On tenim la lluna ara? i el sol!

dilluns, 19 de desembre del 2011

Giuseppe Ungaretti




“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría 
(Traducció. Empar Sáez)


El port sepultat

Aquí arriba el poeta
i després torna a la llum amb els seus cants
i els dispersa

D’aquesta poesia
em resta
aquest no-res
d’inesgotable secret


Il porto sepolto
 
Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta
E poi torna alla luce con i suoi canti
E li disperde
Di questa poesia
Mi resta
Quel nulla
Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)



Sóc una criatura

Com aquesta pedra
del Sant Michele
tan freda
tan dura
tan resseca
tan refractària
tan absolutament
inanimada

Com aquesta pedra
és el meu plor
que no es veu

La mort
es paga
vivint


Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra
del S. Michele
cosí fredda
cosí dura
cosí prosciugata
cosí refrattaria
cosí totalmente
disanimata

Come questa pietra
è il mio pianto
che non si vede

La morte
si sconta
vivendo


Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta
l’inexpressable no-res.


En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia. 

Terrassa.net