Corrandes de la parella estable, amb Manel

El grup Manel ens mostren com es pot treure profit d’un tema popular, com són las corrandes, i n’han fet una cançó molt actual. Alguns companys de Relats en Català ens hem animat a fer la nostra particular i encadenada corranda de la parella, normalment, estable.

El resultat de la nostra corranda ha estat aquest; gràcies a tots.

Jo vull improvisar llocs,

ell sempre vol el llit.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. xantalam

A la tarda o al matí?

Ja no hi ha espai pel repòs?

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí! T.Cargol

Jo persegueixo somnis,

ell toca de peus a terra.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí ;) Gypsy

I jo li dic: ara és l'hora

i ella em diu: Oi, tant que sí?

No ens ha costat Déu ni ajuda

per arribar fins aquí. rnbonet

Jo li faig suc de taronja

ell em fa el cafè amb llet

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Núria Niubó

La princesa vol la trona

jo la poso al balancí

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Cargolsalalluna

Ai, quin gustet, estimada,

en començar el matí.

I ens ha costat déu i ajuda

l'arribada fins aquí. rnbonet

Jo m’adorm d’una volada

ella fa tombs tota la nit

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. darkman

Apuja l'amor!abaixa el llit!

Estable, inquiet, amable i fort!

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. Epicuri

M’agrada dormir acotxada

tu et mors de calor a la nit

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. xantalam

Jo penso que pensaria

ella es pensa que faria.

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. T.Cargol

Presumeix de titola grossa

fa anys que la fem servir.

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. marga

Jo el bressolo, així, així

i ell ja ronca, això, això!

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. mjesus

Escola l’Univers es diu aixíiiii,

el tot on hi aprèn la meva filla.

A, iiiii_ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. fidel

A mi m'agrada de dia

i a ella li agrada de nit!

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. F.Arnau

Sóc el rei de l’escalèxtric

Però ella vol un fubolí.

I ens ha costat Déu i ajuda

Arribar fins aquí. Siset Devesa

Ella mai sopa –fa régim-

i jo em menjaria un pernil.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Siset Devesa

El company rnbonet, també conegut pels seus dibuixets, ha fet petites variacions que respecten perfectament l’esperit de la corranda. Altres companys han fet les seves aportacions sota el seu criteri corrandaire.

I ara, la mare de totes les corrandes interpretada pel grup Manel.

La proposta ha estat lliure, i els autors han seguit camins propis per fer la seva aportació...

ja sabem que era difícil
ningú ens ho havia de dir
però ens ha costat déu i ajuda
arribar fins aquí.

AFTER DARK - Haruki Murakami

After Dark - La melodia d'Haruki Murakami

Una novel·la per llegir en una nit, en el temps en el que transcorre la història, a temps real, assaborint la música dels bars impersonals, a soles, amb un llibre a les mans, i sentint el que ens explica Murakami com si fos real, o li passés a un mateix. Ell és darrera aquesta càmera omnipresent que té veu, i darrera els diàlegs dels protagonistes, però no pensa per nosaltres; aquesta és la nostra feina com a lectors. Un text modern en la forma i, evidentment, en la història, que és el reflex d’una societat que coneix molt bé. La nit és l’escenari i el temps on s’entrelliguen les vides dels seus personatge, éssers que no poden dormir quan toca, o que no volen despertar d’un son balsàmic, que els guareix de la realitat (fabulosa la recreació contemporània del conte de “La Bella Dorment”). És en aquesta nit que hom pot parlar amb desconeguts de coses que no havia dit mai a ningú; hom pot sentir a algú altre, aparentment molt llunyà al seu món, increïblement pròxim, i trobar les claus per salvar la incomunicació que abat la seva vida. Una història captivadora, que ens mostra d’una forma senzilla que després de la fosca, de la negra nit, sempre bé la claror, i la llum del dia.

