On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 25 de juny del 2011

DINÀMICA DE LA POESIA, JOAN FERRATÉ



Deu fer uns dos anys que em van recomanar aquest llibre sobre poesia; va ser en un dels tallers que l’Ateneu i l’Ajuntament de Barcelona organitzen en la setmana de la Poesia; en aquella ocasió vaig poder assistir a una sessió impartida pel Francesc Parcerisas. Des de llavors havia guardat una llista de llibres que ens va proposar i que jo anava cercant a poc a poc. Gairebé havia oblidat el llibre d’en Joan Ferraté, quan en el suplement cultural de La Vanguardia del passat mes d’abril Jordi Amat publicava un extens i interessant reportatge sobre la difícil relació entre els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté (el primer va canviar l’ortografia del cognom), on hi vaig trobar de nou el llibre “Dinámica de la poesía”: ensayos de explicación, 1952-1966". Ara sí que em vaig decidir a llegir-lo; el vaig demanar a la biblioteca i en pocs dies tenia la primera edició del llibre publicada per Seix Barral el 1968.

Aspectes de l’obra d’art, poesia i realitat, idees de l’ànima..., amb aquests subtítols a les diferents parts del llibre, Ferraté hi esbossa el marc teòric de l’obra poètica; un volum on aplega múltiples articles i assaigs sobre poesia. Inclou també l'anàlisi de textos de diversos autors clàssics i contemporanis: Ausiàs March, Aldana, Góngora, Quevedo, Vinyoli, Baudelaire, Machado, Carner, Riba, Cernuda, entre d’altres, i ens apropa als principis de la lectura poètica. Llegir, per a en Ferraté, és una experiència que dóna forma a la consciència del lector, que crea una relació individual amb els texts al marge de modes, ideologies o circumstàncies polítiques. Aquest llibre és reconegut com una de les obres més sòlides i ambicioses escrites sobre poesia, una gran aportació a la crítica i la teoria literària.

En tradueixo un fragment:

El jo de cada poeta és un nou diccionari, un idioma nou a través del qual ens arriben objectes com el xiprés-flama(1), del qual no teníem notícies. En el món real podem tenir les coses abans que les paraules que les denominen, podem veure-les o tocar-les abans de saber els seus noms. En l’esfera estètica és l’estil, a la vegada, paraula, i mà, i pupil•la: tan sols en ell i per ell tenim notícia de determinades noves criatures. El que diu un estil no ho pot dir un altre. Hi ha estils que posseeixen un lèxic molt ric i poden arrancar de la misteriosa cantera innombrables secrets. Hi ha estils que sols contenen tres o quatre mots, però de la seva mà ens arriba un racó de bellesa que, d’altra forma, quedaria nonat. Cada poeta verdader, quantiós o minso, és, per tal raó, insubstituïble. Un científic és superat pel següent: un poeta és sempre literalment insuperable.

(1) De la metàfora usada pel poeta Josep M. López-Picó qui afirma que el xiprés “és com l’espectre d’una flama morta”

Per als amants de la poesia, llegir de tant en tant un llibre sobre la mateixa poesia, sobre l’opacitat lúcida i transparent, o sobre la bèstia domada i amansida, després d’un exercici difícil i violent, tal i com la denomina Ferraté, és tot un goig, un plaer amb ritme i mesura.

Empar Sáez

diumenge, 12 de juny del 2011

El nostre públic


Un recital a l’aire lliure, en una petita plaça, a tocar d’un edifici emblemàtic, Les Cases d’en Puig (1784), al Prat de Llobregat. Cadires de fusta i moltes cadires de rodes, i el públic més especial i agraït que hom pugui imaginar.

