On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 21 d’abril del 2012

SANT JORDI MATA L'ARANYA

Un altre Sant Jordi a les portes de casa, i entre les moltes possibles compres, jo escombraré cap a casa, amb un llibre de poesia, un de relats i un parell de novel·les.
Començo.

Poesia


Ventall d'haikus
d'Anna Rispau i Falgàs

És un poemari per gaudir-lo, un llibre per regalar que té l'èxit assegurat. Les seves pàgines recullen un seguit de imatges de diversos autors i, com és evident, les paraules de l'Anna. És un llibre de capçalera ple de sentiment, prenyat de la sal del mar que besa el poble Empordanès de l'Anna. Mireu, us enllaço un vídeo per què ho veieu tot més clar.



La música que acompanya les imatges està composada per la Núria Claverol Català.

Recull de relats.



Edició especial
Setze Petges


Com no podia ser de cap altre manera, us recomano aquest recull de vint relats escrits a vint-i-dues mans, un recull que vol copsar el món de la premsa, intentant imitar l'aspecte interior de les pàgines del diari. Però si en voleu més informació, aquest cop us trameto al bloc del Setze Petges. Sols comentar-vos que el recull té l'apadrinament de dos grans escriptors; Isidre Grau i Maria Barbal.

Novel·la




D'esquena al sol.
Jordi Bordas i Coca


Tenia moltes opcions, i sent jo seguidor de la fantasia, bé podria haver comentat un llibre fantàstic, però aquest cop no serà el cas. He triat aquest del Jordi Bordas i encara no l'he llegit, però conec a l'autor, li he llegit diverses coses, relats principalment, però també alguna poesia. El Jordi va escriure i dirigir teatre en la seva primera etapa d'escriptor, uns anys enrere. 
Us deixo un enllaç que us en farà un petit resum del llibre i dels seus mèrits: El lector de l'Odissea.

Però també us podria aconsellar aquesta altre llibre.


El secret de l'oreneta
Shaudin Melgar-Foraster

La Shaudin viu al canada i dóna classes de Català en una Universitat de Toronto, i aquest cop us enllaço directes a una nota de premsa del diari; ElPuntAvui.

Els dos primers llibres els trobareu a les parades de l'ARC-RC. 
A Barcelona estaran a la Rambla de Catalunya 12, tocant a Gran via, i al Carrer Ramo Turró, 130-138 a l'escola Voramar.

L'ARC també té parades a Mataró i Premià de Dalt.

Molt bon dia de Sant Jordi a tothom.

Terrassa
Abril 2012

dilluns, 16 d’abril del 2012

LA PROCESSÓ DELS JUEUS (O DELS ROMANS) - ESTERRI D'ÀNEU -

La Processó dels Jueus es celebra tots els anys a Esterri d'Àneu per setmana santa. El divendres a les deu del matí es fa el "Via Crucis", i a la nit la pròpiament anomenada Processó dels Jueus, o com en diuen també la gent del poble, pel vestuari dels armats, la dels "Romans".

Sortida de l'església pel Via Crucis del matí
Cal destacar d'aquesta vestimenta que la part superior imita l'estil dels legionaris Romans clàssics, i de cintura en avall la tradicional catalana del Pallars, amb espardenyes incloses. Malgrat que no sabria dir si les espardenyes que porten els armats i la banda podrien estar no gaire encertades. Dins la meva tradició dansaire clàssica (de ja fa uns anys), en els mestres sempre els he escoltat dir que, en aquells dies, els homes tenien per costum dur les espardenyes amb les betes totes negres fins a la punta, i les que no estaven lligades amb la beta fins la punta, i els hi quedava un tros de tela blanca, les solien dur  la canalla i les dones. Però tampoc serem estrictes, el vestuari es prou galdós malgrat, segons diu la web de l'ajuntament, els cascs són de cartró, cosa que no vaig saber observar.

El Capità i els timbalers obren la Processó.
Els també coneguts com els Armats d'Esterri desfilen en dues fileres i encapçalats per un capità, que els marca el ritme de la marxa ajudat pels timbals i les llances que repiquen en el terra. Una corneta, i les seves tonades, dóna l'aire solemne i dramàtic a tot l'acte.