Empar Sáez

Banda sonora del llibre:

Go Away Little Girl – Percy Faith

Five Spot After Dark – Curtis Fuller

April Fool’s – Burt Bacharach

More – Martin Denny

My ideal – Ben Webster

Sophisticated Lady – Duke Ellington

Jealousy – Pet Shop Boys

I Can’t go for that – Hall and Oates

Cantata de Scarlatti – Brian Asawa

Sonnymoon for two – Sonny Rollins

Bakudan Juice – Shikao Suga

Solo saxo: Harry Carney

After dark - Nit de jazz

No tinc present si mai m’he sentit tant a prop d’un escriptor com ara d’en Murakami, potser sí, amb Paul Auster i la seva trilogia de Nova York. Però ara podríem ser a qualsevol ciutat del Japó, a Kyoto, a Okinawa potser, on l’autor ens explica una llarga nit de dues germanes, una que dorm de fa mesos en una estranya situació de son voluntari i profund, i l’altra germana que no pot dormir. I la història va apropant dues vides en silenci gairebé, en una nit de màgia. Veiem com els personatges viuen la seva solitud cercant la proximitat dels altres. Tots tenim alguna cosa per explicar, i aquí, en aquest llarg relat que es fa curt, observem com es fa visible aquella màxima que ens demana escoltar al desconegut que se’ns apropa en silenci; el seu missatge pot ser vital per nosaltres. I aquesta ha estat la sensació, el que m’ha passat amb l’Haruki Murakami, quan he llegit un llibre com “After Dark”, l’he sentit com si un desconegut s’atansés a la meva taula, al meu seient del tren i comencéssim una conversa banal, però amb la diferència del que ens és indiferent, aquell missatge entra a poc a poc dins nostre i deixa una petja, un record que un altre dia o una altra nit t’ajudarà a fer un pas, o potser ja t’ha ajudat —m’ha ajudat— a fer-lo.

Una lectura reposada, intel·ligent i amb una prosa propera a una bona conversa.

===> La meva opinió; llegir-lo és molt aconsellable!

Ferran d’Armengol

Manresa, La Seu.

Ja fa uns dies, a tocar del cap d'any, vàrem tenir una trobada cordial en un bar fosc i agradable, era una nit fresca manresana. Un poeta pintor, enllà el riu gran del sud, ens va donar motius per enllaçar mots, i aquells que hi forem, li vàrem dedicar aquestes paraules.

Dibuix: Ramon N. Bonet

Paraules: diversos autors de Relats en Català

Lhasa de Sela, en el record.

Rising, de l’àlbum Lhasa (2009)

Lhasa de Sela, en el record.

No ho volia creure, Lhasa, no. Ho he llegit en els comentaris als teus vídeos, quan et volia tornar a sentir. Havies mort l’u de gener d’enguany d’un càncer de mama, després de gairebé dos anys de lluita.

Només cal sentir-la cantar per adonar-se que la Lhasa és especial, era especial. Una capacitat de fer sentir i crear bellesa il·limitades, extremadament melancòlica i nostàlgica. La seva veu és una carícia pregona i càlida que et nua la gola. Es deia com la capital del Tíbet. El nom de Lhasa se li va acudir a la seva mare quan la petita ja tenia cinc mesos, mentre llegia el Llibre tibetà de la vida i la mort. Pensà que era el nom idoni per aquella criatura tan somrient i d’ulls ametllats.

He descobert la teva infantesa, Lhasa; com m’hagués agradat viure la meva així!, mai vas anar a l’escola; la mare us ensenyava, a tu i les teves tres germanes en un vell autobús escolar convertit en llar que recorria les carreteres de Mèxic i Estats Units, sense televisió, electricitat, aigua corrent ni telèfon. Les petites llegíeu tot el dia, escoltàveu música i organitzàveu espectacles. Vas començar a cantar en un bar grec de San Francisco als 13 anys, quan els propietaris quedaren impressionats en sentir-te. Després vindrien més locals sorollosos, a Montreal, on cantaves amb els ulls tancats, en diferents llengües (espanyol, francès i anglès).

