ENTREGA PREMIS ARC-CATARSI DE FANTASIA TERROR I CIÈNCIA FICCIÓ

La Ciència Ficció, la Fantasia i el Terror, són les tres apostes fantàstiques que la revista CATARSI ens proposa periòdicament per 2,50 euros. Literatura fantàstica de molt bon nivell amb relats escrits per autors catalans i també per autors de fora de les nostres fronteres.

Aquest dissabte dia 24 de Març s'han entregat els guardons del primer Premi Catarsi-Arc, convocat de manera mensual durant l'any 2011 i amb la temàtica general sobre l'"Apocalipsi". El primer premi se l'ha endut l'escriptor Xavier Domínguez, amb el relat; "El llac Cheko" i que ha estat publicat en el número 7 de la revista.

Targetó per convidar a l'assistència al Premi.

Amb la presència de la Sílvia Romero, presidenta de l'Associació de Relataires en Català (ARC), Montse Mirabent, Regidora de Cultura de l'ajuntament de Sant Boi, i el Menut en representació de la Revista Catarsi

Menut, Montserrat Mirabent i Sílvia Romero

Un acte dinàmic i entretingut on es posava sobre la taula la necessitat de tenir escriptors en llengua catalana que defensin aquest apartat de la literatura que a casa nostra es manté menystingut per alguns sectors literaris, cosa que no passa en altres llocs del món, com per exemple els països anglosaxons, que casualment aporten un bon grapat de relats a la revista, per sobre dels propis de la nostra Terra. 

El relat que tocava el tema de la Metamorfosi té aquesta il·lustració, dibuix de Toni Arencon

L'acte que va anar gotejant l'entrega de guardons als diferents participants, -com els propis autors de les il·lustracions que donen entrada a cada tema escollit- i finalistes fins arribar a l'entrega del Primer Premi.

Xavier Domínguez en el moment de recollir el premi

Ferran Planell va ser l'encarregat d'anar llegint un tros de cada un dels dotze relats finalistes i què són aquells que estan publicats en els dos números especials de la Revista Catarsi, el 7 i el 8.

Ferran Planell llegint un dels relats

L'entrega dels premis es va tancar amb un dinar en un restaurant a tocar de la biblioteca, i on també varen participar dos escriptors que varen presentar els seus llibres de recent publicació, i tot dins d'una trobada de les Ter-Cat, trobades dedicades als temes que la revista proposa, i que de fet englobaven la mateixa festa dels premis.

Portades 7 i 8 de Catarsi, il·lustració d'Antoni Cortés

Si sou seguidors del gènere fantàstic, les trobades es fan per intercanviar coneixements i opinions sent un punt molt interessant i engrescador. A la literatura fantàstica catalana li convé una empenta per tirar endavant, i als promotors del Catarsi i de les trobades TerCat els agradarà molt saber que hi voleu participar. Però si en voleu més informació, us caldrà anar a aquests enllaços.

Si voleu una crònica més completa; aneu fins Lo Cantich.

També us caldrà fer una visita al Bloc del Catarsi - Revista Fanzine. O seguiu-los pel facebook.

Crec que no em deixo res més, però en aquests enllaços i trobareu altres noticies que també us interessaran. Us deixo amb un seguit d'imatges encadenades per art i gràcia l'Empar Sáez. Els retocs fotogràfics són cosa del Ferran.

Març 2012

JEAN GIRAUD - MOEBIUS

Amb aquesta entrada sols vull retre homenatge a un gran de la història de l'art, Moebius és el seu nom de treball, aquell amb qui tots l'hem conegut, i aquells que no en sabeu res -sempre hi ha alguna ànima extraviada per aquests mons-, un punt de partida que us obrirà les portes a una realitat fascinant, una porta al món que Moebius va crear per a gaudi d'amics i estranys.

Gràcies per tot, Jean Giraud. 8 maig 1938 / 10 Març 2012.

Autoretrat de Moebius.

Cartell amb inspiració modernista.

Podria fer un resum de la vida i miracles de l'autor, però ho deixo en les vostres mans investigar per la xarxa l'extensa col·lecció d'imatges i enllaços que parlen de Moebius. Però no us deixaré en blanc, us deixo uns quants enllaços, començant pel seu bloc i a la seva pàgina oficials, i us enllaço a altres llocs on podreu passejar pel seu art i pensament.

Bloc oficial de Moebius
Pàgina oficial de Moebius

Amb tant sols aquest dos segur que us quedeu amb més ganes d'imatges d'ell. Per començar podeu accedir a la Wiquipèdia, sobre Jean Giraud,, on hi ha un bon grapat de enllaços i un resum de tota l'obra d'aquest autor francès.

També us recomano una visita a les imatges que internet encara ofereix sobre l'autor, sols clicant Moebius, o en el cercador d'imatges del vostre navegador.
I un últim enllaç on pots enllaçar a altres pàgines que parlen del dibuixant. Amb aquest enllaç de enllaços tanco la relació de llocs visitables per avui.

Tanco els enllaços, però per acabar el post us deixo un parell de vídeos, hi ha molts sobre Moebius i la seva obra, i malgrat aquest primer no és un dels més reeixits, sí que té una bona combinació de música i imatges, Mozart i Moebius fan una bona troballa, aquí podeu veure algunes imatges de "Venezia Celeste".

   

I en aquest vídeo podeu veure una història completa, i per a aquells que tinguin ja una edat, la música els agradarà de ben segur, és també tot un clàssic ara mateix, el grup Tangerine dream fa bona companyia a una història completa de Moebius; "The Long Tomorrow". Gaudiu-la.

 

Gràcies per tot, Jean "Moebius" Giraud.

Les imatges d'aquesta entrada han estat captades de la xarxa.

TEMPS ERA TEMPS

Presentació del llibre "Temps era temps", a Barcelona el dia 10 de Març de 2012. Mini crònica.

Amb aquest títol tan engrescador, l'Associació de relataires va convocar l'any passat als narradors que segueixen la plana de Relats en Català, amb la sana intenció de fer-los participar en la tasca de recuperar instants de la memòria personal o aliena, real o de ficció. Tot estava permès.

Moltes varen ser les propostes plantejades, i les que varen ser escollides han quedat impreses en el cinquè volum de la col·lecció Relataires que els publica la Editorial Meteora.

El treball recull escrits d'autors com Júlia Costa, Enric Roca, Anna Masip o Anna Maria Villalonga, entre d'altres, i tot després del pròleg de la Maria Carme Roca, i tancant el llibre els agraïments de Sílvia Romero, presidenta de l'Associació.

El llibre es va presentar en societat el passat disabte dia 10 de març, a la biblioteca de la Sagrada Família, en el cor de l'eixample barceloní. Després d'una exposició fantàstica i didàctica, per part l'escriptora Liudmila Liutsko, aclarint conceptes del món del seu relat centrat en els records viscuts a Bielorússia. Tot seguit, alguns dels autors varen acceptar de presentar diversos dels personatges que viuen entre les pàgines del llibre, fent una petita teatralització d'alguna de les històries.

La presentació i festa va concloure amb un dinar en un restaurant proper.

Però ara mateix us convido a fer una excursió pel món blocaire, per a fer-vos gaudir de la experiència segons diversos punts de vista que tot seguit us enllaço.

Un avís, no passeu per alt cap dels enllaços, tots i cada un tenen la seva gràcia i el seu art.

La calaixera.  Comenceu amb aquesta crònica, que ens arriba de les terres tarragonines.

El fil d'arianna (II),   Una altra crònica, extensa i ben enfocada, de tot l'acte i amb l'estil sempre enriquidor de l'Anna Maria Villalonga. Acompanyada de moltes imatges per gaudir-les.

Lo cantich   En aquest enllaç podreu escoltar els parlaments de tot l'acte en una exhaustiva i elaborada crònica del també escriptor i blocaire Sergi G. Osset.

Núria Claverol i Català   En aquest altre enllaç podreu gaudir d'una extensa galeria d'imatges de la fotògrafa Barcelonina que dóna nom al seu bloc d'imatges.

 I per acabar, aquest enllaç és per la Editorial Meteora.

Si en un futur es fan d'altres cròniques, les aniré afegint en aquesta entrada.

Esperant que haureu gaudit de les imatges i de les paraules, ara sols us falta llegir-vos el llibre, una lectura força aconsellable. No us la perdeu!

 Les imatges d'aquesta entrada han estat fetes per Empar Sáez.

Concurs ARC de Rapsodes 2012

El Concurs de Rapsodes 2012, promogut per l’Associació de Relataires en Català, és l’ocasió, podríem dir gairebé insòlita dins del panorama de concursos de poesia al nostre país, d'exposar el treball poètic recitat, la poesia dita i escoltada. No cal dir com n’és de valuosa una adequada elocució d’un text poètic propi o d’un altre autor, i com la veu del glossador, ben afinada amb els mots i el sentit del poema, eleva la comprensió del mateix, n'amplia el sentit profund.

En aquest enllaç hi trobareu les Bases del concurs.

Miquel Martí i Pol ens deia: “La poesia situa l’expressió literària en un estadi diferent –jo, sincerament, penso que és superior– al de qualsevol altre mitjà expressiu escrit, molt pròxim a la música.”  

Així, la poesia oral estableix el llaç més íntim i suggerent entre veu i paraula; aquesta simbiosi magnifica el sentit del poema, que se'ns mostra ple i vibràtil a través de les capacitats expressives de l’emissor.

"Los hombres nunca saben

cuánta dulzura

y cuánto quebradizo silencio

hay en una poesía".

Efraín Huerta

(México 1914-1982)

En aquest vídeo la Montserrat Auqué, del col·lectiu "En Veu Alta", recita el poema de J.V. Foix "Es quan dormo que hi veig clar".Les imatges són de l'artista surrealista polac Jacek Yerka.

TEMPS ERA TEMPS - Presentació del llibre, a Barcelona

La Associació de Relataires en Català, coneguts com l'ARC, promou els darrers anys concursos per als seus afiliats, i per als participants de la plana de Relats en Català. El premi és la publicació dels relats que són triats en un recull que va engreixant la col·lecció que la Editorial Meteora ha obert per als relataires.

Com es pot veure en aquesta targeta que rau sota aquestes paraules, la portada del llibre és molt impactant i amb força atractiu.

Esteu convidats, no cal imprimir la targeta, però si us fa gràcia, sou lliures.

El proper dissabte dia 10 de Març es farà la presentació del recull proposat en el concurs de l'any 2011 i sota el títol genèric de "TEMPS ERA TEMPS".

No us podeu deixar passar un acte com aquest que es celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família, en el Carrer de Provença, 480 de Barcelona. 

Començarà a les dotze del migdia i us recomano que no arribeu tard, hi ha alguna sorpresa, sempre agradable.

LA REMOR DE LES ONADES

Portada en Català: 

(潮騒 Shiosai), 1956.

"La remor de les onades" és un llibre ple de poesia, és una història d'amor entre dos joves gairebé encara adolescents que viuen en una illa petita i que els caldrà lluitar, cada un amb la seva particular manera d'acceptar els fets que s'esdevenen, per defensar la seva raó, la seva passió. Una obra plena de personatges encantadors o cruels i d'imatges fascinadores, com la de les noies que fan busseig o la visita a la gran ciutat de l'illa més gran que tenen a tocar. Descripcions senzilles que ens fan viatjar a un lloc concret i ben definit, i que ens duen a veure el pas dels vaixells, tot observant-los de dalt d'un penya segat, just en despuntar el sol naixent i als peus d'un far molt familiar per als personatges principals, tot gira al voltant del far. Un relat ple de dobles sentits, i que un cop coneixes la vida de l'autor, pots interpretar de diverses formes. La fatalitat del destí pot variar, per un moment de dubte, per una paraula fora de lloc.

Jo m'he quedat amb la senzillesa dels mots que el traductor ens ha fet arribar, amb la poesia. 


Volent deixar de banda la biografia de l'autor per a un altre dia, us en faig un mínim resum personal, cinc cèntims.

Mishima l'any 1931 (Imatge wikipèdia)

Yukio Mishima, 1925-1970

Un personatge de novel·la de principi a final. Escriptor principalment i actor ocasional, també va ser model fotogràfic, tal com demostra la foto de sota. I potser va ser el veritable últim samurai, com he llegit en algun lloc fent referència a un llibre sobre la seva biografia. Finalment un personatge pagat de si mateix, contradictori, farcit de grans foscors i brillants moments de vida, fill del segle XX.

Mishima fent de model fotogràfic (imatge captada a la xarxa)

Observant les dues fotos, allunyades en el temps però del mateix personatge, en fan pensar en la seva mort, el seu suïcidi, ritual que va fer frontera amb el ridícul, però per saber-ne més de l'autor i la seva vida, i per a qui ho vulgui, us deixo l'enllaç a la Wikipèdia.

I FESTIVAL INTERNACIONAL GODEPOESIA

Godella, (Horta de València - València) Poblat ja d'antic al nord de València capital, té restes de l'eneolític o edat dels metalls, amb uns tretze mil habitants (segons cens any 2007), potser uns pocs amunt, o potser uns pocs avall.

Ja fa temps compta amb un grup d'amics a la poesia que ara mateix han creat el seu blog; Godepoesia i que ara ens proposa participar en el seu Premi poètic i aquest és el seu cartell anunciador.

http://godepoesia.wordpress.com/2012/02/01/i-festival-internacional-gode-poesia-bases/

No us ho penseu més, entreu al bloc, llegiu-ne les bases i participeu-hi. Ara, en temps d'una crisi econòmica imposada pels grans, els poetes han de treure l'orgull al carrer i demostrar que la crisi no és de valors personals ni poètics ni literaris, ni de cap vessant artística.

Company del vent, Abbas Kiarostami

Hi ha llibres que arriben a les mans per atzar, o que ni tan sols hom recorda com se’ls ha trobat. Cercava, potser, un altre autor en una llarg prestatge i vaig topar amb el seu nom: Kiarostami, que en aquell moment només relacionava amb el cinema i la fotografia. “Compañero del viento” d’Abbas Kiarostami és un recull de poemes breus del gran director de cinema iranià. 

El do de la brevetat de l’anomenat haikú al Japó, kosuk a Turquia, sach’ a l’Aràbia prehislàmica o josravani a Iran, és la forma poètica més subtil i suggeridora, aquella que compacta concepte i imatge en un tot tridimensional, immers en la contemplació més silent, mostrant una connexió profunda entre l'home i la natura. Hi ha llibres que són una troballa esplèndida i persones que tenen l’habilitat, el talent, de transformar en bellesa tot el que toquen. 

Aquí teniu alguns dels josravani d’Abbas Kiarostami.

Somni de massacre d’ocellets

sobre un coixí de plomes

*

Una dona es desperta

sense esperar ja carícies

al costat d’un home adormit

*

Res

no podem fer

quan el cel

té la intenció de ploure

*

Pensant-ho bé

no entenc

la raó de les durícies

en les mans de qui té les mans buides

*

L’abella

s’embriaga

amb el perfum d’una flor desconeguda

*

El desmai plorador

l’alt xiprer

un veí entristit

en l’horabaixa de tardor

*

Crido

sobre una profunda vall

tot esperant el tornaveu

Abbas Kiarostami

Traducció al castellà: Clara Janés i Ahmad Taherí

(Traducció al català: Empar Sáez)

Óssip Mandelstam, Armènia en prosa i vers

Per començar us ofereixo un tast de la seva prosa, l’impuls esplendorós de les paraules del gran poeta rus, Óssip Mandelstam.

“Miris on miris, als ulls els falta sal. Caces formes i colors i tot és pa d’àngel. Així és Armènia.”

Fascinat per la idea d’Armènia, del seu passat clàssic, també com a civilització bressol del cristianisme, i atret pels paral·lelismes que establia amb Judea, Mandelstam fa un viatge a aquelles terres entre els mesos de maig i octubre de 1930. En aquest llibre, “Armènia en prosa i vers”, trobem les obres que escriu en tornar de la seva visita al país; en descriu els paisatges, el caràcter de la gent, ens parla de la llengua...; tothora de fora estant, amb una immensa empatia.

“L’any passat mateix, durant la meva estada a l’illa de Sevan, a Armènia, tot passejant entre l’herba que m’arribava a la cintura, vaig poder admirar la foguera escandalosa de les roselles. Falsos distintius de cotilló, brillants fins al punt de provocar dolor quirúrgic, aquestes papallones incandescents de boca buida, grosses, massa grosses per al nostre planeta, creixen al capdamunt de fatigoses tiges peludes.

Vaig envejar els nens, que sortien, lleugers, a caçar ales de rosella entre l’herba. T’ajups un cop, un altre... I ja tens foc a la mà, com si un ferrer t’hagués deixat en préstec unes brases.”

L’extremada bellesa de la paraula, l’harmonia entre pensament racional i lirisme àvid, la composició equilibrada del conjunt, fan d’aquest llibre una obra mestra. Us en deixo un darrer fragment:

“Una salamandra no té cap sospita de les taques negres i grogues que du a l’esquena. Ni se li acut que aquestes marques se situen en dues cadenetes, o bé es fonen en un sol caminet seguit, segons la humitat de la sorra o si els colors de l’empaperat del terrari són vius i alegres o fúnebres.

Però la salamandra pensant –l’home– mira d’endevinar el temps que farà demà per tal de poder determinar per ell mateix els seus colors.”

Quan Mandelstam s’acomiada d’Armènia, encara té la intenció de tornar-hi, però quelcom el va far dir:

Ja no et veuré mai més,

cel miop d’Armènia.

El 1934 és detingut i desterrat al desert gelat de Sibèria. Óssip Mandelstam és una de les nombroses víctimes de la brutal repressió cultural i artística practicada pel règim d’Stalin. Mor el desembre de 1938 en un camp de presoners de la Unió Soviètica.

No ens podem pas queixar. Aquest és l’únic país que respecta la poesia: maten per ella. En cap altre lloc passa... Óssip Mandelstam

Armènia en prosa i en vers

Òssip Mandelstam

Edició, traducció i notes d'Helena Vidal

Poesia dels Quaderns Crema

LO CANTICH - METONÍMIA

Acabat l'any 2011, la revista digital de poesia LO CANTICH ens presenta el seu número 12, i el nostre bloc hi està molt relacionat.

La portada és de la nostra neboda Xènia d'Armengol i Rosich, i el poema, que va ser escrit per a la Marató de tv3, és de l'Empar.

Voldríem, amb aquest post, demanar que aquest any 2012 ens sigui a tots venturós, i que la senzillesa que respira aquest dibuix ens embolcalli en els quefers de cada dia, a tots nosaltres, amics, família, veïns... a tots en general, que el món és molt petit, i tots hi estem connectats.

Us deixo amb la imatge de la Xènia i les paraules de l'Empar. 

Bon any a tots!

Portada de "LO CÂNTICH" dibuix de Xènia d'Armengol

M'hi arrelo a pedaços,

m'aferro al teu cos de fusta,

assedegada xuclo l'aire.

Reprenem juntes el crit

damunt les despulles

amb les ales enceses

de llum i de temps.

Empar Sáez

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Berthe Morisot

L’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, al Caixa Forum de Barcelona, aplega un conjunt extraordinari de pintura francesa dels segles XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció Sterling i Francine Clark. La podem veure fins el 12 de febrer de 2012.

El recorregut per les pintures de Renoir, Degas, Pissarro, també pels artistes de l’escola de Barbizon: Camille Corot, Millet i Rosseau Theodore, a més dels pintors més acadèmics de l’època com Bouguereau, Jean-Leon, Stevens Alfred i els impressionistes posteriors, Bonnard, Gauguin i Toulouse-Lautrec, és absolutament excepcional.

Berthe Morisot, "Le bain", 1885.

De totes les obres exposades, m’agradaria destacar-ne dues que em van captivar especialment: “El bany" i "Dàlies”, de Berthe Morisot. D'aquesta dona excepcional en un món dominat pels homes,  que va demostrar una gran determinació i mai no va renunciar a la seva vocació per la pintura, voldria transcriure les paraules que Philippe Burty va dir sobre ella: “Des de Fragonard mai ningú no havia utilitzat els tons clars amb tanta seguretat i intel·ligència”. Morisot era especialment bona amb el blanc. De la seva obra, extensa i curulla de vida, ens colpeix especialment la delicadesa i sensualitat, el seu desig de pintar el moviment fins i tot en les coses inanimades.

Berthe Morisot, "Dahlies", 1879

 

Berthe Morisot mor prematurament als 54 anys. Després del funeral Camille Pissarro reconeix: “No pots imaginar com estem de sorpresos i commoguts per la desaparició d’aquesta gran dona, tenia un talent extraordinari, va honorar al nostre grup Impressionista, un grup que va desapareixent, com tot en aquesta vida. Pobre senyora Morisot, és gairebé una desconeguda per al públic!

Giuseppe Ungaretti

“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría 

(Traducció. Empar Sáez)

El port sepultat

Aquí arriba el poeta

i després torna a la llum amb els seus cants

i els dispersa

D’aquesta poesia

em resta

aquest no-res

d’inesgotable secret

Il porto sepolto

 

Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta

E poi torna alla luce con i suoi canti

E li disperde

Di questa poesia

Mi resta

Quel nulla

Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría

(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

Sóc una criatura

Com aquesta pedra

del Sant Michele

tan freda

tan dura

tan resseca

tan refractària

tan absolutament

inanimada

Com aquesta pedra

és el meu plor

que no es veu

La mort

es paga

vivint

Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra

del S. Michele

cosí fredda

cosí dura

cosí prosciugata

cosí refrattaria

cosí totalmente

disanimata

Come questa pietra

è il mio pianto

che non si vede

La morte

si sconta

vivendo

Giuseppe Ungaretti, La alegría

(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta

l’inexpressable no-res.

En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia. 

POEMES IL·LUSTRATS PER A LA MARATÓ

Dibuix: Xènia d'Armenol - poema Empar Sáez

Dibuix: Xènia d'Armengol : Poema : Empar Sáez

Bloc Poemes per a la Marató. Encara hi pots participar o comprar les obres exposades en diferents localitats.

Dibuix: Xènia d'Armengol . Poema: Ferran d'Armengol

Poemes per la Marató

La batalla, Álvaro Reja.

L’artista Álvaro Reja torna a guanyar un premi de pintura. En aquesta ocasió el Primer Premi Francisco Lillo Mora, del II Certamen FundArte. L’obra guanyadora, “La batalla”, pren dels llibres medievals i de les il·lustracions antigues un embolcall de classicisme, però tanmateix el quadre manté el segell clar i inconfusible de l’autor palentí. “La batalla” simbolitza els conflictes i la manca d’entesa des del seu especial punt de mira, oníric i irònic.

Des d’aquest bloc ens volem sumar a les felicitacions pel prestigiós premi que va rebre el mes passat i mostrar-vos l’obra guanyadora.

Mireu aquest altre quadre, "Aura y yo", la imatge del qual ens ha estat cedida amablement per l’artista. Observeu i apropeu-vos a un univers de somni, deixeu-vos arrabassar l’ànima en aquesta també brillant creació de figura i color.

Enhorabuena, Álvaro, els teus èxits ens omplen d’alegria, per molts anys!

Salvatore Quasimodo, Obra poètica

 
L’edició bilingüe de l’Obra poètica de Salvatore Quasimodo, a Edicions del Salobre, traduïda per Sussana Rafart i Eduard Escoffet, és una de les grans troballes poètiques que darrerament he fet, la lectura de la qual recomano.

Transcric el fragment inicial de la biografia de Salvatore Quasimodo (premi Nobel de Literatura 1959) escrita per ell mateix i que també forma part del llibre.

“Vaig néixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. En la calor excessiva de la plana de sofre refilava el xiulet que anunciava els trens insuficients. Els pobles, al voltant, es deien Megara Iblea, Sferro; recorden Grècia i l’aspresa del seu paisatge. Vaig ser batejat a Roccalumera, a pocs quilòmetres de Taormina. La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat. I em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.

Vaig anar a l’escola primària de Gela: allà vaig sentir el terratrèmol de Messina. Passats tres dies, el meu pare va ser traslladat a la ciutat de les runes. Allí vaig tenir el primer contacte amb la mort. Afusellaven els xacals. Ens estàvem tancats en vagons de tren; i els nous moviments sísmics ens desplaçaven d’un desastre a l’altre.”

Els poemes que trobem en les seves primeres obres, recollides en “El vespre ve tot d’una”, són d’un gran contingut simbòlic, concisos, greument condensats; l’estil hermètic del mateixos el compartia amb altres poetes italians de l’època, com Giuseppe Ungaretti i Mario Luzi, tots ells molt influenciats pels poetes francesos Paul Valéry i Stéphane Mallarmé, i que formen part de la denominada escola hermètica italiana.

I el vespre ve tot d’una

Tothom es troba sol en el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i el vespre ve tot d’una.

Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor de la terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.

Salvatore Quasimodo, Aigües i terres, 1920

Sebastiano A. Patanè llegeix a Salvatore Quasimodo

L’experiència de la guerra i de l’ocupació alemanya el marcaren d’una forma decisiva; la seva obra va fer un gir i es va allunyar de l’hermetisme, s’obrí a una major sensibilitat humana, a la reconstrucció moral de l’home. Aquesta nova etapa queda palesa en els llibres “Dia rere dia” i “La vida no és somni”

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar

amb el peu estrany damunt el cor,

entre els morts abandonats a les places,

sobre l’herba dura de glaç, al plany

de xai dels joves, al bram negre

de la mare que s’atansava al fill

crucificat al pal del telègraf?

En el fullatge dels salzes, com un exvot,

també les nostres cítares penjaven,

oscil·laven lleus al vent trist.

Salvatore Quasimodo. Dia rere dia, 1947

Els darrers llibres de Quasimodo, “El verd fals i vertader”, La terra incomparable” són més intimistes, contenen un dramatisme i una decepció manifesta per l’esdevenir de la història. El darrer, “Deure i haver”, podríem dir que és una mena de balanç i testament de la seva vida.

A estones alguna cosa em sobrepassa

lleugera, un temps pacient,

absurda diferència la que corre

entre la mort i la il·lusió

del bategar del cor.

Salvatore Quasimodo 
Últims versos del darrer poema publicat: "Tinc flors i de nit convido als pollancres"

Tensant el vers

Fa uns mesos publicitàvem el Concurs de Poesia Social i de Denúncia engegat des de l’Associació de Relataires en Català i us animàvem a participar. Ara ja podem gaudir de l’obra col·lectiva “Tensant el vers”, editat per Meteora, i on s’apleguen els poemes seleccionats.

Com hi podeu veure els poetes també ens rebel·lem, i aquesta revolta pacífica és senyal de progrés, de maduresa i de valentia. Aportem una altra manera d’explicar les coses; no cridem, estem convençuts, però, que la força de la paraula escrita, el pensament bellament escrit, és inaturable.

L’acte serà el proper dissabte a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, a les 12 del matí. 

Us hi esperem!

Empar

EDICIÓ ESPECIAL - SETZE PETGES - PRESENTACIÓ A L'ATENEU BARCELONÈS

Muntatge de Ferran d'Armengol

Aquesta és la targeta que us convida a la presentació que es farà el 21 de novembre d'enguany a l'Ateneu Barcelonès, a la Sala Oriol Bohigues.

Imatge de Empar Sáez

Aquests són els Petges. En aquesta imatge falta el Josep Maria, que rondava per Namíbia el dia que varen fer la presentació a Rubí, el passat 29 d'Octubre.

Imatge de Vicenç Puerto

I com en l'anterior ocasió del 2005, els escriptors Maria Barbal i Isidre Grau seran els mestres de cerimònia, fent-los la presentació del llibre de relats "Edició especial".

Aquest cop també es podrà comptar amb la participació de l'actor David Segú per dirigir la presentació que faran els autors del llibre.

Us esperem a tots a la presentació del llibre:

Edició especial.

Portada del llibre "Edició especial" (Meteora 2011)

Enllaç al bloc dels Setze Petges

Barcelona, Novembre 2011

Edició especial, Setze Petges

El llibre l’he pogut llegir començant pel final, com faig amb el diari; justament he iniciat la lectura per La contra, que en aquest recull de relats amb format de diari té una invitada especial: la Maria Barbal. Les seves paraules troben, com sempre, el to precís que hi assenyalen l’element aglutinador del llibre i la qualitat literària i humana dels components d’un grup de “petges” provinents de les classes d’escriptura de l’Ateneu.

Dels Esports, no n'he pogut fer una lectura ràpida (com de costum faig), al contrari; “Corredor de fons”, de l’Oriol Solé, m’ha fet restar immòbil, mentre el ritme trepidant del text se m’enduia per davant. “El meu esport preferit fins que perdo”, més pausat, permet alentir el pas, però no us en refieu d’aquest escriptor; fins més enllà del final del conte no sabreu com acaba tot plegat.

En la secció d’Anuncis classificats a càrrec d’en Josep Maria Ricart trobem el que mai, ni llegint entre línies, es deixa veure en aquesta mena de texts: el drama personal abillat d’aventura, plaer fugaç i falsa seducció. Tot un repte magníficament resolt en el conte.

Els articles d’Opinió, com també les cartes al director, són un dels grans atractius dels diaris. L’Hilari García, en aquesta secció, provoca un agraïment immens; fa riure des de bon començament. En tots els seus articles ens fa viure una realitat lúcida, tanmateix és un món especial, absolutament real de tan absurd, ben seu, únic i irrepetible.

En el Temps no hi trobareu cap mapa amb lluminosos sols i núvols dispersos. Els “Solsticis” d’en Ferran d’Armengol creen un ambient fredament asfixiant i gèlidament passional amb molt pocs elements; diàlegs i pensaments minimalistes, de gran impacte literari. “A l’hora del te” es produeix la gran tempesta humana, ¿d’un temps passat? ¿O potser és la propera que se’ns acosta? Intemporal, devastadora, descarregant un llast de fang; un conte memorable.

Fets i gent, la secció que la Mercè Bagaria dirigeix amb mestratge, inclou dues històries excepcionals, crues i punyents, de pèrdues esfereïdores i destins ferotges. Dos magnífics contes que es llegeixen amb delit, on el gaudi hi és assegurat.

A l’apartat de Cultura, la Mariàngels Calaf aporta una narració que sorprendrà gratament als lletraferits; els hi permetrà delectar-se amb el joc cal·ligràfic i sensual dels mots, un exercici imaginatiu extraordinari, ben trenat.

De la Rosa Muxí, encarregada de Ciència i tecnologia, sobta la gran capacitat d’integrar coneixements científics en la narració literària, barrejant-hi elements imaginats, creant amb tot plegat una fabulosa història com fa a “Gènesi”.

La Montserrat Escartín, a la secció d’Educació, és capaç d’encabir en un únic vagó un batibull de vida, una munió de personatges, les preguntes més pregones en un entorn fascinant d’existències múltiples, en una constel·lació d’éssers vius. No us quedareu pas amb el corcó del dubte; n’aprendreu tant..., de ben segur!

L’Economia va com va, i l’Anna Masip ens ho adoba amb dues històries que valen el seu pes en or, narrades de forma amena, a bon ritme, evitant riscos gratuïts, i acabades amb un superàvit de moltes xifres, uns contes rodons. 

A Nacional compten amb l’experiència i el talent d’en Jordi Bordas per encarar dos temes de gran pes: les “Relacions laborals” des de la vessant més divertida i lúdica, i del “Secret i confidencial” més ben guardat de les relacions entre països “germans”, un treball d’investigació que bé mereixeria un premi.

I finalment des d’Egipte, a Internacional, l’Antoni Cardona ens fa la crònica detallada d’una fugida, els canvis de rumb del seu personatge, un corresponsal al Pròxim Orient, un joc de miralls, una meticulosa i eficaç incursió en el món interior d’un home que ha patit un gran trasbals, des de la vessant més divertida, conduïda amb ofici.

Els Petges ens expliquen a l’Editorial el llarg camí que ha hagut de recòrrer el recull; les il·lusions, els entrebancs, i el fet inesperat i colpidor que esperona un projecte adormit. També hi destaquen la col·laboració de la Sara Cendan i Masip, la il·lustradora de totes i cadascuna de les històries, qui ha realitzat un magnífic treball, adient al format del llibre i al joc en el qual està immers.

La Primera plana és de l’Isidre Grau i m’agrada especialment que en destaqui la vessant “d’aventura compartida” que té la literatura en aquests projectes col·lectius i l’enriquiment que per al lector suposa la lectura d’un llibre d’autories múltiples.

En memòria de la petja Rosa Muxí, el seu microrelat “El clon” és qui té l’honor d’inaugurar el llibre Edició especial.

Ara que ja l’he acabat, torno als mots encreuats, ah! i també faré una ullada a l’horòscop.

Bona lectura per a tothom.

Els Petges a la presentació del llibre a Rubí.

Empar Sáez

Enllaç al blog dels petges
Fotografies: Empar Sáez