El recital d’imatges i poesia per la discapacitat començà ahir dissabte a les 18 hores amb les paraules d’introducció d’en Toni Arencón, organitzador de l’acte. La Soraya Rúiz va cantar acompanyada a la guitarra pel Jonny Garcia (professor de la Escola Unió Filharmònica del Prat de Llobregat), i posteriorment cadascú dels poetes, presentats per l’actriu Blanca Pàmpols, vam llegir poemes sobre la discapacitat (propis i d’altres autors que n’havien escrit per l’ocasió). La guitarra donava profunditat a les paraules, acompanyava en l’emoció. Finalment es van repartir fulls amb els poemes impresos i tots alhora, rapsodes i públic, en un murmuri col·lectiu, vam inundar l’espai d’un xiuxiueig poètic.

Com a cloenda, el grup de percussió brasilera TUN TUM PRAT ens va fer ballar a tots plegats i ja acabat l'acte, tothom va ser invitat a gaudir de l’exposició a Les Cases d’en Puig on s’exhibeixen obres plàstiques realitzades per persones amb discapacitat intel·lectual, i que restarà oberta fins el proper 17 de juny.




Enllaç:

La crònica a "Lo Cantich"

dissabte, 11 de juny del 2011

LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES


Avui a El Prat de Llobregat, a les 18 hores, toca recital poètic a càrrec d'un estol de poetes jovencells i no tan. Serà a Les Cases d'en Puig, a la Plaça de la Agricultura. Tot està previst per inaugurar l'exposició LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES, i dins del marc de les 8es Jornades de la Discapacitat 2011per a la plena integració de les persones amb discapacitat a la vida ciutadana.

Us hi esperem

Si us cal més informació, aquí teniu un parell d'enllaços.


Ajuntament del Prat de Llobregat

Lo Cantich. Les nostres mirades...

Com anar-hi?

dimecres, 1 de juny del 2011

Pedra de tartera


Pedra de tartera ja té vint-i-sis anys; el llibre, de llarg recorregut, ha estat un fenomen editorial a Catalunya i a diversos països; una novel·la que es consolida en la literatura contemporània catalana. I aquests dies en podem gaudir, sortadament, d’una adaptació teatral magnífica.

Fins el 5 de juny al Teatre Romea, a Barcelona. Després de l’èxit al TNC si encara no l’heu vista, no us podeu perdre l’adaptació del gran èxit de la Maria Barbal. L’obra és molt fidel al text i la posada en escena és esplèndida: sense moure’s d’un únic espai, la cuina del mas, on sempre hi ha una dona, tota la vida de la Conxa transcorre en una escena contínua, sense pauses. Creix la família, van desapareixent els diferents membres, i de fons, com en una pel·lícula s’encadenen els esdeveniments polítics de la primera meitat del segle XX. Hi ha tan sols breus moments de fugida: el pròleg de la infantesa, la deportació a l’Aragó de la Conxa amb les filles i la porteria a un pis de Barcelona com a epíleg.


Si hi ha quelcom que m’ha trasbalsat de l’obra ha estat sentir la veu de la Conxa; l’han feta parlar, ella que al llibre és la veu que calla per respecte, per por, per tristesa, que accepta tot el que li depara la vida, que no coneix el que passa fora les parets del mas, ni tan sols coneix les activitats del seu marit; una dona acostumada al silenci, a sobreviure desarrelada, a ser víctima passiva com tantes altres dones de l’època. I tot d’una, un personatge tan fort, però silent, té una veu potent i, amb les estratègies del teatre, ens confia els seus sentiments. Ens emocionem de nou, de forma diferent a quan vam llegir el llibre. Tanmateix, ens tornem a estremir sentint una de les veus callades de la nostra història.


Escoltar el llenguatge del Pallars és una manera de deixar-se dur per aquell paisatge, allí on les paraules "a bocafoscant", "apariar", "a plairet", "brena", "truitada", "trumfa" i "xolís" ens fan respirar l’aire d’un altre indret.

Direcció de Lurdes Barba i adaptació teatral de Marc Rosich. Els actors, esplèndids, tots, en destacaria a l’Àurea Márquez, en Roger Casamajor, la Rosa Cadafalch i l’Eduard Muntada.

Grandíssima obra, encara sou a temps de veure-la!!!

Terrassa.net