Posteriorment, quan ja era famosa va explicar sobre aquella època: “Pensava que no podia enfadar-me amb ells perquè no estaven obligats a escoltar-me. Era jo qui havia de fer que ho volguessin, de debò, i no per cortesia”

Ho vas aconseguir, Lhasa, tens molts admiradors arreu del món que t’escolten de veritat i et segueixen. Et sentim molt a prop; quedem astorats, hipnotitzats per la tremenda sensibilitat que t’habita.

Va morir quan tenia 37 anys, plena de vitalitat i amb molts projectes (volia versionar les cançons de Víctor Jara, el seu heroi de la infància). Et trobarem molt a faltar, Lhasa. T'estimarem allà on siguis.



Pa’llegar a tu lado de l’àlbum La llorona (1997)

Obituari a "The Guardian", clicant en el títol de l'entrada.

Text: Empar Sáez

LLUNA BLAVA

Lluna blava



Blue Moon
You saw me standing alone
without a dream in my heart
without a love of my own
Blue Moon

Any nou, lluna blava

Hem acabat l’any amb un fenomen astronòmic poc habitual: la lluna blava. Però no us penseu pas que la veureu blava, com vaig fer jo, i anit cercava la blavor en la silueta completa i bella, evidentment sense veure-la. S’anomena així –blue moon–, a la segona lluna plena en un mateix mes. Si la lluna fa el ple cada 29,5 dies, aquest fenomen es va repetint cada cert temps ( 2,7 anys), però aquesta nit hem pogut gaudir d’un regal inusual, la coincidència d’acabar i estrenar any amb lluna blava; no tornarà a passar fins el 2028.

Potser tan sols és un indici minúscul, per a qui ho vulgui creure, que ens caldria enlairar la vista, deixar de cabussar-nos “únicament” en la vida terrenal i contemplar més el cel.

Blue moon
Now I'm no longer alone
Without a dream in my heart
Without a love of my own
Blue moon

Text : Empar Sáez

Fotografia : Ferran d'Armengol (Amb retocs de Picasa3)

ELS PETS - LA VIDA ES BONICA (PERÒ COMPLICADA)

Un instant de reflexió, un pensament per aquells que no sempre ho passen bé, per aquells que ja no hi són.
Per aquells "altres" que mai acaben de marxar i que ja aniria sent hora.
Per tots aquells moments que ens caldria un cop a l'espatlla, i no hi ha ningú al teu costat...

Però això sí, la vida és bonica... amb tota l'esperança per començar a gastar...

BON ANY I GRÀCIES PER LA VOSTRA COMPANYIA, DE TOT COR!!!

Queen | The Show Must Go On | Music Video

Ets, vas ser, part de la nostra història. I avui fa anys del primer dia sense el tu físic, però sempre ens quedaran les teves cançons... gràcies, per sempre, Freddie.

Un matí a la Mola

Ens agradava mirar enllà, a l’horitzó,
i no veure res més que cotó fluix,
esponjós, gris brillant.
I ens agradava somiar somnis,
Endinsant-nos en els núvols,
volant sobre les ciutats.
Mai no ho hauríem dit,
un món rogent intangible,
inaccessible a la realitat adulta,
somiar-ho ens delectava.
Jugàvem a ser ocells,
per volar tots els dies
sobre d’una mar blanca.



Els anys ens van cobrint de núvols
negres i d’una capa espessa
de pluja vella; ha plogut molt...
Els nostres fills són ara al cim
del món, els peus sobre l’alegria
blanca i sobre els núvols de l’alba.

Fotografia: Joan Carles Burón.

Poema: Ferran i Empar

Gràcies, Joan Carles, per la teva imatge poètica.

