On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Escoltar la selva

Escoltar la selva



Allò que hem viscut és.... un seguit d’instants elèctrics que solem reconèixer amb la paraula “records”.
Un dels meus, i un dels més intensos instants elèctrics, va ser el dia que vaig navegar pel riu de la Pasión, endinsant-me per la selva del Petén, a Guatemala. Ara no recordo el nom indígena d’aquest riu, el tinc a la punta d’un corrent elèctric, o de la llengua.
Retinc a la retina el recorregut, els arbres asfixiats per les plantes parasitàries que els escanyen a poc a poc, la petita canoa de motor solcant les aigües plenes de vida. I el moment sempre màgic d’aturar-se en un amagat racó del riu, un moll gairebé improvisat i saltar a la riba passant per taulons en precari equilibri. Amb fang a les botes i la selva enfront, deixàvem el riu tot pujant per un camí xopat i relliscós, farcit d’arbres i plantes, i de ben segur, segons el guia, besties que s’amagaven al nostre pas. I la calor sufocant i humida d’una atmosfera que t’escalfa els pulmons. En deixar el pendent i arribar a terreny més pla, sents la seva música. La selva té la seva melodia i cal escoltar-la per què et posi en alerta els sentits, fins el punt de percebre el vol dels mosquits que encara son lluny, i molta més vida de la que tens a simple vista, veus molt més del que els teus ulls poden copsar.
Ara sé que puc sentir la selva com quelcom més que un simple record, però aquella sensació de pertànyer al conjunt, el sentiment de no ser-ne estrany, va ser com un cop de puny a l’estomac, com una prova iniciàtica per després arribar a creure saber, tot caminant els seus tombants, que la selva m’acceptava de bon grat alhora que l’estava gaudint intensament. Tot i admetre que estava lluny de qualsevol vivència que pogués representar perill o aventura extrema, —entre anar i tornar, no havíem de caminar més enllà de sis quilòmetres— era viure dins del cor d’una vida diferent. I aquella sensació viscuda no m’ha abandonat mai, sempre haurà de restar amb mi, i en algun punt de la meva realitat, em reconec selvàtic, i al mateix temps, elèctricament urbà.

Terrassa.net