Algunes imatges encadenades

En la sortida del matí, el Via Crucis, cada estació està marcada amb plaques de ceràmica encastades en alguna de les parets dels carrers per on passa. Algunes de les peces són del segle XVIII, però en la represa de la tradició, que aquest any n'ha fet vint, en quedaven sols tres de les originals. De no fa gaire, l'ajuntament n'ha fet posar de noves amb el mateix estil de les antigues.

La Magdalena i la Verònica 
La sortida nocturna se'n diu la Processó del Sant enterrament, i surt dotze hores després de la del matí.

La Samaritana amb el càntir.
Entre els armats camina una noia que duu un càntir, és la Samaritana, que segueix el mateix ritme que marca el capità. Tot seguit i tancant la comitiva dels soldats caminen dues noies més que representen a Verònica (la del llençol amb la cara del Crist) i a Maria Magdalena. I darrere de les dues noies hi va el pas de fusta de Jesús de Natzaret amb el Josep d'Arimatea i seguits per la Dolorosa i el sepulcre que està custodiat per dos armats més, que mentre caminen representen una dansa curta que vol figurar una batalla entre ells, tot creuant les seves llances en avançar.

Els armats que fan la custòdia del cos de Jesús, i la dansa en la que piquen les seves llances.


En aquest curt vídeo es poden veure les evolucions dels custodis del cos de Crist.

La processó la clouen tres noies més, anomenades les tres Maries.

El Crist de fusta
I per tancar-ho tot, clouen l'acte els vilatans que volen seguir la processó, sigui pel matí o per la nit, encapçalats pel capellà del poble i les pietoses, que juntament amb un cor masculí van cantant cançons i salms quan el pas s'atura en les seves parades.

Cal destacar la majestuositat de l'acte, i el silenci que regna quan arriba el pas per on el públic espera veure tota la comitiva de la processó, o la del Via Crucis, que té poca diferència fora del nombre de pasos que surten de la parròquia, on hi estan exposats per a gaudi dels curiosos. Al mateix temps cal fer esment que convé veure les dues representacions per la seva variació cromàtica entre el dia i la nit.
Com a cas anecdòtic, dir que fins fa un parell d'anys encara es podia escoltar en una de les aturades, una veu femenina cantant "saetas" d'un balcó estant.

El Josep d'Arimatea

Però si no pots veure les dues, una com a mínim cal fer-ho, per la seva força en el ressò de les llances, la trompeta, els tambors i el rigor en la passa dels qui desfilen, un pas singular que en el cas de la samaritana queda força més accentuat.

Aquest vídeo que tot seguit podreu veure, està filmat just en tombar la primera cantonada, acabats de sortir de l'església.






















Us convido a no passar per alt aquesta representació, ara que encara es pot veure sense empentes.
El divendres Sant.

Els armats tornant al Carrer Major

Aquest altre vídeo està filmat just abans d'entrar un altre cop al Carrer Major, tot tornant cap a l'església. Primer fan un replegament dels armats que sembla que han de retornar per on han vingut, però segueixen fent el tomb i tornen a agafar un altre cop la mateixa direcció, camí de l'església.




I en aquest vídeo els armats segueixen fent via fent la custodia de la samaritana, en direcció al carrer Major.




Totes les imatges estan realitzades per l'Empar Sáez i el Ferran d'Armengol.


Abril, 2012

dimarts, 10 d’abril del 2012

UN ANY DE CONTES - PRESENTACIÓ A VILAFRANCA

Portada del llibre "365 Contes"

Poca cosa us diré, sols que si teniu la oportunitat d'anar a la presentació d'aquest volum de contes fet a moltes mans, amb molts de diversos autors, i que durant tot un any la Mònica Roig va anar recollint en el seu bloc, "Un any de contes", us puc assegurar que no haureu llençat el dia, o el migdia.

Aquí teniu la targeta invitació:

Targeta presentació per a Vilafranca del Penedès
La presentació es farà a Vilafranca del Penedès, el proper dia 21 d'abril, al migdia, i podreu gaudir d'un brindis quan finalitzi l'acte.

Aquestes són paraules de la Mònica, penjades tot seguit del vídeo promocional.