Bassals

Un poema inspirat per la peça musical que faig que l'acompanyi. Paraules que guanyen amb les magistrals notes del piano.


Bassals



I tu, tu sempre viuràs en mi.
Ets el gran torrent que baixa,
ara atrafegat, ara mansuet,
sentint-se viu en la seva cursa,
esbojarrada, fins el mar.

Et sento com l’ocell que vola
amb les ales esteses, en silenci.
Visc el preciós instant del misteri,
gaudint de l’aleteig rítmic i parsimoniós
de qui cerca recer, sota la teulada.

Em demano el perquè?
i no escolto la resposta,
ni la música dels teus llavis.
I penso... que et penso poc
quan no et tinc a prop.

I sóc, puc percebre, tan subtil
petitesa, com la immensa grandària.
Vinc a ser l’ínfim personatge,
en la solitud de la teva
absència.

Dubto, ho saps!
I en tan gran disbarat
puc entreveure els teus ulls,
i un somriure...
burleta.

Quan no hi ets, encara, t’observo
embadalit, en l’anhel del teu avenir,
perquè sense ser-hi, et veig dansar
amb la pluja dèbil, que ara cau
i que omple de bassals, el nostre jardí.



Ferran d’Armengol 19-11-2009

What Is That? [Qué es eso?]

He sentit el cor encongir-se, veient aquestes imatges, tan simples, tan senzilles, tan... que he volgut copartir-les amb tots vosaltres.

El rei de la casa

El rei de la casa

Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.



+ + + * * * + + +

Àgora, d'Amenabar i Je t'aime, de Lara Fabian

Visió del Ferran

Ahir vàrem veure Àgora d’Alejandro Amenábar. Una gran pel•lícula, es miri per on es miri. Una història impactant i corprenedora, una realització fantàstica, un treball d’actors magistral, fent-la del tot creïble, hom diria que estava veient un reportatge del telenotícies, sense un presentador conductor. La conducció la feien els actors, anant d’un costat a l’altre d’una Alexandria real i tangible, amb uns apropaments fora de la Terra magistrals, com si un Google earth ens acostés a la realitat del passat, tangible i tàctil. I amb un missatge esfereïdor, que ens dóna poc marge a la imaginació, ens diu allò que estem veient i escoltant, i em demano que en diran els capitostos religiosos de tot plegat. I no sols els cristians, que són d’entrada els que hi podrien tenir més interès, aquí, Amenábar, no deixa cap titella dreta, tots cauen al mateix sac, fins i tot, dels que no en parla, per motius cronològics històrics evidents. Però tot arriba i es repeteix. No cal enganyar-se.
Una pel•lícula que sols triomfarà aquí, a Europa, dubto molt que americans o altres països l’acceptin. Potser el xinesos, si entenen el missatge, els pugui interessar el tema. Un mercat a explotar.

En sortir en parlàvem de com ens havia agradat, i què volia dir el director amb aquesta pel•lícula, o si sols volia canviar el registre; Amenabar no ha repetit dos temes seguits iguals a la seva trajectòria, mireu el seu historial.
La cosa va ser en pujar al cotxe, per anar a cercar el menut, que estava a casa dels avis, a la radio del vehicle hi duia una gran desconeguda "per nosaltres" de la música francesa, una descartada de la cançó lírica, però d’una gran veu. Una de les cançons que cantava la podeu escoltar tot seguit.
Crec, que una part del missatge d’Amenabar, es pot acompanyar d’aquesta cançó: Je t’aime.

