Salvatore Quasimodo, Obra poètica

 
L’edició bilingüe de l’Obra poètica de Salvatore Quasimodo, a Edicions del Salobre, traduïda per Sussana Rafart i Eduard Escoffet, és una de les grans troballes poètiques que darrerament he fet, la lectura de la qual recomano.

Transcric el fragment inicial de la biografia de Salvatore Quasimodo (premi Nobel de Literatura 1959) escrita per ell mateix i que també forma part del llibre.

“Vaig néixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. En la calor excessiva de la plana de sofre refilava el xiulet que anunciava els trens insuficients. Els pobles, al voltant, es deien Megara Iblea, Sferro; recorden Grècia i l’aspresa del seu paisatge. Vaig ser batejat a Roccalumera, a pocs quilòmetres de Taormina. La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat. I em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.

Vaig anar a l’escola primària de Gela: allà vaig sentir el terratrèmol de Messina. Passats tres dies, el meu pare va ser traslladat a la ciutat de les runes. Allí vaig tenir el primer contacte amb la mort. Afusellaven els xacals. Ens estàvem tancats en vagons de tren; i els nous moviments sísmics ens desplaçaven d’un desastre a l’altre.”

Els poemes que trobem en les seves primeres obres, recollides en “El vespre ve tot d’una”, són d’un gran contingut simbòlic, concisos, greument condensats; l’estil hermètic del mateixos el compartia amb altres poetes italians de l’època, com Giuseppe Ungaretti i Mario Luzi, tots ells molt influenciats pels poetes francesos Paul Valéry i Stéphane Mallarmé, i que formen part de la denominada escola hermètica italiana.

I el vespre ve tot d’una

Tothom es troba sol en el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i el vespre ve tot d’una.

Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor de la terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.

Salvatore Quasimodo, Aigües i terres, 1920

Sebastiano A. Patanè llegeix a Salvatore Quasimodo

L’experiència de la guerra i de l’ocupació alemanya el marcaren d’una forma decisiva; la seva obra va fer un gir i es va allunyar de l’hermetisme, s’obrí a una major sensibilitat humana, a la reconstrucció moral de l’home. Aquesta nova etapa queda palesa en els llibres “Dia rere dia” i “La vida no és somni”

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar

amb el peu estrany damunt el cor,

entre els morts abandonats a les places,

sobre l’herba dura de glaç, al plany

de xai dels joves, al bram negre

de la mare que s’atansava al fill

crucificat al pal del telègraf?

En el fullatge dels salzes, com un exvot,

també les nostres cítares penjaven,

oscil·laven lleus al vent trist.

Salvatore Quasimodo. Dia rere dia, 1947

Els darrers llibres de Quasimodo, “El verd fals i vertader”, La terra incomparable” són més intimistes, contenen un dramatisme i una decepció manifesta per l’esdevenir de la història. El darrer, “Deure i haver”, podríem dir que és una mena de balanç i testament de la seva vida.

A estones alguna cosa em sobrepassa

lleugera, un temps pacient,

absurda diferència la que corre

entre la mort i la il·lusió

del bategar del cor.

Salvatore Quasimodo 
Últims versos del darrer poema publicat: "Tinc flors i de nit convido als pollancres"