"365 contes" és un projecte que va començar sent un blog. Durant tot un any es va publicar un conte diari. Van participar 137 escriptors de tota la geografia catalana, d'algunes parts d'España, d'Amèrica del Sud i d'Amèrica Central. Són contes per a adults i de diferents temàtiques i que, finalment, estan tots junts per poder llegir-los. (Els beneficis de la venda del llibre es donaran).

No us perdeu el magnífic vídeo de presentació a la xarxa, penjat en el youtube.



El dibuix de la portada va ser escollit per votació popular, i va ser molt disputada, ja que varen ser uns quants els participants. A la fi, aquest dibuix de Jaume Vilalta va ser qui més votants va tenir. I si no estic equivocat, doncs ja fa temps d'això, jo també la vaig votar.


Dibuix de Jaume Vilalta que presideix la portada del llibre.
Si el voleu comprar, però no podeu assistir a la presentació, sols us cal anar fins la pàgina del bubok, i allí el podeu encarregar.
Però sempre que no tingueu l'oportunitat d'assistir a la presentació, que allí també tindran exemplars.


Em sento molt orgullós d'haver participat en aquest gran repte proposat per la Mònica, i formar part d'aquesta família tan eixerida.
I per acabar, dir-vos que el meu conte porta per títol; "Campió"

Llegiu-los els 365 contes.

diumenge, 25 de març del 2012

ENTREGA PREMIS ARC-CATARSI DE FANTASIA TERROR I CIÈNCIA FICCIÓ


La Ciència Ficció, la Fantasia i el Terror, són les tres apostes fantàstiques que la revista CATARSI ens proposa periòdicament per 2,50 euros. Literatura fantàstica de molt bon nivell amb relats escrits per autors catalans i també per autors de fora de les nostres fronteres.
Aquest dissabte dia 24 de Març s'han entregat els guardons del primer Premi Catarsi-Arc, convocat de manera mensual durant l'any 2011 i amb la temàtica general sobre l'"Apocalipsi". El primer premi se l'ha endut l'escriptor Xavier Domínguez, amb el relat; "El llac Cheko" i que ha estat publicat en el número 7 de la revista.

Targetó per convidar a l'assistència al Premi.
Amb la presència de la Sílvia Romero, presidenta de l'Associació de Relataires en Català (ARC), Montse Mirabent, Regidora de Cultura de l'ajuntament de Sant Boi, i el Menut en representació de la Revista Catarsi

Menut, Montserrat Mirabent i Sílvia Romero

Un acte dinàmic i entretingut on es posava sobre la taula la necessitat de tenir escriptors en llengua catalana que defensin aquest apartat de la literatura que a casa nostra es manté menystingut per alguns sectors literaris, cosa que no passa en altres llocs del món, com per exemple els països anglosaxons, que casualment aporten un bon grapat de relats a la revista, per sobre dels propis de la nostra Terra. 

El relat que tocava el tema de la Metamorfosi té aquesta il·lustració, dibuix de Toni Arencon

L'acte que va anar gotejant l'entrega de guardons als diferents participants, -com els propis autors de les il·lustracions que donen entrada a cada tema escollit- i finalistes fins arribar a l'entrega del Primer Premi.

Xavier Domínguez en el moment de recollir el premi

Ferran Planell va ser l'encarregat d'anar llegint un tros de cada un dels dotze relats finalistes i què són aquells que estan publicats en els dos números especials de la Revista Catarsi, el 7 i el 8.

Ferran Planell llegint un dels relats
L'entrega dels premis es va tancar amb un dinar en un restaurant a tocar de la biblioteca, i on també varen participar dos escriptors que varen presentar els seus llibres de recent publicació, i tot dins d'una trobada de les Ter-Cat, trobades dedicades als temes que la revista proposa, i que de fet englobaven la mateixa festa dels premis.

Portades 7 i 8 de Catarsi, il·lustració d'Antoni Cortés

Si sou seguidors del gènere fantàstic, les trobades es fan per intercanviar coneixements i opinions sent un punt molt interessant i engrescador. A la literatura fantàstica catalana li convé una empenta per tirar endavant, i als promotors del Catarsi i de les trobades TerCat els agradarà molt saber que hi voleu participar. Però si en voleu més informació, us caldrà anar a aquests enllaços.

Si voleu una crònica més completa; aneu fins Lo Cantich.

També us caldrà fer una visita al Bloc del Catarsi - Revista Fanzine. O seguiu-los pel facebook.

Crec que no em deixo res més, però en aquests enllaços i trobareu altres noticies que també us interessaran. Us deixo amb un seguit d'imatges encadenades per art i gràcia l'Empar Sáez. Els retocs fotogràfics són cosa del Ferran.


Març 2012


dissabte, 17 de març del 2012

JEAN GIRAUD - MOEBIUS

Amb aquesta entrada sols vull retre homenatge a un gran de la història de l'art, Moebius és el seu nom de treball, aquell amb qui tots l'hem conegut, i aquells que no en sabeu res -sempre hi ha alguna ànima extraviada per aquests mons-, un punt de partida que us obrirà les portes a una realitat fascinant, una porta al món que Moebius va crear per a gaudi d'amics i estranys.

Gràcies per tot, Jean Giraud. 8 maig 1938 / 10 Març 2012.

Autoretrat de Moebius.

Cartell amb inspiració modernista.
Podria fer un resum de la vida i miracles de l'autor, però ho deixo en les vostres mans investigar per la xarxa l'extensa col·lecció d'imatges i enllaços que parlen de Moebius. Però no us deixaré en blanc, us deixo uns quants enllaços, començant pel seu bloc i a la seva pàgina oficials, i us enllaço a altres llocs on podreu passejar pel seu art i pensament.

Bloc oficial de Moebius
Pàgina oficial de Moebius

Amb tant sols aquest dos segur que us quedeu amb més ganes d'imatges d'ell. Per començar podeu accedir a la Wiquipèdia, sobre Jean Giraud,, on hi ha un bon grapat de enllaços i un resum de tota l'obra d'aquest autor francès.
També us recomano una visita a les imatges que internet encara ofereix sobre l'autor, sols clicant Moebius, o en el cercador d'imatges del vostre navegador.
I un últim enllaç on pots enllaçar a altres pàgines que parlen del dibuixant. Amb aquest enllaç de enllaços tanco la relació de llocs visitables per avui.

Tanco els enllaços, però per acabar el post us deixo un parell de vídeos, hi ha molts sobre Moebius i la seva obra, i malgrat aquest primer no és un dels més reeixits, sí que té una bona combinació de música i imatges, Mozart i Moebius fan una bona troballa, aquí podeu veure algunes imatges de "Venezia Celeste".

   

I en aquest vídeo podeu veure una història completa, i per a aquells que tinguin ja una edat, la música els agradarà de ben segur, és també tot un clàssic ara mateix, el grup Tangerine dream fa bona companyia a una història completa de Moebius; "The Long Tomorrow". Gaudiu-la.

 

Gràcies per tot, Jean "Moebius" Giraud.



Les imatges d'aquesta entrada han estat captades de la xarxa.

dilluns, 12 de març del 2012

TEMPS ERA TEMPS

Presentació del llibre "Temps era temps", a Barcelona el dia 10 de Març de 2012. Mini crònica.


Amb aquest títol tan engrescador, l'Associació de relataires va convocar l'any passat als narradors que segueixen la plana de Relats en Català, amb la sana intenció de fer-los participar en la tasca de recuperar instants de la memòria personal o aliena, real o de ficció. Tot estava permès.
Moltes varen ser les propostes plantejades, i les que varen ser escollides han quedat impreses en el cinquè volum de la col·lecció Relataires que els publica la Editorial Meteora.

El treball recull escrits d'autors com Júlia Costa, Enric Roca, Anna Masip o Anna Maria Villalonga, entre d'altres, i tot després del pròleg de la Maria Carme Roca, i tancant el llibre els agraïments de Sílvia Romero, presidenta de l'Associació.


El llibre es va presentar en societat el passat disabte dia 10 de març, a la biblioteca de la Sagrada Família, en el cor de l'eixample barceloní. Després d'una exposició fantàstica i didàctica, per part l'escriptora Liudmila Liutsko, aclarint conceptes del món del seu relat centrat en els records viscuts a Bielorússia. Tot seguit, alguns dels autors varen acceptar de presentar diversos dels personatges que viuen entre les pàgines del llibre, fent una petita teatralització d'alguna de les històries.


La presentació i festa va concloure amb un dinar en un restaurant proper.

Però ara mateix us convido a fer una excursió pel món blocaire, per a fer-vos gaudir de la experiència segons diversos punts de vista que tot seguit us enllaço.

Un avís, no passeu per alt cap dels enllaços, tots i cada un tenen la seva gràcia i el seu art.

La calaixera.  Comenceu amb aquesta crònica, que ens arriba de les terres tarragonines.

El fil d'arianna (II),   Una altra crònica, extensa i ben enfocada, de tot l'acte i amb l'estil sempre enriquidor de l'Anna Maria Villalonga. Acompanyada de moltes imatges per gaudir-les.

Lo cantich   En aquest enllaç podreu escoltar els parlaments de tot l'acte en una exhaustiva i elaborada crònica del també escriptor i blocaire Sergi G. Osset.

Núria Claverol i Català   En aquest altre enllaç podreu gaudir d'una extensa galeria d'imatges de la fotògrafa Barcelonina que dóna nom al seu bloc d'imatges.

 I per acabar, aquest enllaç és per la Editorial Meteora.


Si en un futur es fan d'altres cròniques, les aniré afegint en aquesta entrada.
Esperant que haureu gaudit de les imatges i de les paraules, ara sols us falta llegir-vos el llibre, una lectura força aconsellable. No us la perdeu!

 Les imatges d'aquesta entrada han estat fetes per Empar Sáez.



dissabte, 3 de març del 2012

Concurs ARC de Rapsodes 2012



El Concurs de Rapsodes 2012, promogut per l’Associació de Relataires en Català, és l’ocasió, podríem dir gairebé insòlita dins del panorama de concursos de poesia al nostre país, d'exposar el treball poètic recitat, la poesia dita i escoltada. No cal dir com n’és de valuosa una adequada elocució d’un text poètic propi o d’un altre autor, i com la veu del glossador, ben afinada amb els mots i el sentit del poema, eleva la comprensió del mateix, n'amplia el sentit profund.

En aquest enllaç hi trobareu les Bases del concurs.


Miquel Martí i Pol ens deia: “La poesia situa l’expressió literària en un estadi diferent –jo, sincerament, penso que és superior– al de qualsevol altre mitjà expressiu escrit, molt pròxim a la música.”  
Així, la poesia oral estableix el llaç més íntim i suggerent entre veu i paraula; aquesta simbiosi magnifica el sentit del poema, que se'ns mostra ple i vibràtil a través de les capacitats expressives de l’emissor.


"Los hombres nunca saben
cuánta dulzura
y cuánto quebradizo silencio
hay en una poesía".

Efraín Huerta
(México 1914-1982)


En aquest vídeo la Montserrat Auqué, del col·lectiu "En Veu Alta", recita el poema de J.V. Foix "Es quan dormo que hi veig clar".Les imatges són de l'artista surrealista polac Jacek Yerka.





dilluns, 27 de febrer del 2012

TEMPS ERA TEMPS - Presentació del llibre, a Barcelona

La Associació de Relataires en Català, coneguts com l'ARC, promou els darrers anys concursos per als seus afiliats, i per als participants de la plana de Relats en Català. El premi és la publicació dels relats que són triats en un recull que va engreixant la col·lecció que la Editorial Meteora ha obert per als relataires.

Com es pot veure en aquesta targeta que rau sota aquestes paraules, la portada del llibre és molt impactant i amb força atractiu.

Esteu convidats, no cal imprimir la targeta, però si us fa gràcia, sou lliures.


El proper dissabte dia 10 de Març es farà la presentació del recull proposat en el concurs de l'any 2011 i sota el títol genèric de "TEMPS ERA TEMPS".

No us podeu deixar passar un acte com aquest que es celebrarà a la Biblioteca Sagrada Família, en el Carrer de Provença, 480 de Barcelona. 

Començarà a les dotze del migdia i us recomano que no arribeu tard, hi ha alguna sorpresa, sempre agradable.



dimarts, 21 de febrer del 2012

LA REMOR DE LES ONADES

Portada en Català: 
(潮騒 Shiosai), 1956.


"La remor de les onades" és un llibre ple de poesia, és una història d'amor entre dos joves gairebé encara adolescents que viuen en una illa petita i que els caldrà lluitar, cada un amb la seva particular manera d'acceptar els fets que s'esdevenen, per defensar la seva raó, la seva passió. Una obra plena de personatges encantadors o cruels i d'imatges fascinadores, com la de les noies que fan busseig o la visita a la gran ciutat de l'illa més gran que tenen a tocar. Descripcions senzilles que ens fan viatjar a un lloc concret i ben definit, i que ens duen a veure el pas dels vaixells, tot observant-los de dalt d'un penya segat, just en despuntar el sol naixent i als peus d'un far molt familiar per als personatges principals, tot gira al voltant del far. Un relat ple de dobles sentits, i que un cop coneixes la vida de l'autor, pots interpretar de diverses formes. La fatalitat del destí pot variar, per un moment de dubte, per una paraula fora de lloc.
Jo m'he quedat amb la senzillesa dels mots que el traductor ens ha fet arribar, amb la poesia. 


Volent deixar de banda la biografia de l'autor per a un altre dia, us en faig un mínim resum personal, cinc cèntims.

Mishima l'any 1931 (Imatge wikipèdia)
Yukio Mishima, 1925-1970

Un personatge de novel·la de principi a final. Escriptor principalment i actor ocasional, també va ser model fotogràfic, tal com demostra la foto de sota. I potser va ser el veritable últim samurai, com he llegit en algun lloc fent referència a un llibre sobre la seva biografia. Finalment un personatge pagat de si mateix, contradictori, farcit de grans foscors i brillants moments de vida, fill del segle XX.
Mishima fent de model fotogràfic (imatge captada a la xarxa)


Observant les dues fotos, allunyades en el temps però del mateix personatge, en fan pensar en la seva mort, el seu suïcidi, ritual que va fer frontera amb el ridícul, però per saber-ne més de l'autor i la seva vida, i per a qui ho vulgui, us deixo l'enllaç a la Wikipèdia.


dilluns, 6 de febrer del 2012

I FESTIVAL INTERNACIONAL GODEPOESIA

Godella, (Horta de València - València) Poblat ja d'antic al nord de València capital, té restes de l'eneolític o edat dels metalls, amb uns tretze mil habitants (segons cens any 2007), potser uns pocs amunt, o potser uns pocs avall.

Ja fa temps compta amb un grup d'amics a la poesia que ara mateix han creat el seu blog; Godepoesia i que ara ens proposa participar en el seu Premi poètic i aquest és el seu cartell anunciador.



No us ho penseu més, entreu al bloc, llegiu-ne les bases i participeu-hi. Ara, en temps d'una crisi econòmica imposada pels grans, els poetes han de treure l'orgull al carrer i demostrar que la crisi no és de valors personals ni poètics ni literaris, ni de cap vessant artística.



dilluns, 16 de gener del 2012

Company del vent, Abbas Kiarostami


Hi ha llibres que arriben a les mans per atzar, o que ni tan sols hom recorda com se’ls ha trobat. Cercava, potser, un altre autor en una llarg prestatge i vaig topar amb el seu nom: Kiarostami, que en aquell moment només relacionava amb el cinema i la fotografia. “Compañero del viento” d’Abbas Kiarostami és un recull de poemes breus del gran director de cinema iranià. 

El do de la brevetat de l’anomenat haikú al Japó, kosuk a Turquia, sach’ a l’Aràbia prehislàmica o josravani a Iran, és la forma poètica més subtil i suggeridora, aquella que compacta concepte i imatge en un tot tridimensional, immers en la contemplació més silent, mostrant una connexió profunda entre l'home i la natura. Hi ha llibres que són una troballa esplèndida i persones que tenen l’habilitat, el talent, de transformar en bellesa tot el que toquen. 



Aquí teniu alguns dels josravani d’Abbas Kiarostami.


Somni de massacre d’ocellets
sobre un coixí de plomes

*

Una dona es desperta
sense esperar ja carícies
al costat d’un home adormit

*

Res
no podem fer
quan el cel
té la intenció de ploure

*

Pensant-ho bé
no entenc
la raó de les durícies
en les mans de qui té les mans buides

*

L’abella
s’embriaga
amb el perfum d’una flor desconeguda

*

El desmai plorador
l’alt xiprer
un veí entristit
en l’horabaixa de tardor

*

Crido
sobre una profunda vall
tot esperant el tornaveu


Abbas Kiarostami
Traducció al castellà: Clara Janés i Ahmad Taherí
(Traducció al català: Empar Sáez)



dilluns, 9 de gener del 2012

Óssip Mandelstam, Armènia en prosa i vers



Per començar us ofereixo un tast de la seva prosa, l’impuls esplendorós de les paraules del gran poeta rus, Óssip Mandelstam.

“Miris on miris, als ulls els falta sal. Caces formes i colors i tot és pa d’àngel. Així és Armènia.”


Fascinat per la idea d’Armènia, del seu passat clàssic, també com a civilització bressol del cristianisme, i atret pels paral·lelismes que establia amb Judea, Mandelstam fa un viatge a aquelles terres entre els mesos de maig i octubre de 1930. En aquest llibre, “Armènia en prosa i vers”, trobem les obres que escriu en tornar de la seva visita al país; en descriu els paisatges, el caràcter de la gent, ens parla de la llengua...; tothora de fora estant, amb una immensa empatia.


“L’any passat mateix, durant la meva estada a l’illa de Sevan, a Armènia, tot passejant entre l’herba que m’arribava a la cintura, vaig poder admirar la foguera escandalosa de les roselles. Falsos distintius de cotilló, brillants fins al punt de provocar dolor quirúrgic, aquestes papallones incandescents de boca buida, grosses, massa grosses per al nostre planeta, creixen al capdamunt de fatigoses tiges peludes.
Vaig envejar els nens, que sortien, lleugers, a caçar ales de rosella entre l’herba. T’ajups un cop, un altre... I ja tens foc a la mà, com si un ferrer t’hagués deixat en préstec unes brases.”


L’extremada bellesa de la paraula, l’harmonia entre pensament racional i lirisme àvid, la composició equilibrada del conjunt, fan d’aquest llibre una obra mestra. Us en deixo un darrer fragment:


“Una salamandra no té cap sospita de les taques negres i grogues que du a l’esquena. Ni se li acut que aquestes marques se situen en dues cadenetes, o bé es fonen en un sol caminet seguit, segons la humitat de la sorra o si els colors de l’empaperat del terrari són vius i alegres o fúnebres.
Però la salamandra pensant –l’home– mira d’endevinar el temps que farà demà per tal de poder determinar per ell mateix els seus colors.”


Quan Mandelstam s’acomiada d’Armènia, encara té la intenció de tornar-hi, però quelcom el va far dir:

Ja no et veuré mai més,
cel miop d’Armènia.


El 1934 és detingut i desterrat al desert gelat de Sibèria. Óssip Mandelstam és una de les nombroses víctimes de la brutal repressió cultural i artística practicada pel règim d’Stalin. Mor el desembre de 1938 en un camp de presoners de la Unió Soviètica.



No ens podem pas queixar. Aquest és l’únic país que respecta la poesia: maten per ella. En cap altre lloc passa... Óssip Mandelstam


Armènia en prosa i en vers
Òssip Mandelstam
Edició, traducció i notes d'Helena Vidal
Poesia dels Quaderns Crema

dilluns, 2 de gener del 2012

LO CANTICH - METONÍMIA

Acabat l'any 2011, la revista digital de poesia LO CANTICH ens presenta el seu número 12, i el nostre bloc hi està molt relacionat.

La portada és de la nostra neboda Xènia d'Armengol i Rosich, i el poema, que va ser escrit per a la Marató de tv3, és de l'Empar.

Voldríem, amb aquest post, demanar que aquest any 2012 ens sigui a tots venturós, i que la senzillesa que respira aquest dibuix ens embolcalli en els quefers de cada dia, a tots nosaltres, amics, família, veïns... a tots en general, que el món és molt petit, i tots hi estem connectats.

Us deixo amb la imatge de la Xènia i les paraules de l'Empar. 

Bon any a tots!


Portada de "LO CÂNTICH" dibuix de Xènia d'Armengol


M'hi arrelo a pedaços,
m'aferro al teu cos de fusta,
assedegada xuclo l'aire.
Reprenem juntes el crit
damunt les despulles
amb les ales enceses
de llum i de temps.

Empar Sáez

diumenge, 25 de desembre del 2011

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Berthe Morisot

L’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, al Caixa Forum de Barcelona, aplega un conjunt extraordinari de pintura francesa dels segles XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció Sterling i Francine Clark. La podem veure fins el 12 de febrer de 2012.

El recorregut per les pintures de Renoir, Degas, Pissarro, també pels artistes de l’escola de Barbizon: Camille Corot, Millet i Rosseau Theodore, a més dels pintors més acadèmics de l’època com Bouguereau, Jean-Leon, Stevens Alfred i els impressionistes posteriors, Bonnard, Gauguin i Toulouse-Lautrec, és absolutament excepcional.


Berthe Morisot, "Le bain", 1885.

De totes les obres exposades, m’agradaria destacar-ne dues que em van captivar especialment: “El bany" i "Dàlies”, de Berthe Morisot. D'aquesta dona excepcional en un món dominat pels homes,  que va demostrar una gran determinació i mai no va renunciar a la seva vocació per la pintura, voldria transcriure les paraules que Philippe Burty va dir sobre ella: “Des de Fragonard mai ningú no havia utilitzat els tons clars amb tanta seguretat i intel·ligència”. Morisot era especialment bona amb el blanc. De la seva obra, extensa i curulla de vida, ens colpeix especialment la delicadesa i sensualitat, el seu desig de pintar el moviment fins i tot en les coses inanimades.

Berthe Morisot, "Dahlies", 1879
 
Berthe Morisot mor prematurament als 54 anys. Després del funeral Camille Pissarro reconeix: “No pots imaginar com estem de sorpresos i commoguts per la desaparició d’aquesta gran dona, tenia un talent extraordinari, va honorar al nostre grup Impressionista, un grup que va desapareixent, com tot en aquesta vida. Pobre senyora Morisot, és gairebé una desconeguda per al públic!


dilluns, 19 de desembre del 2011

Giuseppe Ungaretti




“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría 
(Traducció. Empar Sáez)


El port sepultat

Aquí arriba el poeta
i després torna a la llum amb els seus cants
i els dispersa

D’aquesta poesia
em resta
aquest no-res
d’inesgotable secret


Il porto sepolto
 
Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta
E poi torna alla luce con i suoi canti
E li disperde
Di questa poesia
Mi resta
Quel nulla
Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)



Sóc una criatura

Com aquesta pedra
del Sant Michele
tan freda
tan dura
tan resseca
tan refractària
tan absolutament
inanimada

Com aquesta pedra
és el meu plor
que no es veu

La mort
es paga
vivint


Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra
del S. Michele
cosí fredda
cosí dura
cosí prosciugata
cosí refrattaria
cosí totalmente
disanimata

Come questa pietra
è il mio pianto
che non si vede

La morte
si sconta
vivendo


Giuseppe Ungaretti, La alegría
(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta
l’inexpressable no-res.


En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia. 

diumenge, 11 de desembre del 2011

La batalla, Álvaro Reja.


L’artista Álvaro Reja torna a guanyar un premi de pintura. En aquesta ocasió el Primer Premi Francisco Lillo Mora, del II Certamen FundArte. L’obra guanyadora, “La batalla”, pren dels llibres medievals i de les il·lustracions antigues un embolcall de classicisme, però tanmateix el quadre manté el segell clar i inconfusible de l’autor palentí. “La batalla” simbolitza els conflictes i la manca d’entesa des del seu especial punt de mira, oníric i irònic.

Des d’aquest bloc ens volem sumar a les felicitacions pel prestigiós premi que va rebre el mes passat i mostrar-vos l’obra guanyadora.




Mireu aquest altre quadre, "Aura y yo", la imatge del qual ens ha estat cedida amablement per l’artista. Observeu i apropeu-vos a un univers de somni, deixeu-vos arrabassar l’ànima en aquesta també brillant creació de figura i color.

Enhorabuena, Álvaro, els teus èxits ens omplen d’alegria, per molts anys!

Terrassa.net