* * *

Visió de l'Empar:

L’Amenábar no podia haver escollit una època històrica millor per posar de relleu allò que ens vol explicar: segle IV dc., Alexandria sota domini Romà i el Cristianisme avançant inexorablement. Contraposa els mecanismes psicològics diversos que fan avançar una religió, el fanatisme cec, la manipulació atroç per part del poder que empeny a la població a actuar com un ramat, fent el contrari al que els humans haurien de propugnar. En front d’això tenim els éssers que s’emocionen amb el coneixement, amb la recerca de la veritat, que no creuen, només cerquen, i pensen –aquest personatge està representat per Hypatia, brillant astrònoma i filòsofa–. Una bellíssima i intel·ligent recreació d’un personatge i d’una època. M’ha emocionat especialment la recerca apassionada del coneixement sobre l’Univers, hores després de veure-la encara hi dono voltes, i em fa pensar. Chapeau, senyor Amenábar!

Sidney Bechet - Petite Fleur ( the Olympia Concert Paris, December 8, 1954)

Aquesta nit, m'ha semblat ensumar l'aire d'aquell estiu que ja no és nostre, però que retenim a la memòria. Res ens robarà el seu record, el seu perfum, el seu so lent suau dolç...

Qui ho pot aturar?

Qui pot aturar la desmesura?
****

Qui es farà responsable dels més que probables problemes d'ordre públic, i fins i tot, que no ho vulgui la raó, d'algun accident mortal causat per la irracional actitud de qui es pensa que la veritat la té ell, i els altres som mers comparses dels seus neguits, i que dur-li la contraria està fora de tota mida racional?

****

Perquè es permet que un grup amenaci de cremar els boscos d'una població, i no es prenguin mesures que coartin l'acció previsible d'aquesta gent intolerant?

També han amenaçat de cremar bars i locals de la població del Maresme. I encara no s'han pres mesures que impedeixin aquest desgavell?

****

Que no calgui fer una altra cançó com aquesta:

****

Gossos:

http://www.youtube.com/watch?v=uX-33KVINJg



No ens calen més màrtirs!
Sols que ens deixin ser qui som i el que som.

*X*X*X*X*

Nota:

Quan sigui possible penjo el vídeo, disculpeu les molèsties per haver de clicar l'enllaç.

Sobre el castell de Bellver, Jovellanos i altres personatges.

Tinc una debilitat pels castells: m’encisen tots, els altius i senyorívols, els modestos i sobris i els quatre rocs polsegosos sobre un quer. A Palma vam visitar el castell de Bellver; la visió panoràmica sobre la ciutat és un espectacle i la visita de l’interior és del tot recomanable. El meu record, però, va associat a una anècdota just a l’entrada del recinte, quan adquiríem els tiquets i un visitant espanyol reclamava amb to imperatiu el fulletó que proporcionen amb les entrades. Li donaren i en comprovar que aquest no estava escrit en Castellà tornà encès, maleint entre dents al noi de l’entrada. El fulletó contenia una breu introducció històrica en Català, Francès i Alemany i vàrem pensar que potser s’havien exhaurit els escrits en Castellà i d’altres llengües; ens sobtà la seva reacció irada.

Ja a dins descobríem que el castell havia estat convertit, per les autoritats feixistes, a partir de juliol de 1936 en improvisada presó. Els reclusos romangueren en condicions infrahumanes. Abans havia estat també empresonat l’il•lustre polític i gran intel•lectual del segle XVIII Gaspar Melchor de Jovellanos, desterrat per les seves idees de tolerància i llibertat, qui va abastar múltiples facetes del coneixement i mai no deixà de banda les seves creences, utòpiques per l’època. A Mallorca el van tenir en molta estima, i encara el recorden. Es possible que el poder aconseguís temporalment la seva exclusió civil, però mai no el van anul•lar intel•lectualment.

Evidentment a l’interior del castell tots els texts explicatius estaven també en Castellà, però vaig tenir la pertinaç sospita que aquell personatge, amb qui vàrem coincidir en la visita, no va entendre el mateix que jo.



Text i fotos: Empar

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS: ARTICLE 19

Declaració universal dels drets humans

Article 19: Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.


Poden les lleis modificar aquest article al seu gust?
vivim en un país lliure?
nosaltres som d'aquest món?