguts. La culpa en té la culpa de tot, i no superar-la, és el gran dilema americà. Auster ens ho fa evident a la seva manera, mostrant-nos un reguitzell de personatges que viuen i respiren, evidents estereotips que pots trobar arreu del món i que també arrosseguen la seva culpa personal. Quatre d’ells ocupen una casa a tocar d’un cementiri, en un barri d’una de les ciutats més heterogènies del planeta. Una ciutat on tot hi té cabuda, fins una botiga que arranja estris vells atrotinats.
Aquest cop, l’autor deixa de banda l'Amèrica fantàstica que impregna en els seus llibres anteriors i que tant ens han fascinat als seus seguidors. Aquest cop ha tocat més de peus a terra, perquè el missatge és més tangible, no vol que ens deixem portar per fantasies que ens despistarien, vol que veiem el que ens està explicant, i vol que veiem què amaga darrera d’aquesta història. Mil lectures es faran i mil històries diferents llegirem, cada un de nosaltres, però tots coincidirem que hem llegit un bon llibre d’un bon narrador, compromès amb el temps que li ha tocat viure..
 |
| Paul Auster |
Aquesta és la meva visió reposada del relat que ens planteja amb gran mestria en Paul Auster, la visió d’un final que en un principi no em va agradar, no diré el motiu, doncs seria explicar-ho a crits. Però ara, que ha anat agafant pòsit dins del meu record, crec que és el més realista dels finals possibles de la història que ens planteja, i aquesta visió de les coses que ell ens proposa no sempre és la més desitjada. Però aquest Poble viu, o malviu, la disjuntiva de ser una gran potència que de mica en mica se la mengen els amics/enemics.
Què hauries fet tu? Aquesta és la pregunta. Ara, siguem sincers.
Jo, personalment, aconsello la seva lectura, no et deixa indiferent i està molt ben escrit. No el veig lluny dels millors moments literaris del mestre, el seu estil ho omple tot, i els seus fidels seguidors estem contents que segueixi en forma, en bona forma narrativa.
 |
| Mapa de Sunset Park |
Un cop acabada la lectura de Sunset Park, i mentre païa el seu missatge, en el bloc de l’home fosc vaig penjar un relat que pot estar embrancat amb les meves raons, o la meva visió del llibre, és un micro relat que parla del desembarcament de Normandia i l’homenatge, anys més tard, als morts i dels seus supervivents. De fet, no té res a veure amb la història de l’Auster... o potser sí...
Llegiu, si ho voleu: Als herois de sempre
Les imatges d'aquest post estan extretes de la xarxa.
2 comentaris:
El posaré a la llista, doncs sóc un fidel seguidor de l'Auster...
Salut!
Molt bona ressenya. M’apunto la noveŀla. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada