On tenim la lluna ara? i el sol!

dimecres, 24 de novembre del 2010

Història de Lisboa, Wim Wenders


Les paraules de Fernando Pessoa, el barri Alfama, la música de Madredeus..., el director Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) no podia trobar millors ingredients per a un cinema de poesia fet a Lisboa.

En els dies clars fins i tot els sons brillen.
Qui pogués, com els sons,
viure entre les coses i no ser d’elles.
Escolto sense mirar i així veig. 

Fernando Pessoa

Aquesta joia visual i sonora, "Història de Lisboa", és també una reflexió sobre el cinema, sobre el paisatge i la ciutat viva, i el poder de les imatges per a capturar-los. Com si d’un quadern de notes visuals i, separadament, d’una col·lecció de sons de Lisboa es tractés, el director ens presenta un cinema desdoblat, com els versos de Pessoa en els dies més clars.

El cineasta reflexiona a través d’un dels protagonistes sobre la puresa i l’essència de les imatges en el cinema, sobre la perversió d’aquestes. És doncs, cinema dins el cinema.

El to elegíac d’un dels protagonistes (Friedrich, el director) contrasta amb l’entusiasme jovenívol del tècnic de so, com si es tractés de les dues cares oposades d’un mateix artista, com la imatge i el so: falsament indestriables. Un exemple el teniu en aquest diàleg final entre ambdós personatges (la transcripció intenta ser molt fidel, però no és literal):

 Wim Wenders

Friedrich: “Les imatges ja no són el que eren. No ens en podem refiar, tots ho sabem. I tu també. Abans les imatges explicaven històries, mostraven coses. Avui dia tan sols serveixen per vendre. Les històries i les coses han canviat davant els nostres ulls.
Les imatges venen el món…. i amb un gran descompte! (…)
Apuntar amb una càmera és el mateix que apuntar amb un arma. Cada vegada que apuntava amb la càmera la vida semblava allunyar-se, desapareixia a poc a poc. Com un fantasma. (…) És inútil, Winter. Inútil.
Però hi ha una manera, Winter, hi estic treballant. Aquí la tens, la cinemateca de la imatge no vista. Cada cinta ha estat filmada sense que cap ull miri pel visor, ningú no ha vist la gravació, ningú no l’ha verificat després. Ho he filmat absolutament tot d’esquena.
Aquestes imatges mostren la ciutat tal com és, no com jo voldria que fos.”

Winter: “Aquest és un missatge per a Friedrich, rei del basar de les imatges deixalla (…) L’Einstein de la imatge no vista. Gira’t i confia plenament en els teus ulls. No, no els tens a l’esquena. Confia en la teva vella càmera, encara pot fer imatges en moviment. Per què malbaratar la vida amb imatges buides quan pots crear-ne d’indispensables amb el cor, imatges sobre el cel·luloide màgic?
La imatge en moviment encara pot aconseguir allò per al què va ser inventada fa cent anys, encara ens pot commoure...” 


L’esperit de Pessoa impregna el film, la veu de la Teresa Salgueiro, increïblement meravellosa, fora de temps, brillant i melancòlica, ens arrossega al paisatge d’una ciutat intemporal, a un poema que no voldríem mai deixar de sentir.


O Paraiso, Madredeus


diumenge, 21 de novembre del 2010

Castellers, amunt, amunt!

Minyons de Terrassa, 3 de 10 carregat amb Folre i Manilles (3d10fm)


 Diada dels Minyons de Terrassa i acte commemoratiu de la inclusió dels castells al patrimoni cultural immaterial de la humanitat.




Quan observem les expressions de fascinació i sorpresa en els rostres de qui mai abans no ha vist un castell prenem consciència plena de la dimensió de l’espectacle. Ens sol passar que, habituats a les nostres manifestacions culturals, no les apreciem en la justa mesura.


El fet casteller és una tradició excepcional que promou el treball en equip, l’esforç, la superació, la integració, i com a resultat de la suma de tots aquests aspectes s’aixequen unes construccions humanes que ens deixen bocabadats, per més que hi estem avesats als grans espectacles i als efectes especials de les pel·lícules. Els castells no s’assemblen a cap altre fet conegut d'arreu; és una tradició cultural que sempre ens emociona, hi sents l’esforç compartit, la suor, el pes dels pisos sobre les espatlles, les mans que els subjecten, els peus que hi pugen i també hi caus i fas llenya amb ells, rius i crides quan es basteix amb èxit.

Què hi trobem que els fa tan atractius, tan insòlits i extraordinaris? Potser es concentra en les torres humanes allò que ens proporciona les veritables motivacions per créixer, hom hi troba il·lusions en els reptes que es planteja, de forma individual o col·lectiva, l’esforç per aconseguir quelcom que no és material, tan sols l’esperit de diversió els mou, l’estímul de superació persegueix carregar un castell ben alt, i aixecar tot seguit la mà un instant per acaronar el cel.


Que la Unesco hagi declarat els Castells com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat és un fet molt positiu, un reconeixement a nivell mundial que els dóna un gran suport per a superar possibles contratemps en aquesta època de dificultats econòmiques. Podria ser bo també per a projectar-nos tots nosaltres en una de les millors imatges que tenim com a país.

Fotografies: Empar Saez i Ferran d'Armengol

***

Terrassa 21 de Novembre de 2010

diumenge, 14 de novembre del 2010

LA JOTA, DANSA D'INTERÈS NACIONAL



Foto: Empar Saez - Delta de l'Ebre/Casseta de Fusta

No fa gaires dies vàrem estar un cap de setmana al Delta, ens agrada anar-hi de tant en tant, allí ens vàrem conèixer amb la dona, ho tenim com el nostre petit país particular. En aquest últim viatge (de moment) era per la festa de la sega, que per casualitat va coincidir amb el dia internacional del ocells, però aquesta és una altra història. Ara m’agradarà mostrar-vos aquest tros de Jota que vaig gravar a tocar de la Caseta de Fusta, allí al Delta, per celebrar que la Generalitat ha declarat la Jota com una Dansa d’interès Nacional Català.

Foto: Ferran d'Armengol - Recordant els segadors d'abans

I també convidar-vos a participar amb el JMTibau, que fa un dels seus jocs literaris, el 181, on anima a escriure la lletra d’una jota popular. Jo no em veig amb cor de participar-hi, però puc deixar-vos aquest vídeo, com una mostra de que la jota està ben viva en aquestes comarques, i que mereix aquesta distinció de la Generalitat, amb escreix.

Foto: Empar Saez - Dones del Delta ballant les Rondalles de l'aiguardent. Al fons; el cantador.

En els meus temps dansaires vaig ballar força jotes, de Castelló i València la majoria, i un ball que ara no retinc d’on ni de quina part Tarragona era, i que tenia molt de jota. Dir que la jota era una de les danses que fèiem amb més alegria tota la colla, l’esbart, i que ens cansava com a tontos, però la gaudíem fins l’últim compàs.


En aquest enllaç podreu veure una mostra de Jota proposada per un blocaire.

Ferran d'Armengol / Novembre 2011

dilluns, 8 de novembre del 2010

Memòries de joventut, Sofia Kowalewskaia


En ocasions ens topem amb un llibre per atzar, és la curiositat, però, la què ens empeny a fullejar-lo i llegir-lo. “Memòries de joventut” el vaig trobar a la biblioteca quan cercava un altre volum en el prestatge de biografies. L’autora, la Sofia Kowalewskaia, era un nom absolutament desconegut per a mi, però tanmateix aquest llibre menut ha estat una troballa deliciosa, el descobriment d’una vida excepcional, una personalitat captivadora.

Molt poques dones anteriors al segle XX han estat històricament reconegudes en el camp de les ciències. La primera dona cèlebre va ser, possiblement, Hipàtia d'Alexandria (370-415), recentment portada al cinema per Amenábar. Si ens documentem un xic hi trobem les franceses Émilie du Châtelet (1706-1749) i Marie Sophie Germain (1776-1831), la italiana Maria Gaetana Agnesi (1718-1799) i l’escocesa Mary Fairfax Somerville (1780-1872), totes elles del segle XVIII. En el XIX, destaca l’anglesa Ada Lovelace (1815-1852), filla del poeta Lord Byron. 



Sofia Kowalewskaia (1850-1891), la brillant matemàtica russa, comparteix amb totes elles el talent, la vocació, les dificultats i la perseverança per obrir-se camí en una societat que relegava les dones al paper d’esposa i mare. En una època en què elles no tenien accés a la universitat, ni tan sols com a oients, va ser capaç de publicar nombrosos estudis sobre matemàtiques i astronomia. Finalment, el 1885 se li concedeix la càtedra de mecànica a la Universitat d’Estocolm.

La prodigiosa activitat que desenvolupa en el terreny científic també es manifesta en el literari. A pesar de morir als 41 anys va escriure diversos llibres, entre els que destaquen “Records d’infància” i “La nihilista”.

En el petit llibre autobiogràfic “Memorias de juventud” (Ed. Herder) trobem records i reflexions intel·ligents, de gran sensibilitat i qualitat literària sobre la seva infantesa. Sofia és filla de terratinents benestants, viu i creix al camp, a Bielorrússia, i tot i ser educada per institutrius, rep una forta influència dels seus oncles; un d’ells posseïa una ànsia desmesurada per la lectura i una passió fora mida per les matemàtiques. El text ens apropa a les vivències més rellevants de la Sofia menuda, als fets que li van forjant el caràcter, en un intent sincer i lúcid per prendre consciència del seu “jo” més profund i autèntic. El llibre acaba explicant un fet singular, providencial, que ens fa pensar en tot allò que són capaços d’aprendre els nens, i a no descuidar petits “detalls” en la decoració de la llar. Sí, heu entès bé; al final del llibre ens relata que després del trasllat de la família al camp van empaperar les habitacions de la nova casa, però no en va quedar per l’habitació dels nens, de manera que la van empaperar provisionalment amb escrits antics. Les parets van restar molts anys cobertes amb les conferències litografiades de Ostrogradski sobre càlcul diferencial i càlcul integral. Aquelles fórmules enigmàtiques van fascinar la Sofia que s’hi passava hores contemplant, intentant desxifrar les fórmules i establint l’ordre correcte dels plecs. Molts anys després, un professor de matemàtiques va quedar estupefacte al comprovar que la Sofia, en explicar-li per primer cop conceptes com l’asíntota, se li avançava als coneixements. Ja sabeu doncs, hauríem de tenir molta cura de tot allò que els nostres fills veuen quotidianament; no sabem fins a quin punt absorbeixen la informació que els envolta.

Un altre llibre sobre l'autora: “Sofía Kovalévskaia. 1850-1891. Símbolo y ejemplo”, Ada Korn. 



diumenge, 7 de novembre del 2010

PRIMER PREMI DE POESIA "LO CANTICH"


PREMI 

DE POESIA
LO CÀNTICH



En data, 12 de Setembre de enguany, la Revista Digital de Poesia, Art i Cultura, Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món) fa pública la convocatòria del:



Ja s'ha superat el mig centenar d'obres presentades al concurs. Vosaltres encara hi sou a temps, no us deixeu perdre aquesta oportunitat de formar part de la gran família de "LO CÀNTICH". La convocatòria es clourà el proper dia 20 de Novembre.

Terrassa.net